Com haureu vist en immensitat de blogs, s’ha publicat un manifest en contra de les intencions de la Sinde, el ZP, l’SGAE i tots els seus amics mafiosos. Que mentre no s’assoleixi l’objectiu o canviï la legislació espanyola, són qui tallen el bacallà pel quen fa a drets d’autor.

No sé d’on ha sorgit el redactat del manifest però en publico la versió en català que he trobat a tot arreu, això si amb uns lleugers canvis per sentir-m’hi còmode, ja que per exemple quan jo parlo de govern em refereixo a la Generalitat i si vull parlar del de Madrid m’hi refereixo com a govern espanyol.

Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, blogaires, usuaris, professionals i creadors de Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que…

1.- Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2.- La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l’article 20.5 de la constitució espanyola, posa en mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans de l’estat espanyol l’accés a qualsevol pàgina web.

3.- La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic estatal, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4.- La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5.- Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6.- Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaços, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaços per tal que diuen perseguir.

7 .- Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8.- Exigim que el govern espanyol garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a l’estat, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9.- Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva fi: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10.- En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Pel poc que sé, aquest manifest va ser redactat de forma conjunta ha set elaborat de forma conjunta per varis autors ahir mateix, i ningú en té la propietat. Si hi estàs d’acord, difon-lo tant com puguis, al teu blog, la teva web, a les xarxes socials i per tot arreu on puguis. És important que ens fem sentir!

Actualització 4-12-2009: Abans d’ahir es van manifestar els pobrets artistes que estan buscant un pont per viure-hi, ja que els seus ingressos han baixat i ja no els permeten mantenir els xalets de 500m2. Ahir va ser el manifest. Avui alguns populars blogaires espanyols han visitat a la Sinde. I demà hi ha convocades manifestacions en contra de les intencions del govern espanyol d’acontentar artistes i recaptadors de cànons. Sembla que per fi el debat s’ha traslladat d’Internet al carrer, me’n alegro.

Jo no vaig votar pas aquell estatut escapçat i capat que es va aprovar en referèndum, però si el poble de Catalunya el va donar per bo, el considero totalment legítim. És per això que sentir la notícia en despertar-me de que els diaris Avui, Regió7, El Periódico, La Vanguardia, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Diari de Sabadell, Diari de Terrassa, Segre, La Mañana, El Punt i El 9 Nou havien publicat avui una editorial conjunta en defensa de l’Estatut (o Estatutet) m’ha donat una injecció de positivisme de bon dematí.

Prenguin nota senyors polítics, fins i tot diaris espanyolistes i en llengua castellana com La Vanguardia i el Diari de Tarragona s’han unit a la causa. Si ells han pogut, perquè vostès no es posen d’acord d’una punyetera vegada?

Aquesta acció, tal i com resa el títol de l’editorial, és qüestió de dignitat, i de collons diria jo. Als catalans ens falten collons massa sovint, de tant en tant s’han de posar damunt la taula i demostrar que no te’ls deixes trepitjar.

I un dels que els té quadrats és l’Alfons López Tena, president de la fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes i coordinador de les consultes independentistes a Osona, que recentment ha declarat que tot aquell que no s’hi hagin implicat activament, que no s’apropi el dia 13 de desembre a fer-se la foto perquè el farem fora, si és necessari a patades. Així es parla.

Per la seva banda Joel Joan (sovint maltractat també des de Catalunya), l’escriptora Isabel-Clara Simó, el cuiner Santi Santamaria i Sergi López entre d’altres, han presentat avui un manifest de suport a les consultes del 13-D. La gent que malgrat treballar en professions públiques i per tant vulnerables a l’opinió pública, tenen els pebrots de dir el que pensen sense embuts són individus que es mereixen, almenys, tot el meu respecte i admiració.

Així doncs, fotem-hi collons, més rauxa i menys seny. A veure si s’emprenyen de veritat i encara que sigui a puntades de peu, ens fan fora de l’estat espanyol.

