S’acosten les eleccions al parlament espanyol, ja ens trobem en plena precampanya i la saturació d’informació politica comença a donar els primers senyals de vida. Jo però, no hi puc fer res, vomito el que empasso i per postres m’han vingut ganes de parlar de més política.

Mentre la dreta espanyola es distancia a pas ferm i accelerat del centre que mai havien arribat a trobar, l’esquerra espanyola (o els no ultradretans) ens presenten com a demostració de la bona feina feta que han complert les seves promesos.

José Luis Rodríguez El Puma Zapatero assegura haver complit el que va prometre. Potser sí que li va prometre a la seva dona que faria més exercici i en fa, però almenys pel que fa a Catalunya s’ha passat les promeses per l’arc del triomf, és un mentider.

Però aquestes coses no es poden dir alegrement, així que ho diré seriosament, és un bolero de la mida d’una estació del TGV. I per si hi ha algun descregut a la sala en farem un petit repàs:

1. Els senyor de les celles (com que a mi com a català no em tracta amb respecte, jo tampoc ho faig amb ell) a principis de 2006 va dir aquella frase que cada cop que el sento parlar de promeses em ressona entre orella i orella: Pasqual, apoyaré la reforma el Estato de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya. La resta és història per tots coneguda, li van passar el ribot.
2. Es veu que estava eufòric l’home, ho prometia tot. El juny de 2006 va confirmar que compliria amb la promesa electoral de publicar les balances fiscals. Si algú es va quedar assegut esperant, les hemorroides ja li poden haver esclatat. Això de les balances és una cosa molt i molt complicada, a Europa ja ho fan però és perquè les balances fiscals dels estats que composen la UE són molt més fàcils de calcular, oi Zapatero?
3. Recordeu quan havia d’arribar el TGV a Barcelona? En José Luis us ho recorda, el 21 del passat mes de desembre de 2007. Osti! però si ja ha passat i encara no sabem ni quan hi arribarà. Doncs mira, ja va la tercera incomplerta.
4. Va, una altra de trens. Quan s’havia d’enllestir la transferència de la gestió rodalies a la Generalitat? Aquest gener, molt bé! Doncs em jugo un vagó de rodalies a que el president del govern espanyol, incompleix això que va prometre el juliol passat.
5. I per últim, un incompliment a mitges. Que tranquils ens vam quedar quan vam veure els primers papers fent el viatge de Salamanca a terres catalanes, ens pensàvem que a partir de llavors la cosa ja aniria rodada, en no massa temps tots els papers tornarien a la casa que els hi pertoca a cadascún. Però la cessió encara està així: En total, la Generalitat reclama unes 1.500 caixes de documents privats i institucionals, i set més amb fons administratius, que van quedar pendents de l’entrega del primer bloc de documents, 500 caixes, que va tenir lloc el 31 de gener del 2006. El lliurament dels papers està bloquejat, fins que al PSOE li vagi bé electoralment o fins que se’ls mengin els caragols, vés a saber. No complir-la del tot és no complir-la, així que una altra promesa trencada.

L’incompliment de, com a mínim, cinc promeses no és pas un bon balanç com per anar inflant pit i proclamar-se com a complidor, més aviat et retrata com a mentider.

Des d’un bon principi, quan van presentar el projecte per a incloure l’assignatura d’Educació per a la ciutadania, els sectors més reaccionaris de la societat es van posicionar en contra. L’acusaven i l’acusen de laicista i de que l’Estat interfereix en el dret que tenen els pares a donar-los una educació religiosa.

Principalment, els més crítics van ser la cúpula espanyola de l’Església Catòlica i el Partido Popular. Amb aquest vídeo, del programa El Intermedio de la Sexta, us en podeu fer una idea dels arguments que donaven per estar-hi en contra. En Wyoming fa bé en destacar que que un bisbe argumenta que no hi ha criteris raonats ni veritats fonamentades. I ho diu un representant de l’Ésglésia, la que pregona com a criteri raonat i veritat fonamentada que un colom va deixar embarassada a la Verge Maria. És clar, és una metafora per representar l’arcàngel Gabriel, però les religions no es basen precisament en el raonament i l’argumentació ciéntifica.

