L’home de gel, el que no sortia a les travesses de Tele5, el noi capaç de bogeries insensates i a la vegada de mantenir la fredor dalt d’un pòdium, el guanyador que mai llença l’ampolla de champagne, Kimi Raikkonen, ha guanyat el seu primer campionat mundial de Formula 1; el primer per Ferrari després de l’adéu del Kàiser (que segons he sentit va recomanar en persona al finés als italians).

No s’exclama quan guanya però tampoc renega quan perd, és tenaç i un gran pilot que ja havia sigut dues vegades subcampió mundial. Finalment s’ha proclamat campió mundial de pilots de Fòrmula 1 d’aquesta temporada 2007.

Durant tota el curs ha fet els deures i ha guanyat 6 grans premis, 2 més que els pilots de les bales platejades. Pel que diuen és un xaval amb qui dóna gust treballar i crec sincerament que s’ha fet justícia amb la seva victòria, s’ho mereixia i es mereix totes les felicitacions que deu estar rebent.

El meu campió desitjat era en Kimi, com no podia ser d’altra manera, però sincerament comptava amb Alonso com a favorit per uns factors importants: l’asturià era l’actual campió, un pilot fred i intel·ligent (no em cau massa bé, però al cèsar el que del cèsar) i ja em suposava que l’anglès no aguantaria la pressió. Tanmateix, la simpàtica fotografia que vaig col·locar damunt la televisió li van donar l’empenta necessària per guanyar, jo i el Mag Fèlix ho sabíem.

Ni Hamilton ni Alonso, ni el nen mimat ni el nen rabiüt, cap dels dos pilots s’ha emportat el títol i per tant tampoc els tramposos de McLaren, fet del que me n’alegro especialment. Els dos joves pilots han lluitat per la victòria des de principi de temporada, però ni l’un ni l’altre ho han fet de manera noble, s’han perjudicat mútuament tant com han pogut i de les maneres més barroeres possibles. Però el vertader perdedor de l’any és Ron Dennis i tota l’escuderia McLaren, que com diu el mestre Joan Viladelprat, no han sigut un equip i això els ha dut a la derrota.

A l’Scuderia Ferrari s’han comportat com un equip des del principi fins al final, no hi ha hagut estirabots i no han llençat la tovallola en cap moment. Això demostra que l’estratègia òptima per a guanyar en aquest esport és tenir un pilot cap de files i un bon segon, lleial i bon company. Com ha demostrat ser-ho Felipe Massa, que es mereix també el seu reconeixement.

Per segon cop en el mateix escrit, i sense que serveixi de precedent, elogiaré a Fernando Alonso. Que es va comportar com un senyor des de l’inici de la cursa fins al moment de la pujada al pòdium. Va felicitar a Raikkonen i Ferrari a la roda de premsa i va fer-se nombroses fotografies amb els campions vermells (jo crec que en part per refregar la derrota a Ron Dennis i companyia). Fins i tot el declarat anti-alonsista Jean Todt va convidar a la festa del calaix a l’espanyol, tot semblava flors i violes, uns per haver guanyat i l’altre perquè no havien guanyats els dolents de la seva pel·lícula.

Sembla que els mastegots i les complicacions que ha tingut en aquesta temporada han humanitzat a Alonso i això ha provocat que recuperés bona part del suport social que havia perdut. Tant de bo continuï madurant i canviï tant que un dia pugui dir que aquest paio s’ha convertit en tot un cavaller a més d’un gran pilot. Les persones canviem amb l’edat i normalment és a millor.

I personalment, com a ferrarista empedreït que sóc, ahir em vaig emocionar, vaig fotre crits, vaig saltar, em vaig mossegar les mans senceres i de poc no desmunto el sofà. La tarda es va acabar encetant una ampolla de cava, envoltat d’amics (alguns no tant contents) amb qui havíem gaudit d’un final de temporada apoteòsic, que més es pot demanar?

Aquest article va ser escrit el Monday, 22 de October, 2007 a les 23:02h i està guardat a la categoria Sofà i butaca, Estar al dia.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.