No ho soc massa de fer memes, reenviar correus i aquest tipus d’històries. Però també em costa dir no quan em demanen alguna cosa. I si el que ho demana és algú que s’ha pres el temps de comentar a utupia, llavors la peresa és torna il·lusió.
L’Aniol m’ha encomanat que segueixi el seu últim meme, que consisteix en contestar un senzill qüestionari sobre les teves característiques com a blogaire. Aquest ha sigut el meu resultat:
Greed: -6 (Passion -6, Profit 6)
You’re not in this for the money, for you blogging is all about the passion! Sure you might make a little pocket change now and again, but you know that it’s the content, the audience and the people that are what makes blogging great!
Experience: 4 (Newbie -6, Experienced -6)
You’ve been blogging since Nick Denton was in diapers. When it comes to blogging experience, you are the authority on blogging. Heck you probably even have a blog where you give advice about blogging!
Sociability: 4 (Hermit -6, Social 6)
You love web 2.0 stuff like Digg and Delicious and you’re involved in more blogging groups, networks and activities than anyone else you know. With all your connections, you make Neil Patel look positively anti-social!
Que resumit i traduït vindria a dir que:
escric un blog perquè m’agrada i no pels calers, gaudeixo escrivint i rebent comentaris dels lectors (cert, sense publicitat és difícil tenir ingressos, així que si no m’agrada és que sóc ruc)
sóc bastant expert en això d’escriure un blog (farà un parell d’anys que tinc el blog, si d’això en podem dir expert…)
Ja ho veieu, aquest és el resultat. Ara arribaria el moment d’encomanar a altres blogaires la tasca de respondre el qüestionari, però com que no en tinc ni idea de a qui li pot venir de gust i la última vegada van passar de mi com de la caca seca, ho deixo a lliure disposició del qui llegeixo aixì i li vingui de gust fer-ho. Si voleu que us enllaci aquí només cal que respongueu les preguntes i deixeu un comentari.
Alfons López Tena és fill d’un andalús i una valenciana, va néixer a Sagunt, País Valencià, el 1957. És llicenciat en Dret per la Universitat de València i vocal del Consell General del Poder Judicial, i amb un currículum dels que aclaparen.
López Tena se sent català i és independentista, això tenint en compte les circumstàncies, sobretot el fet de viure a València i ser jurista a Madrid, és mereix segons la meva opinió una ovació de goles afòniques i mans irritades.
És un home que apareix contínuament als mitjans de comunicació, probablement us soni el seu nom, però molts no sabríeu dir quin càrrec ocupa o quina és exactament la seva labor. Això és perquè les notícies que protagonitza, tot i ser de molta importància i no amagar-se de la premsa, tendeixen a no ocupar grans titulars i no ocupen mai la portada d’un TeleNotícies.
Últimament, cada cop que llegeixo alguna notícia en que es destaca alguna de les seves accions, en contra de la desaparició d’una cultura i una llengua o per un projecte nacional sobirà, penso que podria fer la meva petita aportació fent un petit recull del que l’Alfons López Tena ha fet en els últims temps:
26/11/2007 - López Tena proposa al CGPJ obrir un expedient disciplinari a Vázquez Honrubia per impedir parlar en català a Stern i Roura: ha proposat al Ple de l’òrgan de govern del jutges obrir un expedient disciplinari per “falta molt greu d’ignorància inexcusable en el compliment dels seus deures judicials” al jutge de l’Audiència Nacional, José María Vázquez Honrubia per negar-se a proporcionar un traductor als autors de la primera crema de fotografies a Girona, Jaume Roure i Enric Stern.
22/10/2007 - Entrevista a Alfons López Tena a la Cope: defensa la seva postura independentista i pragmàtica a la ràdio dels bisbes espanyols, on la mentida i la catalanofòbia triomfa, amb rotunditat i valentia.
15/10/2007 - Dependencia o independencia de Catalunya, article al diari Público: ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?
