Després dels aclaparadors resultat de les eleccions municipals del 22 de maig, les retallades vindran a tort i a dret. CiU amb Artur Mas al capdavant, es veuen legitimats per fotre tisorada allà on cagui. Almenys no es podrà dir que la gent no estava advertida.

En Siset de Cals Ous remuga de nou…

Que Antonio, com has acabat després de tants derbis, o clàssics, que lis diuen ara? Perquè jo ben tip, ja en tinc los collons plens de tant Barça, Madrid i la mare que’ls va matricular a tots.

Ja ho saps que jo soc perico de tota la vida, i xalo molt quan l’Espanyol guanya. Però jo la veritat és que ja fa un munt d’anys que si la cosa no va bé, que els bombin, jo no penso fer-me mala sang.

Aquets paios cobren carretades de calés, si els de l’Espanyol ja els compten a senallades, els del Barça en tenen per comprar-se països per a ells sols. I després naltros com a ruquets, quan es fan mal diem Oh pobret, que no podrà jugar durant tan de temps. Bons caps de pardal estem fets! Mentre los nostros fills i néts han d’anar a fer fenya cada dia de bon dematí, tots planyem al pobre jugador que no pot jugar, però cobra una milionada!

I l’altre dia vai sentir que es veu que els futbolistes de la lliga espanyola paguen menys impostos que en països més normals. Ja té dallonsis la cosa! Quina vergonya de país. Si per mi fos, ni un ral s’estalviarien! Als rics se’ls ha de collar bé!

D’això del futbol diuen que és l’opi del poble, com una droga, i ja tenen raó ja, perquè quan hi ha un clàssic d’aquets, o una final, o qualsevol sarau futbolero, sembla que anem ben torrats. Txec, ens tornem tots més justos que un pany de cop, com bésties sense cap.

Ja ens poden dar pel sac des del Gobierno de Madrid, ja podem estar buscant fenya fa tres anys, ja podem estar sense ni un ral, ja se’ns poden pixar a sobre des d’on sigui que mentres la pilota rebota naltros ens quedem badant veient com li foten patades. Antonio, cada camí tinc més clar que això del futbol ho van inventar els de dalt, per tenir-nos a tots els d’avall ben entretinguts.

En Siset de Cals Ous remuga de nou…

- Què joia, ja tens preparada una bona palma per beneir-la el Diumenge de Rams o vols que l’anem a comprar?

- No padrí, demà passat vaig a la neu amb el papa i la mama. M’han dit que als Quirineus hi ha molta neu i potser esquiarem per les muntanyes.

- Es diuen Pirineus fill meu, i me casun l’òs pedrer!

- Ho sento padrí, ja ho diré així, Pirineus.

- Perdona Hug, no m’enfado amb tu per això del nom. Però és que ja està bé, avui en dia no celebra les festes ni cristo, i mai més ben dit. Jo no ho soc molt de missa i de santificar totes les festes, però almenys el Nadal i la Setmana Santa, és lo mínim.

- A mi m’agrada quan vaig portar una palma molt grossa, padrí.

- I tant que sí. Quan ta mare era joveneta com tu, totes les nenes volien portar la palma més bonica i guarnida, i els nens la més grossa del poble.

- Sí, a mi m’agrada que sigui molt alta.

- Doncs mira petit, enguany no en portaràs cap. Ja t’ho passaràs prou bé jugant amb la neu fotent-te de lloros amb els esquis o el que sigui, però que sapiguis que no tindràs pas palma ni veuràs el armats, ni el Sant Crist ni res.

- Padrí… la mama m’ha dit que et digui que demà passarem a buscar la mona…

- Vet-ho aquí perquè havien de passar tan aviat! Com que marxeu fora a fer el salindengo, heu d’agafar la mona abans d’hora. Sort que ta avia és previsora i ja ho té tot preparat, que si no… Bueno, val més que ho deixem córrer.
Hug, si demà quan vinguis a buscar la mona li fas un petó ben gran a l’àvia, segur que et dóna uns dinerets. Però escolta’m, la meitat del que et doni, ho guardis a la vidriola i l’altra meitat si vols t’ho gastes en les porqueries que més t’agradin.

