Guaita si en són de nets a Japó, que escombren les pedres i tot! Justament això vaig pensar en veure aquests tres pencaires escombrant aquests pedrots que hi havia entre uns temples, suposo que les poques fulles seques que hi havien. Una mica exagerat i tot.

I no va ser pas l’única vegada que vaig al·lucinar amb el tema de la neteja i pulcritud dels espais públics. Em va anar d’un pèl de no fotre’m de lloros al final d’una escala mecànica per anar badant amb el paio del servei de neteja, estava aspirant la pols d’uns tríptics informatius de l’estació de Kyoto! [mode-ironic] Diguem que les estacions estan una miqueta més netes que les de la Renfe (però només una mica eh!) [/mode-ironic].

El temple aquest és a Nikko, un dels que composen el típic recorregut de temples propers a la ciutat. Encara que a tot Japó no són pas igual de nets, tot s’ha de dir. Així com Tokyo i Kyoto les vam trobar extremadament netes i endreçades, Osaka ja és una altra història, ja ens hi sentíem més a casa. Ja m’enteneu…

Abans ser el president del COI, potenciar i anunciar que les olimpíades de 1992 es celebrarien a Barcelona, aquest personatge ja havia destacat en alguns aspectes. Reccordem-los:

Falangista de ben jovenet:

Afiliat a Falange Española Tradicionalista y de las JONS des de molt jove, inicià la seva carrera política a l’Ajuntament de Barcelona amb el nomenament de regidor d’Esports l’any 1955, càrrec que desenvolupà fins el 1962. El 1964 passà a ser procurador a les Corts de la règim franquista, i hi estigué present en tres legislatures, fins al 1977. El 1967 fou designat delegat nacional d’Esports.

A més de l’Opus Dei, és un intolerant:

A nivell personal ha estat molt criticat per la seva col·laboració amb la dictadura; pels seus vincles amb l’Opus Dei, del qual n’és membre; pels seus posats autoritaris i intolerants dins del COI i pel secretisme de les seves decisions.

(Aquest últim text l’he extret d’una versió antiga de l’article de la Wikipedia, sembla que a algun simpatitzant no li devia agradar que es parlés d’això.)

Juan Antonio Samaranch era fins ara el principal representant viu del franquisme a Catalunya. Ara ja malalt poc podia alçar la veu, però com a fet indicatiu de que fins al final va mantenir les seves idees intolerants és important ressaltar que sempre es va oposar a les seleccions catalanes.

Farà uns anys, va arribar a assegurar que cal ser espanyol per comprendre el que va passar fa 40 i que el regim de Franco va evitar que Espanya entres a la II Guerra Mundial, va transformar el pais i va escollir el rei Joan Carles com a successor.

I ara ve el millor, a més de concedir-li el Premi Príncep d’Astúries, premi desprestigiat i que per mi ja li poden donar a algun fill del Pinochet practicant de paddle, també li van concedir la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya el 1985. Si Gaudí i d’altres grans catalans veiessin amb qui comparteixen medalla, més d’un se l’arrencaria del pit.

Tan aviat ha mort, tots els mitjans de comunicació han corregut a alabar-lo. I com era d’esperar, TV3 al capdavant, per alguna cosa és la Seva. Fins i tot la classe política catalana inclòs en Laporta, en diuen meravelles. Quina decepció.

Sort en tenim que a casa nostra no tots estem ensinistrats i amb la testa buida, almenys uns 700 fins al moment ja l’han acomiadat com cal.

La primera càmera compacta que vaig tenir va ser una Pentax S, crec que em va costar uns 400€ i era la més petita del mercat i arribava fins a 3 megapíxels. Quan fa uns anys, en la meva última nit d’Erasmus, es va llençar intencionadament de les meves mans en picat al terra de la discoteca eslovena, va dir prou i va demostrar que fràgils poden arribar a ser aquests trastos.

