El proper 28 de novembre ens la juguem de veritat, tinc 28 anys i la sensació que són les eleccions més importants en que he participat mai. És l’oportunitat per a que quedi pal·lesa la voluntat dels catalans de dir prou.

Perquè votaré per la independència? Tinc masses arguments per fer-ho, més aviat haurien de respondre el perquè no volen la independència aquells que hi són contraris. Puc argumentar fins a 80 raons, puc parlar de l’intent d’extermini cultural que vivim recentment, puc pensar en tribunals antidemocràtics, puc esmentar que hi ha gent no catalanista que ja ha arribat a la conclusió que la independència és necessària, puc dir ben clar que la voluntat de sobirania ha arribat a la gent castellanoparlant, puc enllaçar fins i tot un article independentista d’un diari burgès, conservador i unionista que parla del mal negoci de pertànyer a Espanya. I si volgués continuaria. En canvi, quines raons hi ha per no voler que Catalunya sigui un país normal amb estat propi?

Encara no tinc clar a quin partit votaré, però tinc ben decidit que serà un partit que defensi prioritàriament la independència de la nació catalana. I per això faig la crida: Vota independència! Vota Joan!

• Joan Puigcercós, Esquerra Republicana de Catalunya
• Joan Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència
• Joan Carretero, Reagrupament

Afegit després de les eleccions

Quan vaig veure els primers resultats provisionals realment em vaig cagar. Els racistes de Plataforma x Catalunya entraven al parlament del nostre país i l’independentisme quedava reduït a la mínima expressió. Més que cagat estava decebut, trist i emprenyat. Cap al 60% d’escrutini els xenòfobs ja es quedaven fora, un perill menys, ara calia veure si la dreta pujava massa.

A mida que avançava la nit, el desastre s’anava dissipant. Primer Solidaritat va passar d’1 escó a 3, i finalment va arribar a 4. Això és especialment positiu tenint en compte que Ciudadanos es va quedar en 3 i ara passa a ser la setena força enlloc de la sisena, lloc que ocupa Solidaritat i és amb qui hauran de compartir el grup mixt.

Em sap greu, però la patacada d’Esquerra era previsible. Els Socialistes s’emporten l’hòstia de l’història, i se la mereixen especialment per la deriva espanyolista de les últimes setmanes. A Iniciativa es poden donar per satisfets salvant els mobles.

No m’agrada gens que la dreta catalana, CiU, hagi tingut una majoria tan àmplia però afortunadament no és absoluta. La pujada del PP demostra que Catalunya s’està polaritzant entre independentistes i unionistes. I el que més ràbia m’ha fet és que Reagrupament és quedés a les portes del Parlament. Conec a gent que ha votat a Convergència i en canvi les seves idees concorden més amb les del Carretero, però com que gairebé ni el coneixen, doncs no el voten. Així són les coses, i així van ser els resultats:

• CiU - 62 diputats
• PSOE-PSC - 28 diputats
• PPC - 18 diputats
• ICV-EUiA - 10 diputats
• ERC - 10 diputats
• SI - 4 diputats
• C’s - 3 diputats

Per a més informació podeu consultar aquestes pàgines.

L’avi Siset de Cals Ous reflexiona sobre les eleccions, les culés i les catalanes…

- Romuald, ja ho saps que s’acosten les eleccions, oi? D’aquí poc ens començaran a atabalar amb les punyetes dels polítics, “que si som millors, que si els altres no valen res”. Sempre la mateixa cançó de l’enfadós!

- Ja ho pots ben dir Siset, són pesats com el plom! Però l’Antonio em va dir que tu ja ho tenies força clar…

- Força clar, però no del tot. Ja us vaig dir que me n’he atipat de ser catalanista, ara soc independentista. I m’agraden els Joans: el Puigcercós, el Carretero i el Laporta. I els dos dels partits nous sembla que els tenen molt ben posats, això és lo que ens fa falta.

- El Laporta, vols dir? És una mica xulo el paio, en va fer unes quantes al Barça. Un camí va sortir tot borratxo, amarat i ballant amb fadrines ben joves, o allò de baixar-se els pantalons a l’airoport.

- Precisament això és lo que cal! Un paio amb els collons ben posats que les digui ben clares. El que s’ha baixat els pantalons de veritat és el Rosell, que ben aviat va ser escollit, va anar a demanar perdó a Extremadura per no sé que havia dit el Laporta un dia. Cagacalces! I ja veurem si guanya tantes copes com el xulo borratxo que dius tu.

- Home Siset. El Sandro sembla un home amb seny i els socis del Barça bé que el van triar.

- Casun l’òs pedrer! Quan deien que guanyaria m’agafaven ganes de fer-me soci per votar algun altre. N’hi ha molts que veuran que els hi han fotut lo pèl ara que ja és massa tard.

- Què vols dir?

- Que aquest nen de casa bona l’han triat des de Madrid, ja veuràs com esguerrarà tota la bona fenya fet pel Laporta i el Barça tornarà als temps del Núñez. És un entabanador.