A mi, en principi, em semblava bé que els alumnes de Primària i Secundària cursin aquesta assignatura. El temari té per objectiu promoure el desenvolupament dels valors democràtics, afavorir el coneixement dels drets humans, l’educació per la pau i la solidaritat, impulsant la participació i el compromís dels joves a la societat. Ho acenseguirà o no, però en principi els objectius són ben lloables.

Tota la bona opinió que en tenia m’ha caigut per terra en veure el llibre de la imatge superior. És la portada escanejada d’un llibre que el Govern espanyol ha enviat a una escola com a contingut per l’esmentada assignatura. Me l’ha deixat una persona molt propera que es dedica a l’ensenyança a Primària, i li he donat un cop d’ull.

La Defensa, compromiso cívico y solidario al servicio de la paz, així es titula, però en realitat el volien titular El Ejército, hombres españoles de bien que construyen puentes y pozos, y mantienen la paz en el mundo (o això sembla pel contingut).

Déu ni do quanta hipocresia, ara resultarà que els exercits són pacifistes. Ciceró digué que la pitjor pau és millor que la millor guerra. Matar per la pau és com cardar per la castedat va dir Stephen King. La pau més desavantatjosa és millor que la guerra més justa digué Erasme de Rotterdam. Em sembla que tots tres i tants d’altres tenien tota la raó.

Preferiria que no existissin els exercits, que no n’hi hagués cap, ni cap arma al món. Però desgraciadament sembla que la crua i vomitiva realitat els fan necessaris massa sovint, almenys ara per ara. El que tinc claríssim és que no crec que sigui pas necessari ensenyar a la canalla i al jovent les suposades bondats d’un cos bèlic. L’estudi de les funcions d’una organització armada no hauria d’entrar dintre els seus estudis elementals, si a algun xiquet li interessa fer-se militar, ja se’n informarà quan en tingui l’edat.

I per postres, les referències a la Nación española són continuades, l’enaltiment a la Constitución és constant i en el 99′9% de les fotografies apareix la bandera espanyola. Qui deia que no hi han nacionalistes espanyols?

Facis el que facis deixa-hi la teva empremta, això és el que devia pensar en Pep. Ell treballa a la construcció, ara el sector està passant per mals moments (ja els hi tocava) i el Pep -que no es mama el dit- n’és ben conscient.

Sap que una de les claus de l’èxit és l’especialització, i així ho ha fet. S’ha convertit en l’aïllador predilecte del capatàs, ningú com ell escampa l’aïllant tèrmic. Ho fa amb mestria, la d’un artista consagrat.

Però en Pep sap que amb això no en té prou, de que serveix realitzar una obra perfecta si ni tan sols la pot signar? Ha vist molts documentals i ha llegit alguna revista, sap de sobres que els picapedrers, des de la Prehistòria fins a l’Edat Mitjana, passant per l’Imperi Romà, esculpien marques a les pedres que treballaven per a identificar-les com a obra seva. Els picapedrers eren i són artesans molt especialitzats, com ell, destres en la seva feina, com ell.

Així fou com decidí signar les seves obres per a que quedés constància de qui va ser l’aïllador artista. En Pep però, com podeu veure a la imatge -i sinó amplieu-la-, no és de casa discreta, li agrada lluir; gràcies a això els propietaris de la casa a més de gaudir d’un bon aïllament tèrmic, poden presumir d’un PEP ben gran.

Fotografia feta a Vilanova i la Geltrú.

Apa, ja està, ja hem passat el gruix dinars familiars -n’hi ha que encara ens queda el dinar de Reis- la ressaca del cap d’any i les felicitacions a tort a dret. És ben cert que els Reis Mags encara han de passar, però jo ja dono per acabada la orgia d’excessos i a la força em reincorporo a la rutina entre-setmanal.

Així, mentre em posava al corrent de l’actualitat bloguística i al·lucinava amb la que es pot arribar a muntar per una simple innocentada, m’he endut una sorpresa. Una sorpresa de les que agraden, afalaguen i satisfan.

