Aquest és el meu particular homenatge a Fernando Alonso, que ja aviso, vé d’una opinió gens imparcial.

Sóc seguidor de la Formula1 i en particular de l’Scuderia Ferrari i Michael Schumacher des de fa anys, i mai havia vist un pilot tan arrogant, egocèntric, desagraït i vull-fer-me-graciós-però-faig-pena. He vist guanyar grans pilots com Mika Häkkinen, Jacques Villeneuve o Damon Hill i cap d’ells m’havia ofès amb les seves accions dins o fora dels circuits.

Ho reconec, l’Alonso em cau malament. No li discuteixo la seva qualitat, és el just actual campió del món, però quan veus com tracta als companys de feina quan diu coses com Renault nunca me ha ayudado, com tracta la premsa si no és el seu amiguet pelat de T5, com es baralla amb l’home que el va portar a la Formula1 (Adrián Campos) o com se’n fot dels seus propis patrocinadors; tot això et fa veure com és una persona. I jo mai podré ser seguidor de cap persona que per davant de tot no demostri una mínima talla com a tal.

I des d’aqui li faig el meu húmil homenatge recomanant-li que es renti les dents més sovint i que es respalli a conciència perquè la tosca que té acumulada a les dents podria servir per plantar un camp de patates. Si si, fixeu-vos bé en el detall de les dents, en aquesta foto es pot veure la brutícia acumulada. I també he penjat l’original perquè quedi clar que no es cap muntatge.

Potser sembla lleig fotre-se’n d’un defecte físic -i ho és- però crec que no és el cas. El que faig es burlar-me’n de la falta d’higiene d’algú que viu de la seva habilitat i de la seva imatge, d’una persona que cobra més del que jo i tota la gent que conec cobrarem en les nostres vides i que em sembla que té temps i diners per comprar-se un raspall, pasta i fil dental i una clínica dental sencera si li ve de gust.

Ah, i per si algú ho estava pensant, sí, sóc totalment oportunista: he esperat a que guanyi el Schumi per fer-li l’homentage a l’Alonso, (amb els teus collons m’engronso -això ho deia un avi del meu poble i sempre m’havia agradat com sonava-).

Segons sembla, segons diuen es tracta d’una estranya criatura trobada en un bosc prop de Campdevànol en plena nit per dos excursionistes. Les plumes, l’aspecte de l’engendre en qüestió i les possibles ales, apunten a un àngel, un àgel caigut del cel, uuuuuuuuuh.

Ho vaig veure a can Caballé i em sembla que ja comença a escampar-se per la Xarxa. No m’interessen especialment aquest tipus d’històries, però em sembla realment curiós i interessant ja que és el primer cas català que veig amb aquesta cobertura a Internet. Em recorda al de Blair Witch Project, serà veritat o serà un altre cas de perfecte muntatge? Com a escèptic declarat, em decanto per la segona opció.

Gaudiu de la verdor, les plumes, les cagades-en-Déu i la traca final. No em digueu que no acollona una miqueta la primera vegada…

Sembla una història perfecta per Fríker Jiménez. De totes formes, si algú en té més informació que no dubti en dir-hi la seva als comentaris.

Enllaç directe al video.

Actualització: he trobat als artistes, aquests són els creadors de la història de l’àngel caigut.

Aquesta imatge que veieu és la part davantera d’una samarreta, fa temps que la tinc.

Probablement als que fa anys que em coneixen segur que els sona.

Doncs resulta que fa un parell de dies jo sortia de la biblioteca de Reus, i al creuar-me amb un grupet de nens d’uns 10 anys em miren i un es dirigeix a mi somrient.

Nen

Oye, tu tienes el Messenger ¿a que sí?

Jo mateix

Hehehe, per què ho dius?

Nen

Porque llevas la arroba -i em senyala la samarreta, que era la de la foto-

Em vaig petar de riure, a ell li va fer gràcia i també va marxar rient.