- Mira, de després d’aginollar-se al president extremeny, se’n va anar a veure “La Roja” a Àfrica enlloc d’anar a la manifestació on hi havia mitja Catalunya. Encabat d’allò se’n fot del Cruyff i el Johan acaba tornant la medalla de d’honor del club. Coi, que el Johan ha fet molt pel Barça!
Després a les penyes culés, estant a Catalunya, els hi parla en castellà. Poc que costava posar traducció com feia el Laporta, a més, totes les penyes del món parlen castellà? No pas!
I el súmmum ja va ser quan el vaig sentir dir que tots aquests canvis que ha fet el Zapatero estaven bé i s’havien de fer abans. És un fotut burgès i botifler dels collons!

Som divendres, dia d’estrenes cinematogràfiques. Però encara no tinc clar si aniré a veure una de les estrenes d’aquest cap de setmana, la peli que tracta dels primers passos del Facebook i els seus creadors. Per altra banda, si no vaig a veure una pel·lícula infantil, no ho podré fer en català. Espero amb candeletes que entri en vigor la llei del cinema, això és clar, sí l’anti-català Defensor del pueblo español no l’aconsegueix frenar per petició del PP i Ciudadanos.

Però no ens desviem, que això no és del que volia parlar. Aquest cap de setmana passat vaig xalar com la canalla amb Machete, feia temps que no em divertia tant al cine. I l’anterior va ser Buried, que també va estar força bé. Em va estranyar que tot i anar-hi a les dues en cap de setmana d’estrena, les sales estaven molt buides. Potser no són d’assistència massiva, o potser és la crisi, o potser la gent a Reus ja no va cine… vés a saber!

Buried o Enterrat, em va cridar l’atenció quan vaig sentir que la història transcorria absolutament tota dintre d’un taüt. La trama, va de que el protagonista, un contractista nord-americà interpretat solventment per Paul Reynolds, és segrestat i enterrat viu a l’Iraq. Amb els poc més que un mòbil i un encenedor, farà tots els possibles per sortir viu de la incòmode cel·la que li han preparat.

Sentia curiositat per veure si realment el director, l’espanyol Rodrigo Cortés, havia sigut capaç de mantenir tota l’acció de la cinta dintre d’un habitacle petit, fosc i per a molts claustrofòbic. I efectivament, totes les imatges del film són de dintre de la capseta de la mort, res de flaixbacs o d’accions paral·leles.

Realment em sembla per treure’s el barret que durant ben bé una hora i mitja t’estiguis mirant al mateix paio, bàsicament la seva cara, i no se’t faci tremendament pesat. Ans al contrari, et passes tota l’estona garratibat, en tensió, i en algun moment també aclaparat. A més, l’espai està força ben explotat. Segons he vist en alguna entrevista, es van fabricar set taüts diferents, cadascun preparat per a fer un tipus de presa diferent: primer pla, des dels peus, rotatoris, des de “fora”, etc. El resultat em sembla molt ben aconseguit. Una thriller original i entretingut que per mi es mereix un 7.

Machete, us sonava com a nom de pel·lícula? Doncs seria molt lògic si vàreu anar a veure alguna de les dues part del project Grindhouse, Death Proof de Quentin Tarantino i Planet Terror de Robert Rodríguez, el mateix director d’aquest film. Un parell de cinèfils ben torrats que porten ja un bon grapat d’anys fent gamberrades junts a la gran pantalla, i que almenys a mi, m’encanten.

Machete apareixia ja llavors, el 2007, com a fals tràiler o fake trailer dintre d’aquestes dues pelis. I dic fals perquè llavors només era un projecte, encara no s’havia dut a terme i per tant era un tràiler d’una producció que no es sabia pas si s’acabaria duent a terme. Però finalment aquí la tenim, un llargmetratge d’acció en tota regla amb pinzellades gore de brotxa grossa. Bastant en la línia de Planet Terror, sense els efectes d’envelliment, però mantenint l’humor típic de les cintes gore dels 70.

El protagonista és un agent de policia mexicà traït pel seu govern que buscarà fortuna més amunt de la frontera, a Texas. On com no podria ser d’altra manera, se li complicaran les coses i es veurà implicat en assumptes força tèrbols i violents, sobretot violents. Danny Trejo interpreta aquest paper, un habitual en les produccions d’en Rodríguez. Ja a Spy Kids interpretava un malvat de nom Machete i també apareix a Abierto hasta el amanecer i posteriors seqüeles. Com és habitual en la seva carrera, el personatge està molt en la línia dels rols que acostuma a representar. I a més, aquesta vegada li ve com l’anell al dit, ja que ell és ex-convicte i d’ascendència mexicana. A mi la cara i el posat d’aquest home em fascinen, és un d’aquells rostres que semblen portar gravats violència i crueltat sense límits.