El tió em va cagar una menció del Marc Vidal a la seva llista dels 50 blogs més representatius i de qualitat de la blogosfera catalana. Seria falsa modèstia si no reconegués que m’ha alegrat molt i que cosetes com aquesta són les que, a més de perquè m’agrada i em diverteix, compensen les hores que dediques a quelcom que per mi és només una afició:

Tot i que no m’agraden els blocs anònims, en aquest cas puc considerar com un dels 50 millors llocs catosfèrics a un d’ells perquè conec virtualment l’autor. Es tracta d’un dels blocs més àgils que conec, utupia. Per emmarcar alguns posts de les categories “reflexions curtes”.

No és un rànquing segons visites o enllaços (aposto a que llavors no hi apareixeria), és totalment subjectiu a criteri del Marc. Ell ha triat els que a ell li han semblat, és per això i pel fet de que la recomanació vingui de qui vé, que encara em fa més il·lusió, gràcies Marc.

Al llistat hi apareixen grans mestres i gran amics, us recomano que us passegeu pel blog del Marc per poder repassar la llista que ha lliurat en paquets de cinc.

I parlant del Marc Vidal i de l’espai català de blogs, aprofito per comentar-vos que si no em desintegra un llampec o em perdo de camí a Granollers estaré a la primera edició que organitza de les Jornades de la Catosfera. Serà un plaer veure i escoltar en persona a alguns dels que sovint llegeixo i xerrar amb qui s’hi presti, entre ponència i ponència de les que hi han previstes al programa.

Em creuava aquests dies uns correus amb un amic, parlant del que faríem per cap d’any (a hores d’ara encara no ho tinc clar, i és un bon maldecap). En un dels correus, una de les seves originals signatures va ser més o menys:

Cagun el Pare Noel!
Cagun la Santa Klaus!
Visca el Tió!
Visca els Reissos!

Vidi

Vidi, subscric totalment les teves cagades i els teus visques. Ja és hora que expulsem de les nostres terres a aquest invasor amb aspecte innocent i pretesament simpàtic, introduït vilment per la marca de beguda carbonatada més famosa el món mundial.

Ja ens estan matant la Castanyada i les castanyeres i ara també ens volen canviar el Nadal.

Fugiu Pare Noel i companyia o us la fotré amb el pal de fer cagar el Tió (i penseu que de petit en xafava un parell cada any). No tinc llar de foc per on pugueu entrar, però si ho aconseguiu i us enxampo envaint la meva propietat, juro que us arrencaré els pèls de la barba un a un després d’estovar-vos amb el pal de fer cagar.

Fe d’errates: Reissos o Reixos és la forma col·loquial amb que construïm el plural de rei, almenys aquí al Camp de Tarragona, i que sobretot és fa servir per referir-se als que venen d’Orient, els Mags, que són els únics que m’agraden.

He rebut un correu d’un bon amic que deu fer uns dies que circula. L’he llegit i acte seguit m’he sentit avergonyit i indignat.

El correu parla del conegut i progressiu tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià per part del PP, governant de la Generalitat Valenciana. Estan efectuant un acte il·legal de censura i que ataca directament la llibertat d’expressió i el dret a consumir la pròpia cultura, el dret a veure i escoltar la televisió en la pròpia llengua.

El correu, amb alguna petita modificació, és aquest:

Quan el mal ve d’Almansa…

Companys,

“Trista condició la del qui viu sense saber quina és la seva pàtria!” és el que hem de pensar de tots els suposats catalan(iste)s principatins, que s’estan tan tranquils davant del fet que es prohibeixi rebre TV3 a les comarques del sud, sense ni imaginar-se tot el que això comporta.

Per un moment, tots hauríem de fer l’exercici de posar-nos en el lloc d’un català del sud i imaginar-nos que, d’un dia per l’altre, ens quedem sense poder veure més televisió en català.

És quan hi ha dificultats que cal demostrar que som un poble unit. El feixisme espanyol ha vist que no hi ha hagut cap reacció valenta, i ja s’ha engrescat a tancar més repetidors la setmana entrant.

Hi ha articles i vídeos amb declaracions molt interessants:

• Perquè els principatins i el senyor Joan Clos ens hem d’avergonyir?
• Perquè a més del PP els del PSC-PSOE en tenen gran part de culpa?
• Perquè el senyor Joan Clos i la Generalitat de Catalunya tenen a les seves mans que es vegi TV3 a tots els Països Valencians? (o Països Catalans, com preferiu).

Participeu i feu córrer la campanya de Criteri.

