En les últimes tres setmanes no ha faltat dia de l’espectador o tarda de diumenge avorrida que no omplís amb una sessió de cinema. Només un cop m’ha semblat ben pagada l’entrada, però pitjor és el futbol, pots polir-te 100€ en una entrada i tornar amb la cua entre les cames cap a casa.

REC2 és la primera d’aquest trio. La primera de la saga REC, que ben segurament tindrà tercera entrega per les esplèndides xifres de recaptació, em va cagar viu. Encara a dia d’avui Jaume Balagueró és el director que més por m’ha fet passar, en el cas de REC, acompanyat per Paco Plaza.

En aquesta ocasió, la història és la immediata continuació de la primera, amb l’edifici i la infecció encara per controlar. Entra una brigada especial de la policia i a partir comencen a dar pel sac el zombies o infectats. Realment he trobat a faltar sang i fetge, jo diria que la gran part de gore que hi havia a la primera, pràcticament ha desaparegut.

La pel·lícula és menys fresca que la primera, no té aquells moments de diàlegs curts i simples però fins i tot graciosos, ja no ens agafa per sorpresa. Els moments de pànic es centren més en la horripilant figura de la Niña de Medeiros i, com ja és habitual en Balagueró, en la foscor.

No, no és tan bona com la primera. Tot i això, val la pena i la recomanaria. Li poso un 7.

La segona si que va ser una autèntica decepció, vaig sortir de la sala dient el que pensava que no seria capaç de dir mai: No m’ha agradat gens ni mica aquest film d’en Tarantino.

A mesura que avançaven les inacabables dues hores i mitja de Malditos Bastardos, em preguntava quan començaria la pel·licula, quan veuríem l’acció. És lenta i llarga en excés. Una cinta que duri més de dues hores ha de tenir alguna justificació per fer-ho, no simplement que t’agrada ensenyar que bonica era la parafernàlia nazi o perquè et surt dels pebrots recrear-te en els diàlegs suposadament esfereïdors del dolent de la peli.

S’ha de reconèixer l’encert a l’hora d’escollir el repartiment, però el pitjor és que després no li treu suc. La majoria de personatges passen sense pena ni glòria i a alguns els arribes a avorrir, com l’interpretat per l’alemany d’origen català Daniel Brühl. Ni tan sols Brad Pitt aconsegueix captivar mínimament. Només en salvaria el coronel nazi Hans Landa interpretat per Christoph Waltz.

A sobre, el mateix Hitler o els seus col·laboradors semblen trets del Polònia, meres caricatures ridícules que trenquen el mínim realisme del film. I per rematar-ho, el gran canvi que en Tarantino fa a la versió original de la pel·licula del 1978 és transformar el suposats herois en jueus, enlloc de soldats americans. Quina és la justificació? Em recorda un canvi que algun altre senyoret de Holliwood va fer convertint en americans els soldats d’una història que en realitat la van protagonitzar soldats britànics. Diria que era de submarins… algú recorda el títol de la pel·lícula?

Li poso un 4 i amb desgana.

I la darrera que he vist, és un gol per tota l’esquadra. Quan veig els tràilers ben escarxofat a la butaca els que més m’irriten són els que et trenquen tot el misteri que pugui tenir algun llargmetratge en concret, pràcticament et diuen fins i tot el final; empren tota la munició disponible mirant de captivar-te quan en realitat el que fan és trencar-te el poc interès que puguis tenir-hi. I l’altre tipus de tràiler que m’indigna són els que t’intenten aixecar la camisa venent-te una moto que no és.

Un clar exemple és quan a la mínima això és el que em va passar amb Infectados, un thriller post-apocalíptic. Contagiat per la febre zombie que estem vivint (molt més contagiosa que la infame grip a) en veure que la cosa anava de zombies i l’havien dirigit un parell de catalans emigrats a EEUU per a triomfar, els germans Pastor, em vaig deixar enganyar. Em van colar un gol per tota l’esquadra perquè en realitat al film hi apareixen tan sols uns dos o tres infectats, que s’assemblen més a un pobre leprós, famolenc i inofensiu que no pas a un mort amb ganes de menjar-te el cervell.

Si vols veure una història de com pot ser d’egoista la persona, de com pot arribar a comportar-se en situacions límit; és correcte, es pot anar a veure tot i no destacar en absolutament res. Però el que busques és sang i fetge, tensió, corredisses i una mica de vísceres, ni t’ho plantegis, amb prou feines hi ha algun borboll de sang.

Amb generositat, li poso un 5. Ja espero amb candeletes Zombieland per treure’m el mal sabor de boca i petar-me de riure amb les atrocitats que pateixen els menja-persones.

Aquest article va ser escrit el Wednesday, 21 de October, 2009 a les 18:50h i està guardat a la categoria Sofà i butaca.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.