Entre l’enèsima punyetera avaria de Telefónica i les petites vacances, he deixat la cosa una mica de la mà de déu i no serà per coses que em venien de gust comentar.

Últimament dos fets casuals em van portar a recordar una imatge que tenia pendent de publicar fa temps. El primer dels fets és la notícia que ha fet que per primera vegada, que jo sàpiga, el nom del meu poble, Vinyols i els Arcs, aparegui a TV3, Tele5 i vés a saber quantes emissores de ràdio i altres cadenes de televisió. Fins i tot van venir a emmerdar pel poble preguntat a la gent, això que agrada tan de fer a les grans televisions amb els poblets petits.

La qüestió és que sembla que tenim un presumpte implicat en afers de drogues a la Casa de la Vila, un dels regidors de l’Ajuntament de Vinyols i els Arcs. I la imatge que vaig recordar també és de l’Ajuntament.

Per altra banda, precisament aquest dissabte vaig estar en una exposició, en que una amiga que treballa al MNAC ha participat i ens hi va convidar, on hi havia una imatge similar a la de la fotografia.

A mi ja m’ho diuen que tinc la mirada molt bruta, i el pensament i tot plegat, deu ser per això que la primera vegada que vaig veure aquesta figura femenina a la paret de l’escala del meu Ajuntament només hi vaig veure porcades. Tot i tenir alguna cosa semblant a unes cames separades em va semblar una sirena, molt animada per ser exactes.

La imatge arraconada a l’escala sempre l’he vist com una sirena oberta de potes, de cames, d’aletes, o el que sigui. Ningú del poble m’he comentat mai res al respecte, però a mi m’és impossible no relacionar l’acció de la figura femenina amb una obertura sexual de potes en tota regla. De ben segur que no és això però jo hi veig dibuixada una postura del Kamasutra claríssimament.

Per no parlar de la frondositat floral de l’entrecuix, dec estar molt malalt perquè jo hi endevino clarament una figa de la que en surt un petit arbust florit. I el que em m’inspiren les figures que li emanen del cap millor m’ho callo si no vull ser tractat de depravat immoral. El que sempre m’ha decebut és la poca voluptuositat del seu tors, tan poc femení, tan escassament sirènid.

Em sembla que el millor que puc fer és aprofitar aquest apunt per passar-li l’enllaç a la Gargamel·la, l’amiga del MNAC, i que ella m’ajudi a aclarir-me els dubtes o sempre arribaré desconcentrat quan hagi de fer gestions a la Casa Gran.

Fets verídics viscuts en primera persona avui mateix:

És de bon matí, quarts de 6, vaig conduint encara mig letàrgic. Em deuen quedar cinc minuts per arribar a l’Estació del Camp i llavors agafar el TGV cap a Madrid.

Se m’enganxa un cotxe darrere, venia a tota hòstia. És dels que jo anomeno Fitipaldi menja-culs, corre i corre però no se’t desenganxa del clatell. Freno i m’avança, per fi, ja era hora tros d’imbècil.

Entro a l’última rotonda, hi ha un cotxe dalt, no, dos. S’han fotut una bona pinya. Els conductors surten dels cotxes, un truca als Mossos. Els pregunto si necessiten alguna cosa, res, tots dos estan bé.

Un dels dos accidentats era el Fitipaldi menja-culs, ha entrat més que passat i no deu ni haver tingut temps de tocar el fre. La justícia divina s’ha cobrat una víctima innocent, la carretera ha castigat a l’imbècil accelerat i un despistat ha acabat amb cotxe rebentat enmig de grava i olivers.

M’he mossegat la llengua quan he vist el suïcida desorientat baixant del cotxe, no m’han faltat ganes d’entaforar-li un Què? Ho veus de que et serveixen les presses Fitipaldi?

Aquí no acaba, la realitat supera la ficció. A l’estació, mentre camino en direcció al tren, m’avança un paio corrents, quasi ensopega. Sí, era ell, el suïcida ajusticiat no n’havia tingut prou. Li sobraven deu minuts per la sortida del tren i vinga a córrer, aquest home és molt just.

Algú truca als de seguretat avisant de la notícia, i mentre el justet passava el control pregunten si algú ha vist un accident a la rotonda més propera. El menja-culs fa com si res, ell no sap de que va. Sí, hi ha dos cotxes dalt de la rotonda, un devia entrar cagant llets i s’haurà emportat el que anava per dintre; no hi ha cap ferit. Dic jo ben fort mentre el covard implicat continua fent el camí amb cara de suec.

Un cop passat el control de seguretat… torna a córrer! Et sobra temps, però sinó pots fer-hi més, corre Forrest! corre!

