De pingüí
Demà em toca disfrassar-me de pingüí. No, no m’he de vestir d’en Tux, ni m’enfundaré dintre d’un d’aquests preciosos disfraços. Tot i que casi que ho preferiria.
M’he de vestir bé, com un senyor. He d’impressionar, sinó que pensaran de mi? Que sóc un vulgar mindundi? Doncs no!
Em posaré un bon vestit (que he hagut de demanar perquè no en tinc pas) i una corbata, i au, a vendre! Per sort, la corbata no és de llacet, com la de la imatge, sinó ja casi que m’hi cago nego.
Jo sempre dic que n’hi ha alguns que fan cuartos en això que anomenen informàtica -no m’agrada gens aquest mot- i no van gaire sovint encorbatats. Però si fins i tot ells n’han de portar de vegades, a un simple programador com jo està clar que també li tocarà el rebre.
Com podeu suposar, coses de feina; i és que ja se sap: Qui té el cul llogat, no seu quan vol
.
Aquest article va ser escrit
el Wednesday, 17 de May, 2006 a les 22:12h i està guardat a la categoria Personal i intransferible.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.
Thursday, 18 de May, 2006 a les 13:34h
Una feina ben maca que ha de ser aquesta de programador, i a les feines de “cul llogat” lo pitjor no deu ser haver d’anar encorbatat de tan en tan sino el sisisisisi com vostè vulgui i somriure cap aquí somriure cap allà, que no se si t’ha tocat aquesta desgràcia, però que això ha de ser lo pitjor, i alguns sous que es paguen als “culs llogats” joves, de misèria, la Laura ho veu cada dia. Petons, utopiq, i ànims per la jornada d’encorbatamenta.
Thursday, 18 de May, 2006 a les 22:06h
Gràcies pels ànims, la jornada ha sigut llarga però ha anat prou bé.
A mi també m’agrada la meva feina, la de programador, és el que volia ser i sóc. Per sort, no em toca gaire sovint això de donar la cara i practicar el llepar-culerisme, però si de tant en tant.
El que comentes dels joves, ja se sap, ens ha tocat ser la generació dels mileuristes (que cobrem 1.000€ o menys), dels pisos de 30m2 i de fer de becaris tant si com no i les vegades que faci falta. Encara que no em queixo, crec que soc afortunat; el problema està en si les coses d’aquí un temps continuen igual…
Petons per tu també Mireia, ah! i si el veus, dona-li records al pallasso Carlitos