Hi ha vegades que una determinada sonoritat t’evoca imatges molt concretes. Em passa amb els sàxos, sento un solo de saxo i ja m’imagino una pel·lícula porno dels noranta al pesat del Kenny G amartellant-me el cervell i onejant la seva infàme cabellera rinxolada.

I amb les imatges lògicament passa el mateix, per exemple cada cop que veig a la lider —imposada des de Madrid— del PP a Catalunya, no puc evitar veure el Jar Jar Binks fent anar aquells llavis descomunals.

Fins i tot sospito que George Lucas va basar-se en la massa labial de l’Alícia Sánchez-Camacho per a dissenyar la boca del pitjor personatge de tota la saga de La Guerra de les Galàxies (és realment incordiant durant la pel·lícula).

Però molt em temo que fent pública una altra de les meves cabòries vergonyants, enlloc de treure-m’ho del cap, d’alguna manera o altra se m’acabaran reforçant les meves obsessions i obtindré arguments que faran aque aquestes esplèndides salsitxes del país de la Camacho em persegueixin en els meus pitjors malsons. Nooooooooo!

De tant en tant m’arriba un grapat aleatori de llibres de franc, és una de les petites avantatges de tenir algun conegut que treballi en premsa. Llàstima que encara ni un hagi sigut en català, però vés que hi farem. I a mi, que no sóc gaire llegidor de paper imprès, em costa que algun em cridi l’atenció, però la portada que veieu a la imatge em va captivar.

Freakonomics és el nom de l’edició original, americana, i també de l’espanyola. En català, vés a saber perquè, l’han intitulat Economia freaky. Però això no és tot, la catalana és una de les poques edicions amb la portada radicalment diferent de la original, res a veure amb la resta. I per si no n’hi havia prou, a la pàgina on es llisten les portades és la única que no es relaciona amb cap estat, simplement hi posa Catalonia. Em fa somriure pel fet de ser visibles , però també em fa arrufar el nas per la dura realitat, Catalonia has no state.

Però deixem-nos estar de prolegòmens i parlem del llibre. És un best-seller de 210 pàgines editat pel New York Times, escrit el 2005 per l’economista Steven Levitt i el periodista Stephen J. Dubner. El subtítol català del llibre diu Un economista provocador explica la cara oculta de la realitat. I això és el que és a grans trets, un economista políticament incorrecte que ens detalla la seva particular visió de coses ben mundanes.

Per a res us penseu que és un llibre que parla d’economia tal i com l’entenem normalment, molt menys d’efectes macroeconòmics o d’estratègies per a superar l’actual i acollonidora crisis, tracta de coses més petites i aparentment senzilles però que ens passen desapercebudes.

En els seus sis capítols ens planteja preguntes com: Què és més perillós: una pistola o una piscina? Perquè molts traficants de droga encara viuen amb sons pares? En que s’assemblen els del Ku Klux Klan als agents immobiliaris?

Se’n poden extreure dades interessantíssimes, com per exemple l’enorme influència que va tenir la legalització als EEUU de l’abort en la disminució de la criminalitat. O frases punyents i curioses com les següents:

Per cada persona intel·ligent que es molesta en crear un esquema d’incentius, existeix un exèrcit de gent, intel·ligent o no, que invertirà inclús més temps en mirar de burlar-lo.

[…]

Internet ha aconseguit el que cap defensor del consumidor havia pogut fer, escurçar la distància entre experts i públic en general.

[…]

El Listerine va ser creat el segle XIX com a potent antisèptic quirúrgic.

Jo, que com deia, no soc consumidor habitual de llibres, vaig cruspir-me’l en quatre dies. La informació que donava em semblava realment curiosa, sobretot aquelles dades i estadístiques que són entre nosaltres, entre les coses més habituals i que ningú, ni el mitjans de comunicació (almenys els que jo segueixo), en parlen.

Si voleu fer-ne un tastet podeu llegir un avanç de cada capítol o descarregar-vos la introducció.

Com vaig comentar, em vaig comprar el model d’Eee 1000H que ve de fàbrica amb Windows XP, a contracor i amb resignació perquè no volia pagar per un sistema que no faria servir. Però era això o res i no tenia pas ganes d’esperar fins vés a saber quan.