M’ho vaig passar realment bé veient-la, només amb el repartiment d’estrelles que hi havia ja xalava: una sensual Jessica Alba fent de policia, Michelle Rodriguez com a heroïna dels immigrants, o Lindsay Lohan com a porca, drogadicte i exhibicionista. Joves actrius amb molt de futur per una banda i per l’altra velles glòries masculines, amb trajectòries força dispars: Don Johnson de Corrupción en Miami fent de agent fronterer sanguinari, curiosament anomenat Von Jackson; el gran Robert de Niro com a polític ultradretà; i menció a banda per Steven Seagal. Veure aquest home en acció, encara que ara amb un bon grapat de quilos de més a sobre, em transporta mentalment a quan encara veia les pelis amb mon pare. Li encantava, i encara avui li agrada veure aquest paio repartint estopa i fent el seus moviment trenca-braços. Ara quan veig una d’aquelles pel·lícules no trigo més d’un minut a canviar de canal, la majoria son pura porqueria, però com m’ho passava quan era petit…

Cal avisar que el film no només ve carregat d’acció i mastegots, i una estètica molt cuidada, com deia abans també hi ha una mica de gore. Res de l’altre món, però suficient com perquè gaudís a més no poder d’alguna escenes ben explícites i almenys per mi, farcides de pur humor negre o més aviat vermell.

La recomano sens dubte, li poso un 8′5 i això sent mesurat.

Sempre hi ha algú que et supera, és molt difícil o pràcticament impossible que no hi hagi algú al món que et superi en allò que saps fer tan bé, allò en que tothom et diu que ets insuperable. Així que suposo que hi haurà algú tan desmemoriat i despistat com jo, però podríem dir que em defenso prou bé. Que consti en acta que un cop vaig perdre una motxil·la amb 700€ d’efectiu (i la vaig recuperar!).

Doncs bé, fa un parell de dies, quan em vaig acabar el llibret dels conillets suïcides, vaig recordar-ho de forma sobtada i clara, fins llavors no em va venir al cap que jo havia dibuixat una historieta que tractava la mateixa temàtica farà uns quatre anys! Ràpidament vaig buscar-la, i no tan ràpidament vaig trobar-la. Perquè una altra de les meves virtuts és la destresa en l’art de l’ordenació basada en el caos i les capes sedimentàries. Però bé, després de remenar algunes piles de papers i carpetes la vaig trobar. És la imatge que veieu aquí a la vora.

Si no ho recordo malament, ho vaig dibuixar en una època diguem de trasbals. No és pas que em passessin aquestes coses pel cap, però suposo que dibuixar, com pintar, escriure, etc. t’ajuda a treure tensió, tristesa, o el que sigui del que et vols exorcitzar.

La historieta en qüestió és ben simple, es titula IN PACE i com es pot veure és un individu que busca el millor camí per aconseguir la seva pau i finalment l’acaba trobant.

Oficialment potser no, però per mi, i em sembla que per la majoria, l’estiu ja s’ha acabat. No queden vacances per fer, el temps no convida a anar a platja, la jornada intensiva s’ha esfumat i per fi desapareixen les pèssimes repeticions de televisió i ràdio. Així que el període estival està caput, no cal que en Tomàs Molina m’avisi.

Personalment, no ha sigut el millor dels meus estius, hi han hagut alts i baixos. Vaig tenir la sort de poder viatjar a Japó a principis d’any o sigui que aquest estiu no hem anat gaire lluny, això sí, aprofitant tot el sol i platja que hem pogut. Hem anat a sopars i festes amb amics, a bons concerts, a balls de festa major, a tiberis en parella a restaurants deliciosos… això han sigut els bons moments. Sense oblidar la manifestació del 10J, aquest també va ser un gran dia per recordar.

Els mals moments, podríem dir que han sigut de tipus tècnic-mecànic. A principis d’estiu una Honda Scoopy de l’any de la picó va dir prou, almenys només en vaig pagar 300€ fa uns anys. Després li va tocar al Clio del 95, el pobre va començar a agonitzar i a hores d’ara el seu embragatge està per llimar ganivets. Farà unes setmanes se’m va fondre, literalment, un disc dur SATA de 500Gb on hi tenia la meva memòria gràfica en fotografies dels últims 10 anys; fins que no vaig trobar una còpia de seguretat que m’ha permès recuperar-ho quasi tot, les vaig passar molt putes, vaig tenir suors fredes. I per rematar el final d’estiu, una Vespa del 64 a la que li havia reparat el motor sencer s’ha gripat.

Un bona ratxa, oi? Però les coses són així, i per sort o per desgràcia, totes aquestes petites calamitats es solucionen amb calés. Serà qüestió d’estrènyer-se el cinturó fins a dificultar la circulació de la sang, i tot solucionat!

Doncs bé, fa uns dies, en la que potser va ser la darrera passejada estiuenca per Cambrils, vam passar per una llibreria i vaig veure un llibre que em va cridar l’atenció. Era petit, de color carabassa molt cridaner, en català i semblava de dibuixos. En obrir-lo ja vaig veure que me l’havia de comprar. A cada pàgina hi havia simplement una escena o petita història feta amb dibuix de línies, no gaire detallistes, sense diàlegs, i el final sempre era el mateix: un o varis conillets es suïciden d’alguna forma imaginativa i hilarant. Com per exemple es pot veure a la imatge, que és la portada del llibre, on un esmunyedís conillet vol acabar els seus dies ben torrat.

