Ahir vaig estar al SIMO, la fira madrilenya per al professional de la informàtica: empreses fabricants de programari, programadors que van per lliure, distribuïdors, etc. Bàsicament per una conferència que m’interessava per noves aventures que em toca afrontar a la feina, “La movilidad como clave tecnológica“.

La primera conferència del dia anava a càrrec de Howard Rheingold. En la meva ignorància, ni tan sols l’havia sentit a anomenar, i resulta ser un reconegut escriptor especialitzat en les implicacions culturals, socials i polítiques de les noves tecnologies de la informació, com Internet i la telefonia mòbil; a més de ser el paio que es va inventar el terme Comunitat Virtual. La xerrada va estar bé, però no em va descobrir res nou, a excepció del terme Realitat Augmentada i del que encara m’he d’informar més.

A les següent conferències hi van haver representants de Telefònica, Vodafone, RIM, SAGE, Microsoft, SAP i HP. Sincerament, el que més em va agradar van ser les preguntes dels públic fetes a través de Twitter, i que moltes van servir per deixar fora de joc als ponents.

El representat de RIM, no volia ni sentir a parlar d’Android o iPhone. Va destacar que les Blackberry són molt millors per a l’entorn empresarial, perquè permet un control total del que fa o no el terminal. Si aquesta és la major virtut… Va haver de reconèixer que en els seus inicis la Blackberry Storm era penosa, no sense deixar clar que ara ja no, i que si algú no n’està satisfet és perquè ha canviat una Blackberry amb teclat per una altra que no en té i no s’ha esforçat en adaptar-se. Au, la culpa és dels usuaris.

Els de Telefònica i Vodafone, amb corbata blava i vermella respectivament, van rebre per la mala qualitat de les connexions, al que ells responien repetidament que l’estat espanyol és capdavanter en connexions per a mòbils segons els seus estudis de benchmark. El de Telefònica va arribar a dir que el que passa és que simplement quan s’arriba al límit de la tarifa plana contractada, la connexió segueix funcionant però “con menos alegria” [sic].

Als fabricants de programari els van fer passar una mala estona quan van fer-los preguntes dirigides a fer-los veure que els usuaris prefereixen sistemes més oberts com Android, Maemo o Moblin. I per altra banda, no van saber exposar molt bé les avantatges de comprar productes propietaris enlloc d’utilitzar eines lliures o gratuïtes com les de Google, precisament el gran absent de la jornada.

A banda de les conferències, algunes més interessants que d’altres, la fira en si no val gaire la pena. Un pavelló quasi exclusiu de Microsoft dedicat a promocionar Windows7 i un altre ple de petits estands on bàsicament omples la bossa de fulletons, en una hora es veu tot. En el que més temps vaig perdre el temps va ser en jugar amb el Microsoft Surface i el HP SmartTouch, una estona entretinguda.

A més de comentar el SIMO, tinc un petit deute pendent amb l’Òscar i el Pol. En l’anterior apunt em vaig animar a fer un dibuixet inspirat en quelcom que vaig veure en un documental. El dibuix en qüestió, un ratolí d’orelles grosses que s’assemblava al Micky Mouse. No vaig parlar concretament del documental, i ara toca fer-ho, s’anomena “RiP: A remix manifesto“.

Si no recordo malament, el vaig veure al 33 a una hora intempestiva, i em va encantar. Es tracta d’un projecte del director i activista web Brett Taylor, i des d’un principi va ser un projecte participatiu de cinema open source. Si hi ha algun protagonista, aquest és en Gregg Gillis tcc Girl Talk, un músic que crea amb la tècnica mash-up; i també hi apareixen testimonis de personatges tan rellevants com el fundador de Creative Commons, Lawrence Lessig.

El documental em va acabar d’obrir els ulls sobre el mal que està fent la defensa a ultrança de les lleis de copyright, els drets d’autor abusius i les patents. Per posar un exemple, Google acaba de patentar la seva pàgina d’inici. És que ara si jo faig una pàgina per cercar botigues de menjar vegetarià amb una caixa de text i dos botons, Google em podrà denunciar? Fins a on arribarem?

També vaig aprendre com les gasta la Disney, i com ha pressionat des dels seus inicis per augmentar les restriccions i sobretot els anys que duren les proteccions per drets d’autor. És per això i per com són els seus productes (que no m’agradaven ni de petit) d’edulcorats, poc autèntics, sense personalitat ni originalitat, que em fa por i em fastigueja com cada dia creixen menjant-se als seus contrincants; per posar exemples, Pixar en el seu dia i Marvel recentment.

Per tot plegat us recomano el film, que us podeu baixar en Torrent via The Pirate Bay.

Aquest article va ser escrit el Friday, 25 de September, 2009 a les 18:41h i està guardat a la categoria Programari, Maquinari i andròmines.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.