Llegint llegint, m’he assabentat del més que probable perquè d’aquesta prioritat en distribuir els models amb Windows. I el que m’ha emprenyat més saber, és que pel simple fet de portar el sistema de Microsoft, no pot tenir més d’una Gb de RAM a diferència del model amb GNU/Linux. Tot per una estúpida restricció que ha imposat la companyia monopolista, ves quins pebrots! Ara no sé si posar-li jo mateix una altra Gb de memòria perquè perdria la garantia, però això ja és una altre tema.

El fet és que la distribució de Linux que porten els Eee no m’acabava de fer el pes i la meva primera opció era posar-hi Ubuntu, la única que coneixo mínimament i —segons tinc entès— la més apta per a usuaris amb un nivell sapastre-passerell, com jo.

I sense buscar gaire vaig anar a petar a la pàgina de l’Ubuntu Eee. Que resulta que no és ni més ni menys, que una Ubuntu optimitzada per la sèrie d’Asus Eee i que fa servir la interfície de l’Ubuntu Netbook Remix. A més de l’optimització del sistema, incorpora cert programari ja instal·lat com el Firefox3 i l’OpenOffice, i ofereix una major compatiblitat i suport del maquinari dels trastos en qüestió.

L’Ubuntu Netbook Remix, bàsicament és la coneguda distro amb un canvi d’interfície que facilita tenir-ho tot més l’abast i amb un tamany d’icones i text adaptat a pantalles petites. En col·laboració amb Intel, Canonical ha adaptat el Remix especialment per als processadors d’aquesta firma. Precisament el fabricant dels processadors dels Eee, l’Intel Atom.

Així doncs, seguint les instruccions vaig posar-me mans a la feina:

Preparant l’instal·lador

Directament amb el portàtil vaig baixar-me’l i el vaig moure a una targeta SD amb el programet que indiquen. Us aconsello que verifiqueu el hash MD5 del fitxer, jo em vaig trobar amb problemes posteriors deguts a que el fitxer no era correcte. Però això no ho vaig veure fins que no vaig verificar el fitxer, una pràctica que potser ara utilitzaré més sovint…

Iniciant la instal·lació

A les instruccions diuen que pitgis ESC quan el PC arrenca per aconseguir mostrar la pantalla de selecció d’unitat. Jo no ho vaig aconseguir pas aíxi. Després de varis intents llufats (alguns pel que comentava de la no verificació del fitxer) vaig arribar a la pantalleta dels trons pitjant F2 just quan arrenca —llavors entres a la BIOS— i just després ESC. I així vaig poder arrencar l’instal·lador des d’una targeta SD posada directament a la ranura de l’Asus.

Instal·lant

Passats aquests moments de prova + error = irritació, la cosa ja va anar rodada: tria de l’idioma, següent, següent… i llestos!

La única part que em va fer dubtar van ser les particions. El Windows estava instal·lat en una d’unes 75Gb i en tenia una altra de la mateixa mida. Vaig pensar que seria millor tenir els dos SO en única partició i tenir la altra com a emmagatzematge de dades, però ara penso que potser no era la millor alternativa… caguncony.

Treballant-hi

Dit i fet, ja tinc l’Ubuntu instal·lat al portàtil. Hi he deixat l’XP per a mantenir la garantia i facilitar-me una transició no traumàtica, però de moment encara no he fet servir el menú d’arranc, sempre amb GNU/Linux.

En general les sensacions són fantàstiques, arrenca inclús una mica més ràpid que amb l’XP, em vaig connectar per Wifi en un pim-pam i no he tingut cap problema en quant a detecció de maquinari o configuracions post-instal·lació.

Si bé he de dir que encara hi han coses que no he provat, com la webcam o el Bluetooh; i que hi ha algun comportament estrany que no acabo d’entendre ni he vist com solucionar, si faig doble clic a les icones de la pantalla d’inici que corresponen a les unitats de disc no em fot ni cas (si algú sap que potser, sóc tot orelles).

Fa uns mesos que em va agafar la dèria de comprar-me un portàtil, el primer que tindria. Vaig estar mirant i la primera decisió que vaig prendre va ser la mida, de la pantalla concretament, com a màxim la volia de 12″.