I sobretot per la fita històrica que suposa l’editorial catalana d’avui, en publico aquesta còpia i que quedi per a la posteritat utòpica:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Siset de Cals Ous ataca de nou.

- Romuald, no sabia que tu també hi estaves enredat en aqueta boda!
- Ja ho veus Siset, la xiqueta és filla de la cosina segona de la neboda de la meva Jacinta.
- Quina alegria, eh?
- Casun l’olla! No et pots ni imaginar les ganes que tenia de no estar-me al sofà i venir a marejar la perdiu per aquí…
- He he he

- Que ho veus Siset? No hi ha ni mossèn, ni escolans, ni Cristos enlloc, això ès una boda?
- A mi no em neguiteja pas que no hagi tota la mandanga, si els xiquets ho volen així…
- Au va! No ho diguis això, alego es casaran amb frase i mitja, i cap a casa.
- Això és el que haurien de fer! Lo que no entenc és perquè si no ho fan per l’església han de muntar tot aquest sidral, que esvandeixin en 5 minuts i tots a endrapar.
- Mira que n’ets de béstia i descregut.

- Mira Romuald, les coses canvien, i els casaments també. O es que les xiquetes també haurien de casar-se als 20 anys i vestides de negre com antes a la nostra època?
- Home tan com això… de negre no cal potser.
- Doncs van de blanc per semblar princeses, això si que és una bestiesa! Però els temps canvien i sempre ha sigut aixis, i un parell de vells com naltros poc hi podem dir. Qui vulgui per l’englésia doncs au, i qui no que li firmin el paperot i en paus.

Aquest del Romuald que vagi xerrant, que a mi ja m’està bé aixís. Les ceremònies fan més via i encabat a fer desaparèixer la teca, que és més bona i abundant que antes; i és el que de veritat paga la pena. I per si no et quedes prou content, les mosses més guapes del poble es posen les millors gales i ensenyen cuixa. Mira que s’ha de ser somerot per no xalar.

Això val més que no se m’escapi en veu alta, si no vull que l’Eugènia em parteixi el bastó a l’esquena…

Siset de Cals Ous

Crèdits: imatge1, imatge2.

Sergi López és un dels actors catalans amb més prestigi internacional, sobretot a França, on ha desenvolupat la major part de la seva carrera.

Divendres passat li van fer una entrevista-xat amb els lectors d’El inMundo. I com es podia esperar, sabent que en Sergi no s’avergonyeix ni amaga el seus sentiments patriòtics i independentistes (no com d’altres, colla de cagats), els habituals lectors d’aquest infra-diari l’esperaven amb el ganivet entre les dents. Al final, enlloc de parlar de Petit indi, l’última peli d’en Marc Recha, el van interrogar sobre el seu indendentisme i van acabar tallant l’entrevista abans d’hora.

Aquestes són les preguntes que buscaven la polèmica i que si a algú li van causar incomoditat és al diari espanyol, però no pas a en Sergi que va respondre sense complexes ni vergonya, sense embuts:

Visca Catalunya… ¿Lliure?
Por supuesto. La libertad es un concepto deseable para cualquier tipo de animal, vegetal o mineral.

Sergi, de que trabajo en el cine te sientes mas satisfecho? Como ciudadano ¿que opinion te merecen las posiciones indenpendentistas en Cataluña o en el Pais Vasco?
No te podría decir uno, es como si un padre tuviera que escoger entre sus hijos. En cuanto al independentismo, es un concepto que como la libertad encuentro positivo en cualquiera que sea el contexto: la independencia de los pueblos, la independencia sexual, la independencia periodística, la independencia de opinión… Es una palabra que me gusta mucho.

Hola, buenas tardes Sergi, Me gustaría saber qué le parece que algunos espectadores no vayamos al cine, ya sea español o de cualquier otra nacionalidad, como forma de manifestar nuestro desacuerdo con las opiniones políticas de sus protagonistas, director, guionistas… que de un tiempo a esta parte son tan frecuentes. Muchas Grcaias.
A mí me parece estupendo que los espectadores, los actores, los fontaneros, los jardineros se posicionen en su vida como más les plazca. Creo que cada individuo decide dónde y cómo manifiesta su desacuerdo con las cosas que ve.

