Des de fa uns dies o setmanes s’emet per televisió un anunci de l’agència tributària espanyola, el Ministerio de Economía y Hacienda ens ve a recordar que comença la temuda època de la declaració de la renda, com pots demanar l’esborrany i tota la pesca. Per a mi, que és el primer any que passaré el tràngol, és una mala estona.

A més de les imatges i la veu en off, vaig notar alguna cosa més que em provocava una sensació estranya, la música. Era un versió instrumental, però de què? Ahir em va venir al cap, és el tema Groenlandia del desaparegut grup espanyol Zombies. Amb això n’he tingut prou per trobar la confirmació, hi ha un altre blogaire que també s’hi ha fixat.

L’intrigant de la qüestió és la lletra de la cançó:

[…]
Y yo te buscaré en Groenlandia,
en Perú, en el Tibet,
en Japón, en la isla de Pascua.
Y yo te buscaré en las selvas
de Borneo, en los cráteres
de Marte, en los anillos de Saturno.
[…]

A mi que em diguin el que vulguin, però això és una amenaça encoberta. Està claríssim el missatge subliminal que ens envien els recaptadors: Ja pots amagar-te a la fi del món, t’hi buscarem, et trobarem i et xuclarem fins a l’últim euro, hohohohoho. Si no hi ha cap llei que ho prohibeixi, hauria d’existir.

És curiós, perquè tal i com diu al blog que he enllaçat, jo sóc dels que li faltava poc per nàixer quan van gravar el tema, el 1980, i l’he conegut gràcies al joc de karaoke SingStar de la PlayStation, concretament el de La Edad de Oro del Pop Español. Quantes hores fent el ridícul…

El videoclip que veieu no és el que apareix al joc, al SingStar hi ha la versió original de la que en destacaria la noia d’espatlles ertes. No puc evitar confondre-la amb una versió rejovenida i passada de voltes de la Eva Hache.

Però m’he decidit pel que veieu, pels tres mites de la movida madrileña que hi apareixen, Berlanga, McNamara i Almodóvar, a més d’unes simpàtiques sirenes i un públic molt de l’època. En veure els vídeos, una bona amiga molt políticament incorrecte m’ha ajudat a decidir: No sé si prefereixo, a la yonqui descontrolada o al ball sensual de l’Almodóvar amb les sirenitas darrere. Ara, que el públic és molt més actiu el de l’Almodóvar, fixa’t en la gorda de leopardo, ho viu amb molt d’entusiasme.

La coneguda blogaire Mireia Galindo, que barrejava política i sexe al seu afamat blog, finalment ha revelat la seva identitat. Ho va fer fa uns dies, jo encara no ho havia comentat i després de seguir des del principi aquest petit serial, no podia deixar d’esmentar-ho.

Com ells mateixos ens diuen, la Mireia en realitat són dues persones, la Mir Roy (Benavarri, la Franja, 1969) i el Manel Riu (Benavarri, la Franja, 1965), un matrimoni de professors d’Educació Secundària. Mir Roy és professora de Geografia i Història; Manel Riu és professor de Llengua i Literatura Castellanes.

Totes aquestes dades, a més de publicar-les al seu ja mític blog, les van donar per antena el passat dissabte a COMRàdio, al programa Digitals de la Mònica López.

També van parlar del seu llibre, la novel·la basada en els apunts del seu blog. Es titula Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos) i serà presentat el proper el dimecres 21 de maig a les 19:30, a la Llibreria Catalònia de Barcelona. Pels que dubteu si anar-hi o no, potser us acaba de convèncer el sorteig que faran entre els assistents, les calces estampades més desitjades del país, les calces del pollet!

Un cop resolt l’enigma, només espero que sigui com a Mireia, com a Nosaltres, o com a Mir i Manel per separat, continuïn vius d’alguna forma a la catosfera. Van donar-li molta vida.

I a més de felicitar-los, els desitjo molta sort amb el llibre, crec que pot ser una molt bona lectura de piscina per a aquest estiu. Si és com el blog, serà fresca i calorosa a la vegada.