Potser va ser que per tot plegat l’húmor que em venia més de gust havia de ser negre, àcid i sarcàstic. Però la veritat és que estic passant bons moments amb el llibret. Ja me l’hauria acabat en un tres i no res, però me’l vaig prenent a petites dosis per assaborir-lo millor.

El llibre acaba de publicar-se en català aquest agost, l’autor és un premiat guionista britànic, Andy Riley, que també es dedica al còmic. Si properament us toca fer un regal i passa allò de sempre de no tenir ni idea de que comprar, penso que aquest llibre és una molt bona opció.

El llibre dels conillets suïcides, Andy Riley, Editorial Astiberri, ISBN: 978-84-9276970-4

He de reconèixer que m’agrada discutir, del que sigui mentre es mantinguin les formes d’una discussió pacífica i entre persones educades i raonables. M’encanta contraposar les meves idees a les dels altres, i veure si algun dels seus arguments tomba el que jo penso i la meva opinió respecte un tema canvia o s’enriqueix.

Mai deixo passar una oportunitat de discutir, m’apassiona, i si és de política encara més. Això a excepció de quan estic al lloc de treball, on les jerarquies laborals, la manca de confiança o comprensió i l’estabilitat laboral són factors que converteixen la feina en el lloc on més has de cuidar el que dius a no ser, és clar, que siguis l’amo. En aquest cas pots dir el que et roti.

Doncs de vegades, discutint em titllen de radical, especialment sí parlo de política. Està clar que això passa quan parles amb persones que no pensen com tu, sinó poca discussió hi hauria. I és en aquests cases en que m’ho diuen per exemple si dic quelcom com que no tolero que un cambrer/a no entengui què vol dir “un tallat”, que no m’importa una merda el que pensin a Espanya dels catalans, o que Espanya és la pàtria del meu pare però no pas la meva, o que no admiro a l’estimat Samaranch per ser un franquista, o que el govern d’Israel està actuant actualment com ho va fer fa dècades el nazisme amb els jueus, o que tinc clar que la única solució per a Catalunya és la independència, o que Apple és actualment l’empresa més perillosa per als que ens dediquem a la fabricació d’aplicacions i la més monopolista i controladora de les grans corporacions tecnològiques, o que hauria de ser il·legal que les administracions públiques gastessin ni un cèntim en programari que puguin obtenir de forma gratuïta i sense restriccions, o que el sistema actual de patents i drets d’autor limita l’evolució humana, o que els estats haurien de tenir una empresa farmacèutica pública per fabricar els medicaments que les farmacèutiques no creuen rendibles o venen a preu d’or; i tantes altres opinions que ara no em venen al cap.

Però que vol dir exactament radical? Segons l’IEC vol dir:Que canvia del tot, de dalt a baix, una cosa, com és ara, en política, les institucions establertes. Doncs justament, sí el que opino implica un canvi absolut, de principi a fi, de l’ordre establert perquè no hauria de seguir defensant-ho? Sí crec fermament en la filosofia del programari lliure, acceptaré concessions privatives? No pas!

Em diuen també radical perquè defenso molt vehementment el que penso, però és que jo penso que no hi ha altra manera de defensar les coses. Si tu creus en quelcom i tens clar el raonament de la teva opinió l’has de defensar amb convenciment, amb arguments i amb fortalesa. Dialogant, sí, però amb rotunditat. Del contrari jo penso que no val la pena posar-s’hi, no entenc com es pot callar o rebaixar el to del teu posicionament perquè el teu interlocutor pensa diferent. És llavors quan el discurs requereix més intensitat.

La moderació, al meu entendre, està sobrevalorada. Situar-se sempre en punt intermedi de les opinions més contraposades sovint és símptoma de covardia. No dic que sigui sempre així, però el més còmode és instal·lar-se en aquella franja d’opinió més acceptada i no haver així de raonar o defensar el que penses, o simplement amagar-se i no fer palès el que penses. Com fa anys vaig llegir en una pintada camí del far vermell de Cambrils que encara recordo: “Només els peixos morts es deixen endur pel corrent”.

Canviant de tema (o no)…

Dissabte vaig ser a la gran manifestació de Barcelona. Va ser històrica, no es pot dubtar que les coses canviaran, però tampoc serà d’avui per demà. Més d’un milió de persones van desbordar totes les previsions i van fer empetitir els líders polítics i les seves estèrils discussions pancartistes i partidistes. Sense perdre el temps en discutir si hi havia un milió, o més d’un milió i mig, o quatre arreplegats, va ser sens dubte la manifestació més gran que hi ha hagut mai a Catalunya.

Tothom hi cabia en aquella manifestació, però ni havien que se’ls veia incòmodes, especialment al PSC. Que va tenir la desvergonyia d’apuntar-se al carro a darrera hora i llavors voler canviar-ho tot. I simplement perquè pancarta deia “Nosaltres decidim”, està clar que el PSC-PSOE no vol que des de Catalunya es decideixi massa cosa.

