Fa poca estona, mentre veia CSI NY, escolto a una de les seves protagonistes que en veure uns escrits delictius en un blog, diu ràpidament:

Ahora mismo voy a construir una interfaz gráfica con Visual Basic para ver si consigo su IP.

Però que collons diu aquesta dona? O el traductor anava begut o el guionista encarregat de les frases tècniques té un mono que li dicta el que ha d’escriure quan toca alguna cosa d’informàtica.

Per a aquells que, en certa manera, teniu la fortuna de no saber que Visual Basic és un llenguatge de programació i que la IP seria la matricula que cadascú té a Internet, es podria posar un exemple equivalent.

Imaginem que una policia veu passar un cotxe esportiu incomplint les lleis de trànsit i agafa i diu: Ara mateix construiré una parabòlica amb ferro colat a veure si així aconseguim la seva matricula. Lògic oi?

Aquesta setmana es van entregar els premis Enderrock 2009, la publicació capdavantera dedicada a la música en català, i entre els premiats van destacar com a triomfadors el cantautor Roger Mas i la novíssima formació Manel.

Em va vindre al cap que uns mesos enrere, amb pocs dies de diferència, dues amigues em deien que això de la música en català a elles no els tirava gaire. Descartar una producció musical pel seu idioma ja és ridícul i tenint en compte que les dues tenen el català com a llengua habitual, encara que no amb tothom, em va semblar que hi havia de fer alguna cosa. Vaig intentar fer-les veure l’estupidesa de la decisió, una hi va reflexionar però l’altre era difícil de convèncer.

Vaig pensar que el millor era demostrar la varietat, riquesa i qualitat del panorama musical català actual. Així que vaig preparar un CD per a elles, el vaig farcir de temes més o menys actuals, fent una selecció que fos d’estil variat i apte per a tots els públics. Lògicament les meves preferències personals també hi devien tenir alguna cosa a veure. El resultat de la compilació, que vaig anomenar Olla Barrejada, fou:

1. Whiskyn’s - Balla
2. Whiskyn’s - Reus
3. Dept - No Em Despertaré
4. Mazoni - No Tinc Temps
5. Gossos & Dani Macaco - Corren
6. Gossos & Beth - No És Nou
7. Antònia Font - Wa Yeah!
8. Joan Miquel Oliver - Surfistes En Càmera Lenta
9. Joan Miquel Oliver - Hansel I Gretel
10. Glissando - Superganga
11. Glissando - Tornassolat
12. Mishima - Qui n’ha begut
13. Mishima - Un Tros De Fang
14. Roger Mas - L’home I L’elefant
15. La Carrau - La Manta Al Coll
16. La Troba Kung-Fu - Calor, Calor
17. La Gossa Sorda - Som De La Marina
18. Obrint Pas - Avui Com Ahir
19. Obrint Pas - La Flama
20. Herois de la Katalunya Interior - Pel Cool
21. Herois de la Katalunya Interior - Poble Killo

Veient la llista de temes i autors és quan te n’adones que el moviment que es va batejar com a rock català està definitivament mort. Dels Sopa de Cabra, Els Pets, Sangtraït, Sau i Lax’n'Busto poca cosa en queda. Algunes bandes han plegat, alguns dels seus membres han mort i ens queden un Pets que han mutat i ressorgit fins desdibuixar-se i uns Lax’n'Busto que potser ja haurien d’haver cercat camins diferents.

Dir que el rock català ha mort és pràcticament una obvietat, crec que els mateixos Enderrock varen sentenciar-ho fa pocs anys, però de les seves cendres n’ha nascut una gran criatura. Res té a veure el mercat dels anys 80 i 90, amb pocs grups que tocaven rock (més de festa major, o més cap al pop, o més dur) amb la varietat del mercat d’avui en dia.

Ara, en català, podem escoltar des d’electrònica fins a ska, passant pel pop més alternatiu, la cançó d’autor o la més tradicional. Actualment tenim diversitat, quantitat i qualitat; en podem estar orgullosos. Així que prou de complexes estúpids i reivindiquem l’excel·lència del nostres músics.

Curiositat 13-02-2009: Avui precisament fa 10 anys de la mort de Carles Sabater. Al 33 emeten un reportatge en la seva memòria i al sou poble d’estiueig, Llançà, celebren una trobada homenatge.

Ja estan començant a fer bullir l’olla i segurament alguna cosa n’haureu sentit d’això dels deu mil catalans a Brussel·les, però d’on va sorgir tot plegat?

