El blog ha arribat al seu sisè aniversari, i per continuar amb el és ja una tradició, ho celebro amb aquest apunt uns dies més tarde de l’efemèride, que fou el proppassat 27 de gener.
El primer que em ve al cap , és que, com en el darrer any el temps que li he dedicat al blog no ha sigut el d’anys enrere. El 2011, ha estat un any ple d’esdeveniments que quedaran marcats a l’història, com l’incident nuclear de Fukushima o l’eclosió de moviments com els “Indignats”; i com és costum, Catalunya ha rebut continuus atacs des d’Espanya i des de dintre mateix. En altres èpoques n’hagués parlat, però no durant el 2011. Molt sovint, perquè la informació existent era ingent i el meu punt de vista no aportava res de nou al debat, i penso que ens aquest casos el millor que es pot fer és callar, escoltar i llegir.
Però el que també ha passat, és que el que tant vaig criticar ara fa un any m’ha passat a mi mateix. M’he deixat absorbir una part important del meu temps per les xarxes socials, concretament Facebook. Quan de vegades he tingut la necessitat de cridar, d’expressar la meva opinió, d’emprenyar-me i fer-ho saber, m’he conformat en vomitar-ho a la xarxa social. El bo que té és que el debat és molt viu, la gent tendeix a intervenir i comentar molt més en l’àmbit de Facebook, i això m’ha permès dialogar i argumentar força. Però he de tenir present que tot això que he escrit, ja no és meu, és propietat d’una multinacional que en farà el que vulgui. Per això, un dels propòsits d’enguany, a més de renovar el disseny i el programari del blog, és establir algun mecanisme que em permeti opinar aquí, i que això també es publiqui a Facebook.
En aquest darrer any de vida de la criatureta, vaig llegir-me el llibre Indigneu-vos! arran dels moviments populars a les places d’arreu (vaig assistir a un parell d’assemblees però el seu funcionament i la manca de compromís amb la llibertat dels pobles no em va convèncer). I del pamflet en vaig extreure un parell de cites: una en que retrata la indiferència com a la pitjor de les actituds i una altra en que es reflecteix la demagogia del sionisme.
Com cada any, hi ha gent que se’n va, que passa a millor vida, que la dinya. I de la mateixa manera que vaig fer amb Samaranch, em vaig alegrar per la mort d’un altre franquista que no va penedir-se mai de ser un vil traïdor, botifler i feixista, Carlos Sentís. En quant a defuncions de feixistes, el 2011 hi hagué bona collita, ja que també va anar-se’n a l’altre barri l’ex-ministre franquista que més ha contribuït a que tot quedés atado y bien atado
, Manuel Fraga. Per acomiadar-lo, vaig recordar l’odi que ens tenia a Catalunya i els catalans. L’altre personatge al que vaig acomiadar, va ser Steve Jobs, que si bé mai m’ha despertat cap simpatia i també penso que té fusta de dictador, no va arribar al punt de repulsió que tenia pels altres.
En el que si he estat prou prolífic durant aquest any passat ha sigut en dibuixos, il·lustracions o composicions gràfiques. Vaig publicar tres imatges antigues, sense drets d’autor, manipulades amb l’intenció de donar-hi cert toc humorístic. Les retallades del govern català em van inspirar un aterridor Artur Mansdetisora. I per primera vegada, vaig publicar un dibuix meu, una tira d’un panda força viciós.
En aquests darrers mesos he encetat una nova col·laboracio amb El Replà, on publico una tira còmica inspirada en l’actualitat vinyolenca. La primera tracta sobre un nou pas de vianants, la segona recorda la superpoblació de mosques i tifes al poble, i la tercera segueix pel mateix camí, amb la guerra que ha donat els cuïcs i els mosquits tigre aquest darrer estiu.
L’avi Siset de Cals Ous no ens ha deixat pas, i continua fent-nos visites. Amb l’entrada d’any, es va cagar ben cagat en els tribunals espanyols; per Setmana Santa va parlar de com està canviant la manera de viure el Dia de la Mona; en plena primavera es va indignar per com ens deixem manipular pel futbol; a l’estiu no va poder evitar parlar de xafogor, cuixes i xoriços; i passada la Diada Nacional es va lamentar de com en altres pobles fan la mateixa celebració que el PP de Badalona, res en absolut.
Com a novetat, vaig acomiadar l’any amb una felicitació per a les festes nadalenques, en la que em trobava molt ben acompanyat per la família reial espanyola (al sortir vaig comprovar que encara tingués la cartera).
Fent quatre números, el senyor Wordpress diu que hi han publicats 348 articles i 1.183 comentaris, tot ben ordenat en 21 categories; i el senyor Akismet diu que m’ha protegit de 111.782 comentaris d’spam. Aquestes són les xifres d’un blog petit i humil, però del qual n’estic orgullós.
L’Analytics, que feia segles que no mirava, diu que l’article, de l’any de la picor, que explica com escoltar ràdio en català per Internet amb l’Screamer Radio continua sent el més visitat perquè la gent busca com escoltar ràdio per Internet. El segon més visitat és el dedicat a la Bouquet de l’anime Blue Dragon, una noia de pits exuberants; veient que la gent hi arriba buscant imatges de pits grans i pits grossos, i ens retrata als catalans, a molts de naltros si més no, com a amants de les glándules mamàries de grans dimensions. I seguint en la línia sexual, a l’últim lloc del podi he tenim l’article Carall, verga, semaler, on van a petar els que òbviament busquen caralls o semalers.
Seguint amb la tradició i per decència, gràcies a aquell petit grupet de lectors i comentaristes que van traient el cap per aquí fent-la petar alguna vegada, a tots ens agrada ser llegits i escoltats. I als nouvinguts o paracaigudistes dels cercadors, com deia el savi… Oh! benvinguts! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú!
escrit per l'utòpiq el Monday, 3 de September, 2012 