Vaig quedar content d’aquella càmera i acostumo a ser marquista, en el sentit que si una firma em dóna un bon resultat, repeteixo. Així que tot i haver-se esquerdat la Pentax que tenia, com que m’havia satisfet en quant a qualitat fotogràfica (pel que hi havia en aquells temps), bateries i funcionament, vaig repetir. Em vaig comprar una una Pentax S6, em sembla que per uns 300€ i disparava fins a 6 megapíxels. És la càmera amb la qual he fet la majoria de fotografies d’aquest blog, fins que en la passada Patum, en treure-la de la butxaca del pantaló, la pobre tenia una ferida de guerra mortal: tota la pantalla esquerdada.

Mea culpa, no es pot anar alegrement amb una càmera la butxaca a la Patum i a damunt amb la pantalla mirant enfora. Per qui no hagi anat a la Patum, allò és un petit infern, una festa de multituds, foc i disbauxa. Des de llavors que no tenia càmera, bé, podia fer fotos a cegues i després veure com quedaven a l’ordinador, però per a aventures d’estil analògic ja tinc la Diana Lomo que em van regalar farà unes setmanes.

D’aquí uns dies me’n vaig de viatge al Japó i ja no podia deixar passar més temps, no puc tornar de la terra de n’Akira Toriyama, de Nintendo, dels vídeos més hilarants i la tecnologia punta; sense records que immortalitzin cada instant. Així que vaig sondejar el mercat i altre cop una Pentax em feia el pes. La S6 ja no m’havia deixat tan satisfet, les bateries no duraven massa i les imatges tenien uns colors un pèl apagats. Però en veure una càmera de 10 megapíxels a prova d’aigua (fins a 1′5m de profunditat), sorra i petits copets, em vaig enamorar, vaig pensar que era l’adequada per a un destraler com jo. Era la Pentax SW80.

Doncs sort que la vaig demanar a Pixmania, perquè tot el que es compra per Internet es pot tornar durant la primera setmana, únicament pagant les despeses d’enviar el paquet de tornada. Quina bona merda de càmera, sí que fa fotos sota l’aigua, però les que fa sense gota d’aigua pel mig són un bon nyap. Les imatges no tenen bona definició, tenen soroll, apareixen com a granulades i les fotografies nocturnes fan pena, no es poden aprofitar. Entre l’experiència anterior i aquest gran cagarro, Pentax ha passat a millor vida per a mi.

Sony sempre ha estat una marca que detesto. Els encanta sodomitzar els seus clients, de la mateixa forma que marques com Apple, passen olímpicament dels estàndards fent servir formats propis i limitant les possibilitats dels seus dispositius. Si vols més memòria en una PlayStation, paga més pel model que té més memòria, en un iPhone, tres quarts del mateix. Deixar posar targetes de memòria externa? Mai a la vida! Doncs amb amb mi que no hi comptin, no em va el masoquisme. Si la majoria de càmeres utilitzen targetes SD, doncs les de Sony amb Memory Stick PRO Duo, exclusiu de la marca. Au vinga! Un format de targetes per cada andròmina? Per aquí no passo.

Però resulta que mentre remenava les càmeres d’un gran magatzem aprofitant que aquell dia t’estalviaves l’IVA, veig una Sony que accepta targetes SD! “No pot ser” vaig pensar. Ho vaig preguntar i em van dir que efectivament era la primera de la marca que ho permetia. Les càmeres compactes de la marca nipona sempre m’havien semblat bons aparells, m’agrada molt el color viu de les fotografies, tenen òptica Carl Zeiss acompanyada de bona electrònica. Un cop han corregit el seu error, perquè no comprar-la? Així ho vaig fer, per uns 160€ la Sony DSC-W350 (14,1 megapíxels, zoom òptic de 4x, gran angular de 26 mm i vídeos HD) ja és meva i espero que em permeti tenir uns bon records del viatge. Ah! I a veure si em dura una mica més que les altres.

La única llei que s’aplica per igual a tothom,
és la llei de la gravetat.

Reflexions utòpiques.