A directe!cat, on he llegit la notícia, apunten que Després d’aquesta intervenció, el xat de Sergi López amb els lectors de El Mundo només va allargar-se dues preguntes més, fins arribar a les quinze, quan normalment els moderadors deixen que es facin una vintena llarga de preguntes. Suposem que els sicaris de Pedro J. van tallar-lo perquè el discurs de López no pugés de to i acabés encenent als lectors de la caverna. Ja ho diu la dita, ’si no vols pols, no vagis a l’era’.

Més Sergislópez i Alfonslópez és el que ens fa falta.

Soc dels (pocs?) que encara va amb una tele de les que anomeno Beyoncé, és a dir, amb un cul gros però ben fet i arrodonit; res de pantalla plana o plasma, i molt menys TDT. Però veient que en quatre dies foten enlaire la senyal analògica m’he comprat un reproductor de DivX amb TDT i entrada USB.

La qüestió és que estava provant els canals, quan em topo amb un curiós anime en que una de les noietes tenia l’esplèndid aspecte que podeu veure a la imatge. Les captures són del mateix episodi.

He de reconèixer que he parat de fer zàpping i m’he quedat mirant la sèrie. Encara m’he quedat més sorprès quan a les 19h17, en ple horari protegit, he sentit al canal Super3 com un dels personatges li deia a la xiqueta:

No et pensis pas que ets especial perquè tens els pits grossos, ara tu!

Déu n’hi do… Poc després s’ha acabat el capitol i m’he anat a informar. La sèrie és diu Blue Dragon i avui feien el capítol 6: De camí cap al Regne de Jibral, en Shu, la Kluke, la Zola, en Jiro, en Marumaro i el distingit Legolas, s’han aturat en un poble a descansar. Tot sopant, en Shu ajudarà la Buquet, una cambrera, a desfer-se d’un parell de clients que la molestaven. Decidida a tornar-los el favor, la Buquet convertirà l’estada dels nostres herois al poble en un autèntic malson. La veritat és que per uns moments crec que m’he enamorat de la Bouquet.

Blue Dragon és originalment un joc per a Xbox creat Hironobu Sakaguchi, que també és l’autor de la saga Final Fantasy. Però l’important aquí és que es nota la mà del mestre Akira Toriyama, un dels artistes principals en la creació dels personatges. En descobrir això ja m’ha quadrat tot. Un dels personatges em recordava al Satan de Bola de Drac, així com d’altres semblances, i en general l’anime em recorda molt al disseny de Bola de Drac GT.

On també hi veig la mà de l’Akira és en el tema que d’entrada m’ha cridat l’atenció, els pits d’una personatge, la Bouquet. Encara recordo aquelles escenes del Dr. Slump perseguint la Srta. Yamabuki, o quan anava a veure les ballarines conilletes; i com oblidar el Fullet Tortuga i les enginyoses camàndules que s’empescava per tal de veure-li els pits o el que convingués a la Bulma… ai, quins records.

Doncs bé, sembla que l’episodi de Blue Dragon que he vist és lògicament la versió internacional. I resulta que està censurada (últimament es torna a portar això de la censura), la versió original és més desvergonyida i divertida, més japonesa. El vídeo que podeu veure conté els fragments substrets de la versió original i que no apareixen a la resta. Espero que es agradi a tots i totes.

En les últimes tres setmanes no ha faltat dia de l’espectador o tarda de diumenge avorrida que no omplís amb una sessió de cinema. Només un cop m’ha semblat ben pagada l’entrada, però pitjor és el futbol, pots polir-te 100€ en una entrada i tornar amb la cua entre les cames cap a casa.

REC2 és la primera d’aquest trio. La primera de la saga REC, que ben segurament tindrà tercera entrega per les esplèndides xifres de recaptació, em va cagar viu. Encara a dia d’avui Jaume Balagueró és el director que més por m’ha fet passar, en el cas de REC, acompanyat per Paco Plaza.

