Bojos cantant al Sant Jordi
Fa uns dies em truca la Miriam tcc Miaa i em diu:
- Miaa
- Vols anar a un concert de El Canto del Loco?
- Jo mateix
- … ja saps que no m’agraden gaire gens
- Miaa
- Tinc un parell d’entrades per anar a la zona d’invitacions pel morro.
- Jo mateix
- …mmm, demà divendres oi? … Val!
I així va ser. No puc negar que les coses a cost zero m’atrauen, és una mania que tenim els de la generació dels mileuristes.
He fet ara l’apunt al blog, aprofitant que ara hem pujat els videos que vam gravar, no se senten gaire bé, però serveixen per fer-se una idea de com va anar el sarau.
Com ja heu llegit, no són uns dels grups que m’agradin aquests de El Canto del Loco, però hi vaig anar. I quan vaig sortir del concert sortia amb la mateixa idea, continuen sense agradar-me. Em sembla un rock fàcil, immadur, amb lletres adolescents de gent que ja no ho són i que forcen un posat rebel.
Però, i el però és important, em van sorprendre molt positivament amb el seu directe. Desprenen energia i ganes, es nota que valoren al públic i semblava que ho donéssin tot per l’espectacle. I ho dic en el millor dels sentits, un concert d’aquest tipus no és només música, és un petit circ on l’espectador espera veure-hi números que farceixin les cançons. No com, per exemple, Oasis que quan vaig veure amb la desgana que tocaven em vaig cagar en els germanets Gallagher.
Van tenir molt bona connexió amb el públic, inclús quan va haver-hi una fallada tècnica que va tenir al Palau Sant Jordi en silenci uns 10 minuts, van saber aixecar l’ambient i tornar a deixar-lo en aquell punt d’animació de mig concert. I cal tenir present que aquests paios van omplir dos Sant Jordi, en dies consecutius. És música comercial, ja se sap, però tot i així hi ha moltes formacions internacionals potents que no ho aconsegueixen.
En resum, vam passar-ho bé. I més complet hagués sigut el festival sinó fós pels preus de la beguda, que encara eren una mica més cars que l’últim cop que vaig anar al Sant Jordi.
Ah, una última crítica. Algú els podria ensenyar quatre parauletes en Català, tenint en compte que un diu que viu a Barcelona i que segons van dir: Barna sois de puta madre
, podrien fer com un senyor americà que cada cop que vé ens diu alguna frase en la nostra llengua, que encara que sigui per l’aplaudiment fàcil sempre fa gràcia d’escoltar.
Wednesday, 27 de September, 2006 a les 19:17h
[…] La veritat és que, potser tanta gernació no era previsible, però era d’esperar. S’havia de tenir en compte la capacitat de convocatòria de El Canto del Loco, que acabaven d’omplir no feia massa dos Sant Jordi seguits. Però, sortosament veient la que que es va muntar, per vàries raons no tenia cap intenció d’anar-hi: els vaig veure en directe no fa massa, l’endemà havia de treballar (no treballo a Barcelona) i tampoc m’agraden especialment. […]