Com sol ser habitual en mi, i fent gala d’una de les meves ‘virtuts’, avui celebro l’aniversari del blog quan en realitat va ser el proppassat 27 de gener. Enguany però, tinc excusa i tot, resulta que fa gairebé una setmana estic amb febre i encara no me l’he tret del tot de sobre. Els primers dies inclús vaig anar a treballar, però poques forces em quedaven quan arribava a casa. I des de fa unes escasses hores, estic fent el rècord de temps sense suar com un porc. Però bé, centrem-nos…

Cinc anyets fa la criatura. Ja no creix tan ràpidament, ni aconsegueix robar-me tan de temps com anys enrere, però me’l continuo estimant i cuidant regularment. Les actualitzacions cauen amb compta-gotes, quan puc i vull, i seguint el ritme que em surt dels pebrots sense capficar-m’hi ni una estona. Però em començo a sentir un veterà supervivent, perquè en l’era dels féisbucs, tuiters i l’explosió màxima de tot tipus de xarxes socials, cada cop són més el blogs i blogaires que pleguen veles i es converteixen en un cadàver més de la blogosfera. Les xarxes socials tenen una importància i utilitat enormes, jo no en soc aliè, i queda més que demostrat en casos com els de les revoltes àrabs, dignes d’admiració i lloança; però penso que ens hi estem repenjant massa i sovint oblidem que són empreses amb l’únic l’objectiu de maximitzar beneficis. El que nosaltres hi diem, tot el que generem, tots els nostres missatges no són nostres, són d’algú que ens ven al millor postor, sigui un anunciant o un govern. El temps ens dirà si l’estem pifiant molt o poc.

En aquest darrer any, hem pogut llegir la nota d’una preocupada mare que no volia que el seu fill estudiés matemàtiques perquè en trigonometria enseñan senos y cosenos, lo cual me parece indecente, o literatura perquè Oscar Wilde era un gay de esos. També ha tornat a ressorgir la meva dèria envers la desigualtat davant la llei, i vaig parlar de les meves càmeres de fotos.

Encara que pugui sonar cruel i despietat, la veritat és que vaig celebrar la desaparició d’un franquista com en Samaranch, que mai va manifestar penediment del seu passat. I seguint amb la radicalitat del discurs, vaig comparar les actuacions sionistes del govern d’Israel amb el nazisme. I clar, al final, reflexionant, vaig arribar a la conclusió de que soc un radical. Justament després d’haver assistit a la més gran manifestació de la història de Catalunya, la del 10J.

Del viatge que vaig tenir la sort de poder fer a Japó, malauradament poca cosa n’he publicat al blog. De moment només vaig il·lustrar la seva extrema pulcritud i el mite dels tres micos savis de Nikko. Qui saps si més endavant repasso els milers de fotos que vaig fer i en publico alguna que vegi interessant.

Abans de que en ZP agafés les tisores grosses de retallar a l’estil de la dreta, vaig fer alguna proposta d’austeritat per a l’estat espanyol. Vés per on, es van quedar en això, propostes. La propera vegada li enviaré per correu certificat (amb la seguretat de que com a màxim s’hi torcaran lo ses).

L’avi Siset de Cals Ous ens ha continuat visitant. Cap al juny se li van inflar les boles i va dir-li adéu a Espanya. I clar, quan s’acostaven les eleccions vam conèixer quines eren les seves preferències a l’hora d’anar a votar. Ja posats, jo també vaig fer públiques les meves intencions de vot, amb les il·lusos intencions d’aconseguir alguna cosa.

Al final de l’estiu vaig fer una recomanació d’un llibre-còmic, unes historietes divertidíssimes d’uns conillets que tenen una gran imaginació per a suïcidar-se. Poc després vaig publicar una petita i humil històrieta en forma de còmic que havia dibuixat feia un temps i que també era de temàtica suïcida. L’única crítica cinematogràfica de l’any, va ser doble per a Buried i Machete. Aquesta última no va ser la millor pel·lícula del 2010, però sí amb la que més vaig gaudir.

I per acabar l’any, em preguntava, què pebrots tenia de dolent Wikileaks, ja que només veia que rebien garrotades per totes bandes i ningú sortia en defensa seva.

Fent quatre números, el senyor Wordpress diu que hi han publicats 326 articles i 1.155 comentaris, tot ben ordenat en 21 categories; i el senyor Akismet diu que m’ha protegit de 99036 comentaris d’spam. Aquestes són les xifres d’un blog petit i humil, però que a mi em sembla el més maco del món mundial.

L’Analytics diu que l’article, força antic, que explica com escoltar ràdio en català per Internet amb l’Screamer Radio continua sent el més visitat perquè la gent busca com escoltar Rac1 per Internet. El segon més visitat és el dedicat a la Bouquet de l’anime Blue Dragon, una noia de pits exuberants; veient que la gent hi arriba buscant imatges de pits grans i pits grossos, i ens retrata als catalans, a molts de naltros si més no, com a amants de les glándules mamàries de grans dimensions. I potser per allò de les eleccions, el tercer del rànquing és l’article on vaig fer pal·lesa la similitud entre l’Alícia Sánchez Camacho i el Jar Jar Binks.

Seguint amb la tradició i per decència, gràcies a aquell petit grupet de lectors i comentaristes que van traient el cap per aquí fent-la petar alguna vegada, a tots ens agrada ser llegits i escoltats. I als nouvinguts o paracaigudistes dels cercadors, com deia el savi… Oh! benvinguts! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú!

Aquest article va ser escrit el Saturday, 5 de February, 2011 a les 19:51h i està guardat a la categoria Mirar-me el melic, Personal i intransferible.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.