Ja feia setmanes sinó mesos que no anava al cine, i malgrat el preu de les entrades, de tant en tant m’agrada escarxofar-me en una bona butaca davant una enorme pantalla i envoltat de grans altaveus.

I precisament aquest cap de setmana passat he anat a veure una pel·lícula de la que parlavem fa poc amb en Pol, El Laberinto del Fauno. Aquells qui la vulguin veure poden seguir llegint si volen, no tinc per costum desvetllar l’argument de les pel·lícules.

He anat a veure-la, principalment pel seu director, Guillermo del Toro. És impressionant i inacabable el catàleg de monstres i criatures que ronden pel seu cap: el vampir de Cronos, els escarabats de Mimic, els caça-vampirs de Blade II i el dimoni de Hellboy. Són pel·lícules plenes d’efectes, però la gran majoria són utilitzats magistralment, amb gust i al servei de la història.

Situem-nos en la història que ens ocupa: els fets transcorren en algun inhòspit paratge muntanyenc de l’Espanya franquista de 1944, i per l’accent dels personatges juraria que d’Astúries, tot i que no ho diuen enlloc. Un cruel capità feixista lluita en plena postguerra, des d’un centre d’operacions instal·lat en un molí, contra els maquis, la guerrilla republicana que encara resisitia des dels boscos.

Veiem aquesta trama a través dels ulls de la protagonista, una nena de 13 anys que es veu atrapada en aquell indret per raons familiars. I és ella qui introdueix a l’espectador en el món de la fantasia, un història paral·lela a la real que s’entrellaça de forma natural i atrapa a parts iguals, en aquesta realitat fantàstica és on apareix el faune, el laberint i d’altres éssers mitològics.

El millor: una cinta molt ben acabada, amb un Sergi López esplèndid en el paper de franquista malparit (són sinónims?), que atrapa a l’espectador.

El pitjor: un pèl massa de realisme per ser de Del Toro, alguns aspectes de la trama són molt previsibles i per sort la mare encarnada per Ariadna Gil no té més protagonisme, perque és nefasta en el paper.

Resumint, un bon film, al que li posaria un 7′5.

Si algú es mor de ganes de veure’n més imatges i informació poden fer-ho en el vídeo del trailer, a la web oficial o a la web oficial en Castellà (que quan jo he visitat no funcionava) o aquí.

He rebut un correu-e d’en Dessmond on diu:

L’Exèrcit Català de Pekín lluita només per les grans causes i es replega en les terres més frondoses i en els paratges sempre més verges.

L’Exèrcit Català de Pekín avança sigil·lós en les planures del nostre cor, solca rius i mars i travessa quantes llacunes siguin necessàries per a la cerca d’adeptes. D’aquells que volen lluitar sense vessar cap sang, però amb manifesta contundència.

L’Exècit Català de Pekín mai cau pres, perquè els esperits sempre romanen lliures. I és la força de la raó, que és la Força.

L’Exèrcit Català de Pekín avança sigil·lós, per desplegar aquesta Força el dia 24 d’octubre. L’Exèrcit Català de Pekin entrarà amb tu al concert de’n Bruce per dur la seva arma de pau: la senyera. Porta la teva senyera i treu- la quan en Bruce, convertit en comandant de l’Exèrcit, entoni la cançó “We shall overcome”, himne de tots els pobles oprimits. Atia-la suaument el temps que duri la peça, però no cridis, no insultis, no facis ni un petit soroll.

Que el món sàpiga què vol l’exèrcit més poderós de la terra. Que el món sàpiga que l’arma més poderosa és la raó. Que el món sàpiga que no hi ha cap llei feta per l’home que aturi aquesta raó. No hi haurà cap pistola, cap paraula, cap humiliació; només l’embat de la senyera farà despertar tantes consciències adormides i foragitar els il·lusos enterradors.

