Sembla que farts d’injustícies i maltractaments vers els tetrabriks de llet, alguns companys de feina han decidit organitzar-se i donar veu a la nostra llet, tan sovint abandonada a la seva sort damunt de taules solitàries i depriments.

De vegades baixaves un moment a la cuina i et trobaves un cartró de llet damunt la taula, i tu amb presses, el miraves de reüll, no massa per a que no et fes llàstima, i passaves d’ell tal com si d’una caca seca es tractés.

Uns treballadors amb consciència làctica s’han marcat com a objectiu posar fi a aquestes injustícies i maltractaments, i fundar l’Organització per la defensa dels drets de la llet. La seva primera actuació ha sigut penjar aquest cartell a la nevera i fer-nos arribar la veu de la llet, ella només intenta estar bona i hi té tot el dret!

Sort que encara queden persones com Déu mana…

Hola, sóc la llet! tansols vull comunicar que no puc tornar sola a la nevera. De vegades trobo algú que m’hi porta, però d’altres resto sola damunt de la taula. No us oblideu de mi, gràcies, només intento estar bona.

ODDLL.
Organització per la defensa dels drets de la llet.

Des de fa setmanes, gràcies a la desídia dels governants però principalment a la merdosa qualitat de línia que Telefónica fa arribar a casa meva, quasi no puc ni navegar, ni respondre els correus amb normalitat, ni actualitzar el blog. Aprofitant ara que tinc una estona de connexió amb la Xarxa, us presento un nou amic que probablement visiti més endavant utupia altre cop: Siset de Cals Ous.

Vés per on, per segon cop en ma vida em toca volar, aquest camí per anar-me’n a voltar en familia.

- Padrí, ja som a l’aeroport, no et fa il·lusió agafar l’avió?
- Ai xiquet, un cop vaig volar cap a París i se’m van unflar les cames i vaig treure l’escudella de ta avia. O sia que d’il·lusió cap ni una!
- No et preocupis que ara van més suaus els avions i a més aquest que agafem és de companyia catalana.
- Cat alana? Vols dir que les mosses m’entendran si els demano alguna cosa?
- Oi tant padrí, avui en dia saben molts idiomes.

Pujem al maleït trasto, el nom de la companyia no sembla gaire català, Despeguing. I la cosa no van tan fina com diu el xiquet, ja em gira la testa, casun l’olla! Li dire a una mossa d’aquestes que em porti un Fernalgan.

- Nena! Pot venir un momentet?
- Dígame señor?
- Em podries portar un Fernalgan o algun altre verí de metge pel cap?
- Lo siento, no le entiendo.
- Sí dona! Alguna cosa pel mal de cap.
- No hablo catalán.
- Casun tot! Res doncs, ja se’m passarà. Gràcies per res!

Quina mirada m’ha clavat, sí té pebrots a remugar li engalto un moc de mil dimonis. I això que era companyia catalana…

La xiqueta és rossa com el sol, es diu Kalita, es guanya el jornal en una empresa catalana i deu enraonar com a mínim anglès, espanyol i el de casa seva. Això sí, el català ni d’esquitllèbit, té pebrots.

O als catalans ens agrada que ens sodomitzin a cada cantó, o realment l’únic que compta és la pela. I a la nostra cultura doncs això, que la donguin pel cul-tura.

Siset de Cals Ous

Hi havia una vegada un poblet del Baix Camp on tenien problemes de cobertura i connectivitat tan telefònica com d’ADSL, i on també gaudien de la mateixa pàgina web local, estàtica, podrida i desactualitzada des de temps ençà; des del segle passat per ser més concrets.

Aquestes qüestions es van comunicar al Sr. Alcalde, en plena era de la informació, la tecnologia i les telecomunicacions un Ajuntament com déu mana no hauria de permetre a la seva vil·la que els ciutadans estiguin coartats digitalment, convertint-los en desavantatjats respecte els veïns d’altres poblacions.

La resposta del seguici va ser que ja s’ho mirarien, però el Sr. Alcalde va rematar-ho literalment amb aquesta frase:

No ho veig tant important, amb un llapis i un paper es pot fer tot el que cal fer.

És un conte? És una fàbula? No, és la trista realitat, tot un Sr. Alcalde dient aquestes barbaritats en ple S.XXI.

