Anava aquest matí cap a treballar, encara traient-me la son de les orelles, quan sento que s’ha mort un tal Carles/Carlos Sentís. I he de reconèixer que la meva ignorància sobre aquest personatge era absoluta. Però tampoc és d’estranyar perquè últimament l’únic que feia eren col·laboracions amb La Vanguardia, un diari que ni ara amb català ni abans en castellà, m’interessa en absolut.

Escoltava Rac1, i les paraules afalagadores d’en Basté ja m’han fet mala espina quan deixat anar molt d’esquitllèbit que havia treballat pel règim franquista, i més encara quan ha dit que era amic del seu ‘amo’ el Javier “el Conde” de Godó. Em temia que fos un altre cas com el del Samaranch, que l’opinió publicada oblida el seu passat franquista i el qualifica fins i tot de catalanista. I així ha sigut. Un fet gens estrany si tenim en compte que a dia d’avui forces polítiques com CiU, el PP i el PSOE-PSC, es neguen a jutjar els crims del franquisme.

No només això, sinó que Tv3, la seva, també ha fet el mateix. I per acabar-ho d’adobar a Nació Digital, un diari que consulto -o almenys consultava- força últimament, ha succeït un cas d’autocensura, presumiblement per pressions externs. Però tot i essent així és de ser covards i traïdors.

L’article en qüestió ha estat el·liminat i n’han publicat un de més neutre i descafeïnat, però afortunadament un dels comentaristes de Nació Digital n’havia guardat una còpia que transcric aquí per a que quedi constància de quin peu calçava el “demòcrata” Sentís:

Carlos Sentís y Anfruns, “l’espion de Franco” com se l’anomenava popularment, la “rata de claveguera” com el va batejar Eugeni Xammar, o el “llepaconys” que li deia Ramon Barnils, ha mort avui als 99 anys a Barcelona. Després d’una vida dedicada, primer, a fer costat al franquisme -va entrar amb les tropes feixistes per la Diagonal el 26 de gener de 1939- i, seguidament, a tractar de continuar fent el seu periodisme a costa dels periodistes represaliats o exiliats com si mai no hagués trencat cap plat, Sentís va aconseguir ser vist per l’ establishment com un gran demòcrata, un cas semblant al d’altres sinistres personatges com Serrano Súñer, Samaranch, Porcioles o José Manuel Lara.

Precisament, el 26 de gener de 2009, es va produir una forta polèmica en ocasió del lliurament de la Medalla al Mérito del Trabajo a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Cinquanta destacats periodistes van enviar una carta al degà del CPC, Josep Carles Rius, en què expressaven la seva indignació pel fet que el Col·legi, en aquella data infausta per a la memòria dels catalans, homenatgés Sentís. Rius va obrir l’acte -en què va intervenir, també, el llavors ministre espanyol de Treball, Celestino Corbacho- afirmant que era “una medalla al mèrit indiscutible” i va afegir que Carlos Sentís tenia una biografia “única i irrepetible”.

Els signants de la carta, una protesta que també va comptar amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), van informar al degà que Sentís va treballar com a informador durant la guerra al servei de Cambó i, per tant, en contra de la legalitat republicana: va entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939 (exactament 70 anys abans del lliurament de la medalla) amb els exèrcits de Franco vestit de militar. El mateix febrer de 1939 Sentís va escriure: “¿Finis Cataloniae? El fin de una película de gangsters, simplemente“, en què qualificava de gàngsters el president Companys, afusellat pels franquistes l’any següent, i la Generalitat de Catalunya.

De fet, Sentís va ser un periodista que va treballar llargament pel règim franquista i mai no se’n va penedir públicament. Va arribar a ser degà del Col·legi de Periodistes entre el 1986 i el 1991, però mai no va ser votat en unes eleccions obertes als col·legiats, sinó que, com a antic president de l’Associació de la Premsa de Barcelona –organisme hereu també de la dictadura- i davant la manca d’una altra candidatura, va assumir el càrrec de degà del CPC fins que el 1991 va ser substituït per Josep Pernau, un periodista de tarannà clarament democràtic.

Ramon Barnils, a l’article en tres parts publicats a El Temps el 1994, “Un tomb per la púrria”, assenyalava que “a la pàgina 2 del setmanari Destino del 10 de febrer de 1940, a dalt i a l’esquerra, hi ha un requadre titulat ‘Carlos Sentís, colaborador de Destino’, amb la foto de l’assenyalat uniformat d’oficial de Regulars franquista, bigotet inclòs. Hi diu que ‘el nostre camarada’ va estar-se quinze mesos a França, Anglaterra i Bèlgica redactant ‘literatura xifrada’, i que ‘va haver de fugir de França així que se’n va descobrir l’enquadrament als Serveis d’Informació Militar.'’

Entre les més de cinquanta persones que van firmar la carta adreçada al degà del Col·legi en protesta per la medalla a Carlos Sentís, hi havia sis vocals del Col·legi de Periodistes de Catalunya: Pilar Antillach, Joan Vila i Triadú, Oriol Cortacans, Bernat Capell, Irene Caparrós i Salvador Cot.

Sentís serà acomiadat dijous a les 10:30 del matí a l’Oratori de Sant Gervasi, segons consta al web dels Serveis Funeraris de Barcelona.

Aquest article va ser escrit el Wednesday, 20 de July, 2011 a les 17:11h i està guardat a la categoria Som i serem, Estar al dia.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.