L’Enric Canela, un dels coautors del Bloc Gran del Sobiranisme, a principis de setembre d’aquest passat 2008 reflexionava sobre la passivitat dels independentistes catalans davant la situació actual del país i es preguntava: Podríem aplegar nosaltres una xifra significativa de catalans i fer una marxa sobre Madrid?. Però un dels comentaristes de l’article, Manel Picó, justament en el tercer comentari proposà un canvi en la proposta de l’Enric: Recomano amb tot el respecte canviar la frase per la següent: ‘Podríem aplegar nosaltres una xifra significativa de catalans i fer una marxa sobre Brussel·les?’. I això, tan espontani i desorganitzat inicialment, va ser la llavor del moviment.

Crec recordar que va ser a mitjans d’octubre en que em van enviar una invitació pel Féisbuc per a una de les primeres trobades que s’organitzaven per enviar 10.000 catalans a Brussel·les per a reivindicar el dret d’autodeterminació. En pocs dies van dissenyar un logotip i van muntar la web, que a dia d’avui està ben farcida de material (encara que ningú pot negar que és lletja com un pecat), amb himne i tot.

Cap al mes de desembre ja s’havia concretat la data, el 7 de març, i van començar a organitzar paquets de viatge. Jo vaig fer el préssec i enlloc de contractar-ho llavors, he comprat fa poc els bitllets per lliure, per poder quedar-m’hi el cap de setmana, resultat? M’han costat més del doble… per ruc! I durant aquest mes de gener, han començat a fer presentacions més multitudinàries i fins i tot a televisió.

Tinc la sort de tenir família vivint a la capital europea, així que no podia desaprofitar l’ocasió, i jo seré un dels que ens manifestarem pels carrers la ciutat de les cols. El grup del Féisbuc no arriba a 7.000 i potser finalment no serem deu mil els que ens hi manifestem, però segur que ens farem veure. L’important és fer-nos veure a Europa i que els mitjans catalans ens donin el ressò que es mereix l’iniciativa, dels mitjans espanyols no cal que n’esperem gran cosa.

És una oportunitat de dir clarament que passem de Madrid, que nosaltres som catalans i europeus, i estem farts de com ens tracta Espanya. Si no ens volen tal com som, quelcom que ja han demostrat repetidament, que ens deixin estar tranquils i ja formarem naltros un estat propi. Així que penso que tot aquell que tingui l’oportunitat de mobilitzar-se, que ho faci, pot ser un dia històric.

Ja tenia ganes de tenir una estoneta pel blog, ahir mateix va complir 3 anyets i ni vaig poder fer-ne menció. Des de fa uns mesos, a més de pencar em toca estudiar, un post-grau que inclou varies certificacions. Justament la tarda d’ahir me la vaig passar fent un examen que per sort vaig aprovar, i per molt que la companyia certificadora no sigui santa de la meva devoció, el títolet pot anar molt bé per posar-lo al currículum.

Fent un petit repàs, durant aquest tercer any de vida del blog (ja se’m fa grandet): vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la trobada de la Catosfera (per cert, la Catosfera ha mort?), vaig divagar sobre els urinaris i els lavabos amb llums vermells, em vaig cagar en TV3, per primera vegada vaig participar en un rècord, vaig maleir la Roja i m’ho vaig menjar amb patates, també hi hagué de temps per fer una miqueta de conya, crítica i fins i tot lascívia,vaig continuar parlant de cinema, vaig comentar la nova joguina que em vaig comprar, a més d’atrevir-me a fer recomanacions anticrisi i d’estalvi, vaig animar a decapitar pares Noel, i algunes cosetes més.

Per no perdre la costum que ja comença a ser tradició, farem una mica de números. El senyor Wordpress diu que hi han publicats 280 articles i 946 comentaris, tot ben ordenat en 21 categories; i el senyor Akismet diu que m’ha protegit de 69575 comentaris d’spam. Com veieu, aquest blog és petit i humil, però que com dic sempre, a mi em sembla el més maco del món mundial.

Seguint amb les tradicions, gràcies a aquell grupet de lectors i comentaristes -els de sempre- que van traient el cap per aquí fent-la petar alguna vegada, a tots ens agrada ser llegits i escoltats. I als nouvinguts o paracaigudistes dels cercadors, com deia el savi… Oh! benvinguts! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú!

Tots sabem que està passant a la franja de Gaza des de fa dies, arran d’això m’arriba un correu que diu:

PENJA UN MOCADOR PALESTÍ AL TEU BALCÓ

PERQUÈ CAL FER QUELCOM DAVANT LA MASSACRE QUE ESTÀ PATINT EL POBLE PALESTÍ.