- Sí padrí. Però a la mona vull que hi hagi molta xocolata i una figura gran gran.

- Segur que tindrà molta xocolata. I a veure si l’any vinent et quedes per Setmana Santa, si tons pares no t’hi porten ja hi anirem tu i jo a veure els armats Divendres Sant de bon matí i al vespre també. Potser preguntarem si encara ens deixen fer anar les matraques per despertar els dormilegues, ja veuràs com xalarem. I també veurem com els nois que s’han de casar porten el Sant Crist, i també el Nazareno tot ben guarnit.

Mira que no soc molt de misses jo, però lo mínim és lo mínim. Els joves i no tan joves d’avui en dia no creuen en res, no respecten les tradicions, tiren sempre pel camí més ràpid i fàcil. En pocs anys ningú traurà el Sant Crist, a la processó serem quatre gats i els armats ja veurem com acaben. Fins i tot a mi em sabrà greu, però que hi farem així és la vida, plena de canvis.

Heus aquí una de les darreres i particulars dèries que tinc: agafar una imatge antiga, sense drets d’autor, retocar-la, manipular-la i dotar-la de cert humor -almenys pretesament-.

Una idea, que original o no, no és meva. El mèrit d’encendre la bombeta és d’un il·lustrador que publica regularment obres d’aquest estil a Married to the Sea.

M’agrada dibuixar, encara que no en sé pas massa, com es veu a la imatge. Fa temps dibuixava més, ara gairebé només quan m’avorreixo en algun lloc on tinc bolígraf i paper.

Normalment m’agrada fer persones, cares, mans, etc. figures humanes, vaja. Però em feia gràcia donar-li vida a un animal, i em va sortir això: un tira d’un panda una mica porcot. Probablement pel seu origen nipó, que ja se sap que els japonesos són els més depravats de faç de la terra.

Espero que us agradi, marranots/es ;-D

Com sol ser habitual en mi, i fent gala d’una de les meves ‘virtuts’, avui celebro l’aniversari del blog quan en realitat va ser el proppassat 27 de gener. Enguany però, tinc excusa i tot, resulta que fa gairebé una setmana estic amb febre i encara no me l’he tret del tot de sobre. Els primers dies inclús vaig anar a treballar, però poques forces em quedaven quan arribava a casa. I des de fa unes escasses hores, estic fent el rècord de temps sense suar com un porc. Però bé, centrem-nos…

Cinc anyets fa la criatura. Ja no creix tan ràpidament, ni aconsegueix robar-me tan de temps com anys enrere, però me’l continuo estimant i cuidant regularment. Les actualitzacions cauen amb compta-gotes, quan puc i vull, i seguint el ritme que em surt dels pebrots sense capficar-m’hi ni una estona. Però em començo a sentir un veterà supervivent, perquè en l’era dels féisbucs, tuiters i l’explosió màxima de tot tipus de xarxes socials, cada cop són més el blogs i blogaires que pleguen veles i es converteixen en un cadàver més de la blogosfera. Les xarxes socials tenen una importància i utilitat enormes, jo no en soc aliè, i queda més que demostrat en casos com els de les revoltes àrabs, dignes d’admiració i lloança; però penso que ens hi estem repenjant massa i sovint oblidem que són empreses amb l’únic l’objectiu de maximitzar beneficis. El que nosaltres hi diem, tot el que generem, tots els nostres missatges no són nostres, són d’algú que ens ven al millor postor, sigui un anunciant o un govern. El temps ens dirà si l’estem pifiant molt o poc.

