Seguint el pròpi modus operandi i que no m’acostuma a fallar, vaig anar al cine refiant-me del director. Alejandro González Iñárritu va dirigir Amores Perros i 21 gramos, dues obres mestres triomfadores en audiència i crítica. I si a més hi afegim un Brad Pitt i una Cate Blanchett, doncs la pel·lícula serà millor o pitjor, però es difícil que no estigui bé. Ah! i premiada a Canes amb la millor direcció. Així que no l’he deixat passar, i vaig anar a veure Babel.

Babel, com 21 gramos, no té un desenvolupament líneal. Són quatre històries paral·leles que tenen punts de connexió però que no segueixen un mateix fil cronològic, cadascuna té el seu ritme i transcorren de forma que coincideixen a l’hora de posar el punt i final.

Dues de les trames transcorren al Marroc, on una mescla d’armes i nens dóna lloca a conseqüències desastroses. Entre Mèxic i EUA els fills de la parella d’americans que apareixen al Marroc experimenten el drama immigratori. I al Japó, en ple Tòkio consumista, una noia sord-muda cerca ser desitjada sexualment. Tot plegat, un enterenyinat d’històries trepidants que es comuniquen amb l’efecte papallona o teoria del caos (el simple aleteig d’una papallona pot provocar l’enfonsament d’un edifici a l’altra punta de món).

Les quatre històries són, de forma conjunta, la tercera part del que es pot considerar una trilogia: Amores Perros, 21 gramos i Babel. Totes elles amb el denominador comú de les relacions personals, tant de parella com familiars, i precisament en aquest darrer film d’Iñárritu sembla que dibuixa a la familia com un refugi sempre present en els moment difícils.

A Babel també hi són presents, el xoc de cultures, l’opressió del primer al tecer món, i molts sentiments; d’entre els que sobresurt la compassió. Suposo que tot això va ser el que va fer que se m’escapessin algunes llagrimes, tot i que diria que no va ser generalitzat, així que segurament ja devia tenir les sensacions a flor de pell.

Enlloc he vist el perquè del títol, però la deducció fàcil que em vé al cap és que es deu a la Torre de Babel. Al film s’hi parlen cinc idiomes: anglès, àrab, castellà, francès i japonès. Però tota aquesta màgia es perd amb el doblatge, si us decidiu a veure-la, intenteu fer-ho en versió original, jo la vaig veure en castellà i puc assegurar que es perd part de l’encant. És una llàstima que poder veure pel·lícules en VO i pantalla gran sigui impossible si no es viu a la gran capital.

A la pàgina oficial en anglès o en castellà podeu veure algun vídeo, i si encara en se’n vol més sempre queda YouTube.

Afegitó: me’n oblidava de dir que li posaria un 7, 21 gramos em va agradar més.

Aquest article va ser escrit el Friday, 5 de January, 2007 a les 1:06h i està guardat a la categoria Sofà i butaca.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.