Un dia d’aquests que surts a fer unes copes es van fer ràpidament les 3, no era tard ni molt menys, però la cosa ja s’havia tornat monòtona. La parella d’amics amb els que estavem ens proposa anar a fer uns riures i la última copa a casa seva. Doncs cap a casa seva falta gent!

El que havia de ser una copeta va ser una nit prou llarga, a les 7 del matí vam sortir d’aquella casa i el sòl ens va donar el bon dia. Que vam fer durant aquestes quatre hores? (ja està tothom pensant malament) Doncs jugar al SingStar, sí sí, tota la nit bebent, fumant, cantant… i vinga!

És possible però molt improbable que això hagués passat amb un joc de controls convencionals, o sigui d’espitjar botonets. El joc és menys variat, però el fet determinant és que a les nòvies les enganxa molt més això de cantar que no carregar-se soldats monstruosos o avançar bòlids.

Com vaig explicar, també m’agrada jugar a DDR, i en el fons és el mateix: joc que requereix d’ordinador o consola i d’interacció física (cantar, saltar, moure’s, etc.). I és aquest el camí que crec que seguirà el sector.

Està clar, que aquesta és l’aposta de Nintendo. Les seves màquines ja neixen amb la intenció relacionar-se amb els jugadors en variades maneres. La DS té pantalla tàctil per fer servir amb el llapis o els dits, fins i tot en determinats jocs et fa bufar per un dels sensors que té. I poca cosa que no s’hagi dit ja es pot afegir sobre els controls de la Wii, una bojeria radicalment oposada a la imatge de jugador de sofà panxut.

Sony no es queda enrere, el mateix SingStar, el Buzz, el Guitar Hero o l’EyeToy en són clars exemples d’aquest tipus de jocs. Però és Nintendo qui està buscant de totes totes diversificar el seu públic i captar persones que potser mai s’havien sentit atretes pels videjocs. Anuncien la DS en revistes per dones, fan jocs exclusivament dirigits a adults (per aprendre anglès, per fer-lo servir com a guia turística, etc.), i sense anar més lluny aquest passat Nadal van fer una gran campanya publicitària protagonitzada per una senyora que podia ser àvia. Un exemple, una companya de feina em va dir fa poc: Ara ens hem comprat la Wii, li vaig dir al meu marit que volia aquesta perquè ell ja té les tres PlayStations i aquesta m’agrada més.

La meva opinió és que els jocs, diguem-ne poc interactius, no desapareixeran mai, però quedaran relegats a un segon pla en les consoles de sobretaula i sobretot mantindran el seu feu en les portàtils. Com per exemple la meva GP2X, que tinc des de Nadal i no he pogut gaudir gaire per falta de temps.

Ara l’únic que no veig i crec que hauria d’existir, són els videjocs per adults, però dels verds. Ja és hora de que surtin jocs de qualitat i divertits on apareguin porcades, per poder jugar en solitari o sobretot en parella, i no les cagarades de l’estil Larry que jo definiria com a coitus interruptus. Suposo que moltes de les grans desenvolupadores de videojocs s’ho han plantejat, hi ha d’haver mercat per força, però els deu haver tirat enrere la por a ser titllats com una marca bruta, indigna i que fa jocs per depravats.

Aquest article va ser escrit el Monday, 7 de May, 2007 a les 22:52h i està guardat a la categoria Coses de grans, Maquinari i andròmines.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.