En aquest darrer any, hem pogut llegir la nota d’una preocupada mare que no volia que el seu fill estudiés matemàtiques perquè en trigonometria enseñan senos y cosenos, lo cual me parece indecente, o literatura perquè Oscar Wilde era un gay de esos. També ha tornat a ressorgir la meva dèria envers la desigualtat davant la llei, i vaig parlar de les meves càmeres de fotos.

Encara que pugui sonar cruel i despietat, la veritat és que vaig celebrar la desaparició d’un franquista com en Samaranch, que mai va manifestar penediment del seu passat. I seguint amb la radicalitat del discurs, vaig comparar les actuacions sionistes del govern d’Israel amb el nazisme. I clar, al final, reflexionant, vaig arribar a la conclusió de que soc un radical. Justament després d’haver assistit a la més gran manifestació de la història de Catalunya, la del 10J.

Del viatge que vaig tenir la sort de poder fer a Japó, malauradament poca cosa n’he publicat al blog. De moment només vaig il·lustrar la seva extrema pulcritud i el mite dels tres micos savis de Nikko. Qui saps si més endavant repasso els milers de fotos que vaig fer i en publico alguna que vegi interessant.

Abans de que en ZP agafés les tisores grosses de retallar a l’estil de la dreta, vaig fer alguna proposta d’austeritat per a l’estat espanyol. Vés per on, es van quedar en això, propostes. La propera vegada li enviaré per correu certificat (amb la seguretat de que com a màxim s’hi torcaran lo ses).

L’avi Siset de Cals Ous ens ha continuat visitant. Cap al juny se li van inflar les boles i va dir-li adéu a Espanya. I clar, quan s’acostaven les eleccions vam conèixer quines eren les seves preferències a l’hora d’anar a votar. Ja posats, jo també vaig fer públiques les meves intencions de vot, amb les il·lusos intencions d’aconseguir alguna cosa.

Al final de l’estiu vaig fer una recomanació d’un llibre-còmic, unes historietes divertidíssimes d’uns conillets que tenen una gran imaginació per a suïcidar-se. Poc després vaig publicar una petita i humil històrieta en forma de còmic que havia dibuixat feia un temps i que també era de temàtica suïcida. L’única crítica cinematogràfica de l’any, va ser doble per a Buried i Machete. Aquesta última no va ser la millor pel·lícula del 2010, però sí amb la que més vaig gaudir.

I per acabar l’any, em preguntava, què pebrots tenia de dolent Wikileaks, ja que només veia que rebien garrotades per totes bandes i ningú sortia en defensa seva.

Fent quatre números, el senyor Wordpress diu que hi han publicats 326 articles i 1.155 comentaris, tot ben ordenat en 21 categories; i el senyor Akismet diu que m’ha protegit de 99036 comentaris d’spam. Aquestes són les xifres d’un blog petit i humil, però que a mi em sembla el més maco del món mundial.

L’Analytics diu que l’article, força antic, que explica com escoltar ràdio en català per Internet amb l’Screamer Radio continua sent el més visitat perquè la gent busca com escoltar Rac1 per Internet. El segon més visitat és el dedicat a la Bouquet de l’anime Blue Dragon, una noia de pits exuberants; veient que la gent hi arriba buscant imatges de pits grans i pits grossos, i ens retrata als catalans, a molts de naltros si més no, com a amants de les glándules mamàries de grans dimensions. I potser per allò de les eleccions, el tercer del rànquing és l’article on vaig fer pal·lesa la similitud entre l’Alícia Sánchez Camacho i el Jar Jar Binks.

Seguint amb la tradició i per decència, gràcies a aquell petit grupet de lectors i comentaristes que van traient el cap per aquí fent-la petar alguna vegada, a tots ens agrada ser llegits i escoltats. I als nouvinguts o paracaigudistes dels cercadors, com deia el savi… Oh! benvinguts! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú!

En Siset de Cals Ous remuga altre cop…

No en tenen prou amb fotre’ns els cuartos cada dia, no n’estan prou contents d’enviar-nos l’estatutet a can pistraus, dar-nos pel sac continuadament es veu que no és suficient. Ara Antonio, ens volen rebentar la cultura començant per la llengua. Casun els tribunals espanyols dels pebrots!