Sí que crec que canviaran les coses, encara que la classe política actual ens porti pel camí de l’amargura i justament ara ens provoqui profundes decepcions, penso que canviaran. Perquè penso que no tots els polítics són iguals, i que hi ha gent que s’hi dedica que encara té principis i ideals que segueix sense aferrar-se a la poltrona. Si per exemple, Alfons López Tena, liderés un projecte polític, tindria sens dubte el meu vot. I de cara a les properes eleccions, caldrà estar atent al projecte de Reagrupament i/o Democràcia Catalana.

Han de canviar per força, perquè no es pot obviar que unes tres quartes parts de les banderes de la manifestació eren estelades, no es pot obviar que els crits no reclamaven l’estatutet sinó l’independència. No es pot obviar que aquella manifestació va ser transversal i va agermanar a tots aquells que volem ser simplement un país normal.

Una de les coses que em va emocionar més és veure-hi immigrants i sobretot famílies i gent de totes les edats. N’estic fart que a les activitats independentistes només hi hagin joves, i em va alegrar veure gent gran emocionada i apassionada onejant estelades i cridant amb força. Una senyora fins i tot va veure’m cridant i em va venir a dir que això calia, més rauxa i menys seny, segons ella el poble català és excessivament dòcil i massa fàcil de dominar i per això tenim un ruc com a símbol. Per desgràcia hi estic totalment d’acord.

També em va emocionar parlar amb una senyora gran, castellanoparlant, que em va dir que era allí pel seu net. I no era l’única que parlava en castellà, i per descomptat no calia que ho fessin en veu baixa o amagant-se. Aquesta gent sap que són benvinguts a la causa, sense ells, els catalans d’arrel castellana, sense els xarnegos com jo, sense la immigració no assolirem mai el nostre objectiu.

En quant a la repercussió, s’ha de reconèixer que a Espanya ho van tenir fàcil per passar olímpicament de naltros. En plena ebullició de l’eufòria finalista i la posterior victòria mundialista, totes les televisions van dedicar uns raquítics a cobrir la informació i d’una forma totalment manipulada i anorreadora. Cal dir que la única televisió de Madrid que va informar prou bé és precisament Televisión Española, que darrerament està millorant en varis aspectes. Però tant hi fa, on ens hem de fer sentir és fora de l’estat i aquesta vegada sí que ens fet sentir.

Sobre la pregunta que a principis de setmana es feia molta gent, “Tu te n’alegres de la victòria espanyola al mundial?”, jo responc clarament no. No soc pas anti-espanyol, en un futur serà un poble germà, però el que no m’agrada és ser el cornut i pagar el beure. Si la meva selecció, la catalana, no pot competir perquè la federació espanyola de futbol no ho permet, el que no faré és ser tan somera d’alegrar-me de la seva victòria. Per descomptat que tothom és lliure d’alegrar-se del que vulgui, però no m’entra al cap que algun catalanista que voldria tenir la seva selecció sigui seguidor dels que el donen pel sac. Però com ja he comentat en altres ocasions, de vegades penso que els catalans i catalanes som masoquistes.

L’avi Siset de Cals Ous, s’ha emprenyat de veritat…

De la maleïda guerra i dels 40 anys que el aquell dictador covard, feixista i genocida va estar dant pel sac perquè ningú va tenir els pebrots de fer-lo caure, no me’n vull ni recordar Antonio. Però només de pensar en els trenta i pico anys que portem de lo que en diuen democràcia, em bull la sang fins a fer-me mal el cor.

Un cop mort el feixista aquí vam començar a cridar Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia! A base de crits i fer-nos sentir, els magnànims de la UCD ens retornen la Generalitat i aproven l’Estatut del 79. I naltros com sempre, a acotxar el cap i donar gràcies.

Alguns vam ser tan il·lusos de pensar que amb en González potser ens escoltarien més, ans al contrari! I mentre en Pujol feia el que tocava, allò del peix al cove, i anar arreplegant les aumetlletes que ens donaven. I naltros com sempre, a acotxar el donar-li les gràcies. Antes també m’ho pensava que això era el que tocava, anar pam a pam i que Catalunya s’anés posant al lloc on tocava dintre d’Espanya. Encara que ens fotessin los cuartos, lo de la independència Antonio, era pel jovent sense seny que no tocava de peus a terra. Això pensava antes…

Quan va arribar el figura de l’Aznar semblava que ens fotrien bastos fins deixar-nos marcada l’espardenya, però en Pujolet va tornar a saber treure’n alguna molla a aquells hereus del petit dictador per anar fent. I naltros, doncs ja saps, ens continuaven fotent los cuartos, la llibertat i la cultura, però acotxats i agraïts. I jo que encara creia que Espanya ens volia, no pensava pas en marxar d’enlloc. Segur que m’entens, oi?