Relacionades:

Les mudances o semi-mudances (que vindria a ser quan trasllades només una habitació o alguna cosa per l’estil) tenen moltes coses negatives: és avorrit de pebrots, perds coses pel camí, te n’adones de la porqueria que pots arribar a acumular…

Però també tenen aspectes positius, com per exemple que trobes vells tresors oblidats. I en una semi-mudança d’aquestes m’he trobat un document que em van fer arribar farà un munt de mesos, una carta que una lectora va enviar a la redacció d’una revista de moda. Qui m’ho va passar hi treballava llavors.

LLegiu-la de cap a peus, perquè de veritat que n’hi ha per a sucar-hi pa.

Yo objeto

Como madre preocupada por la educación de mis hijos, tengo derecho a objetar de aquellas asignaturas que puedan perturbar su desarrollo.

No quiero que estudie Matemáticas, porque en trigonometria enseñan senos y cosenos, lo cual me parece indecente.

No quiero que estudie Literatura, porque Oscar Wilde era un gay de esos.

No quiero que estudie Geografia, porque le enseñan los golfos y no creo que sean un ejemplo a seguir.

No quiero que estudie Historia, porque los griegos también eran gais de esos.

No quiero que estudie Religión porque Dios probablemente no exista o si exista y mi hijo puede acabar heecho un lio.

No quiero que estudie Quimica no vaya a ser que un dia se ponga a imitar al Flippy ése y me incendie la casa.

No quiero que estudie inglés hasta que nos devuelvan Gibraltar, y no quiero que estudie Francés, porque los gabachos me caen mal.

Bien, una vez que ya he protejido a mis hijos de influencias nocivas, que empiece ya de una vez a darle patadas a un balón a ver si me hacen rica y me jubilan.

XXX YYY ZZZ, Valladolid

Increïble, ja ho veieu. No tinc clar quina era la intenció d’aquesta marassa vallisoletana en enviar la carta, però el que sí que és ben cristal·lí és que és una reprimida obsessiva, una homòfoba, una ultra-nacionalista xenòfoba i finalment una egoista.

Això sí, en una cosa té raó, el Flipy i tota la tropa del Motos a la puta foguera.

Jo soc d’aquest tipus de gent que no acostuma a tindre massa present els aniversaris (a excepció del de la parella, per evitar patir l’ús d’armes de destrucció massiva). El meu aniversari és aquest mes de febrer i no m’he mirat ni en que cau, però la qüestió no és aquesta. La qüestió és que el passat dimecres dia 27 de gener de 2010 aquest blog, utupia, feia ni més ni menys que quatre anyets.

Com sempre, m’hagués agradat publicar amb una miqueta més de freqüència, però a nivell personal enguany ha sigut l’any de la meva emancipació. He descobert realment que és això de pagar les factures, quadrar els números, mantindre una casa, no tenir ni la meitat de temps lliure, etc. Però també la seva vessant més positiva: els horaris els poses tu i ningú més, llibertat i intimitat a totes hores i en tota la casa, no compartir lavabo, decidir com vols el teu entorn, tranquil·litat i tantes altres coses que molts ja farà anys que gaudiu.

Amb 4 anys, utupia comença a tenir un bon equilibri, ha après a dibuixar, comença a fixar-se en el sexe contrari, li cansa repetir les coses, i està en plena fase fàl·lica.

Fent el repàs de rigor, durant aquest quart any de vida del blog: vaig reivindicar els drets dels palestins aixafats per Israel, vaig comentar l’esplèndid moment de la música en català, vaig donar veu a una amiga que va patir la brutalitat dels Mossos, vaig anar a Brussel·les a lluitar per la nostra independència, vaig fer pal·lesa la incultura digital d’alguns mandataris locals, vaig dibuixar per expressar-me en contra dels abusos del copyright, i vaig unir-me als que avisen dels perills del control censurador a Internet que vol dur a terme el govern espanyol; entre d’altres coses.