Pel que diu al correu la cançó ‘We shall overcome’ té una versió catalana que als anys 70s es va traduir com ‘Lliures hem de ser’, i que esdevingué tot un símbol de protesta a Catalunya, quan a la resta de l’Estat grinyolaven en Tony Ronald, en Pablo Abraira i en Nino Bravo.

Jo no aniré al concert del Boss, però si hi anés faria el mateix que ell: portar-hi una senyera de cal Déu.

Si algú dels que llegeix això té entrades per anar-hi l’animo a seguir la iniciativa de l’Exèrcit Català de Pekín (que semblen uns torrats amb bones idees).

Com els més observadors ja hauran vist he canviat el logo, potser no és un canvi significatiu de disseny com per fer-ne un apunt, però l’escric per dues raons.

La primera és dir d’on l’he tret per si algú vol fer-se un logo web2.0 en escassos segons. He generat la imatge original en una web on el mateix autor diu: It was created as a joke, not a serious logo maker. But feel free to use it to make a logo. Ens diu que la web és un simple creador de logos de fireta i que tots són similars. Però si et prens tan poc seriosament el teu blog com per fer-lo servir, doncs endavant, i com que em va fer gràcia, doncs mira, l’he agafat.

Jo el que he fet és agafar la imatge que et genera i fer-hi una mica de bricomania gràfica de nivell bàsic: unes retallades, unes transparències, s’hi afegeix la conya del 2.0beta i a córrer!

A la imatge d’aquest apunt hi podeu veure el logotip anterior, que era simplement text. I aquesta és la segona raó, si a algú li agradava més, o no, o creu que l’actual és una autèntica cagarada; com sempre és lliure de dir-hi la seva. Que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú…

…El client ha comunicat les seves peticions, i es tracta de que tu proposis una possible solució per a les seves necessitats. I el que no sapigues, t’ho inventes i ja està.

Resposta d’un professor de la UOC a un alumne que preguntava per aclarir els seus dubtes respecte el plantejament d’una pràctica. Es demostra que en tots els àmbits és necessari tenir una bona capacitat d’inventiva. Això sí, quan inventis fes-ho amb seguretat, no dubtis mai, llavors segur que et creuen.

El divendres són per això, per saludar el cap de setmana amb un bon somriure divendril, objectiu que es pot acomplir amb aquest humil recull de tonteries de la mida d’un campanar.

O no és per descollonar-se que la senyora ministra de Cultura del govern espanyol digui aprofitarà ara que bé en Bill Gates i le pediré el dominio de la Ñ en la red? Jo he rigut una estona que ho he llegit.

També ajuda a començar bé el descans setmanal rient d’una grandiosa estupidesa com que ¡¡El Word és de izquierdas!!. Els que si que se suposa que són d’esquerres són els 4 gats que han revolucionat el congrès amb el video meitat veritat, meitat mentida, del robatori de la cadira den ZP. Sí, ho he de reconèixer, també m’ha fet gràcia tot i ser una campanya més dels de Amo a Laura.

Tampoc dónes molta credibilitat a una empresa que sents anomenar Matasano Security, és d’aquelles ocasions en que no acabes de veure l’orígen lògic del mot.

Com no, si el que és vol és riure sempre és pot recórrer a can Youtube i trobar-hi, per exemple, un clàssic entre les perles televisives, o unes classes per alleugerar les ànsies de la pubertat en forma de dibuixos animats (o sigui masturbant-se).

Però quan he rigut més ha sigut escoltant i veient a l’Alonso, deixant anar floretes en contra el seu equip de l’estil: Algunos en Renault están contentos, así no me llevo el Nº1 a otro equipo, i també al veure com li contestaven. També m’ha alegrat veure que no sóc l’únic que té al·lèrgia al bocamoll del Lobato, em resulta insuportable. I la cirereta ha sigut assabentar-me que el mecànic de la pifiada amb la roda era el mateix que ja havia fotut la pota a Hungria, al pobre xiquet l’han rellevat del seu càrrec.

La veritat és que va valdre la pena aixecar-se el diumenge a quarts de nou del matí sense a penes dormir per veure com guanyava un campió.