17/08/2007 - Presenta el seu llibre “Catalunya sota Espanya. L’Opressió nacional en democràcia“: Defensa que cal actualitzar la relació Catalunya-Espanya, la secular confrontació entre dos projectes nacionals que només pot acabar de tres maneres: amb l’extinció de la nació catalana per assimilació, amb la mutilació de la nació espanyola per la independència catalana o fent les dues nacions compatibles en un mateix Estat plurinacional de debò.
24/04/2007 - Entrevista a Tribuna.cat: Espanya està contra el nostre país, i ens va situar sota seu a partir del moment en el qual vam quedar sotmesos a la corona castellana.
03/04/2007 - Vídeo a Vilaweb.tv: Al vídeo d’aquesta entrevista s’escolta com diu dels alts funcionaris de l’estat que són tancats i provincians, desconfia del Tribunal Constitucional i es declara obertament independentista.
17/01/2006 - López Tena titlla de franquista el president del Poder Judicial espanyol: També el va acusar de tractar als membres del CGPJ que no són del PP com a ‘negres que estan reunits amb blancs que tenen esclaus’, i també d’incomplir la Constitució espanyola i la llei orgànica del propi Consell.
Aquest home és dels pocs que no se’n calla ni una, almenys això em sembla a mi, no en deixa passar cap sobretot del que a ell més li toca, la judicatura espanyola.
Diguem-ho clarament, té els collons molt ben molt ben posats. Suposo que això, el fet de compartir una ideologia i que jo també sigui fill d’un andalús i una catalana, fa que em senti identificat amb les seves declaracions. Un clar exemple és una frase seva, ja cèlebre, amb la que coincideixo plenament: Espanya era el país del meu pare, però no és el meu.
Afegitó del 30 de novembre: ALT torna a la palestra, un nou article al Público titulat Magdalena Álvarez i on hi cita el reusenc General Prim: ¿Han podido creer que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal han creído, se equivocan; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata.
Fa uns dies em van petar els ports USB de l’ordinador, vaig pensar que ja ho solucionaria quan tingués una estona. Ahir se’m va suicidar la connexió, això sí que és greu, no em puc connectar a Internet! Em sento com l’Enjuto Mojamuto en el pitjor dia de la seva vida.
Igual que ell ja ho he provat tot. Qüestió del router de l’encaminador no és, un altre ordinador de casa (des del que escric això) funciona correctament. Tampoc és que s’hagi desconfigurat res per art de màgia bítica, ho he provat i reprovat, i el resultat és el mateix; arrenqui en Ubuntu GNU/Linux o Windows XP, la cosa no rutlla.
T’estàs fotent de mi oi? Té conya que un enginyer informàtic tingui l’ordinador inutilitzat, no? Doncs sí, als informàtics també ens passen aquestes coses, almenys a mi. Cagunjudesiscariot!
Actualització del divendres 23 de novembre: Sempre s’ha de començar pel començament i de les primeres coses que hauria d’haver provat és el cable, resulta que el #$%&@! cable de xarxa del meu ordinador a l’encaminador, així perquè sí, ha dit prou i ha deixat de funcionar. El curiós és que hi havia connexió amb el router, però està clar que no del tot correcta. Per fi podré tornar a xatejar amb la meva ciber-nòvia.
Farà unes setmanes, quan encara feia bon temps, em trobava en un espectacle al carrer. M’assec en una de les cadires que hi havia preparades, de plàstic, i veig l’adhesiu de la imatge a la cadira del davant.
Em va sorprendre, primer vaig pensar que seria un error o una broma. Però no, l’empresa de lloguer s’anomena Casa Gay. Que una empresa de lloguer de cadires s’anomeni així té la seva conya, no es pot negar que la quantitat d’acudits possibles no és pas minsa; quasi tots de mal gust i fins i tot tacats d’homofòbia, així que en tot cas me’ls reservo pel dia en que es faci justícia amb els (i les) homosexuals i tinguin la sort de poder riure’s de si mateixos perquè ja han assolit el grau de tolerància i igualtat que es mereixen, o sigui absoluta.