Mirant mirant, em vaig enamorar del IBM Lenovo Thinkpad x61s, una passada de trasto. Menys un disseny actual —fet que m’està més que bé— i touchpad, té de tot: potència, qualitat i durabilitat. No deu estar gens malament tenint en compte que tres blogaires dels que més llegeixo també el tenen. Em van frenar el preu i el que em va dir un d’ells, realment necessites tan o un d’aquests petits que han tret ara ja et serviria?

Doncs la veritat és que pensant-ho bé volia un portàtil portable, no pas aquests monstres de 15 o 17 polzades. Volia un ordinador pel tren, pels viatges, per portar-lo amunt i avall. I que em permetés navegar, escriure, veure-hi pel·lícules i treballar-hi una mica, però res de l’altre món. Així que em vaig posar a mirar això que en diuen ultraportàtils o netbooks.

Vaig tornar a sondejar el mercat i els que em van atreure van ser els Asus Eee PC i l’MSI Wind. Alguns detalls em feien decantar cap als Asus, com la batèria de 6 cel·les i les recomanacions d’altres usuaris que coneixo, llàstima que les sèries existents eren massa petites, 7 i 9 polzades. Però just llavors va sortir la sèrie 1000 que ja és de 10″. Ja tenia l’objectiu clar.

Em vaig esperar i finalment a principis de setembre es posava a la venda a les botigues virtuals de l’estat i ja em va ser impossible retardar-ho més, uns 400€ per un Asus Eee PC 1000H.

La part negativa és que no he pogut triar sub-model, així que m’he hagut de quedar el model negre, ja m’està bé, i amb Windows XP. Això ja no em va fer gràcia perquè m’hi volia posar GNU/Linux i no m’agrada regalar calers de llicències, a més de que té menys RAM. Però és possible que el model amb Xandros no arribin a distribuir-lo mai aquí i comprar-lo fora em sortia per un ull de la cara, així que m’hi vaig llençar.

Ara que he tingut un parell de setmanes per a provar-lo, puc dir que tot el que he experimentat són bones sensacions en una petita joia. El teclat és còmode d’usar un cop t’hi acostumes (un 95% del tamany d’un portàtil de 12″), té la tecla d’Intro normal —en forma d’L invertida—, el touchpad és prou gran, suporta una resolució de 1024×600 i en quant a la durada de la bateria, pel que he llegit pot arribar a durar unes 7h per l’òptim rendiment del processador Intel Atom però jo no he passat de 5h.

La Wifi, el Bluetooth, la webcam, tot va a les mil meravelles. Així que si algú s’ho està pensant i dubta, que no ho faci, almenys per mi ha sigut una molt bona compra.

Quan vaig sentir que per fi feien la pel·lícula que tan de temps ha costat fer i de la que tan se n’ha parlat, em va faltar temps per a anar a escarxofar-me a una butaca i gaudir del genial Benicio Del Toro reencarnat en el més gran revolucionari i mite del segle XX.

El director també és dels que em pot animar a anar al cine, però aquest cop no n’era la causa. Steven Soderbergh, realitzador de Traffic i la saga d’Ocean’s Eleven, s’ha enfrontat en aquesta ocasió amb el repte de rodar tota la pel·lícula en espanyol tenint en compte que no n’entèn ni un carall.

La primera crítica que li faig a la producció és prèvia a veure-la, el títol. Che, el argentino? Que hi pinta al títol la seva nacionalitat? Els grans moments i èpoques de la seva història vital no van pas transcòrrer a Argentina. Sí, ell és argentí, però en tot el film no es menciona això ni una sola vegada, ni apareix res relacionat amb Argentina. En tot cas s’hauria de titular, Che, el Revolucionario, això és el que era, el més gran guerriller revolucionari.

L’argument de la cinta es correspon bàsicament amb l’època en que Ernesto Guevara coneix a Fidel Castro i duent a terme la revolució que els ha de dur a la conquesta de l’illa caribenya des de Sierra Maestra. I mentre avança, s’hi intercalen flaixbacs que es corresponen a èpoques més recents, quan el Che visita la ONU en representació de Cuba.

L’actuació de Del Toro és impressionant (Palma d’Or a Cannes), així com la de l’actor que encarna a Castro, que és realment la viva imatge del jove guerriller Fidel. Però he de dir que la pel·lícula m’ha decepcionat una mica, està mancada de moments intensos o èpics. No ens dibuixa el personatge, només l’esbossa. No es mostren les raons de perquè un grup d’idealistes s’alcen en armes en contra de Batista. I té una trama pràcticament inexistent que amb prou feines critica l’imperialisme nord-americà -on curiosament la cinta ha tingut problemes de distribució-.

