En Siset de Cals Ous remuga de nou…

- Antonio! Fas cara d’anar dur! Vols unes prunes? He he he.

- Ai Siset, no comencis que avui no estic molt catòlic.

- Vaja… I bueno, que vas fer per la Diada?

- Jo? Ui ves, poca cosa, vam dinar amb mon fill gran i la jove.

- Clar, com que al poble vam fer el model Badalona…

- Què cony vols dir “model Badalona”?

- Sí home, a l’estil del PP a Badalona, o sigui, per la Diada no fotre res de res.

- Ja hi som! Em suposo que era per no gastar calés, que tots els ajuntaments van amb lo cinturó ben estret.

- Au vinga! Que s’abaixin el jornal si tant malament estem!

- Siseeeet…

- Xec, que costa molts diners fotre sardanes per l’altaveu i fer una ballada al replà? Que és un gran dispendi que la banda toqui els Segadors i qui ho vulgui pugui anar a canta’l? Que costa una calerada que l’alcalde llegeixi quatre ratlles en commemoració de la derrota que vam patir fa 300 anys? Osti si se’n poden fer de coses sense gastar-se ni un ral.

- Sí que en tens de raó, però tot això que dius no s’ha fet mai.

- Oi tant que no! Aquet es lo problema, que aquí no s’ha celebrat mai la Diada Nacional de Catalunya com toca: sardinetes, arròs, i anar ben farts fins a sortir rodolant, això sí. Però l’11 de setembre no és un dia d’alegria, fins que el país no sigui sobirà, celebrarem una derrota i això ho ha de tenir ben present tot Cristo, que si no fos per les banderes dels balcons, fins ara hagués semblat que aquí celebràvem la jornada gastronòmica dels panxacontents. I encara sort que enguany ja no hi tenien l’estanquera al balcó de la casa gran, que ja venien ganes de torcar-s’hi.

- No ho has de ser així, Siset, et sortirà una úlcera.

- Se me’n refot l’úlcera i l’os pedrer, això és una vergonya! I per postres, els que haurien de fer anar ben erts als de dalt, sembla que també dormin, no se’n sap res. I el jovent sembla que només hi tingui moixons als cap. Ai Antonio, molts camins ho engegaria tot a pastar.

Tira còmica, publicada al número 148 de la revista local de Vinyols i els Arcs, El Replà.

El proppassat dia 6 d’octubre, un dia després de que Steve Jobs morís i mig món li dediqués la protocol·laria llepada de cul post mortem, Richard Stallman -abanderat del programari lliure- li va dedicar unes sinceres i dures paraules.

Ell sempre ha estat molt crític amb la figura de Jobs, com també amb la de Bill Gates. I és d’agrair que tingui el valor de contradir les grans multinacionals de la informàtica (inclús els seus rivals i quasi enemics com Google i Samsung el van acomiadar amb lloances), els mitjans de comunicació dels món sencer i fins i tot el president d’EEUU, que tots plegats el van acomiadar com si fos un semi-Déu.

Steve Jobs, el pioner de l’informàtica com a una gàbia super guai, dissenyada per pispar-los la llibertat als ruquets, ha mort.

Com l’alcalde de Nova York, Harold Washington, va dir sobre el seu antecessor corrupte, Mayor Daley, “No me n’alegro de que hagi mort. Però me n’alegro de que se n’hagi anat.” Ningú es mereix la mort, ni Steve Jobs, ni Bill Gates, ni tampoc altres persones que han comès maldats pitjors que les seves. Però tots ens mereixen que s’acabi la influència maligna de Jobs en la informàtica de les persones.

Desafortunadament, aquesta influència continuarà tot i la seva absència. Només podem esperar que els seus successors, siguin menys efectius en el seu intent de continuar amb el seu llegat.

Les paraules són dures, especialment un dia després de la mort de Jobs, però personalment penso exactament el mateix i crec que ha fet molt bé en dir-ho. Demostra valentia i coherència.

Tira còmica, publicada al número 147 de la revista local de Vinyols i els Arcs, El Replà.

Anava aquest matí cap a treballar, encara traient-me la son de les orelles, quan sento que s’ha mort un tal Carles/Carlos Sentís. I he de reconèixer que la meva ignorància sobre aquest personatge era absoluta. Però tampoc és d’estranyar perquè últimament l’únic que feia eren col·laboracions amb La Vanguardia, un diari que ni ara amb català ni abans en castellà, m’interessa en absolut.