En aquesta ocasió, la història és la immediata continuació de la primera, amb l’edifici i la infecció encara per controlar. Entra una brigada especial de la policia i a partir comencen a dar pel sac el zombies o infectats. Realment he trobat a faltar sang i fetge, jo diria que la gran part de gore que hi havia a la primera, pràcticament ha desaparegut.

La pel·lícula és menys fresca que la primera, no té aquells moments de diàlegs curts i simples però fins i tot graciosos, ja no ens agafa per sorpresa. Els moments de pànic es centren més en la horripilant figura de la Niña de Medeiros i, com ja és habitual en Balagueró, en la foscor.

No, no és tan bona com la primera. Tot i això, val la pena i la recomanaria. Li poso un 7.

La segona si que va ser una autèntica decepció, vaig sortir de la sala dient el que pensava que no seria capaç de dir mai: No m’ha agradat gens ni mica aquest film d’en Tarantino.

A mesura que avançaven les inacabables dues hores i mitja de Malditos Bastardos, em preguntava quan començaria la pel·licula, quan veuríem l’acció. És lenta i llarga en excés. Una cinta que duri més de dues hores ha de tenir alguna justificació per fer-ho, no simplement que t’agrada ensenyar que bonica era la parafernàlia nazi o perquè et surt dels pebrots recrear-te en els diàlegs suposadament esfereïdors del dolent de la peli.

S’ha de reconèixer l’encert a l’hora d’escollir el repartiment, però el pitjor és que després no li treu suc. La majoria de personatges passen sense pena ni glòria i a alguns els arribes a avorrir, com l’interpretat per l’alemany d’origen català Daniel Brühl. Ni tan sols Brad Pitt aconsegueix captivar mínimament. Només en salvaria el coronel nazi Hans Landa interpretat per Christoph Waltz.

A sobre, el mateix Hitler o els seus col·laboradors semblen trets del Polònia, meres caricatures ridícules que trenquen el mínim realisme del film. I per rematar-ho, el gran canvi que en Tarantino fa a la versió original de la pel·licula del 1978 és transformar el suposats herois en jueus, enlloc de soldats americans. Quina és la justificació? Em recorda un canvi que algun altre senyoret de Holliwood va fer convertint en americans els soldats d’una història que en realitat la van protagonitzar soldats britànics. Diria que era de submarins… algú recorda el títol de la pel·lícula?

Li poso un 4 i amb desgana.

I la darrera que he vist, és un gol per tota l’esquadra. Quan veig els tràilers ben escarxofat a la butaca els que més m’irriten són els que et trenquen tot el misteri que pugui tenir algun llargmetratge en concret, pràcticament et diuen fins i tot el final; empren tota la munició disponible mirant de captivar-te quan en realitat el que fan és trencar-te el poc interès que puguis tenir-hi. I l’altre tipus de tràiler que m’indigna són els que t’intenten aixecar la camisa venent-te una moto que no és.

Un clar exemple és quan a la mínima això és el que em va passar amb Infectados, un thriller post-apocalíptic. Contagiat per la febre zombie que estem vivint (molt més contagiosa que la infame grip a) en veure que la cosa anava de zombies i l’havien dirigit un parell de catalans emigrats a EEUU per a triomfar, els germans Pastor, em vaig deixar enganyar. Em van colar un gol per tota l’esquadra perquè en realitat al film hi apareixen tan sols uns dos o tres infectats, que s’assemblen més a un pobre leprós, famolenc i inofensiu que no pas a un mort amb ganes de menjar-te el cervell.

Si vols veure una història de com pot ser d’egoista la persona, de com pot arribar a comportar-se en situacions límit; és correcte, es pot anar a veure tot i no destacar en absolutament res. Però el que busques és sang i fetge, tensió, corredisses i una mica de vísceres, ni t’ho plantegis, amb prou feines hi ha algun borboll de sang.

Amb generositat, li poso un 5. Ja espero amb candeletes Zombieland per treure’m el mal sabor de boca i petar-me de riure amb les atrocitats que pateixen els menja-persones.