Però al cap d’una estona, pensant, la gràcia se’m tornà reflexió. Vaig arribar a la conclusió que el que m’havia dit aquell xiquet era una petita victòria de Microsoft. Tot i no haver aconseguit l’objectiu, ara llunyà i ridícul de fer una Internet tancada, sembla que en certs sectors ho ha aconseguit, encara que sigui en part.

Hi ha molts nens i adolescents que xatejen amb el Messenger (IRC com t’anyoro), posen les seves fotos i escriuen als MSN Spaces i fan servir Hotmail -sobretot per enviar-se arxius del PowerPoint- i algu potser també intenta trobar amb Microsoft. Això és dolent, i no perquè sigui Microsoft, és dolent que qualsevol companyia tingui tan poder sobre la gent i la tingui dominada d’aquesta manera.

Però de la mateixa manera ara cal anar compte amb un altre gegant, el que no para de crèixer, Google. Fa un temps, producte que treia, producte que triomfava. Molts usuaris ens hi llençàvem de pet a provar-lo, i jo n’era un d’ells.

Des de fa un temps, com molta altra gent, he obert els ulls, en el sentit que usaré quelcom si m’agrada, si ho necessito o millora el que tenia. Si Google té el millor servei de correu gratuït l’utilitzo, si té un servei d’estadístiques que sembla força eficient el provo.

Si llencen un sistema per penjar-hi fotografies, doncs no gràcies, ja en tinc un que no sembla pas pitjor. Si tenen un sistema per penjar videos, doncs m’és ben igual, el que tinc em va prou bé. Si anuncien un sistema per crea-web-fàcils-i-revela-el-teu-correu doncs tampoc el necessito per res, ni el calendari, ni tantes altres betes per l’estil.

Hem de tenir sota control el màxim d’eines que utilitzem, i la millor alternativa és programari lliure i auto-gestionat, per això uso Wordpress hostatjat en un servidor que controlo, enlloc de MSN Spaces o Blogger.

Dit això amb tots els respectes pels usuaris d’aquests serveis, no tothom té els temps o els coneixements per fer-s’ho a mà. I de vegades entenc que si es vol una cosa ràpida i fàcil, aquest tipus de serveis són la opció més adequada. Però almenys cal intentar no convertir-nos en simples ovelles d’una gran companyia.

He enllaçat tots els serveis del que parlo perquè, tot i no voler promocionar-los, considero que si algú no els coneix té dret a fer-ho.

Raymond Domènech, fill d’un català refugiat republicà i entrenador de la selecció Francesa va dir aquest dilluns.

A l’escola -a França- sempre acostumaba a dir als companys de col·legi: Jo no sóc espanyol. Jo sóc català.

En el mateix article, ara ja antiquat per l’eliminació de la selecció espanyola, hi diu que té un cosí a Rubí que és més català que espanyol.

A aquest mateix cosí, l’he vist a TV3 (em sembla) responent que preferia que passés França a Espanya, doncs mira, desig concedit.

Tot i que, si fós per mi s’haguéssin eliminat mútuament, quan tindrem una selecció nacional de veritat?

Afegitó: els francesos també parlen del sentiment català de Domènech i els britànics del racisme de l’afició espanyola.

Ja m’han arribat els CD que vaig demanar de l’Ubuntu.

Com ja vaig comentar, els vaig demanar a la web oficial de la distribució, si algú en vol em sembla que encara se’n poden demanar; te’ls envien de forma totalment gratuïta a casa.

En vaig demanar 10 de l’edició per a PC -sigui processador Intel o AMD-, ja n’he repartit 3 i un me’l quedo per mi. Així que de moment me’n sobren 6.

Si algú no pot demanar-ne a l’adreça que he enllaçat i vol que li envïi un a casa que me’l demani a utopiq[arrova]utupia punt com. Jo provaré el meu quan em pugui comprar un nou disc dur on instal·lar-lo, espero que aviat.