PENSEM QUE UNA FORMA DE SOLIDARITZAR-NOS I DE REBUTJAR L’AGRESSIÓ INDISCRIMINADA D’ISRAEL AIXÍ COM LA COMPLICITAT DE TOTA LA COMUNITAT INTERNACIONAL ÉS PENJAR UN MOCADOR PALESTÍ A CADA BALCÓ DELS PAÏSOS CATALANS.

ÉS UNA FORMA SIMBÒLICA DE DEMOSTRAR QUE MOLTES PERSONES ESTEM AL CANTÓ DEL POBLE PALESTÍ!!!

SI HI ESTÀS D’ACORD DIFON LA PROPOSTA

La fotografia que veieu, és de casa meva, m’ha semblat que penjar un mocador palestí era una forma pacífica i adequada de mostrar la meva opinió, de fer-ho visible.

Curiosament la terrible massacre arriba quan el mocador palestí, o més ben dit el mocador tradicional àrab o Kufiya, s’ha posat altre cop tan de moda en els últims mesos, tot i que n’estic segur que la meitat dels que ho porten no en saben absolutament res d’ell. Almenys molts el tindran a mà si volen seguir la iniciativa.

Aquest conflicte etern no és fàcil d’analitzar, però si en tinc una opinió és perquè abans he mirat d’estar-ne mínimament ben informat. Tinc menys de 30 anys i ni tan sols era un projecte de vida quan s’escrivien els violents episodis del rerefons històric i bèl·lic, però sempre he procurat conèixer quelcom abans de parlar-ne. I dic això perquè molts dels partidaris de les accions de l’estat d’Israel titllen de desinformats als partidaris del poble palestí.

És així com em manifesto, partidari del poble palestí i contrari a la opressió genocida d’Israel. No sóc pas partidari d’organitzacions terroristes que assassinen innocents. Però també soc totalment contrari a estats que actuen com a terroristes i assassinen innocents. Quina és la diferència entre ells?

Hamàs és una organització terrorista? Sí? Doncs tots jutjats i a la presó, no cal dir res més. L’estat d’Israel actua d’esquena a la legalitat internacional saltant-se fins i tot les normes de guerra, cometent actes cruels, despietats, desmesurats i sent acusada per la ONU i la Creu Roja? Sí? Doncs els seus dirigents, jutjats i a la presó. O no seria això el just i adequat?

Em foten veritable fàstic els que lluiten en nom de Déu. Si Déu existeix, i permeteu-me que ho dubti, suposo que la última voluntat divina seria la de defensar amb sang el seu nom. Els estats que es declaren oficialment seguidors d’una religió, d’entrada em provoquen desconfiança i repulsa, i dintre el sac hi entren els cristians, els musulmans i també l’estat jueu.

L’estat d’Israel té el dret a defensar-se però també té el deure de ser proporcional, d’evitar les víctimes innocents i de lluitar com correspon, no com éssers monstruosos.

Jo sóc partidari de la independència de Catalunya i els territoris de parla catalana que també ho vulguin, però també crec que la creació d’aquest estat català no val ni una sola vida humana. Pel que veig, no tots els israelians pensen així respecte el seu estat.

Una última dada, l’any 2008, l’any passat, els coets que llança Hamàs van matar a 4 israelians, tants como baixes per foc amic ha provocat entre el seu propi exèrcit la desproporcionada operació de venjança d’Israel.

Com ja vaig proclamar l’any passat en aquestes dates: Visca el Tió i visca els Reissos! I ja posats hi afegiria: Cagun la Santa Klaus i son Pare Noel!, i perquè no? Mori el Borbó! (de reis, només m’agraden els mags) I com podeu veure algú altre també diria: Decapitem al Pare Noel!

La foto que podeu veure és de Vinyols i els Arcs, i he de reconèixer que conec força bé al que l’ha penjat, sé de bona tinta que és un ferm seguidor de les tradicions catalanes i no dubto que ell mateix va ser qui va cometre el cru però justificat acte d’arrencar-li el cap a aquest ridícul home gros i disfressat, que irromp a les llars catalanes sense cap mena de permís.

Ara ja només quedaria que algun altre tradicionalista radical faci una gira per les comarques del país decapitant les esgarrifoses, lletges i barates imitacions de peluix del Noel dels pebrots que pengen per les façanes. Qui s’anima?

Feia temps, anys, que no que no veia la Raquel, una molt bona amiga de pre-adolescència. En veure’m, em diu amb un somriure:

Estàs com més, et veig… adult.

Recony de Raquel! Que no ho sap que dient les veritat es perden les amistats?

La frase em va fer pensar, amb 26 anys ets adult? Tot depèn, vaig concloure mentalment, encara que es vegi per fora, la cosa va per dintre. (estic fet tot un pensador, oi?)