Maspujols va ser la única parada que els de la Garriga va fer al Camp de Tarragona, a més de tenir l’honor de la vila més petita que ha aconseguit oferir l’actuació de La Troba Kung-fú.

A les onze de la nit del passat dissabte 16 de maig començava el concert. Com que portàvem entrades comprades per Internet i no sabíem si la cosa es col·lapsaria, vam ser força puntuals i dels primers a entrar a la sala on havien de tocar.

Quan eren quarts de dotze ja érem molts els que esperàvem impacients, però allí no apareixia ningú. Quan van tocar les dotze la cosa ja es va posar més tensa i ja començaven a haver-hi cares de lleugera disconformitat. Passada la mitjanit ja es van començar a sentir crits, res exagerat però ja era evident l’emprenyada.

Al voltant de dos quarts d’una van passar com una exhal·lació uns curiosos personatges, de l’entrada van passar volant cap als camerinos. Un d’ells era evident que havia vingut amb moto, un altre duia una careta que impedia veure-li la cara, i la resta eren més discrets però tenien les mateixes presses, més tard vaig saber que aquests eren els membres de la Troba Kung-fú i la mateixa organització ens va reconèixer que feien tard simplement perquè no els havia sortit dels pebrots acabar de sopar quan tocava i no passar-se més de tres hores sopant i fent esperar al públic, els que els hi donen de menjar.

Un cop arribats van tancar els llums i ens van tenir esperant tènuement mitja horeta més. Mentre, els membres de l’organització responien com podien a les queixes i acusacions, ja que alguns assistents pensaven que tot plegat va ser una tàctica per a provocar més despesa. Si realment fos veritat la idea és rodona, jo per exemple vaig engolir tres cerveses en les dues hores d’espera.

Finalment, a la una de la nit començà el concert. La rebuda va ser tèbia, amb algun xiulet que els aplaudiments van tapar. La gent tenia ganes d’oblidar la mala llet i començar a ballar però també estaven expectants. El guitarra gitano, Miguel Serviole “Muchacho”, va trencar el gel amb un previsible “Visca el Barça!” fent referència a la conquesta de la Lliga, i el públic entregat i encegat no va fer més que embogir i oblidar.

Ja des d’un principi em vaig quedar embadalit, veure el Joan Garriga en acció és realment impressionant, l’acordió és per ell un apèndix del seu cos. Aquest home ho dóna tot a l’escenari.

Un recinte ple a vessar i La Troba descarregant rumba a dojo, tot anava molt bé si no fos perquè en un petit descans, en Garriga va intentar justificar el retard per culpa d’un tren. Això em va decebre molt, no m’agrada que em prenguin per imbècil. Però les males sensacions desapareixien cada vegada que entonaven nous ritmes, ara tocava cuuumbia.

Tocaren cançons noves i antigues, ben llargues, se t’enganxaven a les cames i no podies parar de moure’t. Vaig passar-me mig concert pensant de passar altre cop per la barra, però no hi anava esperant que toquessin un tema que no em provoqués ganes irrefrenables de ballar.

Malauradament aquella nit els astres no estaven alineats amb la constel·lació rumbera, tot bé no podia anar. De tant en tant es podien percebre distorsions en el so, ja des d’un principi en Garriga i reclamà al tècnic de so que li pugés el volum de l’acordió, i així es va passar tot el concert. Veure al cantant fer ganyotes al tècnic i sentir desajustos en el so, no és mai sinònim d’un bon concert.

Però al public li era tot igual, no els hi van tenir en compte i van estar cantant fins a l’última de les estrofes. Els bisos es van allargar fins a un quart de quatre de la matinada. Ben bé semblava que ens van voler compensar els seus errors amb més de dues hores de música i tot s’ha de valorar.

Per tot plegat el concert em va deixar un regust agre-dolç. La organització va fer tot el que va poder i l’únic que va fallar eren aspectes que estaven a les mans dels músics. I ells que la van cagar ben cagada, sembla que van voler redimir-se.

Sense dubte va ser un concert especial, sobretot per la noia que va pujar espontàniament a l’escenari i que en acabar-se el concert va marxar del bracet d’en “Muchacho”, tota una groupie que va saber aprofitar els seus minuts de glòria. Ella segur que no l’oblidarà.