No em puc oblidar de les visites d’en Siset de Cals Ous, que ha passat per aquí per explicar-nos que no li agrada massa agafar l’avió, que li encanten els paisatges que troba quan va a la platja, que és el que li agrada més de les bodes i el perquè de tanta caca i cagarades al Nadal del nostre país.

Fent una mica de números, el senyor Wordpress diu que hi han publicats 308 articles i 1.075 comentaris, tot ben ordenat en 21 categories; i el senyor Akismet diu que m’ha protegit de 96930 comentaris d’spam. Aquestes són les xifres d’un blog petit i humil, però que a mi em sembla el més maco del món mundial.

L’Analytics diu que dos articles han rebut força més visites que la resta, el que explica com escoltar ràdio en català per Internet amb l’Screamer Radio perquè es veu que la gent busca com escoltar Rac1 per Internet, i el que parla dels amics dels àngels perquè precisament fa unes setmanes es van posar a buscar això dels amics alats amb fruició (i no en tinc ni idea de perquè).

Per no trencar la tradició i per decència, gràcies a aquell petit grupet de lectors i comentaristes -ja sabeu qui sou- que van traient el cap per aquí fent-la petar alguna vegada, a tots ens agrada ser llegits i escoltats. I als nouvinguts o paracaigudistes dels cercadors, com deia el savi… Oh! benvinguts! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú!

Com potser ja haureu sentit, en Cameron va auto-censurar-se en no incloure l’escena completa de la trobada amorosa entre l’avatar del marine i la noia Na’vi a la versió final d’Avatar. Segons diuen, així s’evita que classifiquin la pel·lícula per a majors de 18 i a la vegada, la conseqüent davallada de públic. A més, li assegura un gran interès a la sortida del DVD per veure els aliens blaus i esprimatxats cardant.

Jo que tinc la mirada bruta, quan vaig veure que amb la maxi-trena anaven connectant-se amb tot bitxo vivent, ja em vaig imaginar (quasi fantasiar) que quan haguessin de fer l’equivalent a l’intercanvi de fluids humà, aquella cua hi jugaria un paper important.

Això d’entrada em planteja un dilema, els Na’vi són zoofílics? La zoofília, animalisme, bestialisme o brutalisme és una parafília que consisteix a tenir relacions sexuals amb animals. I està clar que els Na’vi estimen a tot allò que viu a Pandora, però la clau seria saber si la connexió trenada, o sigui l’enganxament capil·lar entre éssers de Pandora, pot ser de varis tipus: vital, sexual, amistosa, fàtica, etc. Per mi que són zoofílics i amb tota la naturalitat del món (del món Pandora, clar).

Per altra banda tenim que els Na’vi van fresquets de roba, no sembla pas que tinguin cap pudor en mostrar els seus cossos felins i musculats. Però ves per on porten un tapall just allà on els humans hi tenim els òrgans sexuals. I això em presenta un altre gran dilema, perquè pebrots porten tapall si allà sota hi ha el mateix que a una nina Barbie? Per darrere ensenyen les natges, perquè la tela posterior és de tipus tanga, però per davant tot tapat, no ho entenc.

I per últim, una altra pregunta cabdal que em faig és: els Na’vi tenen mugrons? Jo mira que m’hi fixava a través de les ulleres polaritzades dels nassos, però els mascles no em va semblar que en tinguessin i les femelles casualment sempre hi tenien algun destorb que m’impedia escatir-ho.

Afegitó: Per descomptat, no soc l’únic que he reflexionat sobre el sexe entre habitants de Pandora, i alguns no s’han conformat amb fer un matusser retoc d’imatge com jo, sinó que han fet una animació flash anomenada Hot Hot Avatar Sex Scene, força entretinguda i amb final… feliç?

Primer va ser el Manifest en Defensa dels Drets Fonamentals a Internet. I ara, els internautes de l’estat continuen, com és lògic i necessari, les mobilitzacions. I avisen de que aquí no acaba la cosa…

Considerem imprescindible la retirada de la disposició final primera de la Llei d’Economia Sostenible del govern espanyol pels següents motius:

1.- Viola els drets constitucionals en els quals s’ha de basar un estat democràtic especialment la presumpció d’innocència, llibertat d’expressió, privadesa, inviolabilitat domiciliària, tutela judicial efectiva, llibertat de mercat, protecció de consumidores i consumidors, entre uns altres.