No sé com pebrots ha arribat a l’estació ni com o on ha deixat el cotxe, ni m’importa, el que sí sé és que per un cop s’ha fet la justícia que demano a grunys tantes vegades mentre condueixo. Fote’t suïcida de merda.

Tinc un amic al que faig d’informàtic de capçalera: —Dr. em sembla que tinc l’andròmina malalta —Sí xiquet, tens un bon virus. —Dr. no sento res —Si engegues els altaveus potser sentiràs alguna cosa… I així li vaig trampejant la cosa perquè a ell això dels ratolins i els teclats no li acaben de fer massa el pes.

Fa poc em va demanar que si podria escoltar la ràdio a l’ordinador, he estat buscant la manera en que li podria resultar més fàcil i evitar haver d’anar web per web cada cop que vulgui canviar d’emissora. I he trobat una bona eina que no coneixia, l’Screamer Radio.

L’Screamer et permet escoltar pràcticament qualsevol emissora que emeti per Internet, jo no he tingut problemes amb cap. I a més et permet enregistrar el que estàs escoltant! És molt lleuger, útil i a més gratuït; llàstima que no és lliure i només està disponible per a Windows.

El que si em va costar una mica trobar són les adreces URL en que emet cada emissora. A la web hi ha un complet llistat d’emissores, però o sóc un sapastre o no hi ha manera d’afegir-les automàticament al programa. Així que vaig buscar totes les emissores catalanes que se’m van ocórrer i vaig anar afegint-les. Alguns ho posen més fàcil als usuaris, com les de la Corporació, i d’altres ho posen ben complicat per escoltar-los fora de la seva web, com les del Grup Flaix, que a més t’entaforen més publicitat per escoltar-los per Internet.

Per evitar aquesta feina a qui li pugui interessar, he penjat el fitxer d’emissores preparat per a utilitzar-lo com a llista de preferits a l’Screamer, i també hi he afegit el fitxer per tindre’l en català, jo el vaig trobar perdut enmig dels fòrums.

Mentre escric aquestes línies me n’adono que no hi ha cap emissora de Les Illes ni del País Valencià. Conec Ona Mallorca i segur que IB3 i Canal9 també en tenen. Si a algú li interessen aquestes o alguna altra, que ho digui en un comentari i miraré d’afegir-les al llistat.

Ja ni recordo quan era part d’aquell líquid dens i enganxifós, petroli em sembla que en diuen. Per mi la meva existència va començar quan em vaig veure convertida en ampolla de Fontvella, això sí que em satisfà existencialment.

Diria que per deixar-me així de transparent i sensual em van polimeritzar. Sóc irresistible, l’amo no pot deixar d’amollar-me repetidament el tap amb delicadesa i entaforar-me els llavis al meu únic i estimat foradet. Acte seguit sempre m’acaba xuclant tots els meus fluids. Jo m’hi trobo bé, a gust, que m’importa el que diguin? Que em xucli qui vulgui!

Sempre m’ha reutilitzat molt, em reomple i em re-xucla. I ja m’agrada, ja! Veig món i he fet amistat amb molts ex-petrolis, n’hi ha per tot arreu.

Precisament farà unes reomplertes, un potet de casa l’amo em parlava del reciclatge. Jo encara no ho he patit en les meves delicades corbes transparents i sensuals, però em deia que arriba un dia en que es cansen de reutilitzar-te i llavors et llencen amb altres ex-petrolis, et desfan sense compassió i et converteixen en alguna altra cosa. Em vaig esborronar, crec que fins i tot em vaig arrugar una mica.

Si ets una escombreta del vàter, ja testà bé convertir-te en el que sigui, però sent una ampolleta sensual com jo, no estàs disposada a convertir-te en qualsevol cosa. I la veritat és que l’amo darrerament no m’omple ni em xucla tant, estic esgarrifada.

Tinc pànic d’acabar com un dels nous ex-petrolis de l’amo, va durar ben poc i no desitjo la seva existència. Tenia imprès a la pell el seu fatídic destí: Contenedor para la recogida de muestras clínicas como: orina, esperma, esputos, heces, saliva, pus y otros líquidos o fluidos biológicos.

Només d’imaginar-me tota plena de femta pudent o vessant de pus esclatat, perdo brillantor. No hi pot haver final pitjor. Visc en un esglai constant, penso que cada cop que m’agafa l’amo és per reciclar-me. Ja ho sé que m’hauria de reciclar per donar lloc a una nova vida, però abans prefereixo desfer-me sota el malvat Sol que convertir-me en un contenidor de cagarros. A mi que no em reciclin, en tot cas que em reutilitzin!