Casa Gay no és una empresa qualsevol, podem suposar que no és de recent creació, perquè segurament per evitar les mofes que comentàvem ja no li haguessin posat aquest nom, i encertariem. L’empresa va ser fundada més ni menys que el 1860, per José Gay y Gurri, va encetar la seva activitat comercial llogant cadires a les Rambles de Barcelona i partir d’allí van engrandir i diversificar el negoci fins a l’actualitat. Ara lloguen cadires, taules i escenaris; et munten el material d’un congrés, un concert o el que faci falta.
Almenys sembla que aquests no han tingut els estúpids problemes que pot suposar anomenar-se gay. A Gay Mercader[1], el primer promotor musical de l’estat, li van posar traves quan va portar els Rolling Stones l’any 1976 per primera vegada, ja que temien que allò fos una festa d’homosexuals.
Hi ha dies en que més d’un cop penses allò de que avui més m’hagués valgut quedar-me al llit i et reciten més del compte el que t’has aixecat amb la cama esquerra o que? Doncs jo diria que els monarques espanyols porten un anyet com un dia d’aquests, nefast.
El primer episodi, que jo recordi, del cúmul de despropòsits va ser la gran pífia de segrestar el cèlebre número 1573 de la revista El Jueves. Allò va destapar tot d’una la capsa del trons, es posava sobre la taula el debat de la sacralitat de la corona espanyola i multitud de ciutadans van proclamar el seu suport a la revista, el dibuixant i el guionista.
Em repetiré en una de les meves preguntes retòriques preferides, no diu la Constitución que tots som iguals davant la llei? Doncs com cada vegada que me la faig, m’acabo responent que no, perquè la sentencia, no ferma, de l’Audiència Nacional espanyola condemna a pagar 6.000€ en total, als coautors. Que segons diu, són responsables d’un delicte d’injúries al príncep hereu.
Ja n’haureu sentit a parlar, ho haureu vist i ho haureu llegit, i alguna opinió haureu trobat del vostre gust. N’hi ha que n’estan orgullosos del seu monarca (i de tenir-ne) i de com va actuar, que titllen de dictador a Chávez. Si els països catalans tinguessin rei, déu me’n guard, jo no me’n sentiria pas orgullós de que no sabés ni guardar les formes i que demostrés tan mala educació intentant callar a un president electe (poc democràtic, però electe). I sense entrar massa en el rerefons, les crítiques als empresaris espanyols -i catalans- i l’ex-president espanyol Aznar em semblen totalment encertades, encara que potser fora de lloc i moment.
De tots els comentaris que he sentit el que més m’ha agradat és: per un cop que no li escriuen el que ha de dir i mira com la caga.
I ara fa unes hores que la Zarzuela ha fet oficial la cirereta del pastís, s’ha fet públic un secret a veus, els ducs de Lugo se separen. El que no han tingut pebrots de fer és divorciar-se i donar caràcter jurídic a la decisió, potser es volen prendre un temps de reflexió. Ara el Marichalar podrà continuar com fins ara però amb més llibertat, sent habitual de les festes d’alta societat i l’Helena ja podrà lligar amb tota tranquil·litat si li ve de gust i continuar fent la seva feina, perquè suposo que alguna en deu tenir.
Tot plegat em porta a pensar que la monarquia espanyola està perdent tota raó de ser. Jo tenia entès que una de les tasques de la monarquia era la de donar una imatge de l’estat que representen al món, i amb la mala educació del rei aquest cap de setmana, la imatge d’Espanya no ha quedat gaire ben parada. Els ducs es separen i ves a saber quan es divorciaran, cosa mai pensada ni tolerada no fa masses anys enrere. I com tots sabem, l’hereu borbó està casat amb una plebea divorciada.
Això és can pixa, els que de veritat siguin monàrquics no sé a que esperen per reclamar un canvi de família reial. Ni corona ni res de res, aquesta colla imposada per Franco són una estafa.
Actualització del dimecres 14 de novembre a les 14.15h: Pel que sembla l’Ignacio Escolar ahir va llegir utupia i m’ha plagiat la portada. El Público, diari del que n’és director, mostra avui en portada el titular El año horrible del Rey, on a més del que comento a l’apunt destaquen la mort de la germana de la Letizia, les demandes d’abdicació per part del miserable Losantos i companyia, i la polèmica que hi hagué en relació als sous i riquesa de la família reial espanyola.