Font: Aquest mateix escrit l’he publicat prèviament a la web d’El Replà, associació cultural amb la que col·laboro.

La religió no és l’opi del poble;
la religió és el placebo del poble.

Gregori House (o més aviat un guionista brillant)

…sentit farà un parell de setmanes al capítol 15 de la cinquena temporada de House.

Imatge original

La Gargamel·la, un valuosa confident d’utupia, em va enviar aquest correu:

T’adjunto un article que va sortir publicat a la revista El Temps farà unes setmanes. Et posaré en context: suposo que sabràs que actualment el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) acull l’exposició Sorolla. Visiones de España, bé com et pots imaginar ha suscitat un munt de polèmica: exposició produïda 100% per Bancaja, amb itinerància a València, Sevilla, Bilbao, Barcelona i acabarà a Madrid.

La cosa és espantosa, són els 14 plafons que va pintar Sorolla a principis del segle XX per a la biblioteca de la Hispanic Society de Nova York: la temàtica és un retrat de les diferents REGIONS d’Espanya, i el seu “tipisme” (en argot): el de València (que és un esperpent de Valle Inclán…) hi surten les falleres, amb les taronges i la bandereta blaveta…, el d’Andalusia amb les sevillanes, els toreros, els nazarenos…. el Catalunya, que no té desperdici tracta dels pescadors de la costa brava amb un mosso d’esquadra i tot! I així successivament (inclós el País Basc amb els seus aixecadors de troncs corresponents…).

Bé, a part de l’apreciació estètica, que jo trobo particularment horrorosa, hi ha una clara intenció política al darrera, només cal saber que la direcció del Museu, ergo la de la Generalitat són del mateix partit, i amb això t’ho diré tot, el conseller de cultura Tresserres es va excusar el dia de la inauguració i no va venir… El discurs del president de Bancaja va ser de “pixar i no deixar gota”…

De moment, la premsa no ha dit gairebé res sobre el tema perquè a la que un digui “com pot ser que el Museu Nacional d’Art d Catalunya” aculli, voluntàriament i sense CAP benefici (l’entrada és gratuïta per exigència de Bancaja), una exposició d’aquestes es liarà parda. Doncs bé, els nostre cosins del País Valencià han encès el ble i han publicat l’article que t’adjunto. Fes-li una ullada, que pot ser la punta de l’iceberg…i les diu tal com rajen!

Poca cosa es pot afegir a les opinions i apreciacions de la Gargamel·la, us puc assegurar que és una experta en art amb formació i experiència. Simplement remarcar el quid de la qüestió, la intenció política del rerefons de l’exposició, que és clarament la d’anar inculcant a la societat catalana aquesta visió regionalista de Sorolla, d’un tipisme ridícul i clarament espanyolista d’un estat uniforme i nacional.

Els autors de tot plegat? Els orgullosos possibilitadors de que la paraula Espanya onegi grandiosa i orgullosa al Museu Nacional d’Art de Catalunya? Els mateixos que manen aquí i allà, els socialistes. Felicitats, sou bons en la vostra tasca de desnacionalitzar els territoris de parla catalana.

Si us voleu endinsar una mica més en tema, llegiu l’article Sorolla Blavero de Joan Abelló a El Temps.

Imatge original

Per primer cop parlaré d’una pel·lícula sense haver-la vist i a més amb l’absoluta seguretat que no ho faré, almenys en aquesta vida. Això de parlar-ne és un dir, perquè bàsicament la fotré a parir reflectint els comentaris d’altri que si l’han vista.

Farà aproximadament mig any, el Pep, l’habitant de l’Illa dels Monstres i jo mateix, ja comentàvem acollonits que ens veiem avenir un bon cagarro d’adaptació de la fantàstica, èpica i mítica sèrie d’anime que va omplir les nostres infancies, Bola de Drac. I així ha sigut, Dragon Ball Evolution ha confirmat els pitjors presagis.

El mateix Pep en veure-la ha comentat:

[…]Quina vergonya… haurien de posar un avís pels fans de la sèrie del tipus “aquesta pel·lícula pot ferir sensibilitats”.

No faré una crònica ara, però volia dir que només respecten els noms dels personatges.