N’hi ha que als 26, 36 o 46 encara viuen i actuen com als 18: els papes paguen, jo a viure la vida fins a rebentar, preocupacions zero… I d’altres ben jovenets ja tenen el cap ben moblat, sigui perquè són així o la vida els ha forçat a madurar a marxes forçades. Així que em vaig dir a mi mateix: És un afalag, t’acaba de dir que et veu més madur. I em vaig quedar tan ample.

Això sí que és fer país i fer salut, passar el pont recorrent les esglésies romàniques de la Vall de Boí i fotre’s una bona excursió amb xiruques i polaines entre muntanyes nevades i llacs gelats.

De tot plegat en vaig gaudir amb uns bons amics durant aquests tres dies de festa, però lluny d’abstraure’m de problemes i obsessions personals, aquest petit viatge em va bufetejar amb una imatge que pràcticament m’havia pogut treure del cap, l’home coix i masturbador.

En sortir de la casa llogada a Durro, comencem la ruta per la Nativitat de Durro, una església ben maca, sobretot l’imponent campanar. Baixem uns quilòmetres i entrem a Sant Joan de Boí. Patapam! La primera imatge amb que em topo són els collons del coix. Recoi si estaven ben perfilats, fruit d’una reconstrucció recent a aquest sí que se li veia la bossa escrotal amb claredat. El que em va enviar la Gargamel·la és l’original i està més fotudet.

A partir d’aquell moment ja no vaig pensar amb claredat, veia caralls i corbes sinusoïdals per tot arreu. A la següent església de la ruta, Sant Feliu de Barruera, el resultat era inevitable, quan vaig veure aquell batall en una de les campanes li vaig haver de preguntar a un amic que hi veia ell. El Ferran, que també té una ment molt bruta, m’ho va dir clarament ostia! això sembla un bon pardalot!.

Així que ja ho veieu, una nova entrega de la fantàstica sèrie… Una mirada bruta a l’art! I si valtros no hi veieu cap figura fàl·lica penjant tota cofoia, no patiu, no tothom ha d’estar tan malalt com naltros.

Arran de la polèmica per les declaracions del president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Joan Martí, ahir dimarts a RAC1, he recuperat una carta que em van enviar de Telefónica i que en llegir-la em va deixar amb un mal gust de boca fastigós.

El que Joan Martí va semblar dir el dimarts és que s’hauria de sancionar als periodistes que no utilitzessin correctament el català. Molts pensaran que això és una mesura feixista, però no ho crec pas. Tot i que d’altres països tenen normes sancionadores per mal ús de la llengua, com França, jo no estic d’acord en les sancions, no crec que el millor sigui multar o expedientar periodistes, però alguna cosa s’hi ha de fer. És flagrant el maltractament que pateix la llengua catalana per part de professionals que la tenen com a eina bàsica. Però no patiu, l’IEC ja se n’ha desdit.

Si un jardiner no parla correctament, cap problema, però i si no sap fer anar unes estisores de podar? Si un arquitecte no parla bé, cap problema, però i si no sap dibuixar plànols? Els periodistes són gent que es guanya la vida escrivint i xerrant, com es pot admetre que no sàpiguen fer-ho?

Com diu un dels comentaristes a l’enllaç de la notícia: hem d’aguantar que un periodista digui “topu” per “talp”, o “jutjat de lo penal” per “jutjat penal”, o “tenir por a” per “tenir por de”, o que en citar una frase històrica ho faci en castellà, com “divide i venceràs” quan no hi ha cap problema per dir “divideix i venceràs”? Per mi és inaguantable i un exemple de la poca importància que es dóna també a TV3 a la llengua, és la mini-sèrie recentment emesa Serrallonga, en Bibiloni us explicarà millor perquè.

Tornant a la carta de Telefónica, es tracta d’un comunicat en català que es veia a anys llum que era una traducció automàtica del castellà. Val a dir que de les que jo conec, Telefónica és la única companyia del ram que té servei d’atenció al client en català (llastimós però el té). Però em pregunto per quins set sous no es gasten els emoluments d’un corrector lingüista, no crec que els vingui d’aquí.

El cos del delicte:

En compliment de lo disposat a la LOPD, Telefònica d’Espanya […] li informa que entre les dades de caràcter personal que vostè ens ha facilitat […]

Amb la finalitat d’oferir-li la nostra millor atenció i informar-li dels nostres serveis de telecomunicacions i, en compliment del disposat a la LOPD […]

De la mateixa manera, Telefònica d’Espanya sol·licita el seu consentiment per tractar el número de telèfono mòbil de contacte amb la finalitat d’oferir-li els productes i serveis de terceres empreses dels sectors d’oci, cultura, segurs, serveis financers i d’assistència a la llar.