Escoltava Rac1, i les paraules afalagadores d’en Basté ja m’han fet mala espina quan deixat anar molt d’esquitllèbit que havia treballat pel règim franquista, i més encara quan ha dit que era amic del seu ‘amo’ el Javier “el Conde” de Godó. Em temia que fos un altre cas com el del Samaranch, que l’opinió publicada oblida el seu passat franquista i el qualifica fins i tot de catalanista. I així ha sigut. Un fet gens estrany si tenim en compte que a dia d’avui forces polítiques com CiU, el PP i el PSOE-PSC, es neguen a jutjar els crims del franquisme.

No només això, sinó que Tv3, la seva, també ha fet el mateix. I per acabar-ho d’adobar a Nació Digital, un diari que consulto -o almenys consultava- força últimament, ha succeït un cas d’autocensura, presumiblement per pressions externs. Però tot i essent així és de ser covards i traïdors.

L’article en qüestió ha estat el·liminat i n’han publicat un de més neutre i descafeïnat, però afortunadament un dels comentaristes de Nació Digital n’havia guardat una còpia que transcric aquí per a que quedi constància de quin peu calçava el “demòcrata” Sentís:

Carlos Sentís y Anfruns, “l’espion de Franco” com se l’anomenava popularment, la “rata de claveguera” com el va batejar Eugeni Xammar, o el “llepaconys” que li deia Ramon Barnils, ha mort avui als 99 anys a Barcelona. Després d’una vida dedicada, primer, a fer costat al franquisme -va entrar amb les tropes feixistes per la Diagonal el 26 de gener de 1939- i, seguidament, a tractar de continuar fent el seu periodisme a costa dels periodistes represaliats o exiliats com si mai no hagués trencat cap plat, Sentís va aconseguir ser vist per l’ establishment com un gran demòcrata, un cas semblant al d’altres sinistres personatges com Serrano Súñer, Samaranch, Porcioles o José Manuel Lara.

Precisament, el 26 de gener de 2009, es va produir una forta polèmica en ocasió del lliurament de la Medalla al Mérito del Trabajo a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Cinquanta destacats periodistes van enviar una carta al degà del CPC, Josep Carles Rius, en què expressaven la seva indignació pel fet que el Col·legi, en aquella data infausta per a la memòria dels catalans, homenatgés Sentís. Rius va obrir l’acte -en què va intervenir, també, el llavors ministre espanyol de Treball, Celestino Corbacho- afirmant que era “una medalla al mèrit indiscutible” i va afegir que Carlos Sentís tenia una biografia “única i irrepetible”.

Els signants de la carta, una protesta que també va comptar amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), van informar al degà que Sentís va treballar com a informador durant la guerra al servei de Cambó i, per tant, en contra de la legalitat republicana: va entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939 (exactament 70 anys abans del lliurament de la medalla) amb els exèrcits de Franco vestit de militar. El mateix febrer de 1939 Sentís va escriure: “¿Finis Cataloniae? El fin de una película de gangsters, simplemente“, en què qualificava de gàngsters el president Companys, afusellat pels franquistes l’any següent, i la Generalitat de Catalunya.

De fet, Sentís va ser un periodista que va treballar llargament pel règim franquista i mai no se’n va penedir públicament. Va arribar a ser degà del Col·legi de Periodistes entre el 1986 i el 1991, però mai no va ser votat en unes eleccions obertes als col·legiats, sinó que, com a antic president de l’Associació de la Premsa de Barcelona –organisme hereu també de la dictadura- i davant la manca d’una altra candidatura, va assumir el càrrec de degà del CPC fins que el 1991 va ser substituït per Josep Pernau, un periodista de tarannà clarament democràtic.

Ramon Barnils, a l’article en tres parts publicats a El Temps el 1994, “Un tomb per la púrria”, assenyalava que “a la pàgina 2 del setmanari Destino del 10 de febrer de 1940, a dalt i a l’esquerra, hi ha un requadre titulat ‘Carlos Sentís, colaborador de Destino’, amb la foto de l’assenyalat uniformat d’oficial de Regulars franquista, bigotet inclòs. Hi diu que ‘el nostre camarada’ va estar-se quinze mesos a França, Anglaterra i Bèlgica redactant ‘literatura xifrada’, i que ‘va haver de fugir de França així que se’n va descobrir l’enquadrament als Serveis d’Informació Militar.'’