Fins que va arribar el flautista del conte, el Zapatero dels trons, ens va fer creure que seríem el que mereixíem ser, que ells ens apoyaria. Vam picar i li vam fer cas, i també l’il·lús d’en Maragall que va posar en marxa el nou Estatut. Els partits catalans van fer bona fenya escrivint tot l’Estatut i aprovant-la al nostre Parlament, després de que els espanyols li van passar el ribot el van votar al Congreso i després, el que quedava ho van aprovar la majoria de catalans. Però ni així Antonio! Ara aquests carques del tribunal constitucional ens ho tomben tot, i lo que ja era un estatutet ara no val ni un quilo de fems. Jo ja me n’he afartat amic, ja en tinc los collons plens d’aquesta Espanya i la seva democràcia, ja no soc ni catalanista, ni nacionalista, ni mamarratxades d’aquestes. Ara soc independentista, secessionista i separatista, amb tots els ets i uts.

Què farà el Montilla? Se me’n refot. Jo com va dir l’avi del seu predecessor, Joan Maragall, avui dic Adéu, Espanya:

[…]

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Il·lustracions de l’Avui/El Punt, drets d’autor de Jap i Fer.

Ahir mateix es va obrir una via més cap a la independència, la mesa del Parlament va admetre la proposta de consulta popular sobre la independència de Catalunya. Però mentre no assolim la secessió, i això depèn en gran part únicament de naltros mateixos, pertanyem a l’estat espanyol. Mentrestant això no canviï, hem de tenir un ull ben posats als balafiaments del govern espanyol.

Recentment des de la Moncloa s’ha impulsat un pla d’austeritat, que personalment veig força encertat si no fos perquè a hores d’ara encara manca saber si als rics (sí senyor Marius Carol, cobrar més de 120.000€ anyals per mi és ser ric, encara que no milionari) els tocaran el crostó d’alguna manera o el mercat financer patirà alguna regulació. I això és un partit d’esquerres? Au vinga!

Per altra banda, ahir m’arriba un correu-e on diu el següent:

Leire Pajín, dintre d’uns dies passarà a ocupar el Càrrec de senadora, en virtut de l’acord al que han arribat PSOE i PP. A partir d’aquest moment la Sra. Pajín , passarà a gaudir el que es denomina economia -més que- sostenible i així fer els primers assajos de la futura llei. Anem per parts. Pajín, cada mes, cobrarà:

Sou com senadora

5.500€/mes

Sou com secretaria d’organització del PSOE

6.500€/mes

Sou ¡¡¡ Indemnització !!!! com a ex-secretària d’Estat de cooperació

7.000€/mes

Dietes

1.800€/mes

TOTAL

20.800€/mes

TOTAL ANUAL

291.000€/any

El càrrec de secretària de Estat de cooperació el va abandonar al juliol de 2008, però mantindrà aquesta indemnització durant 2 anys (vaja, com qualsevol de nosaltres).

I això en plena crisi a l’estat espanyol amb 5 Milions d’aturats. On centenars de milers de treballadors cobren el salari mínim de 624€/mes (8.736€/any). I on més de 8 milions de persones estan sota el llindar de la pobresa. ¿Aquesta és la política del servei públic i pel be comú? O és l’Espanya del “pelotazo” i la corrupció legal?

Aquest notícia sobre la Pajín em sonava a antiga, i en part ho és. Es va donar a conèixer el març de l’any passat, i ella va respondre des del seu blog, verificant com a bona la informació però escudant-se en que és el que li pertoca. El més irritant és que va tenir pebrots a dir que el seu únic patrimoni és un pis de 58 metres quadrats i amb hipoteca! Ara resulta que jo cobrant menys d’una desena part que la Pajín, tinc el mateix patrimoni, quina barra.

A més de cobrar més d’un sou de l’Administració, que normalment és il·legal, cobra del seu partit; i cal recordar que aquests diners provenen majoritàriament de subvencions públiques. Per acabar d’amanir-ho, cobra dietes perquè no és de Madrid i hi treballa, però la molt barruda resulta que sí que hi viu! Quins pebrots.

Jo tinc el meu propi pla d’austeritat per al govern espanyol, que en prenguin nota si els rota:

Proposta d’estalvi

• Revisar la incompatibilitat de sous públics (exemple: Leire Pajín)
• Rebaixar com a mínim un 15% del pressupost de la casa reial, que no són funcionaris el reis?
• Reduir radicalment el pressupost en Defensa, menys tropes a Afganistan i menys comprar-se joguines noves d’aquestes que valen milionades d’euros (tancs, avions, etc.).
• Petar-se ministeris inútils, com per exemple el d’Habitatge i el d’Igualtat (algú m’explica per a què serveixen?

Imatge

Nazisme

• Primacia de l’Estat sobre l’individu i sobre qualsevol altra entitat.
• Creença en el racisme i la seva aplicació pràctica en forma de segregació racial, exclusió, eugenèsia i violència: la raça nòrdica alemanya era considerada la “raça ària”, mentre que la resta formava una jerarquia de “races inferiors”, amb els jueus rebent la pitjor consideració.
• Exaltació d’un guia o Führer.
• Defensa de l’imperialisme: Alemanya tenia el dret a envair els territoris que creia seus.
• Militarisme i violència. Com en d’altres ideologies totalitàries, la violència i la guerra eren exaltades.