Actualitzat - 9 d’octubre de 2006: el que va passar ahir ja no em va fer gaire gràcia, segurament Schumacher s’acomiadarà sense guanyar el campionat però almenys ho farà com un campió.

O a algú no li va agradar la senyal de rrega i descàrrega, o el que la va penjar no va assegurar gaire els cargols.

Sigui com sigui ni es llegeix bé, ni està correctament col·locada, o sigui que si algú li posessin una multa per aparcar en aquesta zona de càrrega i descàrrega només li caldria una fotografia com aquesta per recórrer i que li retiressin la sanció…

Localització: paret del mercat de Reus.

No m’agrada ser dels que quan Google se li escapa un pet corren a comentar-ne la olor, però aquest cop m’ha fet il·lusió.

Com que els caps de setmana és quan més acostumo a desconnectar de la Xarxa i les màquines en general (agraeixo a qui ja sap que sàpiga desenganxar-me de davant la pantalla, sinó em treuen d’aquí m’hi quedaria perennement), és quan se’m passen més coses per alt. I aquest dilluns m’he assabentat que el diumenge la versió espanyola de Google va modificar el seu logo incloent-hi una referència al món casteller.

Com diu en Xavi, justament quan es celebrava el Concurs de Castells de Tarragona, i que precisament al logo surten els de Vilafranca, que van ser els guanyadors del Concurs… la samarreta és de color verd. Curiós, oi?

El que m’hagués agradat de veritat és que Google hagués aprofitat aquesta ocasió per estrenar el domini www.google.cat que té comprat i no utilitza, enlloc de fer-ho a la versió espanyola. Tot i això m’ha agradat, i si no m’equivoco és el segon cop que els del cercador decideixen fer un petit homenatge a la cultura catalana, després d’haver-ho fet en primer lloc amb Joan Miró.

I per acabar una dada per les conspiranoies: Per què ha desaparegut el logotip original dels servidors de Google? Per què no han desaparegut altres homenatges en versions locals com per exemple els de Suïssa, Índia o la Xina?

Actualitzat: sembla que el logo dels castellers ha ressucitat d’entre els bits dels servidors de Google España.

Doncs sí, així de cru és el que ens diuen, que no tindrem una casa pròpia en tota la nostra punyetera vida.

Probablement per a molta gent això no és res necessari, s’hi pot estar molt bé de lloguer, no ho nego. Però, per a mi que no tinc casa pròpia i m’agradaria tenir-ne, cada cop que penso en habitatge em ve un fort mal de cap.

Deu ser pel fet de voler tenir la seguretat de que és teva i hi pots fer el que vulguis, o que allò que hi inverteixis és per tu i no se’n aprofitarà un altre quan et facin fora, però el fet és que a mi m’agradaria tenir casa.

I posant per exemple el meu poble, la cosa està força difícil sinó tens un bon raconet i estàs preparat per afrontar més de 30 anys d’hipotèca. Fins ara a Vinyols i els Arcs hi viviem unes 1.300 persones, però en pocs anys -quan acabin el que s’està construint i el que està previst- calculo que com a mínim doblarem la població. Això ha fet que els preus siguin dels més cars de la zona, i com reflecteix una petita enquesta, sembla que el joves del poble que no tenen alguna propietat de la família per anar a viure estan prou amoïnats.

Per tot això, quan el cap de setmana passat a Barcelona em van donar l’adhesiu que veieu a la imatge, gràcia no em va fer. Però el que anuncia aquesta publicitat és precisament una manifestació en contra d’aquests problemes que afecten a l’estat espanyol, i no cal dir que de forma molt important a Barcelona i tota la costa catalana.

És una manifestació en contra de la causa d’aquest problema: la especulació i la corrupció; que són els factors que han creat aquesta bombolla inmobiliària, la qual desitjo que rebenti ben aviat esquitxant de pèrdues a tots els podrits.