2.- Genera per a la Internet un estat d’excepció en el qual la ciutadania serà tractada mitjançant procediments administratius sumaríssims reservats per l’Audiència Nacional a narcotraficants i terroristes.

3.- Estableix un procediment punitiu “a la carta” per a casos en els quals els tribunals ja han manifestat que no constituïen delicte, implicant fins i tot la necessitat de modificar almenys 4 lleis, una d’elles orgànica. Això comporta un canvi radical en el sistema jurídic i una font d’inseguretat per al sector de les TIC (Tecnologia de la Informació i la Comunicació). Recordem, en aquest sentit, que l’intercanvi de coneixement i cultura en la xarxa és un motor econòmic important per a sortir de la crisi com s’ha demostrat àmpliament.

4.- Els mecanismes preventius urgents dels quals disposa la llei i la judicatura són per a protegir a tota ciutadania enfront de riscos tan greus com els quals afecten a la salut pública. El govern espanyol pretén utilitzar aquests mateixos mecanismes de protecció global per a beneficiar interessos particulars enfront de la ciutadania. A més la normativa introduirà el concepte de “lucre indirecte”, és a dir: a mi (i a tu) em poden tancar el blog perquè “promociono” a un que “promociona” a un altre que enllaça a un tercer que fa negocis presumptivament il·lícits.

5.- Vam recordar que la propietat intel·lectual no és un dret fonamental contràriament a les declaracions del Ministre de Justícia, Francisco Caamaño. El que és un dret fonamental és el dret a la producció literària i artística.

6.- D’acord amb les declaracions de la Ministra de Cultura, aquesta disposició s’utilitzarà exclusivament per a tancar 200 webs que presumptivament estan atemptant contra els drets d’autor. Entenem que si aquest és l’objectiu de la disposició, no és necessària, ja que amb la legislació actual existeixen procediments que permeten actuar contra webs, fins i tot amb mesures cautelars, quan presumptivament s’estigui incomplint la legalitat. Pel que no queda sinó recelar de les veritables intencions que la motiven, ja que l’única cosa que afegeix a la legislació actual és el fet de deixar la ciutadania en una situació de greu indefensió jurídica en l’entorn digital.

7.- Finalment vam considerar que la proposta del govern espanyol no només és una tudada de recursos sinó que serà absolutament ineficaç en els seus presumptes propòsits i deixa palès l’absoluta incapacitat per part de l’executiu d’entendre els temps i motors de l’Era Digital.

La disposició és una concessió més a la vella indústria de l’entreteniment en detriment dels drets fonamentals de la ciutadania en l’era digital.

La ciutadania no pot permetre de cap manera que segueixin els intents de vulnerar drets fonamentals de les persones, sense la deguda tutela judicial efectiva, per a protegir drets de menor rang com la propietat intel·lectual. Aquesta circumstància ja fou aclarida amb el dictat d’inconstitucionalitat de la llei Corcuera (o llei de puntada de peu a la porta). El Manifest en defensa dels drets fonamentals en Internet, recolzat per més de 200.000 persones, ja va avançar la reacció i demandes de la ciutadania davant la perspectiva inacceptable del govern.

Per a impulsar un definitiu canvi de rumb i coordinar una resposta conjunta, el 9 de gener s’ha constituït la “Xarxa Sostenible” una plataforma representativa de tots els sectors societat civil afectats. L’objectiu és iniciar una ofensiva per a garantir una regulació de l’entorn digital que permeti expressar tot el potencial de la Xarxa i de la creació cultural respectant les llibertats fonamentals.

En aquest sentit, reconeixem com referència per al desenvolupament de l’era digital, la Carta per a la innovació, la creativitat i l’accés al coneixement, un document de síntesi elaborat per més de 100 experts de 20 països que recull els principis legals fonamentals que han d’inspirar aquest nou horitzó.