El guió és dolentíssim, no té continuïtat, sembla un collage d’escenes enganxades una darrera l’altra, no segueix la història de la sèrie, els efectes són pèssims. Us diria que no la recomano ni per curiositat. No es mereix els 6 o 7€ de l’entrada.[…]

L’Illenc també ha fet referència a comentaris en d’altres webs i ell mateix apunta:

[…] aquestes coses cal agafar-se-les a broma, perquè si ens posem seriosos tindrem ganes de sortir a la recerca, captura i sacrifici dels autors d’aquesta blasfèmia […]

[…]una cosa és variar una mica les coses, una altra és destrossar completament els personatges, sobretot el Goku (això de que vagi a l’insti, sigui el marginat de classe, intenti anar fashions, i s’enamori de bones a primeres de la tia buena de classe no quadra gens).[…]

I per arrodonir-ho, trossos de converses que he caçat al vol al Féisbuc:

Individu A:

He vist una pel·lícula que es diu igual que la seva estimada sèrie DRAGON BALL, però que curiosament no té res a veure, excepte pels noms dels personatges…

Individu B:

Es que pinta molt trunyaco. El que em sobta és que hagis anat a veure-la…XD

Individu C:

No pot ser que l’hagis vist! No saps que està prohibida??? Això es pitjor que quan Eva es va menjar la poma…..

Individu A:

Que no he anat al cine!!! Que no els hi dono ni un durooooo!!! Que han intentat matar el mite però amb mi no han pogut… Hi ha moments indignants (a part d’avorrida i sense sentit), però hi ha un cap al final de la peli que s’emporta la palma… Quin fàstic de peli… La única que se salva és el personatge de la Chichi, que tot i no assemblar-se és adaptable i permissible… però patètica, reitero…

Individu D:

Jo no aniré a destrossar-me la meva estimada infància; aquella pel·li ha de ser basura…

Ja ho veieu, no sembla que hi hagi res que convidi a veure-la a excepció de pura morbositat, és a dir, l’atracció per allò realment desagradable i malatís.

Però més que tots aquests comentaris, el que a mi m’ha deixat glaçat, és que mentre repassava aquest escrit abans de publicar-lo i hi afegia els enllaços, he vist a la pàgina del film a IMDB que un dels dos guionistes és el nostre estimat i idolatrat Akira Toriyama! Que li ha passat al pobre home? S’ha donat un cop al cap? Està patint un envelliment prematur de les conexions neuronals? Akira, lo nostre ja no tornarà a ser el mateix…

El Gerard, el millor filtre de correus en cadena que conec, m’ha fet arribar un text sobre la llengua. M’ha agradat perquè reflecteix molt bé allò que diuen de que cada idioma representa una manera d’entendre el món, i desgraciadament cada 14 dies en mor una.

Aquesta xifra no és una dada treta de la màniga, ho diuen els de National Geographic i fins i tot han el·laborat un mapa que identifica les zones on hi ha llengües en perill d’extinció. Si algú s’ho ha preguntat, no, el català no hi surt; i no ho fa perquè no està pas en perill d’extinció.

El correu-e diu:

Qui perd els seus orígens, perds la seva identitat

Ells diuen ‘perro viejo‘ i ‘mosquita muerta‘ allà on nosaltres diem ‘gat vell’ i ‘gata maula’.

La sort màxima de la rifa és un masculí ‘el gordo‘, allà, i un femení, ‘la grossa‘, aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui ‘Virgen‘ i
nosaltres que sigui ‘Mare de Déu’

Ells paguen ‘impuestos‘, que ve d'’imponer‘, i nosaltres ‘contribucions’ que ve de ‘contribuir’.

Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns ‘sinvergüenzas‘, mentre que els corresponents catalans, són, només, uns poca-vergonyes’.

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen ‘madera‘ quan nosaltres toquem ‘ferro’.

Allà celebren cada any les ‘Navidades‘ mentre que aquí amb un sol ‘Nadal’ anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un ‘bon dia’ i una ‘bona nit’ cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples ‘buenos días‘ i ‘buenas noches‘ diaris.

A Espanya es veu que ho donen tot, ‘dar besos, abrazos, pena, paseos…‘ mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets ‘fer petons, abraçades, pena, un tomb…’.

Allà diuen ‘¡oiga!‘ quan aquí filem mes prim amb un ‘escolti!’

Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen ‘morenos‘ i nosaltres ‘rossos’, colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment ‘almeja‘ i aquí ‘figa’, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells ‘hablan‘ -i fan!- aquí ‘enraonem’, és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú ‘adiestran‘ i aquí ‘ensinistrem’. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l’ensenyament sobre la ‘destra‘ (dreta) i els altres sobre la ‘sinistra‘ (esquerra)…

Tota una concepció del món, doncs, s’endevina rere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

Ahir dijous dia 19, la Núria, una bona amiga, em va enviar el següent correu:

Ahir a la nit vaig ser agredida pels Mossos d’Esquadra en una protesta pacífica. Tot i estar amb les mans alçades amb un grup de gent i demanar que no ens peguessin, ens van atonyinar a cops de porra tant com van poder. Ens van tractar com a animals, sense cap mena de distinció cap al que colpejaven, amb tota la força i mala llet del món. Uns moments de pànic, sí.

S’està reenviant aquest vídeo (d’ahir al matí), on van deixar sense respiració al noi que immobilitzen al terra amb un genoll al coll, entre altres coses. A YouTube hi ha molts més vídeos on es pot veure com la càrrega policial de la nit (on era jo); va ser indignant, intolerable. Van acorralar els manifestants a Via Laietana, sense deixar més escapatòria que el carreró de la Bòria i més abaix Princesa, i tenint en compte que erem unes 2.000 (segons la policia) o 5.000 persones (segons els sindicats). Sigui com sigui, els antiavalots van provocar un embut de gent que fugia de les pallisses indiscriminades, i que va fer que els que molts rebéssim els cops.

Escric aquest mail perquè no voldria que pensessiu que les protestes les van fer “quatre anti-sistema”, “provocadors” “estudiants d’aquests que no tenen res de bons nens”, etc… Ahir a la manifestació vaig veure-hi professors i professores, persones que es va sumar a la causa tot i no ser ja universitaris (el meu cas), i molts, molts estudiants.

Jo, que no vaig rebre gaire, estic plena d’indignació, perquè avui esperava alguna mena de resposta decent per part del Govern. No va ser prou fort l’atac policial? No hi ha responsabilitats a assumir i càrrecs a deixar???? Això és un govern d’esquerres i progressita?

El que més greu em sap, és que els agressors quedaran impunes. I continuaran al seu lloc. Aquests són els que ens han de defensar. Imagineu-vos el tio més bèstia i fill de puta sense escrúpols, amb una porra enorme, i tindreu un mosso antiavalot.

A mi, que visc lluny de Barcelona, i no puc manifestar la meva solidaritat fent costat als manifestants, la sang em bull de veure l’actitud feixista del Nostre Govern i la Nostra Policia.

Si pugués, ara aniria a les properes manifestacions. Hi aniria encara que no estigués d’acord amb les protestes anti Bolonya, perquè no cal estar a favor a de les seves reivindicacions per veure que l’actuació dels Mossos és desproporcionada, salvatge, inefectiva, contraproduent i indignant.

Rafael Olmos, ets un incompetent, un negat, un inepte i… callo. Dimiteix.

Joan Saura, ets un irresponsable, mentider, hipòcrita, panxacontent, també incompetent i… callo. Dimiteix.

Mossos d’Esquadra, escamots d’antiavalots; sou uns bèsties, salvatges, porters de discoteca amb uniforme, covards, repressors, goril·les amb porra i uns… callo.

Iniciativa, no us moriu de vergonya? que fareu ara? recolzareu el vostre líder aferrat a la butaca? Això és un Govern progressista?

PSC, felicitats, ja us heu carregat a Iniciativa de cara a les properes eleccions. Sou responsables i orquestradors de tot plegat, és repugnant.

Esquerra, també en sou responsables, no us amagueu. Això tampoc us farà relantejar la vostra posició al Govern? Això és un Govern d’esquerres? Heu perdut la credibilitat.

Us deixo una pregunta per a reflexionar: per quina raó algú es fa antiavalot?

Amb dies de retard, tinc una estona per fer quatre línies sobre l’històrica manifestació a Brussel·les el proppassat 7 de març. Va ser un dia històric, màgic. A mida que dissabte al matí m’acostava a l’Estació del Nord de la capital europea i anava veient més i més estelades, em sentia més orgullós que mai de la meva pàtria.