Sionisme

• Primacia de l’Estat sionista sobre l’individu i sobre qualsevol altra entitat.
• Creença en el racisme envers els àrabs israelians i la seva aplicació pràctica en forma de segregació racial, exclusió i marginació dintre del seu propi estat. Tot musulmà és considerat element perillós per a l’estat.
• Exaltació incondicional de les accions governamentals envers l’enemic.
• Defensa de l’imperialisme: Isarel té el dret a envair els territoris que consideri seus.
• Militarisme i violència. Com en d’altres ideologies totalitàries, la violència i la guerra són exaltades.

Ja n’estic fart, per mi el govern d’Israel i tots aquells qui li donen suport incondicional, com ho és la majoria del poble israelià, actuen d’una forma tan bàrbara com aquells que els volien anihilar; a jueus, homosexuals, o simplement contraris a la seva causa.

M’expresso així de contundent, barroer, políticament incorrecte i maniqueu perquè no puc fer-ho d’una altra manera. Un govern d’un estat que se suposa que és dels bons (ja sabeu, EEUU determina qui és bo i dolent) ha assassinat vilment activistes desarmats:

L’exèrcit israelià ha atacat aquesta matinada la flota de sis vaixells organitzats per grups de solidaritat amb Palestina (comunicat) que s’adreçava a Gaza amb ajut humanitari. Ho ha fet en aigües internacionals i en l’atac ha mort un nombre de persones que les diverses fonts xifren entre deu i dinou, a més de desenes de ferits. […]

Israel ha admès que l’assalt havia tingut lloc en aigües internacionals i que havia fet ús de foc real, però ho ha atribuït a la ‘reacció violenta’ dels activistes, a qui acusa d’haver atac els soldats amb ganivets i pals, i a qui ha volgut desacreditar vinculant-los a al-Qaeda. A més, l’exèrcit israelià insisteix que no ha ‘atacat’ la flota sinó que s’ha limitat a complir l’ordre del govern d’impedir que la flota entrés a Gaza sense autorització d’Israel.

La ‘Flota de la Llibertat’, nom que rep el vaixell atacat, és organitzada per la fundació humanitària turca Insani Yardim Vakfi, la campanya europea ‘Contra el setge de Gaza’, les campanyes grega i sueca ‘Vaixell a Gaza’ i el Moviment per la Llibertat de Gaza (Free Gaza). Els nou vaixells van partir la setmana passada des de diversos ports del mediterrani ambdeu tones de subministraments mèdics, equips de construcció, material educatiu i ajut humanitari. […]

Quan he sentit la notícia quasi ploro de ràbia i tristor, ja n’estic fins als collons de que un estat realitzi actes terroristes repetidament i ningú tingui pebrots a plantar-los cara. Els sionistes es creuen per sobre del bé i del mal, es creuen immunes a tot, i també per sobre de la legalitat internacional. Encara que no m’estranya gens ni mica, perquè poden matar lliurement arreu del món i ningú els demana explicacions, ni la ONU, ni la Unió Europea i molt menys els seus aliats nord-americans. On és l’Obama salvador del món? Aquest món realment té coses vomitives.

Els sionistes diuen que la culpa la tenen els activistes, però sobretot Turquia, que ha organitzat la flota de vaixells i sabent que moririen innocents per així desviar l’atenció de problemes interns i obtenir suports d’altres països. Me la bufa, Turquia es un estat que tampoc respecta els drets humans, concretament dels Kurds, però això no és excusa per a res. La matança l’han dut a terme els israelians.

Israel és un estat genocida que assassina impunement ciutadans a l’estranger, que tortura amb la gana a tot un poble, que assalta vaixells en aigües internacionals com a autèntics pirates i que per a rematar-ho té la bomba atòmica. Si han acabat amb el problema d’uns vaixells que portaven 10.000 tones de material humanitari matant a gent desarmada, que no faran amb les seves armes atòmiques quan ells considerin que estan en perill? Tots els dits apunten sempre cap a l’Iran o de Corea del Nord, però jo considero des de fa temps a Israel com l’estat més perillós i desestabilitzador del món.

Especialment en les últimes setmanes s’han desvetllat dades que confirmen que Israel va assassinar sense judici i incomplint totes les lleis internacionals a suposats membres d’Hamàs en territori estranger i utilitzant passaports falsos de països que fins ara consideraven Israel com un estat amic:

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, hauria donat l’autorització final per dur a terme l’assassinat del líder de Hamàs Mahmud al-Mabhuh, a Dubai, segons va apuntar ahir la premsa anglesa. El rotatiu The Sunday Times va informar ahir que Netanyahu s’hauria reunit el gener passat a Tel Aviv amb el cap de l’agència d’espionatge israeliana del Mossad, Meir Dagan, i membres del comando acusats d’haver matat un dels fundadors del moviment islamista palestí.

En aquella reunió, Netanyahu hauria estat informat dels plans d’Al-Mabhuh de viatjar a Dubai i hauria donat llum verda a la missió per acabar amb el líder de Hamàs. Segons fonts pròximes al Mossad, el primer ministre israelià hauria pronunciat davant el comando: “La gent d’Israel confia en vosaltres. Bona sort”.

