Aquest cap de setmana el vaig passar a la ciutat de l’Ordenança Cívica, que per cert, no veig que serveixi de gaire (ni falta que feia), perquè unes quantes senyores que fumaven i parlaven de tu, no semblaven tenir cap problema a ensenyar cuixa i vendre-la al millor postor.

Una de les poques coses que m’agrada gaudir en multitud és el Dia de Sant Jordi, em fascina el rebombori de gent remenant llibres -que amuntegaran a la pila dels pendents- i olorant roses. Al poble és més auster, la paradeta amb el quatre llibres que més poden interessar als que no aniran enmig del bullici perque no poden o no volen, vegi’s jubilats o atrafegats. Del tot respectable i admirable, però no satifà la meva curiositat personal.

La Plaça Catalunya, les Rambles, la Rambla de Catalunya, el Passeig de Gràcia, etc. no hi cabia ni una agulla. Tan és així que mentre passejavem per aquests carrers, al final vam optar per passejar pels laterals, ja que pel centre va arribar a ser agobiant, sobretot quan ja tens llibre i rosa, i no et cal rebuscar enlloc. I no cal dir que el establiments que estaven oberts estaven a petar.

I havien molts escriptors i personatges populars o televisius i, suposo que condicionat per l’interès propi, em vaig fixar en les cares que a mi més em cridaven l’atenció. En una paradeta apartada del bullici dels carrers centrals, però amb una cua de gent al davant, hi havia el reusenc Andreu Buenafuente signant la seva última públicació de monòlegs editada en Català i Castellà, escudat pel Follonero i un altre dels guionistes (NPI de qui és).

També hi havia música, en directe. Vaig escoltar una estona el genial Jaume Sisa i també hi havia pel voltant un dels components d’Antònia Font, que ja em perdonareu però tampoc en sé el nom.

I la vertadera sorpresa del dia, vaig clissar un dels participants al programa de TV3 “Un lloc estrany“. El més curiós és que era el segon que veia en el mateix dia, però l’altre se’m va escapar abans de poder fer la foto, llàstima perquè l’americana que portava era de les discretes. Com podeu veure a la foto de l’enllaç, l’home venia roses, encara que no sé si era el barret que dissuadia als compradors, però no acabava de vendre massa. Sinó m’equivoco, l’home era d’orígen paquistaní.

I així va anar la passejada, peculiar per ser en dia festiu, fet que no es repetirà fins d’aquí 7 anys. Ara, que a mi ja m’està bé, que sinó ja veieu que passa l’11 de setembre, tothom fot el camp tan lluny com pot i la Diada a pendre pel sac.

Aquest article va ser escrit el Tuesday, 25 de April, 2006 a les 17:22h i està guardat a la categoria Som i serem, Imatges en bits.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.