He de reconèixer que m’agrada discutir, del que sigui mentre es mantinguin les formes d’una discussió pacífica i entre persones educades i raonables. M’encanta contraposar les meves idees a les dels altres, i veure si algun dels seus arguments tomba el que jo penso i la meva opinió respecte un tema canvia o s’enriqueix.

Mai deixo passar una oportunitat de discutir, m’apassiona, i si és de política encara més. Això a excepció de quan estic al lloc de treball, on les jerarquies laborals, la manca de confiança o comprensió i l’estabilitat laboral són factors que converteixen la feina en el lloc on més has de cuidar el que dius a no ser, és clar, que siguis l’amo. En aquest cas pots dir el que et roti.

Doncs de vegades, discutint em titllen de radical, especialment sí parlo de política. Està clar que això passa quan parles amb persones que no pensen com tu, sinó poca discussió hi hauria. I és en aquests cases en que m’ho diuen per exemple si dic quelcom com que no tolero que un cambrer/a no entengui què vol dir “un tallat”, que no m’importa una merda el que pensin a Espanya dels catalans, o que Espanya és la pàtria del meu pare però no pas la meva, o que no admiro a l’estimat Samaranch per ser un franquista, o que el govern d’Israel està actuant actualment com ho va fer fa dècades el nazisme amb els jueus, o que tinc clar que la única solució per a Catalunya és la independència, o que Apple és actualment l’empresa més perillosa per als que ens dediquem a la fabricació d’aplicacions i la més monopolista i controladora de les grans corporacions tecnològiques, o que hauria de ser il·legal que les administracions públiques gastessin ni un cèntim en programari que puguin obtenir de forma gratuïta i sense restriccions, o que el sistema actual de patents i drets d’autor limita l’evolució humana, o que els estats haurien de tenir una empresa farmacèutica pública per fabricar els medicaments que les farmacèutiques no creuen rendibles o venen a preu d’or; i tantes altres opinions que ara no em venen al cap.

Però que vol dir exactament radical? Segons l’IEC vol dir:Que canvia del tot, de dalt a baix, una cosa, com és ara, en política, les institucions establertes. Doncs justament, sí el que opino implica un canvi absolut, de principi a fi, de l’ordre establert perquè no hauria de seguir defensant-ho? Sí crec fermament en la filosofia del programari lliure, acceptaré concessions privatives? No pas!

Em diuen també radical perquè defenso molt vehementment el que penso, però és que jo penso que no hi ha altra manera de defensar les coses. Si tu creus en quelcom i tens clar el raonament de la teva opinió l’has de defensar amb convenciment, amb arguments i amb fortalesa. Dialogant, sí, però amb rotunditat. Del contrari jo penso que no val la pena posar-s’hi, no entenc com es pot callar o rebaixar el to del teu posicionament perquè el teu interlocutor pensa diferent. És llavors quan el discurs requereix més intensitat.

La moderació, al meu entendre, està sobrevalorada. Situar-se sempre en punt intermedi de les opinions més contraposades sovint és símptoma de covardia. No dic que sigui sempre així, però el més còmode és instal·lar-se en aquella franja d’opinió més acceptada i no haver així de raonar o defensar el que penses, o simplement amagar-se i no fer palès el que penses. Com fa anys vaig llegir en una pintada camí del far vermell de Cambrils que encara recordo: “Només els peixos morts es deixen endur pel corrent”.

Canviant de tema (o no)…

Dissabte vaig ser a la gran manifestació de Barcelona. Va ser històrica, no es pot dubtar que les coses canviaran, però tampoc serà d’avui per demà. Més d’un milió de persones van desbordar totes les previsions i van fer empetitir els líders polítics i les seves estèrils discussions pancartistes i partidistes. Sense perdre el temps en discutir si hi havia un milió, o més d’un milió i mig, o quatre arreplegats, va ser sens dubte la manifestació més gran que hi ha hagut mai a Catalunya.

Tothom hi cabia en aquella manifestació, però ni havien que se’ls veia incòmodes, especialment al PSC. Que va tenir la desvergonyia d’apuntar-se al carro a darrera hora i llavors voler canviar-ho tot. I simplement perquè pancarta deia “Nosaltres decidim”, està clar que el PSC-PSOE no vol que des de Catalunya es decideixi massa cosa.

Sí que crec que canviaran les coses, encara que la classe política actual ens porti pel camí de l’amargura i justament ara ens provoqui profundes decepcions, penso que canviaran. Perquè penso que no tots els polítics són iguals, i que hi ha gent que s’hi dedica que encara té principis i ideals que segueix sense aferrar-se a la poltrona. Si per exemple, Alfons López Tena, liderés un projecte polític, tindria sens dubte el meu vot. I de cara a les properes eleccions, caldrà estar atent al projecte de Reagrupament i/o Democràcia Catalana.

Han de canviar per força, perquè no es pot obviar que unes tres quartes parts de les banderes de la manifestació eren estelades, no es pot obviar que els crits no reclamaven l’estatutet sinó l’independència. No es pot obviar que aquella manifestació va ser transversal i va agermanar a tots aquells que volem ser simplement un país normal.

Una de les coses que em va emocionar més és veure-hi immigrants i sobretot famílies i gent de totes les edats. N’estic fart que a les activitats independentistes només hi hagin joves, i em va alegrar veure gent gran emocionada i apassionada onejant estelades i cridant amb força. Una senyora fins i tot va veure’m cridant i em va venir a dir que això calia, més rauxa i menys seny, segons ella el poble català és excessivament dòcil i massa fàcil de dominar i per això tenim un ruc com a símbol. Per desgràcia hi estic totalment d’acord.

També em va emocionar parlar amb una senyora gran, castellanoparlant, que em va dir que era allí pel seu net. I no era l’única que parlava en castellà, i per descomptat no calia que ho fessin en veu baixa o amagant-se. Aquesta gent sap que són benvinguts a la causa, sense ells, els catalans d’arrel castellana, sense els xarnegos com jo, sense la immigració no assolirem mai el nostre objectiu.

En quant a la repercussió, s’ha de reconèixer que a Espanya ho van tenir fàcil per passar olímpicament de naltros. En plena ebullició de l’eufòria finalista i la posterior victòria mundialista, totes les televisions van dedicar uns raquítics a cobrir la informació i d’una forma totalment manipulada i anorreadora. Cal dir que la única televisió de Madrid que va informar prou bé és precisament Televisión Española, que darrerament està millorant en varis aspectes. Però tant hi fa, on ens hem de fer sentir és fora de l’estat i aquesta vegada sí que ens fet sentir.

Sobre la pregunta que a principis de setmana es feia molta gent, “Tu te n’alegres de la victòria espanyola al mundial?”, jo responc clarament no. No soc pas anti-espanyol, en un futur serà un poble germà, però el que no m’agrada és ser el cornut i pagar el beure. Si la meva selecció, la catalana, no pot competir perquè la federació espanyola de futbol no ho permet, el que no faré és ser tan somera d’alegrar-me de la seva victòria. Per descomptat que tothom és lliure d’alegrar-se del que vulgui, però no m’entra al cap que algun catalanista que voldria tenir la seva selecció sigui seguidor dels que el donen pel sac. Però com ja he comentat en altres ocasions, de vegades penso que els catalans i catalanes som masoquistes.

Aquest article va ser escrit el Friday, 16 de July, 2010 a les 22:34h i està guardat a la categoria Som i serem, Personal i intransferible.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.