Per cert, és força interessant per a porucs la opció LiveCD que permet el mateix CD d’instal·lació. Aquesta opció et permet posar el CD quan arrenca l’ordinador i que així s’executi l’Ubuntu sense haver d’instal·lar-lo i veus que et sembla, el següent cop que reinicies l’ordinador ja tornes a tenir el teu sistema habitual.

A can Bitassa en Benjamí ens parla de com tracten certs diaris els problemes relacionats amb la llengua. A l’apunt que ha escrit hi ha una cita del Diari de Balears on es diu el següent.

Un dels joves que acompanyaven M.P. assegurà a aquest diari que «érem a la terrassa d’un bar quan vingueren dos agents de la Policia i procediren a identificar-nos. Tots ho vàrem fer, però M.P. els demanà en català per què ho feien. Això no els agradà. Se l’endugueren enmig de la plaça i enllà li varen fer una clau i després l’emmanillaren.

No entraré a valorar els fets, és fàcil identificar als intolerants. I crec que és ben diferent això a criminalitzar el fet de que un ajuntament no tradueixi per escrit al Castellà un document fet en la llengua pròpia del territori i que a més va ser traduït oralment. D’altra banda segur que hi han cursos gratuïts per aprendre Català, ja no parlar-lo sinó almenys entendre’l.

Tot això m’ha recordat un parell d’incidents que he tingut amb la estimada benemérita (oh, quin greu que em sap que fotin el camp). El primer va ser quan en un escorcoll al voltant d’un concert, un senyor vestidet de verd em digué en sentir la meva primera intervenció -en Català-.

¡A mi me hablas en cristiano!

Increible? exageració? Res d’això, fets reals succeïts en plena democràcia i bastant anys després que es morís el petit cabró que no vaig tenir la desgràcia de conèixer. Va ser cap allà l’any 1995 quan jo encara era més escanyolit que ara i no tenia prou indignació acumulada com per haver-m’hi enfrontat com calia.

Però això no és tot, anys després, al 2000 sinó recordo malament, un company i jo havíem de parlar amb un sargent de la Guàrdia Civil, per a informar-lo de com havíem previst que transcorregués el concert que havia organitzat la associació a la que pertanyíem.

El paper que ens pertocava era el de corderets, a no ser que vulguéssim que els cotxes patrulla se’ns fiquéssin a la porta a controlar els assistents. La primer frase després d’escoltar-nos va ser.

Si me hablas en Castellano te entenderé mejor.

Força educat, oi? Doncs el que a mi no em sembla educat és que l’encara sargent de la Guardia Civil d’un poble coster proper al meu em digui que no entèn el Català després de més de 20 anys de viure i treballar a Catalunya.

O viu aïllat del món, o té menys facilitat pels idiomes que un ximpanzé o té moltes ganes de tocar els collons.

Fa uns dies em truca la Miriam tcc Miaa i em diu:

Miaa

Vols anar a un concert de El Canto del Loco?

Jo mateix

… ja saps que no m’agraden gaire gens

Miaa

Tinc un parell d’entrades per anar a la zona d’invitacions pel morro.

Jo mateix

…mmm, demà divendres oi? … Val!

I així va ser. No puc negar que les coses a cost zero m’atrauen, és una mania que tenim els de la generació dels mileuristes.

He fet ara l’apunt al blog, aprofitant que ara hem pujat els videos que vam gravar, no se senten gaire bé, però serveixen per fer-se una idea de com va anar el sarau.

Com ja heu llegit, no són uns dels grups que m’agradin aquests de El Canto del Loco, però hi vaig anar. I quan vaig sortir del concert sortia amb la mateixa idea, continuen sense agradar-me. Em sembla un rock fàcil, immadur, amb lletres adolescents de gent que ja no ho són i que forcen un posat rebel.

Però, i el però és important, em van sorprendre molt positivament amb el seu directe. Desprenen energia i ganes, es nota que valoren al públic i semblava que ho donéssin tot per l’espectacle. I ho dic en el millor dels sentits, un concert d’aquest tipus no és només música, és un petit circ on l’espectador espera veure-hi números que farceixin les cançons. No com, per exemple, Oasis que quan vaig veure amb la desgana que tocaven em vaig cagar en els germanets Gallagher.