Aquesta setmana m’han arribat dues notícies que m’han fet pensar en la situació, no gaire positiva, que ens ha tocat patir a l’emergent generació d’Enginyers Informàtics.

Primer ens ha tocat menjar-nos el marró que també s’han d’empassar tots els de la nostra generació, dels que vam néixer al voltant dels principis dels 80. A Economing ho expliquen en un bon article que ens engloba dintre la bombolla mileurista i que es resumeix en els següents punts:

• Els que han iniciat la seva vida laboral després de mitjans dels 90 han estat els primers a patir la precarietat laboral i salarial. Per exemple, un caixer de temporada cobrava l’any 1993 l’equivalent de 1.500 euros mensuals. Un any després, contractat via ETT, aquest caixer va passar a cobrar amb prou feines 600 euros.
• El mercat laboral ha empitjorat els últims anys: Espanya és l’únic país avançat en el qual els professionals superiors no directius no només no han guanyat salari en termes reals, sinó que fins i tot han perdut salari. Els salaris d’aquest grup d’ocupacions estan entre els més baixos d’Europa.
• Hem entrat al mercat de l’habitatge en el pitjor moment. Quan els preus eren raonables no podiem ni pagar l’estora d’entrada a casa i quan hem pogut estalviar i hipotecar el nostre futur (mai més ben dit) hem hagut de comprar pisos de 40m² o esperar la gran hòstia cada final de mes. Tota una generació d’alcaldes i promotors sense escrúpols poden conduir un Porsche per anar al Port a buscar la llanxa gràcies a nosaltres, de res.
• No hem tingut cap ajuda per a la compra del nostre habitatge, simplement no existien.
• Ara que arriben les ajudes per nosaltres ja és massa tard. I els que estan de lloguer veuran com les mesures preses faran inflacionar els preus.

En resum, que estem ben fotuts. Però això no es tot, ja que en el col·lectiu professional en el que estem, la situació és pitjor que en molts d’altres i de forma totalment immerescuda. L’article que enllacen també ho reflecteix.

Un ex-company de carrera i actual company de professió (però no d’empresa) m’envia l’enllaç d’un article que creu que hem de donar a conèixer. Titulat Hacen falta esclavos, fa un retrat de la situació que pateixen molts companys a tot l’estat espanyol, i es queixa bàsicament dels sous baixos que ofereixen les consultores als titulats, menys de 20.000€ anuals bruts, i del que costa assolir una situació acceptable.

Li dono tota la raó del món, si ens comparem a arquitectes, aparelladors i d’altres enginyers, n’hi ha per fotre’s a plorar. Les comparacions són odioses i aquestes més. Ja no diguem si ens comparem amb un electricista, un fontaner o molts altres col·lectius de formació més baixa. No dic que no es mereixin el que cobren però sí que, en general, els informàtics es mereixen més del que cobren, sobretot tenint en compte la responsabilitat de les tasques que a molts els toca du a terme.

Personalment, crec que he tingut sort. Recentment he estat a punt de canviar de feina d’anar-me’n a treballar a una de les empreses que surt citada a l’article, però finalment m’he quedat on era perquè la contra-oferta ha estat més satisfactòria del que m’esperava. En el meu cas, durant els 3 anys de vida laboral com a programador he passat d’una situació de merda a una d’acceptable, i he anat progressant mica en mica. Suposo que l’esforç personal també hi haurà tingut a veure. Però en qualsevol cas, el temps em dirà si he fet bé o no.

Ara els empresaris es queixen de que no hi ha prou informàtics, que les facultats estan buides. Que esperàveu pagant el que pagueu? Quan jo vaig triar la carrera que havia de fer, ho vaig fer en funció dels meus gustos, volia treballar en allò que m’agrada. Però els universitaris d’ara són més llestos, miren el que cobra cada col·lectiu i llavors trien. No m’estranya gens que tants vulguin ser funcionaris.

Però no tot és dolent. Aquesta falta d’informàtics està beneficiant als que ja hi som. La oportunitat de canviar de feina també l’he tingut per això, perquè al Camp de Tarragona s’estan implantant empreses de programari, perquè cada cop ens necessiten més i som menys. Potser al final haurem de donar les gràcies a la penosa situació viscuda fins ara perquè provocarà que hagi de canviar radicalment, tant de bo!

Afegitó del dilluns 25 de febrer de 2008

El Xavi, l’amic que em va passar la notícia, m’avisa de que ha tingut conseqüències. Sembla que volen organitzar una vaga i fins i tot n’han creat dos llocs web amb fòrum inclòs únicament amb aquest objectiu. La mobilització o és conjunta o no cal que sigui.