El Siknus, amb qui acostumo a estar d’acord, ha fet una breu reflexió força negativa de l’actual situació de l’ensenyament universitari. Pel que m’ha dit després al xat del GMail la reflexió li ha passat pel cap després de llegir un articulàs d’en Galli.

Encara que entenc que la frase Les universitats no haurien d’existir és més un renec que un desig literal, no hi estic gens d’acord. Les universitats, per descomptat, han d’existir i formen a persones per a les seves futures tasques professionals i com a persones mateixes.

I per defensar aquesta postura faig un petit llistat de les coses positives que vaig treure’n del meu pas per la universitat.

• Aprendre a passar-les putes: arribar al primer curs de la carrera amb el cap turmentat pels excessos dels cap de setmana i haver-te de posar les piles per aprovar els crèdits mínims en quatre dies si vols continuar la carrera, és duríssim. Si te’n surts, la resta és bufar ampolles.
• Aprendre a programar i analitzar: programar aplicacions ho pot fer pràcticament qualsevol aprenent de forma autodidacta o en un cicle formatiu -i no vull desmerèixer a ningú- però ser capaç de fer-ho correctament en qualsevol llenguatge, realitzant un bon anàlisi i seguint uns procediment adequats és quelcom que requereix de moltes hores d’ensenyament, aprenentatge i pràctica.
• Aprendre a aprendre pel teu compte: molts professors, i ben fet que fan, no et proporcionen tot el material necessari per a aprovar. Has de buscar-te la vida i el propi contingut de l’assignatura en base a la informació de que disposes si vols aprovar. Si desenvolupes aquesta habilitat i tens accés a Internet ets capaç d’esbrinar la raó per la qual els taps del bolígrafs Bic ara tenen un forat.
• Forjar-te ideològicament com a persona: normalment hi arribes al voltant dels 18 anys, verd i immadur, i és a l’universitat on molts aprenen que són els sindicats, que és una manifestació des de dintre, que vol dir organitzar-se i lluitar per uns ideals.
• Aprendre a sintetitzar (fent xuletes): la meva trajectòria xuletera ja venia de temps ençà, però mai havia aconseguit encabir en un A4 l’equivalent a quilos i quilos de fòrmules buides de sentit, almenys per a mi. Ara tinc una facilitat per fer resums aclaparadora.
• Aprendre a dir no a les temptacions: els dimoniets són per tot arreu, contínuament et provoquen —vens a fer una birra? —anem al bar a fer una botifarra? —vens a fer un mai? —vens a veure les noietes de Psicologia? Si aprens a dir No, he d’anar a la classe del pesat aquell., seràs capaç de renunciar a la pell del teu mite sexual per tal d’assolir els teus objectius.
• Descobrir els vicis al·licients de la vida: el que no ha begut, fumat, cardat, viatjat, empalmat, s’ha enamorat, ha embogit, etc. abans de la carrera; sinó ho fa durant els anys d’universitari, corre el perill de no assaborir el gust d’aquestes experiències.

Aquestes són les quatre cosetes que m’han passat pel cap, segur que n’hi ha dotzenes més, s’accepten propostes.

Mon pare és dels que idolatra en Rodolfo Chikilicuatre, gairebé tant com l’Uribarri i els sentits patriotes espanyols d’eurovision-freaks. Li agrada tant que si per ell fos, ja pot guanyar Eurovision i quedar-se a Croàcia.

Fa poc me’n vaig assabentar de com es deia la guitarreta d’en Rodolfo i vaig voler compartir-ho amb ell perquè sabia que li faria molta il·lusió:

jomateix:

Papa! Saps aquest que canta el Chiki Chiki?

papa (tcc Llucià o Luciano):

No m’interessa ni aquest paio ni la seva desgràcia de cançó.

jomateix:

Doncs resulta que la seva guitarra té nom, saps com es diu?

papa:

No m’importa.

jomateix:

Es diu Luciana… que et sembla? com tu…

papa:

Mecagun la mare que el va matricular! Serà mal parit!

jomateix:

Hahahahahaha hohohoho

Encara ric ara de la poca gràcia que li va fer, no n’hi havia per tant… oi?