Els de can Google han pogut enllestir la ingent feinada que havien de fer per activar la versió .CAT del cercador. I dic ingent perquè alguna cosa molt complexa havien de fer per poder posar-lo en funcionament, sinó no m’explico perquè han trigat tant des de que pràcticament amb l’aparició del domini cultural català van adquirir www.google.cat; i fins ara que el tenien aparcat i abandonat.
En Xavi ha fet la troballa i també hi ha detectat un petit error de funcionament que un dels seus comentaristes ha explicat com trampejar. Com ells mateixos diuen, esperem que en poc temps ho tinguin solucionat.
Jo fins ara feia servir la versió catalana internacional, alguns diran que són foteses, que a ells ja els hi està bé usar el Google Espanya en català, però per a mi aquests petits detalls són importants. No vull constar a a les estadístiques de la megacorp cercadora com a un usuari català al que ja li està bé el .ES, si volem que ens prenguin seriosament primer ho hem de fer naltros mateixos.
Si, per exemple, es vol que un dia tinguem productes etiquetats en català o que els mòbils tinguin el nostre idioma, ho hem de fer notar a l’hora de comprar. Està clar que no em compraré un trasto que em costi el doble pel fet de que sigui en català -potser ho faria si em sobreeixissin les butxaques-. Però quan vaig comprar el mòbil que ara tinc, un Nokia 5200, em va passar el mateix que a l’Andreu Bassols, dubtava entre un parell i un dels detalls que em va decidir a adquirir-lo va ser el fet de que comptés amb la possibilitat d’usar el català com a llengua del mòbil.
De moment crec que continuaré fent servir la versió catalana internacional com feia fins ara, ja que compta amb petites millores d’interfície que apareixen gairebé al mateix temps que la versió anglesa. Tanmateix, estaré atent a l’evolució del nou domini, a veure si en poc temps el tenen enllestit del tot i faig la mudança al .CAT.
Ves quina cosa: trobo que últimament em té bastant aficionat això dels dominis.
Fa poc he comprat un domini, un .cat, i uns dies després l’empresa on l’he registrat m’envia un correu-e on em diu, si fa no fot, el següent:
Le regalamos su dominio .es
Consiga sus dominios .es gratis ¡Ya ha registrado su dominio .cat!
Pero no ha terminado de proteger su proyecto en Internet. Para conseguirlo le ofrecemos: GRATIS el registro .es de todos sus dominios. Además, con cada uno de ellos, le regalamos una redirección para proteger su marca e incrementar las visitas a su Web.
Registre gratis sus .es y proteja su marca
Mentre llegia, la paraula gratis havia viatjat dels ulls als dits amb la intenció de fer clic a l’enllaç corresponent per acceptar l’oferta, però evito el clic i penso: per a què vull el domini .es? en trauré profit? …el que volen es fotre’m els cuartos d’alguna manera.
Passat un any, si volgués mantenir el domini hauria de pagar, així que m’estalviaria uns 40€ ara per haver-los de pagar anualment.
El domini no és cap marca, no cal protegir-la i es refereix a quelcom d’interès més aviat català. No li veig la gràcia al .es, que per altra banda no m’ha agradat mai. Potser m’equivoco, però no aprofitaré la promoció.
Interessat? No he dit l’empresa que fa l’oferta perquè de moment no m’han pagat prou com per fer-los propaganda, però si a algú li interessa que ho digui amb un comentari i ja li passaré les dades.
L’home de gel, el que no sortia a les travesses de Tele5, el noi capaç de bogeries insensates i a la vegada de mantenir la fredor dalt d’un pòdium, el guanyador que mai llença l’ampolla de champagne, Kimi Raikkonen, ha guanyat el seu primer campionat mundial de Formula 1; el primer per Ferrari després de l’adéu del Kàiser (que segons he sentit va recomanar en persona al finés als italians).