Entre les més de cinquanta persones que van firmar la carta adreçada al degà del Col·legi en protesta per la medalla a Carlos Sentís, hi havia sis vocals del Col·legi de Periodistes de Catalunya: Pilar Antillach, Joan Vila i Triadú, Oriol Cortacans, Bernat Capell, Irene Caparrós i Salvador Cot.

Sentís serà acomiadat dijous a les 10:30 del matí a l’Oratori de Sant Gervasi, segons consta al web dels Serveis Funeraris de Barcelona.

En Siset de Cals Ous remuga de nou…

- Siset! Com va el matí?

- Ja ho veus, Romuald, aquí a l’ombra dels plataners encara s’hi està be. Perquè a casa de la xafogor que fa, em fotria un ferrada d’aigua pel cap.

- Oi tant, ja ho pots ben dir… Guaita! Que no és la neta del Victorino? Que ho veus!? Sí va com una fresca! Vergonya li haura de fer.

- Vergonya? Ara resulta que una xiqueta que ha passat la vintena no pot anar curta a l’estiu. A tu sí que te n’hauria de fer, que de tant guaitar-li lo pandero li deixaràs pla de gastat. I després encara tindràs pebrots a renegar dels moros i les burques. Si ella vol ensenyar que ensenyi i tu a xalar i a callar, que no estic per romanços.

- Mira que n’ets de fréstec quan vols, Siset.

- Quan vull i quan no vull també.
Ep, aquell de la DKV blava que no és ton gendre?

- Sí, és la furgoneta que es va comprar quan l’empresa va tancar i se va posar pel seu compte. Però ara torna a estar igual, buscant fenya perquè no en troba en cap puesto. A lo millor té sort amb un amic seu, que coneix un paio del consell comarcal i està mirant de reservar-li un a fenya que sortirà.

- Vejam si ho entès bé: ton gendre està esperant que l’enxufin a un puesto públic que paguem tots naltros i que hauria de ser per la persona que més s’ho mereixi?

- Dit així Siset…

- Bons collons! Quin morro!

- Quin morro? Tu sí que ets del morro fort, que no ho veus que ma filla i lo gendre s’han d’estrènyer molt el cinturó per pagar les lletres.

- I molt de greu que em sap, ja ho voldria jo que ells i tots els coneguts trobessin fenya. Però així no es fan les coses amic meu.
Tothom es queixa de que tots los polítics són iguals, que són tots un podrits, però quan poden ser ells los que’n treguin profit, temps els hi falta. Ja ho diuen, en caixa oberta, el just hi peca.
La culpa no és dels que manen, és dels que els voten i esperen sucar després. El problema no són els polítics, el problema és que en aquest país nostre, si un explica que ha fet trampes per no pagar impostos o que li ha fotut lo pèl a algun inspector, tothom a riure-li les gràcies i aplaudir-lo per ser més llesto que ningú. Som tots plegats una colla de xoriços, i no hi ha tant de pa per a tots.

[…] cada divendres els ciutadans de la petita ciutat de Bil’in, a Cisjordània, van fins al mur contra el qual protesten sense tirar pedres, sense fer servir la força. Les autoritats israelianes han qualificat aquest marxa de terrorisme no violent. No està malament… Cal ser israelià per qualificar de terrorista la no-violència.

Stéphane Hessel, fill de pare jueu, i antisionista, al llibre Indigneu-vos!

Més d’un cop he parlat del que en penso de les accions del govern israelià, en ocasions similars a les d’aquells que van voler exterminar els jueus. Opinions com la meva són titllades d’antisemites, quan en realitat són únicament antisionistes. Per això sempre va bé que persones jueves o amb ascendència jueva parlin clar en contra del radicalisme hebreu.

Enllaç a la imatge original.

La pitjor de les actituds és la indiferència, dir Passo de tot, ja m’espavilo tot sol. Si us comporteu així perdeu una dels components essencials de que forma l’ésser humà: la facultat d’indignació i el compromís que en deriva.

Stéphane Hessel, al llibre Indigneu-vos!

Per bé o per mal, a mi mai me n’ha faltat de capacitat d’indignació.

Tira còmica, publicada al número 146 de la revista local de Vinyols i els Arcs, El Replà.