Malgrat tot és precisament és una bona pel·lícula, basada en els escrits del propi protagonista, totalment realista i despullada, com un documental, sense els artificis de les grans produccions. Amb un bona fotografia i una ambientació excel·lent. Em vaig equivocar esperant descobrir coses, sorpreses, no n’hi han per enlloc. No per això aquesta producció hispano-americana, deixa de ser més que acceptable. Jo li posaria un 7 que espero que superi la anunciada segona part de la pel·lícula.

Com sempre, per postres us deixo el tràiler, per si us heu quedat amb fam de Che. I pels golafres, un recull d’entrevistes dels protagonistes a canals espanyols.

Soc dels que he tingut la sort o la desgràcia de fer vacances aquest agost, quan tot està farcit de gent, és més car viatjar i menys feina hi ha. Mig forçat mig volent he desconnectat bastant inclús del blog, però ja en tenia ganes, la veritat.

El fet és que tinc algunes cosetes per publicar, amb una mica de temps… Però entre el pilot de correus pendents de llegir i respondre n’he vist un de l’incansable Pep, amb una perla de les seves que al veure-la m’ha fet gaudir una bona estona admirant vertadera merda cinematogràfica:

S’ha especulat llargament, des de Matrix 3 em sembla (mítica escena de la lluita final entre Neo i l’agent Smith), que s’estava preparant una pel·lícula de Bola de Drac amb actors reals, de carn i ossos. Només cal buscar “Dragon Ball movie trailer” a Youtube i veureu lo que hi ha… La majoria són muntatges de fans de la sèrie, la qual cosa no té massa sentit per mi. No entenc per què fan trailers falsos de pelis que no existeixen, però vaja… He sentit molts rumors que la de veritat ja està a punt i que el seu llançament estava previst per l’agost d’aquest any (a EUA, suposo, o sigui que aquí serà d’aquí 2 o 3 mesos com a mínim).

Doncs no estan fent res nou. Aquesta pel·lícula ja la van rodar fa anys a Xina. L’he trobat de casualitat.

Dragon Ball: The magic Begins És un llargmetratge de gairebé 1 hora i mitja, amb actors molt cutres i efectes tipo Power Rangers. És lo que hi havia a l’època… Així a ull diria que és dels anys 80. Ara per ara, només es pot comparar amb produccions de sèrie B, amb reminiscències de Bollywood.

Jo la vaig posar pensant que seria un altre muntatge més, però em va sorprendre que durava més de 80 minuts. Al principi pensava que era un fake i que l’argument no tenia res a veure, però vaig començar a reconèixer personatges i la vaig haver de veure fins el final. Em va enganxar, jeje.

Res més, espero que us agradi. S’ha de ser una mica friki per apreciar-ho, suposo, però és que jo els hi trobo un encant especial a aquestes pelis antigues. I si és tan mítica com aquesta, més! Serà que em faig gran i la nostàlgia pot amb mi…

Anant a treballar sento a la ràdio que parlaven del Pascal Henry, el probre gurmet suís que va desaprèixer després d’omplir-se l’estómac amb delicatessens deconstruides i fer-la petar amb el el Juli Soler, co-propietari del Bulli. Aquest sofisticat llepafils estava fent una ruta mundial amb parades a tots els 68 establiments amb 3 estrelles Michelin, després de cruspir-se un menú per valor de 240€ i mentre parlava amb el Juli, surt un moment del restaurant del Ferran Adrià per anar a buscar alguna cosa al cotxe deixant al restaurant varis objectes personal, entre ells el dietari amb les crítiques i comentaris dels restaurants que ja havia visitat. I… sorpresa! L’amic Pascal ja no va aparèixer.

Se’l va donar per desaparegut, i després de recerques i descoordinacions entre policies, descobreixen que el molt barrut està altre cop per Ginebra traient calers del caixer. Això, senyores i senyors, és el simpa del segle! 240€ de delicies culinàries per la cara! Chapeau.