La pujada d’impostos afectarà als que més tenen, ens va dir. I aquesta promesa s’ha convertit en l’enèsima que es suma la llista d’incompliments d’en Zapatero.

[…]
Ara apuja l’IVA i apuja també la tributació sobre l’estalvi. L’IVA perquè pagui tothom. La tributació sobre l’estalvi per si de cas algú ha pensat a deixar de consumir i estalviar-se l’IVA. Si no t’agafen comprant, t’agafen sense comprar. Aquí no se n’escapa ningú. Ni alegres gastadors ni austers estalviadors. No queda ni el recurs al vici. També han augmentat les taxes del tabac i l’alcohol.
[…]

Vicent Sanchis

Ahir vaig estar al SIMO, la fira madrilenya per al professional de la informàtica: empreses fabricants de programari, programadors que van per lliure, distribuïdors, etc. Bàsicament per una conferència que m’interessava per noves aventures que em toca afrontar a la feina, “La movilidad como clave tecnológica“.

La primera conferència del dia anava a càrrec de Howard Rheingold. En la meva ignorància, ni tan sols l’havia sentit a anomenar, i resulta ser un reconegut escriptor especialitzat en les implicacions culturals, socials i polítiques de les noves tecnologies de la informació, com Internet i la telefonia mòbil; a més de ser el paio que es va inventar el terme Comunitat Virtual. La xerrada va estar bé, però no em va descobrir res nou, a excepció del terme Realitat Augmentada i del que encara m’he d’informar més.

A les següent conferències hi van haver representants de Telefònica, Vodafone, RIM, SAGE, Microsoft, SAP i HP. Sincerament, el que més em va agradar van ser les preguntes dels públic fetes a través de Twitter, i que moltes van servir per deixar fora de joc als ponents.

El representat de RIM, no volia ni sentir a parlar d’Android o iPhone. Va destacar que les Blackberry són molt millors per a l’entorn empresarial, perquè permet un control total del que fa o no el terminal. Si aquesta és la major virtut… Va haver de reconèixer que en els seus inicis la Blackberry Storm era penosa, no sense deixar clar que ara ja no, i que si algú no n’està satisfet és perquè ha canviat una Blackberry amb teclat per una altra que no en té i no s’ha esforçat en adaptar-se. Au, la culpa és dels usuaris.

Els de Telefònica i Vodafone, amb corbata blava i vermella respectivament, van rebre per la mala qualitat de les connexions, al que ells responien repetidament que l’estat espanyol és capdavanter en connexions per a mòbils segons els seus estudis de benchmark. El de Telefònica va arribar a dir que el que passa és que simplement quan s’arriba al límit de la tarifa plana contractada, la connexió segueix funcionant però “con menos alegria” [sic].

Als fabricants de programari els van fer passar una mala estona quan van fer-los preguntes dirigides a fer-los veure que els usuaris prefereixen sistemes més oberts com Android, Maemo o Moblin. I per altra banda, no van saber exposar molt bé les avantatges de comprar productes propietaris enlloc d’utilitzar eines lliures o gratuïtes com les de Google, precisament el gran absent de la jornada.

A banda de les conferències, algunes més interessants que d’altres, la fira en si no val gaire la pena. Un pavelló quasi exclusiu de Microsoft dedicat a promocionar Windows7 i un altre ple de petits estands on bàsicament omples la bossa de fulletons, en una hora es veu tot. En el que més temps vaig perdre el temps va ser en jugar amb el Microsoft Surface i el HP SmartTouch, una estona entretinguda.

A més de comentar el SIMO, tinc un petit deute pendent amb l’Òscar i el Pol. En l’anterior apunt em vaig animar a fer un dibuixet inspirat en quelcom que vaig veure en un documental. El dibuix en qüestió, un ratolí d’orelles grosses que s’assemblava al Micky Mouse. No vaig parlar concretament del documental, i ara toca fer-ho, s’anomena “RiP: A remix manifesto“.