No s’exclama quan guanya però tampoc renega quan perd, és tenaç i un gran pilot que ja havia sigut dues vegades subcampió mundial. Finalment s’ha proclamat campió mundial de pilots de Fòrmula 1 d’aquesta temporada 2007.
Durant tota el curs ha fet els deures i ha guanyat 6 grans premis, 2 més que els pilots de les bales platejades. Pel que diuen és un xaval amb qui dóna gust treballar i crec sincerament que s’ha fet justícia amb la seva victòria, s’ho mereixia i es mereix totes les felicitacions que deu estar rebent.
El meu campió desitjat era en Kimi, com no podia ser d’altra manera, però sincerament comptava amb Alonso com a favorit per uns factors importants: l’asturià era l’actual campió, un pilot fred i intel·ligent (no em cau massa bé, però al cèsar el que del cèsar) i ja em suposava que l’anglès no aguantaria la pressió. Tanmateix, la simpàtica fotografia que vaig col·locar damunt la televisió li van donar l’empenta necessària per guanyar, jo i el Mag Fèlix ho sabíem.
Ni Hamilton ni Alonso, ni el nen mimat ni el nen rabiüt, cap dels dos pilots s’ha emportat el títol i per tant tampoc els tramposos de McLaren, fet del que me n’alegro especialment. Els dos joves pilots han lluitat per la victòria des de principi de temporada, però ni l’un ni l’altre ho han fet de manera noble, s’han perjudicat mútuament tant com han pogut i de les maneres més barroeres possibles. Però el vertader perdedor de l’any és Ron Dennis i tota l’escuderia McLaren, que com diu el mestre Joan Viladelprat, no han sigut un equip i això els ha dut a la derrota.
A l’Scuderia Ferrari s’han comportat com un equip des del principi fins al final, no hi ha hagut estirabots i no han llençat la tovallola en cap moment. Això demostra que l’estratègia òptima per a guanyar en aquest esport és tenir un pilot cap de files i un bon segon, lleial i bon company. Com ha demostrat ser-ho Felipe Massa, que es mereix també el seu reconeixement.
Per segon cop en el mateix escrit, i sense que serveixi de precedent, elogiaré a Fernando Alonso. Que es va comportar com un senyor des de l’inici de la cursa fins al moment de la pujada al pòdium. Va felicitar a Raikkonen i Ferrari a la roda de premsa i va fer-se nombroses fotografies amb els campions vermells (jo crec que en part per refregar la derrota a Ron Dennis i companyia). Fins i tot el declarat anti-alonsista Jean Todt va convidar a la festa del calaix a l’espanyol, tot semblava flors i violes, uns per haver guanyat i l’altre perquè no havien guanyats els dolents de la seva pel·lícula.
Sembla que els mastegots i les complicacions que ha tingut en aquesta temporada han humanitzat a Alonso i això ha provocat que recuperés bona part del suport social que havia perdut. Tant de bo continuï madurant i canviï tant que un dia pugui dir que aquest paio s’ha convertit en tot un cavaller a més d’un gran pilot. Les persones canviem amb l’edat i normalment és a millor.
I personalment, com a ferrarista empedreït que sóc, ahir em vaig emocionar, vaig fotre crits, vaig saltar, em vaig mossegar les mans senceres i de poc no desmunto el sofà. La tarda es va acabar encetant una ampolla de cava, envoltat d’amics (alguns no tant contents) amb qui havíem gaudit d’un final de temporada apoteòsic, que més es pot demanar?
Com diria l’irrepetible Ferran MonegalAh! Ja ho veuen!. Ahir vaig comentar que el programa de Televisión EspañolaTengo una pregunta para usted havia sigut dels que provoquen xerrades a l’hora del cafè i l’allau de columnes d’opinió i destacats a tota la premsa escrita, radiofònica, televisiva i d’Internet ho certifiquen.
A aquestes hores, quan tothom ja n’ha sentit a parlar, quan tots hi heu dit la vostra amb els companys o amics, és quan tinc una estona per fotre-hi cullerada i si pel camí no se m’acut alguna cosa que millori el que s’ha dit, faré un petit recull del que a mi em sembla interessant.