Finalment, Telefònica d’Espanya li informa que, de conformitat amb lo disposat en l’article […] En aquest sentit, Telefònica d’Espanya li informa de la possibilitat d’oposar-se, bé ara, marcant amb una creu la casella tercera, o bé en cadascuna […]

Abans de criticar el desastre de carta, ja aviso que m’arrisco a parlar d’allò que no en soc expert i la puc espifiar, però vaja, ve a ser com sempre. L’article ‘lo’, que jo mateix utilitzo, no és correcte per a comunicacions formals, però és que en aquest cas ni tan sols s’usa com a article, sinó m’equivoco s’hauria de traduir com ‘d’allò disposat’ ‘del que disposa’.

Crec que enlloc d’‘informar-li’ hauria de ser ‘informar-lo’ i enlloc de d’‘oposar-se’ hauria de ser ‘oposar-s’hi’. No hi veig inconvenient en apostrofar ‘li informa’. I del ‘telèfono’ i els ’segurs’ referint-se a les ‘assegurances’ ni en parlem…

O sigui, que Telefónica m’envia una carta mal redactada, amb faltes d’ortografia, i amb una gramàtica errònia i no pròpia de la llengua sinó provinent d’una altra a través d’una traducció automàtica; patètic. Ho acceptaria això un francès? un espanyol? Lògicament no. Tot plegat un signe del que passa avui en dia a massa llocs, el català no importa una merda.

Per cert: sóc programador informàtic, a la feina hi parlo C# més que no pas català o castellà, però per descomptat estaré encantat de corregir qualsevol falta o equivocació que hi hagi en tot allò que escrigui, que de ben segur n’hi ha.

Com que un part del meu sou és variable (per sort és petita o ja em podria llençar riu avall) en funció, entre d’altres coses, dels resultats econòmics de l’empresa; i la quota de l’hipoteca ha anat pujant fins a convertir-me l’anus en la bandera de Japó, he ideat unes mesures anticrisi que preveig tan efectives com les de Mr. Zapatero:

• Dormint: si mai has pensat que has de dormir més, que vas cansat i hauries de descansar unes hores més… ara és el moment! Si vas a dormir més aviat, això que t’estalvies en llum, televisió, calefacció, cigarrets d’última hora, piscolabis d’hora furtiva, etc. I per altra banda, si pots despertar-te més tard doncs millor que millor, ja no cal que esmorzis perquè ja quasi és hora de dinar.
• Cardant: en aquells moments en que no hi ha res per fer i tot el que ve de gust comporta una despesa (fer una cervesa, fer un cafè, anar a comprar alguna cosa, etc.) arreplega a la teva parella i fot-li un bon clau. Els dos us quedareu satisfets, contents, sense pensar durant una bona estona en la crisi. I els costos derivats de mocadors i anticonceptius són prou minsos.
• Feisbuquing: diria que és l’esport amb més augment de seguidors a dia que passa i no costa res de res. Segons un rigurosíssim estudi que acabo de fer, el 76′82% dels internautes dels països catalans estan registrats al feisbuc i l’utilitzen sovint, fins i tot fora de la feina. Així que pots perdre el temps de franc espiant a ex-companys d’institut, lligant sense haver de convidar a res, o mantenint el contacte amb els amics sense gastar benzina ni telèfon.
• LlarCineming: treu-li suc al reproductor de DivX i fum a l’eMule/Azureus. Compra’t un màquina de fer crispetes, en quatre sessions has amortitzat el preu per no pagar el robatori que et cobren al cine, i a partir de la cinquena les crispetes ja et surten a preu de moresc. Apagues les llums, tanques les finestres i igualet igualet que al cine.
• Notifuing: si ets dels que envia més missatgets que no pas truca, aquesta és la teva! La web Notifu.com permet l’enviament de missatges SMS a qualsevol mòbil a l’increïble preu de 0€! I funciona a l’instant, no com aquells nyaps de fa anys que ara anava, ara no. I això com pot ser que sigui gratis? Doncs perquè té els dies comptats, quan hagin fet prou proves ja no serà de franc, així que no us encanteu. Actualització 13-11-2008: tal i com diu el Jacob, estalvi d’SMS a prendre pel sac. Ja no són gratis, estàvem avisats.

Apa, aquestes són les meves mesures anticrisi. Les veig tan genials que que em plouran les ofertes per a aplicar plans de xoc a l’empresariat català, ja m’hi veig… I si algú en té alguna altra, que no sigui garrepa i ens la regali en forma de comentari.