Us copio la convoctòria, per a qui vulgui passar un cap de setmana per la metròpoli catalana:

MANIFESTACIÓN:
18H Plaça Catalunya
(acciones, camiones con sound system, performances, música en directo, karaoke antiespeculación y mucho más)

SÁBADO POR LA NOCHE
(Al finalizar la manifestación):

Montaje del campamento (no olvides tu tienda de campaña)
Pase de vídeos sobre la situación de la vivienda
Cena y música en vivo

DOMINGO POR LA MAÑANA
11h Desayuno vigorizante con chocolate y churros

Infopoint (todo lo que siempre quisiste saber sobre el problema de la vivienda: documentos, consulta con expertos, consejos y punto de contacto con la asamblea por una vivienda digna de Barcelona)

La organització té pàgina oficial i també una d’especial per a Barcelona. I seguint en la meva tossuda mania de criticar allò que no m’agrada, no m’estaré de queixar-me per no trobar la pàgina en Català. A excepció de dos apunts tot està en Castellà.

Sembla que és molt difícil fer pàgines bilingües de veritat, com es pot comprovar amb d’altres exemples, i crec que és un error si es busca tenir el màxim poder de convocatòria. Si jo vulgués que el màxim de gent llegís, visités i s’interessés per una pàgina, la faria en Català, Castellà, i si cal Anglès, a no ser que tinguis clar que només t’interessa captar una part dels possibles visitants.

De totes formes, això és una iniciativa d’un grup de gent que col·labora voluntàriament i amb bones intencions, així que suposarem que ha sigut per falta de temps i mitjans, i no per manca de voluntat. Els desitjo molta sort en els actes previstos.

Actualitzat el dijous, 7 de Desembre de 2006: la gent de V de Vivienda m’avisen amb un comentari que el 23 de desembre tornen a la càrrega felicitant el Nadal amb una nova manifestació, tot el meu suport a aquesta protesta contra una situació insostenible.

Deixant de banda petits problemes, les festes de la Mercè em van anar a les mil meravelles. Vaig estar en concerts pel centre de Barcelona i també vaig passejar-me pels que feien al recinte del Fòrum, i no vaig tenir cap problema.

Però el dilluns quan ja marxava vaig veure el metro extraordinàriament ple, era tot el ramat de persones que tenien per destí el Fòrum. Segurament els que jo vaig veure ja no devien ni entrar, unes 70.000 persones es van quedar fora.

La veritat és que, potser tanta gernació no era previsible, però era d’esperar. S’havia de tenir en compte la capacitat de convocatòria de El Canto del Loco, que acabaven d’omplir no feia massa dos Sant Jordi seguits. Però, sortosament veient la que que es va muntar, per vàries raons no tenia cap intenció d’anar-hi: els vaig veure en directe no fa massa, l’endemà havia de treballar (no treballo a Barcelona) i tampoc m’agraden especialment.

Per mi, amb un criteri tan subjectiu com el gust personal, el pòdium dels destacats de la Mercè són:

En tercer lloc l’escriptor de l’autògraf que veieu a la imatge, en Mazoni, amb qui vaig tenir el plaer de parlar una estoneta. És un xiquet molt proper i simpàtic, em va caure molt bé. Entre d’altres coses vam parlar sobre la mula, i no diré massa per a que la seva discogràfica no s’enfadi, però diguéssim que no esta precisament en contra del que alguns mal anomenen pirateria. Encara que estigui dedicat, potser a algun col·leccionista, li fa gràcia la signatura, així que si voleu només cal que cliqueu a la imatge per descarregar-la en PDF.

En segon lloc Roger Mas. El lleidatà no va decepcionar i va fer un concert dels que van de menys a més, de melodies a ritmes. Les quatre gotes que van caure no van buidar gens la Plaça Catalunya, i els crits d’un inútil no van semblar pertorbar gens ni mica al cantautor.

I, indiscutiblement, en primer lloc: Antònia Font. El concert davant l’antiga fàbrica Damm, va ser apoteòsic, va començar amb un públic espectant i finalment els va deixar exhausts. Era impressionant com a mida que passaven els primers minuts, els carrers del voltant s’anaven omplint més i més fins a només deixar entreveure caps i mans que t’envoltaven.