El primer vídeo va dedicat a tots el que us han calentat les orelles parlant de la senyora que ha començat dient que Josep Lluís Carod-Rovira en realitat es diu Pérez, que no es català i que son pare era Guardia Civil. Va donar tota la impressió de que la senyora era una ingenua manipulada pels habituals mitjans difamatoris espanyolistes, ella mateixa ho va reconèixer al final: Pues en Internet están equivocados, por lo que se ve hay muchas cosas malas.
Però és que es veu que la explicació del cambrilenc no va ser suficient, el seu nom no havia quedat del tot clar. Un jove de Valladolid li tradueix el nom i el converteix en José Luis, amb la pobre i patètica excusa de que no entèn el català. Jo, de moment, no entenc massa bé el rus i al senyor aquell de la taca al cap li dic Mikhail Gorbachov, no Miquel Corbella. En Carod-Rovira li respon Yo me llamo como me llamo aquí y en la China, alguns mitjans dels que comentava abans ja han corregut a dir que això és perquè és un rojo, comunista y masón.
I per acabar la sèrie de vídeos, res millor que el tercer moment estel·lar de la nit, la senyora que venia abillada amb la botja repentinada, un bona dosi d’intolerància i un bon raig de catalanofòbia. Va tindre els pebrots d’insistir amb el José Luis y per postres va deixar anar un No tengo ningún interès en aprender catalán; la resposta d’en Carod va ser esplèndida, com ho fou tota la seva intervenció. Per cert, també era de Valladolid, quines casualitats ens depara la vida.
Posats en antecedents, vegem que n’han dit altres. Com per exemple en Salvador Cot:
Per això, al plató de TVE, Josep-Lluís Carod-Rovira ens va representar una mica a tots, i ell n’era conscient. I suposo que per això va abandonar el paper conciliador del català apocat, amb aquell puntet d’humiliació que comporta, i va respondre, jugant a l’atac, contra la xenofòbia antropològica –telúrica, gairebé– de l’espanyol histèric. Va vèncer, naturalment. Convèncer, només ho devia fer aquí. Però el gest s’ho valia.
Salvador Grifell del blog Cat_alunya opina sobre aquesta mania que tenen alguns de traduïr els noms, que és totalment incorrecte amb l’excepció de monarques i els papes:
Malauradament, en la mentalitat espanyola encara perdura el tic franquista de castellanitzar els noms i topònims catalans. Gestos d’incomprensió com aquests ens reafirmen en sentir-nos cada cop més indiferents i més allunyats respecte Espanya.
Porqué vamos a ver señores, dudo y mucho que la señora, segunda interviniente vallisoletana, tenga puta idea de inglés, pero cuando se refiere a Elisabeth Taylor no lo hará como Isabel Sastre o a James Brown no lo “traducirà” familiarmente como Jaime Marrón, aunque con el aire de nacionalismo extremo que inunda España ultimamente, no me extrañaría. ¿Como pronunciarán semajantes memos el apellido de Sneijder, flamante fichaje del R. Madrid esta temporada? igual hasta saben holandés.
I també resulta revelador llegir el que diu un no-català no-nacionalista, Uberum:
Me gustaria comentar rapidamente la aparicion de Josep Lluis Carod-Rovira. La cuestion es que han conseguido que este señor me caiga simpatico cuando normalmente me produce bastante desconfianza, y es que las actitudes de varios de los invitados han venido a dar la razon a los independentistas (al menos a los moderados ) gallegos, vascos y catalanes
Com deia al principi, aquestes són les opinions i fets que a mi em semblen més destacables, les intervencions d’en Llamazares o en Duran va ser també molt correctes, però el suc que se n’hi pot treure no és tan gustós. I com podeu comprovar el que he citat no inclou articles on encara ens fotin més clatellades, que per això ja en tenim una bona gernació dedicada amb cos i ànima.
Una reflexió final pels que també tenen por, com dos dels participants en el programa, de que el Barça es quedi sense poder jugar amb el seu anticrist particular, el Real Madrid: Andorra és un estat independent, en quina lliga juguen els equips andorrans?
escrit per l'utòpiq el Friday, 30 de November, 2007 