En particular, vam considerar que en aquests moments és especialment urgents la implementació per part de governs i institucions competents, dels següents aspectes recollits en la Carta:

1.- Els artistes com tots els treballadors han de poder viure del seu treball (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf B. “Estímul de la creativitat i la innovació”, de la Carta);

2.- La societat necessita per al seu desenvolupament d’una xarxa oberta i lliure (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf D “Accés a les infraestructures tecnològiques”, de la Carta);

3.- El dret a cita i el dret a compartir han de ser potenciat i no limitat com fonament de tota possibilitat d’informació i constitutiu de tot coneixement (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf A “Drets en un context digital”, de la Carta);

4.- La ciutadania ha de poder gaudir lliurement dels drets exclusius dels béns públics que es paguen amb els seus diners, amb els diners públics (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf C “Coneixement comú i domini públic”, de la Carta);

5.- Considerem necessària una reforma en profunditat del sistema de les entitats de gestió i l’abolició del cànon digital (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf B. “Estímul de la creativitat i la innovació”, de la Carta).

Per tot això avui s’inicia la campanya INTERNET NO SERÀ UNA ALTRA TELE i es portaran a terme diverses accions ciutadanes durant tot el període de la presidència espanyola de la UE.

Considerem particularment importants en el calendari de la presidència de torn espanyola el II Congrés d’Economia de la Cultura (29 i 30 de març a Barcelona), Reunió Informal de ministres de Cultura (30 i 31 de març a Barcelona) i la reunió de ministres de Telecomunicacions (18 a 20 d’abril a Granada).

La Xarxa té previst reunir-se amb representants estatals i internacionals de partits polítics, representants de la cultura i legacions diplomàtiques.

Signat

Xarxa SOStenible
Contacte
Página a Facebook

La Xarxa Sostenible ho som tots. Si vols adherir-te a aquest text, copia’l i difon-lo.

No hi ha molt a dir, tenint en compte que tothom, l’hagi vista o no, en deu haver escoltat mil opinions, crítiques amb esbudellaments d’argument inclosos. Així que de la sinopsi no cal ni parlar-ne.

N’estic segur que serà la pel·lícula més taquillera de l’història, superant l’anterior pel·lícula del mateix director James Cameron, Titanic. És la primera gran producció dissenyada per explotar el 3D de les grans sales dels multicines, i això es notarà, ningú es vol perdre allò del que tots en porten la boca plena. Ara que, tenint en compte que en Cameron s’ha tirat 12 anys preparant-la, si la jugada no lo sortia bé, hagués rebut més bastonades que l’ase dels cops.

Personalment, James Cameron no es fan de la meva devoció. Terminator 2 em va agradar molt, va ser una de les grans pel·licules de la meva infantesa i a més superant la primera entrega. No he vist Titanic i ni ganes, en el seu dia vaig decidir no veure-la i no en tinc pas temptacions. Em sembla que una història que ja conec farcida d’amor enganxifós no té gaire interès, però d’això ja en parlaré un altre dia, anem al que tema que toca.

No conec a ningú que m’hagi dit que no li ha agradat la pel·lícula, en conjunt agrada a quasi tothom, i a mi també. Ara bé, com diria Jack l’Esbudellador, anem a pams. Visualment és acollonant, no només els efectes 3D que són impressionants, sinó també el reguitzell de criatures del planeta Pandora i els impressionants paisatges, hi ha imatges precioses. Llàstima que no ens expliqui gaire cosa del planeta o els seus habitants, tot va molt ràpid i no es detalla res de res. Suposo que és la manera d’aconseguir que més de 2h30 de projecció passin ben lleugeres, però he trobat a faltar més dades d’on està el planeta, que li passa a la Terra, on es troba Pandora, on se suposa que es troba, etc.