Si no recordo malament, el vaig veure al 33 a una hora intempestiva, i em va encantar. Es tracta d’un projecte del director i activista web Brett Taylor, i des d’un principi va ser un projecte participatiu de cinema open source. Si hi ha algun protagonista, aquest és en Gregg Gillis tcc Girl Talk, un músic que crea amb la tècnica mash-up; i també hi apareixen testimonis de personatges tan rellevants com el fundador de Creative Commons, Lawrence Lessig.

El documental em va acabar d’obrir els ulls sobre el mal que està fent la defensa a ultrança de les lleis de copyright, els drets d’autor abusius i les patents. Per posar un exemple, Google acaba de patentar la seva pàgina d’inici. És que ara si jo faig una pàgina per cercar botigues de menjar vegetarià amb una caixa de text i dos botons, Google em podrà denunciar? Fins a on arribarem?

També vaig aprendre com les gasta la Disney, i com ha pressionat des dels seus inicis per augmentar les restriccions i sobretot els anys que duren les proteccions per drets d’autor. És per això i per com són els seus productes (que no m’agradaven ni de petit) d’edulcorats, poc autèntics, sense personalitat ni originalitat, que em fa por i em fastigueja com cada dia creixen menjant-se als seus contrincants; per posar exemples, Pixar en el seu dia i Marvel recentment.

Per tot plegat us recomano el film, que us podeu baixar en Torrent via The Pirate Bay.

- Ei! És en Mickey Mouse fumant-se un porret!?

- No, és un ratolí d’orelles grosses fumant-se un porret.

Les lleis de drets d’autor (copyright) són la millor eina per limitar la creativitat i convertir el segle XXI en l’era menys artísticament productiva de tota la història, com ja han començat a fer durant el segle XX les grans distribuïdores i productores de cinema a més d’altres grans corporacions. El mateix passa amb les patents. El Copyleft és la solució.

Inspirat pel Mouse Liberation Front.

Com ja vaig advertir, ens podia visitar altre cop. I aquí al tenim, Siset de Cals Ous en acció.

Collons quina xafogor, em sembla que agafaré el xiquet i me l’emportaré a fer una passejada i que ens toqui l’aire.

- Hug! Posa’t la samarreta i digues-li a ta mare que anem baix a mar!
- O on anem padri?
- A baix a mar! A Cambrils a passejar.

- Ja has pixat? Doncs apa, cap a baix falta gent!
- Padrí, amb aquest cotxe anem lents i no té aire fresquet…
- Au calla i venta’t, que aquest 4L m’ha portat sempre a puesto des que ta mare era un tap de bassa.

Déu n’hi do quina gernació, no es pot ni aparcar, Cambrils era més tranquil quan els pescadors eren més importants que no pas acontentar els forasters.

- Au vinga fill, que passejarem vora mar.
- Padrí, hi han uns senyors que parlen castellà molt estrany i cridant.
- Són manyos xiquet, es veu que a l’estiu fugen tots de Saragossa per venir a tocar el voraviu aquí.

- De que rius tu ara?
- És que… hi han moltes senyores que no porten banyador de dalt i ensenyen les tetes. I la mama diu que això no li agrada.
- Casun l’òs pedrer! Mira que en diu de bajanades quan vol ta mare. No li facis cas, aquestes senyoretes no fan res de mal i ja pots pujar-hi de peus que a mi o ton pare no ens molesta ni mica ni gens.

- Espera, que comprarem unes trumfes de bossa i un Vichy. Vols un almendrado tu?
- Un Calippo padrí.
- Doncs això, - Mestre, posa-li un d’aquests al xiquet!
I tu ves xarrupant, que quan acabis anirem pujant cap a Vinyols.

Ben mirat potser paga la pena haver de rebuscar per poder aparcar el 4L, els paisatges que es veuen vora mar no tenen ni punt de comparació amb els d’antes. Em fa l’efecte que aquest estiu que el xiquet s’afartarà de Calipus…

Siset de Cals Ous

Crèdits: imatge1, imatge2.