Oficialment potser no, però per mi, i em sembla que per la majoria, l’estiu ja s’ha acabat. No queden vacances per fer, el temps no convida a anar a platja, la jornada intensiva s’ha esfumat i per fi desapareixen les pèssimes repeticions de televisió i ràdio. Així que el període estival està caput, no cal que en Tomàs Molina m’avisi.

Personalment, no ha sigut el millor dels meus estius, hi han hagut alts i baixos. Vaig tenir la sort de poder viatjar a Japó a principis d’any o sigui que aquest estiu no hem anat gaire lluny, això sí, aprofitant tot el sol i platja que hem pogut. Hem anat a sopars i festes amb amics, a bons concerts, a balls de festa major, a tiberis en parella a restaurants deliciosos… això han sigut els bons moments. Sense oblidar la manifestació del 10J, aquest també va ser un gran dia per recordar.

Els mals moments, podríem dir que han sigut de tipus tècnic-mecànic. A principis d’estiu una Honda Scoopy de l’any de la picó va dir prou, almenys només en vaig pagar 300€ fa uns anys. Després li va tocar al Clio del 95, el pobre va començar a agonitzar i a hores d’ara el seu embragatge està per llimar ganivets. Farà unes setmanes se’m va fondre, literalment, un disc dur SATA de 500Gb on hi tenia la meva memòria gràfica en fotografies dels últims 10 anys; fins que no vaig trobar una còpia de seguretat que m’ha permès recuperar-ho quasi tot, les vaig passar molt putes, vaig tenir suors fredes. I per rematar el final d’estiu, una Vespa del 64 a la que li havia reparat el motor sencer s’ha gripat.

Un bona ratxa, oi? Però les coses són així, i per sort o per desgràcia, totes aquestes petites calamitats es solucionen amb calés. Serà qüestió d’estrènyer-se el cinturó fins a dificultar la circulació de la sang, i tot solucionat!

Doncs bé, fa uns dies, en la que potser va ser la darrera passejada estiuenca per Cambrils, vam passar per una llibreria i vaig veure un llibre que em va cridar l’atenció. Era petit, de color carabassa molt cridaner, en català i semblava de dibuixos. En obrir-lo ja vaig veure que me l’havia de comprar. A cada pàgina hi havia simplement una escena o petita història feta amb dibuix de línies, no gaire detallistes, sense diàlegs, i el final sempre era el mateix: un o varis conillets es suïciden d’alguna forma imaginativa i hilarant. Com per exemple es pot veure a la imatge, que és la portada del llibre, on un esmunyedís conillet vol acabar els seus dies ben torrat.

Potser va ser que per tot plegat l’húmor que em venia més de gust havia de ser negre, àcid i sarcàstic. Però la veritat és que estic passant bons moments amb el llibret. Ja me l’hauria acabat en un tres i no res, però me’l vaig prenent a petites dosis per assaborir-lo millor.

El llibre acaba de publicar-se en català aquest agost, l’autor és un premiat guionista britànic, Andy Riley, que també es dedica al còmic. Si properament us toca fer un regal i passa allò de sempre de no tenir ni idea de que comprar, penso que aquest llibre és una molt bona opció.

El llibre dels conillets suïcides, Andy Riley, Editorial Astiberri, ISBN: 978-84-9276970-4

Aquest article va ser escrit el Wednesday, 15 de September, 2010 a les 19:52h i està guardat a la categoria Personal i intransferible, Pàgines impreses.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.