Tinc la Wii des del Nadal, però sigut ara, amb el Guitar Hero III, que m’he començat a viciar com en els bons temps.

És ara que em recaragolo de ràbia quan em quedo sense bateries al wiimote i esbudello el primer trasto que sàpiga que porta les mateixes piles. Tant hi fa si em quedo sense comandament per la televisió o se m’atura el marcapassos, l’important és seguir rock’n'rolejant.

Veient que això no podia continuar vaig estar buscant i vaig veure una interessant opció a Game, una petita estación de recarga para 2 baterías (per a més detalls veure-ho en anglès, Double Charging Station). Per 34,95€ em va semblar una bona alternativa a les piles i la vaig comprar a la botiga que hi ha a Tarragona —una mica antipàtics, per cert—.

En provar-ho em va decebre el fet de que només recarrega si la Wii està engegada, ja que s’endolla al port USB que porta enlloc de directament a la corrent. Per tant si vols recarregar per complet les bateries has de deixar la consola oberta. És lògic i sincerament no hi havia caigut, però de totes formes em sembla una bona cagarada de funcionament.

Un cop tot muntat em col·loco la meva Luciana o guitarreta al més pur estil baixista sobrat i em disposo a delectar al públic amb els meus acords. Merda a l’espardenya. Les cançons es comencen a entrebancar i sonar malament. El reinicio i la cosa continua igual, canvio el joc pel Mario Party 8 i ni arrenca. Torno a posar el Guitar Hero i la Wii amenaça amb el suïcidi protestant amb sorolls de DVD embogit.

Ho apago tot, reflexiono i sentencio: Això és la merda del carregador! I efectivament, en treure’l tot va com una seda.

Tan aviat com he pogut l’he tornat, no m’han posat cap pega tot i dir-me que no havien tingut cap problema fins ara, i que n’estan molt segurs del producte perquè és producte GAMEware i blah blah blah… Però jo ja no me’n fio ni un pèl del trasto aquest i la meva pobreta Wii menys, amb 250€ no s’hi juguen.

Així que ja sabeu, qui avisa no és traïdor. Jo, crec que m’acabaré comprant piles recarregables i au.

Suplica: algú ha pogut comprar un wiimote nou en els últims mesos? És impossible trobar-ne!

La còpia oculta o CCO no és cap instrument esotèric encara que a molts els ho pugui semblar. Les inicials CCO signifiquen còpia de carbó oculta i serveix per a enviar una còpia d’un correu electrònic a algú més que el destinatari, sense que aquest se n’adoni. O sigui que jo li envio un correu al Pepet i poso l’adreça de la Marieta a la CCO per a que ella també sàpiga que li dic al Pepet sense que ell ho vegi. És com el camp de la còpia, CC, però aquesta és una còpia secreta.

Quina utilitat té això? Moltes i gairebé totes menystingudes.

El fet que el destinatari principal no vegi que envio una còpia del correu a algú altre em pot servir perquè aquest altre vegi que li enviat el correu i en tingui constància. També em pot servir per a que aquest destinatari ocult vegi quina és l’adreça de l’altra persona o d’altres finalitats que també ens poden ser útils.

Però on rau la força i necessitat d’utilitzar la còpia oculta és en l’enviament de correus massius. Raó principal per la que escric aquest apunt, per passar-li l’enllaç a tothom que em reenviï un correu deixant a la vista les adreces de tots els destinataris. De vegades em resulta irritant i tot, però s’ha de comprendre que per desgràcia avui en dia encara no s’ensenya un codi de bona conducta a la Xarxa.

Posem per exemple una colla d’amics, jo vull convidar-ne un quants a una festeta per correu-e, però no vull que sàpiguen a qui més he convidat, ja s’ho trobaran quan vinguin. Doncs molt senzill, tots els destinataris els poso al camp CCO i així ningú sap a qui he enviat la invitació.

