Death Proof
Vaig veura la última d’en Tarantino ara farà 15 dies, aquesta és la segona setmana que està en cartell, però tenint en compte les estrenes d’aquesta setmana i l’anterior, val la pena triar l’autor d’èxits com Pulp Fiction i Reservoir Dogs.
Si vau llegir l’apunt sobre Planet Terror, sabreu que era la primer part meitat de Grind House, dirigida per Robert Rodríguez. Doncs Death Proof és la resta del pastís, la última pel·lícula que ha dirigit Quentin Tarantino, després de Kill Bill 1 i 2.
De la mateixa manera que el seu amic va retre homenatge a l’exploitation més gore, Tarantino ens reviu els films de persecució al volant de baix pressupost. Els ingredients són els mateixos que en la majoria dels seus projectes: diàlegs ràpids i enginyosos, sexualitat oral (parlada, vull dir) i més explícita que a la resta de films nord-americans, violència a dojo i humor a cabassos; molt del seu estil, això sí.
L’argument és el de menys: un ex-especialista d’escenes perilloses, Kurt Russell, és inseparable del seu cotxe a prova de mort (death proof en anglès). Li encanta perseguir jovenetes i fer-los-hi passar una mala estona. Això és el que farà amb dos grupets d’irresistibles noies, dues històries separades dintre el mateix film, que no tenen ni punt de comparació. L’actuació i encant de la segona tongada de xiquetes és brillant, im-pressionants.
Com no podia ser d’una altra manera, la selecció musical és acollonant, un banda sonora farcida de perles dels 60 i 70 que li donen a cada moment de la pel·lícula l’acompanyament musical adequat. És un mestre rescatant antics hits oblidats, recordeu les cançons de Kill Bill? Ningú les recordava i ell les va ressucitar, igual que ha fet amb actors com John Travolta i com segurament passarà amb Kurt Russell.
La cinta té el mateix aspecte envellit que Planet Terror, inclosos els falsos salts de bobina, les taques a la imatge i els títols de crèdit retro. Dura unes dues hores -que no se’m van fer gens llargues- de les que l’únic que es podria retallar són alguns diàlegs entre les mosses que poden trencar una mica el ritme, i que tenen la part més genial en l’última mitja hora, persecució i acció tarantiniana en estat pur.
M’ho vaig passar molt bé -si fós dels que es pixen rient hauria mullat la butaca-, m’ho vaig empassar tot. I ja sé que últimament estic molt generós, però no puc fer-hi més, jo li posaria un 9′5.
A més a més: podeu veure el tràiler en espanyol.
Aquest article va ser escrit
el Friday, 14 de September, 2007 a les 19:10h i està guardat a la categoria Sofà i butaca.
Pots seguir els comentaris d'aquest article amb el feed en format RSS 2.0.
També pots fer un comentari, o trackback des de la teva bitàcola.
Wednesday, 19 de September, 2007 a les 15:45h
Doncs a mi em va agradar molt la primera història, la segona la vaig trobar menys sorprenent i lenta.
Gràcies a Hostel 2 i Death Proof m’han vingut ganes de veure la filmografia de Tarantino (tinc 20 anys i encara no ho havia fet). Ara ja he vist també Pulp Fiction.
La pròxima serà Four Rooms.
Wednesday, 19 de September, 2007 a les 19:58h
aniol, pensa que a Hostel 1 i 2 Tarantino només hi feia de productor executiu, i almenys jo no hi veig massa la seva empremta. Vaig veure la primera i no em va agradar gaire.
Si vols repassar-te tot el que ha fet com a director, jo seguiria l’ordre cronològic: Reservoir Dogs, Pulp Fiction (aquesta ja l’has vist), Four Rooms, Jackie Brown i Kill Bill.
Four Rooms són 4 divertidíssimes històries independents, i Tarantino en dirigeix una (L’home de Hollywood) i en Robert Rodríguez una de les altres.
Jackie Brown, en principi sembla la menys tarantiniana de la filmografia però ben vista i apreciada és un molt bon film.
Reservoir Dogs i Kill Bill, encara que aquesta no tant, són obres mestres.
Wednesday, 19 de September, 2007 a les 20:35h
A veure, Hostel no em va acabar de fer el pes. En canvi a Hostel 2 ja es nota un cert sarcasme i un argument més elaborat, a més d’unes històries que es creuen (típic de Tarantino pel que he vist fins ara), i sobretot que no acostuma a haver-hi moments en que t’avorreixi. La primera és més de Eliot Roth, però la segona ja és diferent. I vaja, que potser Tarantino no n’és el director, però s’intueix que hi ha posat més “mà” que no pas a la primera de Hostel.
Et faré cas i em posaré a veure les pel·lícules per l’ordre en que van ser fetes.
Wednesday, 19 de September, 2007 a les 21:41h
Doncs segurament la segona és millor, en qualsevol cas passa-t’ho bé amb la repassada als films ja clàssics d’un dels grans directors contemporanis.
Friday, 5 de October, 2007 a les 19:04h
Jo vaig estar a Liverpool fa unes setmanes i va venir Tarantino a firmar els guions de Death Proof (que allí encara no s’havia estrenat) a la Virgin Store. Molt bona peli!
Friday, 15 de October, 2010 a les 20:15h
[…] Machete, us sonava com a nom de pel·lícula? Doncs seria molt lògic si vàreu anar a veure alguna de les dues part del project Grindhouse, Death Proof de Quentin Tarantino i Planet Terror de Robert Rodríguez, el mateix director d’aquest film. Un parell de cinèfils ben torrats que porten ja un bon grapat d’anys fent gamberrades junts a la gran pantalla, i que almenys a mi, m’encanten. […]