N’hi ha que s’omplen la boca amb la llibertat d’expressió, s’inflen a insultar, menysprear i desqualificar escudant-s’hi. Però, ai quan els toca a ells! llavors la critica, la mofa i l’escarni ja no són signes de llibertat d’expressió sinó dignes d’una querella.

Resulta que ahir al Facebook em vaig assabentar que l’innombrable de l’emissora episcopal espanyola s’ha emprenyat moltíssim amb els de Polònia per un gag que van fer al programa de la setmana passada. Ha arribat a vomitar insults i amenaces prou greus, molt en la seva línia.

Tot per una escena que recrea l’època, desconeguda per a alguns, en que aquest agitador de jubilats amb banderes apollastrades pertanyia a moviments d’esquerra, el PSUC, allà pels anys 70, i es manifestava en contra de les nuclears.

El vídeo paga la pena de veure per la qualitat del gag i per la gràcia que fa saber que això ha indignat al petit bordador dels bisbes. A qui li piqui que es rasqui, o que s’hi posi fulles si la irritació es prou important. Un parell de pedres també poden posar-s’hi bé.

Aquest va ser el segon cap de setmana que teníem a les cartelleres l’esperada nova cinta dels germans Coen. Per ser exactes, la versió que vaig veure es titula ‘No es país para viejos’, la doblada. Hi han pel·lícules que ja m’està bé veure-les doblades però aquesta era de les que em venia de gust veure en versió original, per desgràcia al Camp de Tarragona és impossible veure en VOS films d’estrena. De veure-la en català, sinó és cosa de canalla o macro-estrena ni en parlem.

‘No Country for Old Men’ és una adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy. Narra l’historia d’un perdedor que mata les hores caçant per les àrides terres texanes. Un dia d’aquests ensopega amb les restes d’una matança, encara hi quedaven els cadàvers dels narcotraficants, la cocaïna i dos milions de dòlars. Amb això últim en té prou per quedar satisfet, però poc s’imagina l’horda d’assassins que seguiran la seva pista des d’aquell moment, al capdavant de tots els dolent de l’any, Javier Bardem o Anton Chigurh. Un personatge despietat, fred i temible; però que almenys en el meu cas em resultava difícil d’odiar. I de la banda dels bons tenim al sempre present als westerns, xèrif, que mirarà de salvar-li la pell al pobre fugitiu desgraciat i a la seva dona.

La veritat és que aquesta pel·lícula la vaig anar a veure per l’allau de bones crítiques i premis que els hi han plogut a tot l’equip, especialment a l’actor espanyol, que merescudament ha deixat badant boca als jurats de mig món. Tan és capaç de fer de jove ardent i carnal, com de tetraplègic, com d’executor sanguinari. Aquest home tria bé els seus projectes, no s’emmerda amb el primer que li cau a les mans per tal d’entrar a Holliwood, com l’Antonio Banderas. Fruit d’això i de la seva capacitat per interpretar de tot i bé, és probable que enguany s’endugui un Oscar.

Tot i que Joel i Ethan Coen no són dels meus cineastes predilectes, per mi, Arizona Baby i sobretot (en contra del que diuen molts entesos) The Big Lebowski són grandíssims films. Si un dia m’entretinc a fer un TOP10 de les meves preferides de ben segur que la d’en Lebowski hi entraria. I en qualsevol cas és indiscutible que compten amb una carrera genial, que els ha encimbellat al podi del culte cinematogràfic, i en la ja poden incloure a un psicòpata per emmarcar, Anton Chigurh.

El parell d’hores de cinta em van passar sense allargar-se’m gens ni mica. La part que té de thriller et manté ben tens amb moments memorables, i arribes a posar-te a la pell de les víctimes fins al punt de desitjar que les mati ja per acabar amb l’inaguantable espera. Si bé és cert que l’actuació de tot el repartiment és digna de menció, més d’un personatge no l’acabo de veure encaixat a la trama, com si fós allí no per participar sinó per acomplir una missió amb l’espectador que no acabo d’entendre. Això i el final és l’unic que milloraria, li poso un 8.5.

Sinó n’has tingut prou pots comprovar com a d’altres també els ha agradat força, llegir-ne un completa crítica, l’extensa informació de la Wikipedia, veure tots els cartells de la pel·lícula o donar un cop d’ull al tràiler.

En pocs dies s’entrarà en plena campanya electoral si és que no hi som ja. Això també es nota al correu-e, almenys al meu. Consignes partidistes, missatges per a difondre en cadena, difusió d’actes, etc.