Que pot passar sinó ho faig? D’entrada que veuran qui he convidat, però a més pot suposar una violació de la intimitat amb conseqüències insospitades. Imaginem que deixo les adreces a la vista, i el Pepet que és molt viu mira les adreces i veu quin és el correu de la Marieta, al veure que és un compte de Hotmail l’afegeix a la seva llista de contactes del Messenger i ja pot provar de tirar-li la canya. Si la Marieta s’assabenta com el Pepet ha aconseguit l’adreça ens pot caure una galtada ben bona, i almenys a mi, no em faria gens de gràcia.

Us heu preguntat mai perquè al cap d’un temps de tindre una nova adreça de correu comenceu a rebre quantitats ingents d’spam que augmenta exponencialment? Doncs apart de que hagis pogut donar el teu correu on no tocava o estigui a la vista en alguna web, una de les principals raons és el puto reenviament de correus en cadena amb totes les adreces ben visibles.

Normalment, el Pepet, com la gran majoria quan rep un correu d’aquests reenviats, mira la gracieta adjunta i si li fa el pes, també ho reenvia als amics. Simplement selecciona els destinataris, els afegeix i llestos, correu enviat. La conseqüència és clara, tots els destinataris veuran a qui ha enviat el correu. I el que encara és pitjor, totes aquestes adreces es propagaran per la Xarxa.

Es propaguen perquè una de les següents persones que rep el correu fa el mateix, i ja tenim el correu ben farcit d’adreces: les dels amics del Pepet i les dels amics de l’amic del Pepet. I així successivament fins que ens arriba a nosaltres i hem de buscar enmig de la merda i les adreces per a trobar el cos del correu (quan és un acudit dolent m’alegra moltíssim).

Tots aquests correu plens d’adreces, tard o d’hora acaben en mans d’un generador de correu brossa. Sigui perquè li ha arribat a un spammer que recull adreces manualment o perquè algun dels seus fastigosos bots ha recopilat les adreces del Pepet i companyia, i les ha guardat a la base de dades de bústies on enviar-hi les fantàstiques promocions de Viagra, Cialis i allargaments de titola. La resta de la història ja us la coneixeu.

Com veieu potser sembla una bajanada fer servir aquest camp dels correus que allí-està-però-passo-d’ell, però no ho és. Tots aquells que l’havíeu ignorat o menyspreat, accepteu aquest humil consell si us plau: utilitzeu-lo cony! I si de pas netegeu les adreces de les anteriors víctimes del reenviament ja seria la hòstia.

Jo mateix de vegades he aconseguit alguna adreça que no tenia amb aquests mètodes, ja ho diuen: en caixa oberta, el just hi peca.

Mireu que acabo de trobar! Si no fas servir la còpia oculta et poden fotre una multa de 600€!

De vegades entres en un lavabo de restaurant (sí, és una obsessió) i et trobes en aquella odiosa situació en que mataries a l’il·luminat que va pensar que seria graciós posar una torca i un cargol per distingir dones i homes.

Entres, hi ha foscor, mires a la porta i veus una cosa rara, metàl·lica, encaixada dintre la porta, i la del costat més o menys el mateix però més allargada. No saps on collons has d’entrar i llavors sents que ve algú, et fots dintre del que tens més aprop i llavors ho veus, l’has cagat. Quan surts la noia que senties que venia et mira amb mala cara i tu la fas de circumstàncies. Serà malparit el de la torca i el cargol, ara ho veig…

Doncs això és precisament el que no em va passar amb el restaurant al que pertany la fotografia, vaig acostar-me a l’entrada i no vaig dubtar ni un segon. La tercera cama del petit homenet de fang indica clarament l’entrada pels mascles i encara que aquell carall imponent em va intimidar una mica en passar per sota, vaig acabar fent un riu ben tranquil i sense haver-me hagut d’exprimir el cervell. Les coses clares i la xocolata espessa!

Recordo que a finals del 2006, quan encara llegia Microsiervos, vaig veure-hi un widget que els hi havien programat els de Beon4U. Simplement era un programet que mostrava els enllaços als últims apunts del blog.

Suposo que en aquell moment em va fer gràcia i per això en veure que podies dissenyar el teu widget, en vaig fer un per a utupia. La sorpresa va ser que un cop acabat de configurar-lo no el podies descarregar sinó que s’havia d’esperar fins una data incerta.