A la feina, un company m’explica que per una carta que li van publicar ahir a la Vanguardia, ha rebut mastegots barcelonins fins a fer-li tremolar les orelles. Ell és ebrenc, i fa poc va veure uns nens malbaratant aigua, fet que el va emprenyar una miqueta. Es va desfogar amb la carta i potser es va equivocar apuntant cap a Barcelona, perquè a ell li va semblar que els nens eren d’allí, però els comentaris els trobo desproporcionats.

Els de Barcelona heu d’entendre la indignació acumulada dels ebrencs, que veuen continuament com es volen explotar els seus recursos -que és pràcticament l’únic que els queda- des d’altres zones, especialment des de la metròpoli catalanda amb la fallida interconnexió de xarxes.

Els dels pobles, de comarques, hem de patir unes pitjors infraestructures, uns transports públics patètics, menor inversió en tot tipus de serveis públics i haver de venir a la capital per comprar i anar de concerts. I valtros heu d’aguantar els embussos, que se’n fotin del vostre accent -això és recíproc- us diguin pixa-pins o de can fanga, i escoltar continuament a pagesos i gent de poble emprenyats amb Barcelona sense que ni ho entengueu. Les coses són així, i per desgràcia, no crec pas que canviïn.

Després de pencar, arribo a casa i em trobo un paperet enganxat a la porta, ahir ja hi devia ser però no el vaig veure:

RECOGIDA DE ROPA USADA

Señora como en cada temporada pasamos recogiendo su ropa, zapatos, juguetes, sabanas, mantas, etc… de niños mayores que ya no necesita. Por favor, deje su bolsa en su portal bien visible.

Agradecemos de antemano su colaboración

Viernes, recogida a partir de las 9′30 de la mañana.
Aunque llueva gracias

Deixant de banda la manca de comes i la ferma voluntat de fer la recollida plogui o no plogui, no m’inspiren gens de confiança. Ni de conya els hi dono ni un drap a aquests. Per què?

1. No diuen qui són.
2. No sé quin ni quin telèfon tenen.
3. No diuen que en fan amb la roba.
4. No soc una señora.

Si de la roba vella en puc fer alguna cosa, o la deixo en un contenidor d’Humana o la dono a la parròquia del poble o una ONG. L’últim que faria és donar-la a uns aprofitats que confonen a la gent amb bones intencions.

Aquesta fotografia és d’un establiment nou de Reus, de fa uns mesos, la creperia bretona Kenavo. Sí, s’anomena Kenavo, tot junt i sense exclamació.

Ja m’imagino els turistes espanyols llegint el cartell i pensant ¡Estan locos estos catalanes!. I vés a saber si potser algú en veure-ho hi entra encara amb més ganes, tot esperant trobar-s’hi un enorme fal·lus que els doni la benvinguda. Mai se sap…

Una costosa recerca m’ha portat a concloure que Kenavo, és bretó, i significa Adéu. Queda aclarida doncs la intenció dels propietaris.

Però tot i la relació del nom amb la naturalesa de l’establiment (siguent d’alimentació també està relacionat amb el sentit exclamatiu) n’estic segur que no només jo, que com alguns ja sabeu estic afectat pel síndrome de la mirada bruta, hi veurà lectures més gràfiques i lascives que un afectuós comiat.

Acabo de rebre un correu de la Gargamel·la, la consultora d’utupia en temes d’història i museística, que li agraeixo encaridament pel valuós contingut i sobretot perquè a més de fer-me petar de riure em ve perfecte per a continuar amb la sèrie Una mirada bruta a l’art (el primer capítol va ser la La sirena de Vinyols i els Arcs i en el segon vam gaudir de Beneït és el fruit del vostre sant ventre, Jesús).

Estava consultant unes fotos de la col·lecció del museu i m’he trobat amb una que ja coneixia però tenia oblidada. Es tracta d’un fragment de les pintures murals de l’església de Sant Joan de Boí, concretament d’un intradós (la part interior de l’arc). Es titula “Home coix”, però apart d’estar coix, que ho està, està fent allò que penses… una manola!

Molt fort, no ho recordava, però és així, i compte!, que estem parlant de l’any 1100 més o menys i dins d’una església!! Les connotacions, són, òbviament dolentes, el tema del coix apareix a la Bíblia en un sentit negatiu, ja que s’associa amb la imperfecció, la impuresa….i per tant està fent una cosa “dolenta”, se l’està pelant… jajajajajja!!