Un dels pocs que m’ha agradat és aquesta mena de pregària que poden resar catòlics, musulmans, ateus i agnòstics. Suposo que el millor moment per recitar-la és just abans de decidir el vot, els que estan indecisos, és clar. M’ha fet el pes perquè no et diu pas a qui has de votar, en tot cas a qui no. No assenyala a qui has de votar, però és indubtable que la Mare de Déu de l’Empenta orienta el vot a unes poques formacions. Vindria a ser un: votis el que votis, vota Catalunya.

Mare de Déu mitjancera,
feu que tots els catalans,
tant polítics com votants,
tinguem molta més trempera.

I que a les properes eleccions
el Pesoe i el Pepé
perdin tots els seus escons
o quasi tots, pel nostre bé.

A Madrid, els aeroports.
I els papers, a Salamanca.
I si aquí no ens fotem forts
no tindrem ni la Petanca.

A Madrid, els cinturons
i autopistes gratuïtes.
Aquí paga per collons,
que qui es queixa és victimista.

Damunt dels Cirera i Montilla
hi ha l’Aznar i el Zapatero:
un falangista al capdavall
i un aspirant a torero.

Estem cecs si no veiem
que ens estafen cada dia
i si a més va i els votem,
som massoques, jo et diria.

Mig milió de signatures
reclamaven seleccions.
¿Catalanes? ¡Mano dura!
¡Viva España y de las JONS!

Aquí estem cosits a impostos
i allà tenen subvencions.
Ens munyeixen ben ansiosos,
ens espremen fins al fons.

I menteixen i ens insulten
Razón, COPE i ABC.
Si a Madrid així s’ho munten
no hi tindrem mai res a fer.

I a l’Espanya imperialista,
la que ens buida la cartera,
per si ens queda poca vista
han fet una gran bandera.

L’any 2008 en fa trenta
que esperem tornar a ser grans.
Mare de Déu de l’Empenta,
empenyeu els catalans!

Pel que sembla, aquesta és una pregària reciclada. A la Mare de Déu de l’Empenta ja se li ha demanat en altres eleccions i la seva pregària es renova amb cada nous comicis. I tampoc té cap problema en rebre les demandes en diverses versions.

[…]
Ah! Por eso vas vestido de torero, porqué vas por ahí, por España.
[…]

Andreu Buenafuente, al seu programa d’ahir a la Sexta, al voltant de dos quarts de dues de la nit quan parlava amb Jango Edwards de l’espectacle que portarà als teatres de Madrid.

Tenint en compte que el programa es grava i produeix a Barcelona, se li ha vist el llautó nacionalista o simplement l’estic ben interpretant?

Avís/Disclaimer: Si el teu nivell d’escatologia i morbositat és nul potser millor que no continuïs llegint…

Aquesta setmana va de lavabos, semblarà que hi estic obsessionat (ho estic?). El fet és que rellegint allò de la llum vermella he pensat en la meva costum o mania a l’hora de pixar fora de casa.

Sempre que puc procuro evitar els urinaris i em decanto per una tassa de vàter, cosa que més d’un cop ha provocat alguna reacció d’un amic de l’estil: Que passa paio, no vols que et vegi la titoleta o què? ho ho ho (encara que socialment no es reconeix, algun cop també els homes heterosexuals, o més aviat nois, van alhora a pixar. Això sí, mai a cagar).

Jo ho tinc ben clar, no me’n avergonyeixo i tinc les meves raons. Potser són ridicules, però són les meves raons i ningú em dirà on he d’apuntar el meu raig. Ve-t’ho aquí la llista:

1. Un cop vaig sentir que en una empresa es van contagiar d’una malaltia nombrosos treballadors, segons deien es va transmetre als urinaris, i ho crec possible.
2. Encara que no contagiïn res, em repulsa el contacte de les micro-gotetes que tornen a tu amb records d’anteriors usuaris.
3. Estàs obligat a mirar tota l’estona ben recte endavant, del contrari una mirada (o clatellot?) et pot anihilar a l’instant.
4. La superfície o paret que estàs obligat a contemplar tot sovint és digne d’un museu dels horrors.
5. L’alternativa de mirar en direcció al carall tampoc és la panacea, l’espectacle que ens presenten l’interior d’alguns urinaris sembla decorat pel Tim Burton.
6. Em resulta incòmode pixar tenint a menys d’un pam una persona desconeguda a cada costat.
7. No hi ha pixada més compromesa que compartint urinaris contigus amb algú que coneixes però amb qui no tens confiança (exemple: pixar amb el jefe).

Què si sóc raret, primmirat i maniàtic? Potser sí, i jo que sé. Però n’estic segur que n’hi han que encara tenen més raons o manies per no fer-los servir.