El concert va començar de dia i va acabar ja ben fosc. Mentre la claror s’amagava, la gent s’animava més i més, i el pop s’enduria. Els dos punts àlgids de l’actuació va ser quan el cantant Pau Debon va deixar l’escenari a Joan Miquel Oliver i companyia, i es van marcar una acceleració de tempo sublim, i poc després amb el hit Wa Yeah i la gent saltant com a bojos.

Menció especial per les patates fregides d’una parada del Fòrum, compartides en plena matinada amb uns amics, que tant va agraïr al meu estómac com la cervesa fresca quan picava el sol.

No m’equivocava quan deia que el meu cap de setmana depenia de Renfe. Ja explicaré com va anar musicalment parlant (que va ser de meravella) però abans em ve de gust desfogar la ràbia que els treballadors d’aquesta companyia i el seu propi funcionament em fan acumular periòdicament.

Tenia previst agafar quatre trens, el primer el divendres, i després dels problemes de la setmana passada i el fet que s’esperessin més pluges no presagiava res de bo.

Podria haver-hi anat en cotxe, i tant. Comptant el 10€ de peatges i el la benzina d’anada i tornada, em sortiria per uns 30€ o 40€. Això és quatre vegades més del que val anar-hi en tren. I sense comptar el cost d’aparcar a Barcelona, zones blaves o verdes totes són del color dels impostos encoberts. I la veritat, no em puc permetre malgastar d’aquesta manera, per això vaig agafar el tren.

Per evitar-me problemes, minuts abans d’anar a l’estació vaig trucar a l’atenció al client per confirmar que no hi havien problemes -no hay ninguna incidència en esta línea, el máximo retraso es de 5 minutos. Però ah! amb Renfe mai se sap, en qualsevol moment et poden donar pel sac sense ni donar-te temps per untarte la vaselina.

Just en sortir, o més ben dit, quan haviem de sortir començaven els problemes. El tren no arrenca, llavors sembla que ho fa però s’atura bruscament. Es repeteix la jugada varis cops, i més divertit encara: el tren retrocedeix uns metres. Per cargolar-se de de riure.

Passen deu minuts i continuem igual, seguidament avancem un parell de pams, ara quatre. Quan portavem una mitja hora se m’inflen fins a explotar, m’aixeco i me’n vaig de cap a la cabina del conductor. Truco a la porta, no em responen, l’obro. El conductor en veure’m s’acomiada de qui parlava pel mòbil i em diu 4 minuts i sortim. Ah! perfecte, doncs li pregunto que si el tren disposa d’un fantàstic sistema de megafonia, per què no l’utilitza per informar als passatgers del que està passant. I em diu que no ho pot fer tot, al que jo li contesto que, almenys jo, prefereixo esperar-me un minut més i saber que passa, que no estar-me assegut rabiant i sense saber si m’estaré així 10 minuts o 10 hores. Tens raó, em contesta, i aquí acaba la nostra conversa.

He viatjat en trens a més de 30º de temperatura, he arribat incomptables vegades tard al destí, he fet varis cops més de 100km de peu al tren i en una ocasió vaig estar una hora des de l’estació de Gràcia a l’estació de Sants de Barcelona.

La infraestructures de Renfe són llastimoses i les avàries, suposo, no són a causa dels seus treballadors. Però és que quan hi ha algun problema, per postres mai t’informen del que passa i mai és disculpen, i això si és responsabilitat directa dels empleats.

La simpatia dels revisors o dels encarregats de les guixetes és simplement nul·la, de vegades arribant al punt de ser desagradables. I si algú es pensa que els fulls de reclamació serveixen per alguna cosa, que no es faci il·lusions, només et tornen els diners si el tren que arriba amb retard és de llarg recorregut, o sigui, res de regionals.

Per tot això i mil tocades més d’allò que no sona, n’estic fart, n’estic fins als collons de Renfe.