S’ha de tenir en compte que aquest fresc està situat en l’entorn d’un cicle de pintures on es representen els Bestiaris medievals, que contenien animals fantàstics i que tenien, sobretot, una voluntat moralitzadora. Per tant, es pot entendre el tema de la coixesa i la palla com a una moralitat.

Només veure-la he pensat en aquesta pseudo-secció del teu blog on vas presentant la part MÉS BRUTA de l’Art….

O sigui que si ho he entès bé, a dintre de l’església de Sant Joan de Boí hi tenim una figura masculina tocant-se la flauta!

Sí, sí, com que està coix ve a dir que és una cosa dolenta, però allí el teniu, ell tot cofoi fotent-se un cinc contra u com qui no vol la cosa. Tant tranquil que sembla el paio, ben ert tot i ser coix, però mentre bada s’esmola la verga amb fruïció, quina descaradura!

Els trossos de pintura d’escrostats, se suposa que es deuen al pas del temps, però m’hi jugo una flauta travessera que el que li ha arrencat el carall és alguna beata o mossèn escandalitzats, farts de veure aquell individu tocant un solo de maraques, li van desfigurar el carall i els picarols. No en tenia prou amb la cama, el pobre.

I com sempre, sospito que he vist o imaginat més del compte, però just per sota d’aquesta part destrossada hi veig penjant un parell d’ous que no tenen res a envejar als dels estruços. Per tot plegat, podríem dir que els té ben posats!

Per a veure-ho millor, podeu veure o descarregar-vos la imatge més gran.

Ja feia dies que no anava al cine i com quasi sempre, ha sigut un director el que m’ha convençut a fer-ho. Vaig aprofitar el dia de l’espectador per anar a veure la última creació de M. Night Shyamalan, el director de El Sexto Sentido, El Bosque i Señales, entre d’altres.

No n’havia vist ni sentit gaire cosa d’El Incidente, però m’era suficient que el cineasta nord-americà d’origen indi en fos el director. Aquest home, que en realitat es diu Manoj Nelliyattu Shyamalan, és capaç d’atemorir al personal amb ben poca cosa, sense crits, sense grans efectes, amb un enfoc i la música adient et clava a la butaca. Tot i la s subtilesa del director, m’atreviria a dir que aquesta és la cinta més violenta de la seva carrera. Hi ha sang i hi ha morts, però no espereu trobar-hi sang i fetge, no és el seu estil.

La trama tracta d’un letal i sobtat fenomen, l’incident, que ataca grans ciutats yankees. Seqüencialment van caient morts i més morts, d’una manera fulgurant i que escapa a l’enteniment de militars i científics. Els protagonistes, un professor d’institut, Mark Wahlberg, i la seva dona, Zooey Deschanel, miraran d’escapar juntament amb un altre professor, John Leguizamo i les seves dona i filla de vuit anys.

Possiblement aquest thriller no passarà als annals del gènere ni es recordarà com una de les grans obres de Shyamalan, però val la pena veure’l. Té algun discret toc d’humor, personificat en la figura d’un militar curt de gambals i escenes que acollonen com per parar de cruspir crispetes i badar boca. Són instants realment esfereïdors i que tenen la seva força en la originalitat dels seus recursos.

El Incidente, com totes les del director, tenen una càrrega important de moralitat. S’hi destil·la crítica a l’egoisme de la societat actual, nord-americana en concret, i ressalta la conspiranoia permanent en la que viuen, sempre pendents d’atacs terroristes i manipulats pels mitjans de comunicació. Sense oblidar el missatge eco-reivindicatiu.

The Hapenning té punts forts, com la seva banda sonora; i dèbils com els seus insulsos personatges. No té el ganxo de les primeres obres del director, però vist el que hi ha a les cartelleres està clar que és una bona aposta per a una sessió cinematogràfica estiuenca. Li poso un 7.

Per si no esteu segurs si invertir-hi 90 minuts podeu llegir una altra crítica d’algú a qui li ha agradat i d’un altre a qui li repulsa totalment.

I si us heu quedat amb ganes de més incidents podeu delectar totes les versions internacionals dels pòsters o una de les tres escagarrinadores entregues dels tràilers oficials.