Pràcticament un any i mig després he rebut un correu dels de Beon4U on em diuen:

El team beon quiere darte la enhorabuena, tu widget “apunts utòpics www.utupia.com/blog” será widget del día el próximo día 2 de abril del 2008.

Durante 24 horas tu widget será publicado en nuestra página principal para que todos los visitantes del sitio web puedan descargarlo y seguir tus noticias directamente desde el escritorio.

No sé pas quan de temps porta penjat, m’ha sorprès veure que a hores d’ara l’andròmina ha estat descarregada 121 vegades. Poquetes comparat amb els més populars, però m’ha agradat veure que potser sense ni haver passat per aquí hi ha hagut més d’un centenar de persones que els ha cridat l’atenció.

Aquest tipus de petits programes instal·lables són ginys, en anglès widget, que ofereixen serveis com per exemple, les últimes notícies, el temps o mapes, entre molts d’altres. Diferents portals o desenvolupadors de sistemes operatius els anomenen de maneres diferents: Yahoo! Widgets, els Dashboard widgets dels ordinadors Apple Macintosh, els Gadgets de Microsoft o els gadgets del Google Desktop.

Aquest en concret té coses millorables: no és lliure, només està disponible per a Windows, no disposa d’idioma català (poc important perquè a penes hi ha text del programa, però si per exemple fós lliure tindria versió catalana) i requereix tenir instal·lat el Framework 2.0 de la plataforma .NET.

Si malgrat tot us crida l’atenció i us l’instal·leu tindreu en pantalla una petita llista dels últims apunts d’utupia com a la imatge, que s’oculta automàticament i és accessible des de la safata del sistema.

Als que us hagi agradat l’idea i tingueu un blog que s’actualitzi més sovint que aquest, per exemple vàries vegades al dia, us pot ser més útil o interessant. A la pàgina de factoria ho podeu provar, a veure si ara ja tarden menys d’un any…

Actualització a dia 2 d’abril a les 15.08

No sé l’andròmina és o no el widget del dia, perquè resulta que tenen la pàgina principal de la web caiguda. Mostra un error Error en tiempo de ejecución i ja porten hores així, no dóna gaire bona imatge de la companyia…

Útil per a persones que tenen contractat el servei d’ADSL a 1Mb per 39,90€ amb aquests incompetents.

Per començar dir que si que si tingués una alternativa fiable i a bon preu a Telefónica ja faria temps que no cobrarien ni un duro de casa meva, però al poble on visc -segons els seus tècnics m’han confirmat- la qualitat de la línia és desastrosa i si ells mateixos ja no poden oferir un bon servei molt menys la resta de companyies, que utilitzen la infraestructura de Telefónica. Moltes companyies ni s’atreveixen a donar-nos servei d’ADSL i feina rai perquè els ex-monopolistes concedeixin noves altes.

Dit això, fa anys que hi tinc contractat el servei d’ADSL. Al principi tenia 500Kb de baixada, després ho van passar a 1Mb i als antics clients també ens ho van pujar de forma automàtica. El problema va venir quan a més van oferir les trucades gratuïtes a fixes nacionals estatals, això no ho van aplicar als antics clients. Vaig considerar que era una injustícia de la mida dels meus collons quan porto 3 dies sense poder connectar-me, i al cap d’unes trucades recordo que me’n vaig sortir i també em van incloure les trucades a fixes dintre dels 39,90€ mensuals a més de l’ADSL.

Ara fa poc vaig veure un anunci que deixava ben clar que després d’alguns mesos gratis i martingales vàries, els nous clients que contractin ADSL a 1Mb pagaran 29,90€ i continuaran tenint les trucades a fixes incloses. La mare que els va parir! Ja tornen a dar pel sac als que fa temps que hi som, perquè d’aplicar-ho automàticament ni de conya, espereu asseguts.

Així que he tornat a fer les gestions, no massa complicades, per a que m’apliquin la rebaixa. Als que teniu la connexió amb aquests impresentables suposo que us pot interessar. Simplement heu de trucar al 1004 amb educació, molta fermesa i ben informats.