Van tenir molt bona connexió amb el públic, inclús quan va haver-hi una fallada tècnica que va tenir al Palau Sant Jordi en silenci uns 10 minuts, van saber aixecar l’ambient i tornar a deixar-lo en aquell punt d’animació de mig concert. I cal tenir present que aquests paios van omplir dos Sant Jordi, en dies consecutius. És música comercial, ja se sap, però tot i així hi ha moltes formacions internacionals potents que no ho aconsegueixen.

En resum, vam passar-ho bé. I més complet hagués sigut el festival sinó fós pels preus de la beguda, que encara eren una mica més cars que l’últim cop que vaig anar al Sant Jordi.

Ah, una última crítica. Algú els podria ensenyar quatre parauletes en Català, tenint en compte que un diu que viu a Barcelona i que segons van dir: Barna sois de puta madre, podrien fer com un senyor americà que cada cop que vé ens diu alguna frase en la nostra llengua, que encara que sigui per l’aplaudiment fàcil sempre fa gràcia d’escoltar.

Tot ho hem vist, tots ho hem sentit i ens en hem ressentit.

Em sumo a la decepció, i també m’apunto al sarcasme que provoquen les declaracions d’un bocamoll mentider que s’atribueix el poder de la vidència i la telepatia.

Aquest no és resultat que molts voliem i esperavem, no és el que demanavem a la manifestació del 18 de febrer, però és el que és. Si s’ha perdut s’ha de reconèixer i me’n alegro de simpatitzar amb un partit que així ho fa.

Mentrestant pels carrers encara queden rastres que ens recorden l’esdeveniment. El Baix Camp ha sigut una de les comarques on més vots negatius hi ha hagut. Hauran tingut res a veure aquestes instruccions enganxades en varis contenidors de Reus?

Revisant fotografies n’he trobat una altra de curiosa que vaig fa uns mesos. Aquesta pintada que veieu la vaig trobar a Vic quan vaig passar-hi per les vacances de Setmana Santa.

Aquest senyor enterrador de blau està en un passeig proper al centre -perdoneu per no en sé el nom- i al costat d’un aparcament. És la paret d’una casa vella que dóna al passeig i, aparentment no era ni tenia res a veure amb un cementiri. I no acabo d’entendre’n el missatge.

No en té cap d’oficial, vull dir que no es pas un cartell indicatiu, perquè jo diria que és un graffitti, però siguent rigurosos això no és cap pintada ni graffitti, és fet amb una plantilla i a aquesta tècnica l’anomenen Stencil. He trobat una web amb plantilles que s’han usat a Barcelona on n’hi ha de genials per descarregar.

Doncs el que deia, curiós i original, em va tindre un moment encantat mirant la paret i encara estic pensant que em voldrà dir.

Aquesta és l’anotació que dóna la raó a tots aquells que m’han dit algun cop Ets com una criatura.

Fa ja alguns mesos em van comentar que al programa del Buenafuente havien fet un experiment amb els famosos ingredients Mentos i Coca-Cola. Em va recordar el de la Coca-Cola amb Baileys, que també he provat de fer i es compleix (pel que he sentit, ara ja no perquè han canviat la fòrmula del Baileys per evitar intoxicacions estomacals).

Ja havia vist algun video per la Xarxa, però em va picar la curiositat de fer-ho jo mateix; sí, és una immadura tonteria com qualsevol altra. Així que dit i fet, aquí en teniu el resultat, res espectacular però curiós.

Si no ho heu vist mai o us pica la curiositat podeu clicar per reproduir el vídeo, o anar al seu enllaç o descarregar l’original que he penjat (pesa unes 5Mb).

Si voleu veure més penjats perdent el temps de la mateixa manera, només cal passejar-se per can YouTube.