Les informacions sobre nombre de manifestants (entre 3.000 i 10.000, jo diria uns 5.000) i com va transcórrer la manifestació de ben segur que ja les heu sentit, així que una visió personal de com va anar serà més interessant.

Coses que em van agradar

• Les incomptables estelades, la gent tenia les coses clares, era dia d’estelades i no de senyeres.
• Veure moltes barretines, me n’hauré de comprar una.
• Veure les fotografies de l’Ignasi Guardans, el Raïmon Obiols il’Alejo Vidal–Quadras posades del revés en vàries pancartes. Amb uns eurodiputats contraris a l’autodeterminació no anem enlloc.
• Veure com hi havia gent que ens saludava des dels balcons, un nen negre ens ve ensenyar la seva samarreta del Barça.
• Veure-hi l’Alfons López Tena, barrejat entre la gent, portant pancartes i fent-se fotografies.

Coses que em van tocar el que no sona

• L’actuació dels partits. Veure al costat de l’Enric Canela, impulsor de la manifestació, davant de la manifestació i xuclant càmera polítics d’ERC i CiU, es pot saber que han fet els seus partits per recolzar la manifestació? Ja us ho dic jo, res de res.
• Que els manifestants no deixessin fer la connexió als de TV3 en vàries ocasions. Aquests espanyolitzadors de La Seva val més deixar-los fer, sinó encara diran que no emeten imatges perquè no els ho van permetre.
• Veure masses Ikurriñes, n’estic fins als pebrots de veure Ikurriñes a les manifestacions d’independentistes catalans, algun cop heu vist estelades a les manifestacions d’Euskadi? Preocupem-nos de naltros mateixos que ja tenim prou feina.
• Veure a la pàgina 17 d’El País del diumenge la notícia de la manifestació, ocupant mitja plana i acompanyada de dues notícies sobre terrorisme d’ETA. Com es pot ser tan fastigosament manipulador? Per descomptat no hi havia cap destacat a la portada.

El moment divertit

Jo veia la manifestació sovint ensopida, per això i com que un dels meus punts forts és la capacitat vocal, m’arrencava de tant en tant amb algun Volem volem volem Independència… o Som una nació! Autodeterminació! per alegrar la cosa.

Però el punt en que em vaig esguerrar les cordes vocals va ser quan va aparèixer la bandera espanyola penjada d’un balcó. Calia? Cercava una altra cosa que molestar? Està clar que no.

Vaig començar amb els càntics típics a tot pulmó fins que vaig canviar la cantarella a una d’improvisada: Ets un cagat! Treu el cap!. Quan la gent em va seguir cridant tant com podien, vaig al·lucinar. Després n’hi vaig dedicar alguna més en espanyol i finalment… la va treure! Al paio aquell -que va acabar saludant- li devien xiular les orelles perquè la bandera no va durar ni 5 minuts.

Érem pocs? Ni de conya!

A Barcelona vam ser prop d’un milió, però aquesta vegada no era moure’s cent o dos-cents kilòmetres, es tractava de desplaçar-se en avió i pagar-s’ho de la butxaca, o fotre’s una pallissa per carretera. Hi havia petits i grans, familíes i colles. A veure qui es capaç de desplaçar a la capital europea 5.000 persones sense ajudes de cap tipus, que m’ho demostrin.

I al final què?

Al final de la manifestació, després del Cant dels Segadors, ens vam diluir, cadascú tornava d’allà on venia amb la sensació d’haver fet una feina ben feta. Durant la resta del cap de setmana us asseguro que el centre de Brussel·les estava tacat d’estelades, t’anaves trobant als catalans que encara gaudien d’unes hores més abans de tornar.

Alguns diuen que tot plegat no servirà de res, no ho crec pas, però en qualsevol cas no m’hagués perdonat no anar-hi. I d’aquest projecte ja n’ha sorgit una nova campanya, que té per objectiu presentar una iniciativa legislativa popular al Parlament de Catalunya per tal que s’aprovi una llei de convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Preguntar al poble mai pot ser perjudicial per ningú.

I com a punt a tenir en compte, recalcar que cap partit català va moure un dit per la manifestació, va haver de ser la societat civil qui fes la feina que els pertoca a ells. Vergonyós.