A Catalunya es parlen moltíssimes llengües, i dues en són oficials, però només una és la pròpia del país, el català. La llengua de França és el francès, la del País Basc és el basc, la d’Alemanya és l’alemany, la de Castella és el castellà, i la llengua de Catalunya el català. Cony, és que s’ha de ser més curt que un pany de cop per no entendre-ho.

Ara resulta que a les escoles la llengua de les classes ha de ser el castellà. Jo no sé si es que volen fer-ho tot el castellà o i que el català siguin quatre horetes mal comptades o volen separar a la canalla entre catalans i castellans. Però les dues coses són ben dolentes, més que la pesta.

Si els xiquets no aprenen català a l’escola, quan l’aprendran els fills de pares que parlen castellà? O els fills dels immigrants africans, sud-americans, o d’on coi vulguin venir? Si ara ja et trobes amb dependentes i cambrers que no saben que és un tallat, espera que els de Madrid es surtin amb la seva i aquí no ens entendrà ni Cristo.

I si fan això de fer uns la classe en català i altres en castellà, ja l’hem ben cagat amic Antonio. La canalla ja es baralla per tot, ara imagina’t que hi hagi dos bàndols, los de l’escola en català i los de l’escola en castellà. Que uns es diguin “Mira, aquells són castellans! Fora inadaptat! Immigrants!” i els altres “¡Catalufos! ¡Habláis polaco raro que sólo lo hablan cuatro gatos!”.

A Catalunya estem acostumats a rebre gent de tot arreu des de fa segles i segles, i per sort vivim en pau i no ens escalfem entre naltros, perquè al cap i a la fi tots som catalans. Ha vingut gent d’Andalusia i d’Extremadura i aquets i els seus fills són part del nostre poble i del nostre país, estan casats amb gent del país, tenen negocis, viuen bé i ara ja són d’aquí. Aquets últims anys ha vingut gent de tot el món, i ja comences a veure xiquetes negretes que fan d’anxaneta als Castells o sud-americans menjant pa amb tomaca. Com ha de ser!

Mira el Victorino, ell sempre ha parlat castellà, com sa filla, i mai a la vida discutiríem per això. Doncs justament l’altre dia em deia que a ells ja els hi està bé que l’escola sigui en català, que es així com ha de ser. Ai Antonio, jo només espero que en Mas i companyia, tinguin els collons de defensar lo nostro i no es deixin pixar a sobre.

Origen de l’imatge

De veritat, algú m’ho pot explicar? Què té de dolent l’existència i el treball de Wikileaks? Perquè, a més de les filtracions que regularment està fent públiques, bàsicament el que escolto i llegeixo són crítiques constants a l’associació i el seu principal portaveu o líder, Julian Assange.

No entraré a valorar en detall la importància de les revelacions fetes, o la pertinència de fer-les públiques; per mi totes són importants i considero extremadament positiu que el món ho conegui mitjançant documents verídics i contrastats. I la demostració de que el que està passant és bo, ho demostra que els poders dominants, l’establishment mundial, i tots aquells que lluiten vilment per mantenir l’statu quo estan nerviosos i emprenyats. Si ells borden és que Wikileaks va per bon camí.

Però al mitjans de comunicació i també en l’opinió pública sobretot el que hi veig són crítiques i acusacions, algunes de ben absurdes o fins i tot execrables.

Fotem-li al hippie anti-sistema

Una de les formes més comuns d’atacar Wikileaks i fotent-li garrotada al seu director, Julian Assange, periodista amb formació en física i matemàtiques i experiència com programador informàtic i hacker. El típic atac ad hominen, enlloc de replicar l’associació i els seus actes, ataca a la persona que dóna la cara.