Per la llibertat d’expressió: Prou tancaments!

I tinguem present que, malgrat que hagin passat 300 anys, quan el mal ve d’Almansa a tots alcança!

Ràpidament podreu deduir el perquè de la indignació i probablement també de l’avergonyiment. Als valencians els tanquen la nostra televisió, la de tots els que parlem el català/valencià/balear i els del Principat no hi fem res. El nostre Govern es mostra més dòcil que un cadellet atemorit i els ciutadans ni aixequem la veu.

Si quan algun cop visiteu els catalans del sud us cau algun moc dels catalanistes valencians, no us atreviu a retreure-li, penseu només en aquesta situació, estan resistint quasi a soles.

Com ja sabreu el correu brossa o spam en anglès són els missatges enviats massivament, sense el consentiment dels receptors, amb finalitats comercials. O sigui correus-e de publicitat que no hem demanat.

Els que tinguin blog sabran que també existeix l’spam als comentaris i no és pas gens escàs. Aquest humil blog ja ha rebut la desorbitada xifra de 7474 comentaris brossa. És una barbaritat, aproximadament 10 vegades més que els comentaris reals. Afortunadament l’immensa majoria dels comentaris no desitjats me’ls ha filtrat el meu estimat amic Akismet, la resta els anihilat un a un sense compassió.

Fa uns dies em va arribar un comentari a l’escrit del blog que curiosament rep més brossa, em va fer dubtar però vaig respondre’l:

naisioxerloro:
Hi.
Good design, who make it?

utopiq:
Thanks a lot naisioxeloro, I did it myself.
Tinc seriosos dubtes de si aquest comentari és SPAM o no…

És en anglès i no comenta res de l’escrit, estava clar que havia de ser spam. Però en canvi no parlava de Viagra o d’allargaments de titola, ni tenia cap enllaç a una pàgina d’on poder treure’n profit. Vaig contestar-lo, vaig posar l’observació en català sobre el dubte i vaig deixar per un altre moment assegurar-me de si era real o no.

I ara fa poc me’n arriba un altre semblant:

Idetrorce:
very interesting, but I don’t agree with you
Idetrorce

També està en anglès i fa un comentari genèric que fa tan mala espina que queda clar que no parla de l’apunt on està. Però tampoc tenia cap enllaç a l’escrit ni al nom i no parlava de res sospitós. I de la mateixa forma que l’anterior, l’Akismet l’havia deixat passar com si fos de la familia, és molt curiós.

He buscat informació. Del naisioxeloro l’únic que he trobat és que uns 100.000 blogs més han sigut víctimes de l’absurd atac. Del Idetrorce, a més de comprovar que com a mínim hi ha unes 35.000 víctimes més al món mundial, n’he trobat dades més concretes.

En un blog nord-americà diuen que es tracta d’un Commenting Tour de Force, que pel que entenc vindria a ser una competició de comentaris, el que més n’escampa guanya (se suposa que fan servir mètodes automatitzats i no van comentant manualment). El blog no és gaire seriós però l’explicació em sembla coherent.

El que ja dubto és qui és cada participant, perquè si tots competeixen amb la mateixa paraula, com saben qui ha fet cada comentari? L’altra possibilitat és que les paraules competeixin entre si, o potser tot plegat és una presa de pèl i jo estic fent el préssec ara mateix (és molt probable).

Només espero que no es posi massa de moda, o que l’impagable Akismet aprengui a fotre’ls-hi portada als morros a aquests barruts. Sinó tindrem feina afegida. A aquest parell els deixaré de record, ara ja els he tingut uns dies a casa i em fa llàstima matar-los així per les bones, pobrets.

Ara que hi penso, s’acosta el dia dels Sants dels Innocents, se m’acut que això deu ser el més semblat a una llufa digital. Vés a saber.

De Televisón Española, tant de La Primera com de La 2 en salvaria només 3 programes: Días de cine, Muchachada Nui i Redes; de la resta poca cosa té cara ulls. És més si em desintonitzéssin La Primera, crec que trobaria més interessants les ratlletes grises que les cagarades que hi surten. I ves quina casualitat a un parell dels que em fan el pes han estat a punt de carregar-se’ls recentment, Redes i Muchachada.

