La vida és injusta
La vida és, per si mateixa, la més gran de les injustícies.
Quan veig com gent a la que conec i que sé que són un tros de pà se’ls compliquen les coses, em costa d’assimilar. No saps perquè sense merèixer-ho només s’emporten garrotades i se’ls omple els camí d’obstacles. S’esforcen per tirar endavant i fer allò que els toca fer de la millor manera possible i en canvi, sovint per ells la felicitat és només un sentiment del que costa recordar-ne el sabor.
I el que em fa bullir la sang és quan me n’adono que moltes de les males persones que viuen en el meu entorn sempre porten dibuixat un somriure a les seves cares. Gent que actua amb mala intenció, que són egoistes i desconsiderats amb la resta de persones, duen una vida més fàcil. Com pot ser que a aquests cabrons la vida els tracti millor?
Una de les conclusions que sempre em venen al cap és: Déu no existeix o és un malparit.
I aquesta reflexió sempre em porta a una de les frases que tothom té present i que jo repeteixo massa sovint: la vida és injusta.
Aquest article va ser escrit
el Wednesday, 17 de January, 2007 a les 21:14h i està guardat a la categoria Personal i intransferible, Reflexions curtes.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.
Thursday, 25 de January, 2007 a les 0:46h
aix si… (no sé què dir més, ho has dit tot)
Thursday, 25 de January, 2007 a les 23:12h
És el que acostuma a passar en situacions com aquestes, les paraules no ens serveixen, només se’ns desperten sentiments com la ràbia o la impotència, almenys això em passa a mi.
I per cert, felicitats pel teu blog, sembla molt interessant
Friday, 9 de February, 2007 a les 18:11h
[…] La vida és injusta, ja se sap, però no per això deixen d’indignar-me històries com aquestes. […]