Per exemple, la volgudament controvertida Rahola, a més de considerar-lo un perillós anti-sistema l’acusa de fugir de la justícia, de ser un trilero de la información, un manipulador i un trampós. S’ha quedat a gust. Si arriba a fer-li mal de veritat a algú segur que l’hagués considerat més perillós per al món que el mateix Llucifer.

Aquest paio és un violador!

Un altre exemple d’atac ad hominem. Sobre l’acusació de violació per la qual actualment es troba detingut, no puc analitzar-la en profunditat, perquè moltes de les qüestions legals que hi intervenen escapen al meu coneixement. Però seguint la pel·lícula dels fets, tenint en compte que les que l’acusen de no haver volgut utilitzar condó van aparèixer tranquil·lament en públic al seu costat, o que els fiscals suecs desestimaven el cas en contra de l’opinió dels seus governants, o comparant la persecució que ha patit Assange amb la que llibertat de que gaudeixen tants vaticanistes pederastes, almenys per mi, queda clar que tot és una farsa muntada per desacreditar-lo i a poder ser tancar-li la boca.

Rebentem la seva infraestructura

Si ells ens putegen nosaltres els esborrarem del mapa. Aquesta és clarament la postura d’EEUU i el salvador del món, Obama. No és publica, està clar. Però tots hem vist la persecució que s’està fent minant les seves fonts de finançament, o pressionant a les empreses perquè no puguin ni tenir presència a Internet. Afortunadament no ho han aconseguit del tot, però segur que han fet mal i no s’aturaran ara. Algú dubta de que els problemes que tenen no es deuen a les gestions dels nostres governs, començant pel de Washington?

Jo sóc periodista, aquest paio és un impresentable xupacàmeres

Que us passa periodistes? Perquè esteu tan nerviosos? Wikileaks no us pren la la feina, us en dóna. La informació crua i ingent que publica Wikileaks s’ha de tractar, de cuinar abans de servir-la al gran públic per a fer intel·ligible i digerible. Esteu tan irritats, que alguns feu acusacions tan febles, tan ridícules com atacar el nom de l’associació.

De veritat, dit amb el respecte que tinc per la professió com a periodista local no professional amb amics dintre del gremi, teniu altres temes més importants de que preocupar-vos. Els problemes actuals del periodisme són molts i Wikileaks no és un d’ells.

Aquests subversius només s’atreveixen amb EEUU i Europa

No senyors, no. També ha revel·lat secrets que perjudiquen a països com Xina o Rússia, o sigui que ja n’hi ha prou d’aquesta cantarella. Espero i desitjo que rebin tots els estats que s’ho mereixen, i fins ara s’està demostrant que és així.

Wikileaks només diu coses que tots ja sabíem sense importància

No, això no és cert, però els periodistes, insisteixo, sembla que estan emprenyats i aquest és un altre flanc per on ataquen. S’han revel·lat nombroses informacions que no se sabien, i potser sí que la majoria ja se sabien o es sospitaven, però ara es té la constatació, es demostrar i argumentar amb documents.

Recordo estar discutint amb un amic i sobre el cas Couso i quan jo li deia que n’estava segur de que els governs de la Moncloa i La Casa Blanca treballaven per evitar que els cas arribés a bon port, ell afirmava que això eren exageracions típiques dels anti-americans. Doncs bé, ara tinc arguments irrefutables, que em respondrà? Ja us ho dic jo, atacarà a Wikileaks.

Resumint…

Per a mi, l’aparició en escena de Wikileaks ha estat una de les notícies més bones dels últims temps. N’estic fart de viure en un món on els mandataris sense escrúpols actuen mafiosament i a damunt ni els podem acusar, un món on tothom fa trampa i això es converteix en norma, un món on el diner mana per damunt de qualsevol cosa, un món on les olimpíades i mundials es celebren en països no democràtics només per interessos econòmics, un món on s’abandonen pobles oprimits per geo-política, em fa fàstic. I crec que Wikileaks pot contribuir a reduir aquestes injustícies, així que Visca Wikileaks!