Justament la setmana passada, no recordo el dia, en una d’aquestes nit casolanes d’insomni en que me’n vaig al llit a les tantes, mentre feia el zàping d’agafar la son vaig trobar-me amb la botja estarrufada de color cendra de l’Eduard Punset. -Ep! a veure que diuen avui a Redes.- Vaig pensar. No sé quina hora era, tard, però m’hi vaig enganxar. Tinc la teoria de que la veu del Punset m’hipnotitza. És un pensador amb una trajectòria impressionant.

El tema del programa eren els súper-organismes:

[…]
una colonia de hormigas es verdaderamente un superorganismo. Las hormigas tienen comportamientos muy complejos por medio de los cuales cooperan con todos los miembros de la comunidad, al contrario que la especie humana.
[…]

Pel que vaig entendre i el que llegit, les colònies de formigues i d’abelles són exemples de súper-organismes, ja que els seus individus treballen per a un tot, no amb objectius individuals. Es reparteixen la feina de tal manera que en alguns casos certs tipus d’individus sacrifiquen les seves principals funcions vitals. Per posar-ne un cas, hi ha formigues obreres que no poden reproduir-se, saben que no transmetran els seus gens, però s’esforcen per a que les descendents de la seva colònia sobrevisquin ja que contenen la informació genètica del seu súper-organisme.

Cada individu té una funció que assoleix el seu sentit en la totalitat de la colònia, per si sola no seria capaç de sobreviure com ho fan les colònies. El que més em va sorprendre del programa va ser l’afirmació de que l’intel·ligència del súper-organisme és major que la suma de les intel·ligències del conjunt d’individus que formen la colònia. No em pregunteu com calculen l’intel·ligència d’una formiga, però a mi em va semblar que aquells científics sabien el que es deien.

Com podríem deduir, Los humanos al contrario que las hormigas, las termitas o las abejas no funcionan como un superorganismo solidario. Som massa individualistes, ens empeny l’instint de supervivència propi, l’egoisme, o senzillament que som prou intel·ligents per espavilar-nos solets.

I llavors em va venir la pregunta al cap, que segur és fruit de la meva ignorància en quant al tema, mesclada amb l’ofuscació que provoca dormir poc: les grans empreses són súper-organismes?

Quan una persona passa a formar part d’una corporació, almenys durant les seves hores laborals, les seves prioritats passen a ser les d’un organisme superior, ha d’acomplir un objectiu per tal de beneficiar l’ésser que l’engloba a ella i la resta de components del súper-organisme empresarial. De la mateixa manera que les formigues obreres, les persones obreres arriben a renunciar a funcions vitals per tal de satisfer les necessitats del conjunt: anar a pixar 10 minuts més tard per tal d’enllestir quelcom important per l’empresa, no practicar sexe quan voldria perquè senzillament ha de treballar, no esmorzar un dia perquè era cabdal mantenir funcionant, etc. I el que fa no té sentit si no s’entén com a part d’un objectiu comú.

Així doncs, les empreses són súper-organismes? les persones es converteixen en simples obrers amb l’objectiu de beneficiar la corporació? l’intel·ligència de l’empresa és major que la suma de les intel·ligències dels seus treballadors?

Que millor per una tarda freda de diumenge que una pel·lícula? Això és el que vaig fer abans d’ahir i la vam encertar. Perquè si us agraden “les de por”, no cal que busqueu més, al Principat hi tenim -per mi- el millor director de cinema de terror del món mundial, Jaume Balagueró.

El director de Els sense nom, Frágiles i Darkness ha codirigit amb Paco Plaza una pel·lícula terrorífica, rodada a Barcelona, en la que els actors i actrius no tenien guió, [•REC]. És improvisació pura. Són 75 escassos minuts, que acabareu desitjant que no en siguin ni un més. Els fets transcorren en temps real. No hi ha talls a la història, els anys no passen en dos minuts, no hi ha flashbacks i a penes canvis d’escena.

Aquest va ser el segon cap de setmana que està en cartellera, fins ara està assolint unes xifres espectaculars d’espectadors i crec que són merescudes. Quan vaig entrar a la sala, la informació que tenia era mínima i diria que no n’havia vist imatges. Només pensant en com em va acollonir Darkness, sabia en sortir de la sala encara tindria incrustades a la retina imatges esgarrifoses.