Però per mi, la resta no s’aguanta per enlloc. Els personatges són arquetípics, plans, sense cap ganxo i avorrits. Un d’ells, el militar dolentot, sembla un enemic dels G.I.Joe, és exagerat i penós. I de l’argument… que se’n pot dir? Típic, tòpic i previsible. Em va semblar ben bé una història que es podria substituir per cowboys i indis i resulta que pel que he sentit, casualment diuen que coincideix amb la trama de Bailando con Lobos o Pocahontas. Jo la veritat és que no ho puc assegurar, perquè la del Kevin Costner quasi no la recordo i la la índia no l’he vist, mai he suportat les pel·lícules de Disney.

Val la pena veure-la en 3D? Doncs sí, val la pena pagar una mica més pel 3D. I el que no val gens la pena és anar a veure aquest film en 2D, per mi és una pèrdua de temps. He de dir que una amiga es va marejar pels efectes o per les ulleres, però no conec ningú més. I jo, tot i portar uns bons ullerots graduats, no vaig tenir cap problema amb les ulleres 3D i els efectes. Ah! I un detall curiós, l’efecte més impressionant de tots és el del vídeo previ promocional de la cadena de cines que vaig anar, Ocine.

Així que en resum, li poso un 7. I això sent generós, per tenir el mèrit de ser la primera en arriscar pels 3D. Que tot sigui dit, almenys en el meu cas, pot passar força temps fins que pagui un extra per les ulleres, el que a mi m’importa són els films que m’aporten alguna cosa, em colpegen, tenen quelcom a explicar, em fan riure, etc. Per veure coses sortir de la pantalla així perquè sí, me’n vaig a l’Imax a veure rorquals en ple acte de còpula.

Siset de Cals Ous ataca de nou.

- Padrí, Padrí, que anirem a fer cagar el Tió avui?

- I tant xiquet! Avui és dia de Nadal i per Nadal, cada ovella al seu corral i el Tió no hi pot faltar abans de dinar tots junts. Si t’has portat bé i li has donat de menjar et cagarà moltes marranades dolces i potser algun regalet més.

- Padrí, i com és que el Tió dóna els regals cagant?

- Perquè a Catalunya ens fan molta gràcia aquestes coses, tal i com diuen caga el Rei i caga el Papa, de cagar ningú se n’escapa. I el Tió és un tronc màgic català i per donar les coses prefereix cagar-les perquè també li fa gràcia.

- I el Caganer també caga regals?

- No, home no! El Caganer caga lo mateix que tu i que jo però és una figureta.

- A mi em fa gràcia el Caganer Padrí, perquè ensenya… ensenya el cul! Hehehe.

- Clar que sí petit, ja t’ho dic jo que ens fa gràcia. I lo bonic del Caganer és posar-lo en algun puesto on no es vegi massa i així qui mira el pessebre ha de jugar a trobar-lo.

- Padrí, i el Pare Noel també caga coses?

- El Pare Noel? Deixat estar de vells golafres que entren a casa sense que ningú els convidi. A Catalunya fill meu, ja tenim el Tió i Els Reixos d’Orient no ens fa falta cap caragrossa barbut redissenyat per una marca de refrescos de color marró amb gas.

- Però a alguns amics del cole els hi porta regals…

- Tu avui t’afartaràs de menjar i jugar amb el que et cagui el Tió, i d’aquí uns dies tranquil que si t’has portat bé els Reixos et portaran tot el que els hi hagis demanat a la carta. I deixat estar de Noels o Noèlies, que ja veig prous bacons penjats pels balcons, mira que n’arriben a ser de lletjos i ofenosos, bona pedrada els hi fotria…

- Padrí…

- Sí, perdona Hug. No diré més paraulotes, però és que aquestes modes que venen de Halovins i Paresnoels i tot això que ve del país dels pistolers, m’unflen les… perdona, vull dir que m’afarten molt, em cansen i trobo que la majoria s’ho empassen amb ganes. Apa, joia, anem cap a casa i prepara’t per picar ben fort amb tots els cosinets i ja veuràs que bé ens ho passarem.

Siset de Cals Ous