El govern israelià no ha confirmat ni desmentit que el Mossad estigui al darrere de l’assassinat d’Al-Mabhuh, però la premsa del país sí que ho dóna a entendre. El ministre d’Indústria, Benjamin Ben Eliezer, va deixar anar ahir que les operacions dels serveis secrets depenen de Netanyahu, per bé que el viceministre d’Exteriors, Dany Ayalon, es va afanyar a corregir que “no hi ha res que vinculi Israel amb l’assassinat” i per això no espera cap crisi diplomàtica amb els Emirats Àrabs Units, únic país del golf Pèrsic amb qui manté relacions, o cap país europeu.

Cada dia que passa, però, Israel està sota més pressió. El ministre d’Exteriors israelià, Avigdor Lieberman, podria afrontar avui a Brussel·les espinoses qüestions dels seus homòlegs de la Gran Bretanya i d’Irlanda sobre l’ús de passaports falsificats pel comando que va assassinar Al-Mabhub.

I per a rematar-ho, la des-classificació de documents de l’època de l’Apartheid, va revelar que Israel va oferir la bomba atòmica a un estat que marginava els negres, que els negava els drets humans i els tractava com a persones inferiors, un estat de feixistes:

Israel ofreció armamento nuclear a Suráfrica en 1975 durante el Apartheid según demuestran unos documentos publicados este lunes por el diario británico The Guardian. El periódico sugiere que es la primera prueba fehaciente de que el país hebreo posee este tipo de armas.

Según la versión de The Guardian, el entonces secretario de Defensa surafricano, PW Botha, pidió a Israel un acuerdo de cooperación armamentística al hoy presidente Simon Peres. Éste le respondió positivamente ofreciéndole armas nucleares de tres tipos distintos bajo la condición de que los documentos quedaran totalmente clasificados.

Además del armamento nuclear, Israel y Suráfrica firmaron un acuerdo para la venta de armas al país africano. Hasta hoy, los documentos habían sido ocultados por el profesor estadounidense, Sasha Polakow-Suransky, que estaba investigando los lazos de ambos estados para escribir un libro.

Per tot plegat, tinc ben clar que el nazisme i el sionisme tenen molts punts en comú.

Reaccions

• Una diputada israeliana que era a la flota creu que l’exèrcit volia causar víctimes
• Erdogan qualifica l’assalt israelià de “massacre sagnant”
• L’OTAN se suma a la condemna de l’atac israelià i reclama la llibertat dels civils detinguts
• Condemna internacional a l’atac d’Israel a la flota solidària
• Israel obtiene la respuesta de siempre a sus acciones
• La prensa israelí arremete contra su Gobierno

Jo havia vist moltes vegades la representació de tres simis, o individus, o algun tipus de ninot fent com aquestes tres mones: una es tapa els ulls, l’altre la boca i la tercera l’orella. Jo coneixia una interpretació, probablement errònia, que interpreta aquesta imatge com el símbol de la censura. És a dir, no pots parlar lliurement, no pots escoltar lliurement i no pots observar lliurement.

Segurament no és la correcta, però el que és segur és que hi han més interpretacions, per exemple la que mitjançant les tres figures expressa passotisme envers el que t’envolta, “no vull parlar, ni escoltar, ni veure”; em desentenc de tot i així m’evito marrons. N’hi ha d’altres que diuen que les mones representen la discreció, o d’altres la por absoluta.

La imatge que veieu dels tres micos tallats en fusta és una fotografia que vaig fer al santuari de Toshogu (1636), construït en honor de Tokugawa Ieyasu, a Nikko, al nord de Tokyo. I és la imatge original de la llegenda, d’aquí sorgeixen totes les altres representacions i teories.

Les informacions que vam veure allí mateix, parlaven de que el significat era que les mones representaven el camí cap a la saviesa evitant el Mal: no escoltant maldats, no veient maldats i no dient maldats. En canvi, sembla que està més estesa una altra interpretació:

Els Tres Micos Savis o Místics, que es tapen amb les mans respectivament els ulls, orelles i boca, provenen d’antigues llegendes xineses que es van difondre al Japó amb l’arribada de l’escriptura en el segle VIII.

Diu la llegenda, que els tres micos eren els missatgers enviats pels déus per delatar les males accions dels humans amb un conjur màgic, amb el qual cada un tenia dues virtuts i un defecte, i es representaven en el següent ordre:

• Kikazaru: representat com el mico sord, era l’encarregat d’utilitzar el sentit de la vista per observar tot aquell que realitzava males accions per transmetre a Mizaru mitjançant la veu.
• Mizaru: era el mico cec. No necessitava el seu sentit de la vista, ja que s’encarregava de portar els missatges que li explicava Kikazaru fins al tercer mico, Iwazaru.
• Iwazaru: el tercer dels tres micos era el mico mut, Iwazaru, que escoltava els missatges transmesos per Mizaru per decidir la pena dels déus que li cauria al desafortunat i observar que es complís.

Sigui quina sigui la correcta, que tan me fa, em va fer gràcia topar-me amb l’origen de tota la història sense esperar-ho, perquè no sabíem pas que estaven enmig del temples que anàvem a veure.