Si hi aneu, prepareu-vos per enfonsar les ungles a la butaca des del minut deu, amb l’únic descans que us donaran el parell de píndoles relaxants en forma de diàleg còmic. Com que no vull pas que qui llegeixi l’article perdi totalment aquesta virginitat informativa, us faré només una pinzellada de la trama.

Una reportera i el seu company càmera d’un programa a l’estil Catalunya en directe fan un reportatge nocturn d’un parc de bombers de Barcelona, allò típic de veure el dia a dia, com treballen o es rasquen la panxa. Per fi sona la sirena i tenen una sortida, quan arribin a l’edifici en qüestió comprovaran que la cosa no és tan senzilla com pensaven. S’hauran d’enfrontar a gairebé un infern, un horror desconegut i d’origen incert. I el que és més greu, letal i descontrolat. El joc de la supervivència comença, però per damunt de qualsevol cosa tot ha de quedar enregistrat.

Si pel contrari, sou dels que els hi agrada veure tots els tràilers i la informació d’una pel·lícula abans d’anar a veure-la, o ja l’heu vista i voleu recordar esgarrifances podeu gaudir d’aquest acollonant teaser o del tràiler definitiu del film. Si no n’heu tingut prou no us perdeu les reaccions del públic enregistrades enguany al Festival de Sitges.

Una bona pel·lícula de terror i a més d’aquí, si t’agrada el gènere no tens excusa. Jo seguint amb la meva generositat habitual li posaria un 8.

Zitzània: als crítics els ha encantat l’actuació de la protagonista, Manuela Velasco, a mi en alguns moments m’arribava a espatllar l’escena.

Curiositat: abans de que s’estrenés, el originals cineastes nord-americans ja n’havien comprat els drets per a fer-ne un remake.

Primer va ser l’èxit inesperat de la manifestació del 18 de febrer del 2006, amb el lema “Som una nació! Tenim el Dret a Decidir”, on vaig tenir la sort de poder anar. Tota aquella gentada, aquell esperit, tot plegat em va donar esperances de que realment algun dia podríem decidir. Llàstima que no es va assolir l’objectiu principal de la manifestació i l’estatut que finalment es va aprovar havia sigut retallat, llimat i passat pel ribot.

I ara, com ja sabreu la Plataforma pel Dret de Decidir torna a convocar una mobilització popular, demà 1 de desembre a Barcelona. La infame apagada de l’estiu a Barcelona, el col·lapse de l’AP7, el caos viscut farà un any l’aeroport de Barcelona i sobretot la lògica emprenyada que provocat el caos de mobilitat per les obres de l’entrada del TAV a Barcelona han portat a la Plataforma a convocar aquesta nova manifestació amb el lema “Som un nació i diem prou! Tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures” (al més pur estil Cuní).

El que es demana en el seu manifest, bàsicament és el traspàs de la xarxa de transports i d’infraestructures a la Generalitat de Catalunya, la publicació de les Balances fiscals entre Catalunya i l’estat espanyol i que la Generalitat recapti i gestioni tots els impostos dels catalans.

N’hi ha que ja és gestionen ells mateixos els impostos i a més tenen un saldo positiu entre el que reben i el que paguen, així que els hi ben bé igual si es publiquen les balances o no. Heu sentit algun cop a bascos o navarresos parlar de balances? I n’hi ha que pràcticament és com si les infraestructures se les maneguin ells mateixos, tenint el govern espanyol a la vora de casa i sempre del teu costat és ben fàcil que les teves infraestructures siguin del teu gust. O heu sentit als madrilenys queixar-se per manca d’infraestructures? En tot cas per excessives obres!

Apa, queda dit. Si hi havia algun despistat que no ho sabia: demà manifestació!

Actualitzat el dilluns 3: La manifestació va ser tot un èxit: Centenars de milers de ciutadans exigeixen el dret a decidir de Catalunya. La convocatòria de la plataforma pel Dret de Decidir ha aconseguit una resposta multitudinària per part de la societat civil. Tanmateix hi ha cretins, mentiders i manipuladors que es creuen en possessió de la veritat absoluta i la raó del vertader progressisme. Si el PSOE i El País són d’esquerres a mi em pengen vuit collons.