Ràpid, ràpid! Ara que sembla que els xinesos malvats que sabotegen la meva centraleta teléfonica fan un dels seus descansos, aprofitarem per escriure alguna coseta.

L’últim cap de setmana d’agost no es pot deixar escapar com si res, se l’ha de munyir fins deixar-lo sense ni una gota de festa. Llavors sí, es pot afrontar amb els ànims adequats la posterior tornada al gens festiu món laboral.

Així que com mana la creença popular -segur que algun refrany diu alguna cosa semblant- el vaig aprofitar. El divendres vam anar al cinema i després vam anar de bars per Reus, ara que finalment Reus té locals oberts a partir de les 12 no és qüestió de no visitar-los de tant en tant.

El dissabte 25 feien l’Aftersun a Maspujols i un any més no vam fallar a la cita, la quarta. La música estava bé, força bé, com sempre. Hi havien menys escenaris però més ben montats. I la il·luminació existia, no com en l’anterior edició en que vaig guanyar dues diòptries i mitja. La comarca és petita, és impossible no trobar-s’hi amics, encara més difícil és no ensopegar amb companys de blogs i birres. Va ser una bona nit amb bona gent.

El dilluns següent encara tenia vacances, no tenia excusa per no passar-me per la nit de música catalana del Cambrirock el diumenge 26. Vam arribar quan Antònia Font ja havia tocat més de la meitat del repertori, ja va anar bé tenint en compte que els he vist tres o quatre vegades amb el que portem d’any. Com sempre un fantàstic concert de melodies pop i guitarres rockeres.

Després de montar els trastos La Carrau es posà en acció i la festa més popular va encomanar-se per tot el camp de futbol, són d’aquests que encara que no en coneguis ni una cançó et resulta impossible mantenir els peus quiets. Aquí també em vaig trobar amb amics, més concretament l’únic amic extraterrestre que tinc, que ens va acompanyar una estona mentre compartiem un suc de malt per enèsima vegada.

Amb Obrint Pas va arribar l’èxtasi. Van estar superbs, com sempre que els he vist, amb el públic cantant-ho tot de memòria i saltant amb totes les forces, de vegades massa i tot. Amb aquesta gent l’acció musical reivindicativa està assegurada.

El final de la nit era la cirereta del pastís, els Herois de la Katalunya Interior. Van començar més tard del compte per problemes tècnics, i jo em suposava que entre que ja era tard, eren els menys coneguts i els inconvenients afegits, allí no quedaria ni l’apuntador. Ans al contrari! Un fart de gent es va quedar a corejar i ballar l’electro glam-pop-vilatà dels herois emmascarats. Com els propis Obrint Pas diuen: Els Herois són tot un espectacles. Surten a tocar amb monos de mecànic i amb màscares de lluitadors mexicans. Rapegen cançons incendiàries i fins i tot s’atreveixen a traure a Companys fent el conegut discurs d’arenga a les topes antifeixistes.

Amb aquests hàbits és com quan en acabar l’agost i l’estiu et trobes el maleter del cotxe ple de gots de plàstics, cadascun del seu color i tamany, amb el nom i el logotip d’alguna festa o festival. Un tema aquest, el dels gots reciclables, que pot donar per un altre apunt (en prenc nota mental).

I aquest que veieu a la fotografia, és un got del Cambrirock amb els autògrafs i dedicatòries dels quatre components d’Antònia Font, tots excepte el bateria. Els vaig veure no massa lluny ballant ben animats amb La Carrau, i en un descans entre tema i tema van signar-me’l. El segon autògraf que he demanat mai després d’aquell d’en Mazoni.

Reflexió: com m’agraden els esdeveniments d’entrada és gratuïta.

Aquest article va ser escrit el Wednesday, 5 de September, 2007 a les 18:10h i està guardat a la categoria Música, Personal i intransferible.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.