Aquest cap de setmana passat estrenaven Planet Terror de Robert Rodríguez, i no vaig poder esperar a més tard del divendres per anar a veure-la. Si n’hagués de fer una curta descripció ho faria com: diversió gore-setantera a cabassos, amanida amb zombies reinflats.

Rodríguez és un nord-americà fill de mexicans, que ha dirigit entre d’altres Sin City y Obert fins a la matinada. Amic inseparable de fa molts anys d’en Quentin Tarantino, company d’aventures també en aquest nou projecte.

Planet Terror és la meitat d’un projecte anomenat Grindhouse, que es completa amb Death Proof, un film dirigit per Tarantino. Grindhouse és com s’anomenaven als cinemes nord-americans dels anys setanta que projectaven sessions dobles de pel·lícules gore, de sèrie z, en definitiva de poc pressupost. Les exploitation, eren unes cintes que s’acostumaven a deteriorar fàcilment i que suplien la manca de qualitat i pressupost despertant els instints més bàsics: sexe, violència, drogues, sang i fetge, monstres, zombies, etc.

Els dos cineastes gamberros han volgut fer un homenatge a aquella època i estil, i aquest abril passat van estrenar a Estats Units Grindhouse, que conté els dos films i un seguit de tràilers falsos del mateix sabor ranci i realitzats per mites clàssics del gènere. A la resta de països, la distribuidora sap que en pot treure més suc (Rodríguez i Tarantino són sinònim d’èxit assegurat a tot el món) i ha decidit emetre-la per parts, la pela és la pela i als espectadors que ens petin.

Em vaig divertir moltíssim, la hora i mitja de Planet Terror va passar volant, em vaig petar de riure amb situacions aparentment absurdes i inesperades. Passada l’adaptació inicial al retorn del gore al cinema actual, va arribar un moment en que els borbolls de sang acompanyats d’algun òrgan hiper-inflat i apunt d’esclatar eren sinònim de riallades. Però no pas per tothom perquè més d’un i una es van passar tres quarts de cinta amb els ulls ben tapats, per si de cas els esquitxava algun tros de llengua o esòfag descontrolat, jo ja he avisat…

L’argument és el de menys, les explicacions i raonaments de la trama no existeixen, fins i tot enmig de la pel·lícula hi ha una simulació de tall erroni de la cinta, que segons he llegit, Rodríguez va substituir pel que seria un segment de la història que li semblava avorrit de narrar. Però si us pica la curiositat: tracta dels afectats per un virus que es converteixen en un exèrcit zombies embojits, a partir d’aquí una ballarina d’striptease i el seu ex encapçalen un grup de resistents que lliutarà per poder sobreviure.

Del repartiment en destacaria una sexy fins a rabiar Rose McGowan, una sexy fins a menjar-se-la Fergie de The Black Eyed Peas, un divertídissim Naveen Andrews de Lost i les aparicions estelars de Bruce Willis i Quentin Tarantino.

Tot i ser un exemplar d’un gènere barroer, passat de moda i en principi sense qualitat, aquest és en realitat un film entre la paròdia i l’homenatge, molt cuidat en cada detall (l’han sotmès a efectes d’envelliment per a que encara recordi més als 70) i que m’ha semblat quelcom molt diferent a tot el que es projecta avui en dia, li poso un 8.

Aquest article va ser escrit el Wednesday, 8 de August, 2007 a les 21:02h i està guardat a la categoria Sofà i butaca.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.