Les primeres trucades que vaig fer van ser infructuoses, volia que m’atenguessin en català i al cap d’un quart d’hora esperant me’n vaig cansar. Tinc pendent fotre’ls-hi una reclamació.

La primera en castellà també, em va atendre un operador d’un centre d’atenció al client d’aquests que tenen a l’estranger. No cal dir que me la bufa d’allà on siguin o on estiguin, però quan veus que confonen megues amb gigues, velocitat de baixada amb límit mensual i routers amb supositoris, el millor que pots fer es penjar i provar a veure si el que toca a la següent sap de que parla a la feina.

El següent intent va anar millor, molt millor. Vaig trucar dient que estava interessat en la nova oferta d’ADSL que havien llençat al mercat per 29,90€. Molt amablement em van explicar que incloïa aquest paquet. Jo vaig deixar que m’ho deixés anar tot i…

operadora:

Blah blah blah, y blah blah blah…

jomateix:

Pues resulta que esto es exactamente lo que yo tengo contratado y pago 10€ más al mes.

operadora:

Ya, bueno, es que esto es para nuevas altas y blah blah…

jomateix:

(la vaig tallar de forma cordial) Me parece muy bien, y creo que seria una injusticia que esto no se aplique a los clientes existentes, además de que se debería premiar su fidelidad.
Ya me aplicaron una nueva mejora una vez con las llamadas a fijos y espero que lo hagan de nuevo, en caso contrario empezaré las gestiones necesarias para una reclamación formal y me daré de baja si no me lo conceden.

operadora:

Espere un momento por favor… Sí, es posible, le voy a realizar el cambio.
Hecho, se aplicará des de mañana mismo

jomateix:

Muchísimas gracias por su eficiente gestión. (no com l’altre)

Ja ho veieu no és gens complicat, només cal paciència i no arrugar-se quan et porten la contrària. I si al primer no et funciona ho tornes a provar, i si cal, podeu dir que Un amigo llamó y se lo hicieron ¡eh! ¿A mi porquè no? ¡Te voy a meter una querella que te vas a cagar!

Si us hi fixeu, en realitat no posen gaires pegues, compten amb el trist fet real que no fent-ho de forma automàtica moltíssima gent no es preocuparà de trucar per demanar-ho. No sigueu rucs! Truqueu i que no us fotin ni un euro de més!

11 d’abril de 2008, funciona: Almenys un parell de persones m’han confirmat que ja han rebaixat la seva quota sense masses dificultats.

Encara tenia correus pendents de llegir d’aquesta Setmana Santa passada, i entre ells me n’he trobat un digne de mencionar. Els Mireia Galindo, m’han enviat l’enllaç d’un blog, Lo cacao de la FACAO, que ha nascut per donar a conèixer uns fets greus ocorreguts a la Franja de Ponent i que desgraciadament han silenciat els mitjans catalans, o n’havíeu sentit alguna cosa a la ràdio, televisió o diaris?

Aquest són els fets explicats per ells mateixos:

Avui, 6 de març de 2008, ha estat un dia especial, perquè gràcies als blaveros de la Franja hem conegut els budells de l’Estat. Fa un temps, vam dir públicament que la FACAO era una larva de l’extremadreta violenta a la Franja. No ho fèiem perquè ells pensen diferent de nosaltres sobre la llengua catalana. Ho dèiem perquè han promogut la violència, es manifesten amb partits d’extremadreta, s’associen amb altres grups violents i han pertanyut a partits que neguen els mínims principis democràtics. No era tonteria. I la conseqüència d’aquella denuncia és que, de moment, nosaltres hem patit un judici, una detenció policial, una retenció a calabossos i una confiscació de mòbils i informació personal per temps indeterminat. Ara és la millor oportunitat per a que defensem la nostra denúncia pública i la fem arribar a tots els racons, allà on volen que callem.

En el seu dia, quan en van parlar al blog de la Mireia ja vaig dir-hi la meva i també vaig mostrar el meu suport a la causa del nou blog. Però no ho havia publicat i crec que com més siguem els que ho donem a conèixer molt millor, tant de bo serveixi per a rescabalar el flagrant oblit que han patit per parts dels mitjans del Principat.