Suposo que si interpretéssim estrictament la definició de súper-organisme es trencaria per tot arreu la teoria, però em va semblar curiós el paral·lelisme de fets tan curiosos com el de la intel·ligència final de l’empresa, que també crec que és major que la suma de la dels treballadors.

Jo no crec que sigui dolent formar part d’un super-organisme, sempre i quan no sigui com en les colònies d’insectes i els rols siguin de per vida. Les persones han de poder escalar posicions fent la seva feina i sabent que el bé comú hauria de ser també individualment el bé per a tots. El que manca és que sobretot els empresaris no només vulguin obrers i mirin de reduir la despesa que aquests provoquen a la mínima expressió. Els que s’adonen de que tenint treballadors contents l’empresa funciona millor triomfen, amb la resta passa el que tu deies, tenen la colònia plena d’individus descontents i que no treballen pel bé comú.

Però la gran majoria d’empreses crec que (lamentablement) no són així. Sempre fallen per algun lloc que fa que l’harmonia es trenqui i cadascú trobi sempre algun motiu per anar a la seva i “passar” més de les responsabilitats que té al seu lloc de treball.

I, si no ho són, la tendència és que cada vegada, progressivament, ho siguin menys (rollo punt d’equilibri inestable).

A part que darrerament es potencia més el màrqueting personal, i entre empreses s’intercanvien treballadors segons la seva aptitud (el mercat lliure entre empreses fa que entre elles es prenguin treballadors de talent), i es mira a les empreses com a suma d’individus més que no pas com a un individu independent (les empreses són més l’empresa on treballa tal o qual o les empreses de tal o qual).

Els mèrits i els premis se’ls emporten els individus que les creen o alguns individus concrets que hi treballen i innoven generant valor afegit, abans que simplement la corporació en sí. (Larry Page, Sergei Brin, Amancio Ortega, Bill Gates…)