Hi ha vegades que estàs escoltant la ràdio, i de sobte la teva concentració s’esvaeix, ja no penses en el que estaves fent i et preguntes que és això tan collonut!?!? Això em va passar amb aquesta cançó:

És Crazy de Gnarls Barkley, he escoltat algunes peces més d’aquest Gnarls i, malauradament, no ha satisfet les meves espectatives. És massa funky pel meu gust però està clar que el disc està molt bé.

Ep! Mentre anava escrivint he fet unes cerques i a Ritmes.net ens diuen el següent:

El tema Crazy, de Gnarls Barkley, ha fet història a la llista de pop britànica al convertir-se en la primera cançó en arribar al número 1 basant-se només en les vendes de les descàrregues per internet, on encapçala la llista del popular iTunes, tota una prova d’acceptació popular.

Pel que es veu, Gnarls Barkley no és cap persona sinó la unió de dues, un rapper i un productor. Segons sembla en les fotos que he vist podriem dir que son un parell de torrats, això sí, prou exitosos en la seva feina.

Com acabo de saber el seu èxit, ve en part per haver sigut la música d’un anunci d’un programa de ràdio de la BBC, però sobretat per la seva difusió a la Xarxa. Han aprofitat bé els recursos que els dóna internet. No els falta de res, tenen web pròpia (on podreu escoltar dues cançons), entrada a la Wikipedia, el videoclip penjat a YouTube i fins i tot el seu MySpace -grlllllbrrgrrlrlrblurpblurp-.

Així que si us ha agradat, us podeu perdre una estoneta entre enllaços.

Truquet: Per escoltar cançons que estan incrustades en alguna pàgina, com aquesta, o videos del YouTube, suposo que ja coneixeu el truc per no escoltar-ho a cops però per si hi ha algun despistat: primer es clica al botó de reproduir, després al de pausa, i quan la cançó ja s’ha descarregat en part -o totalment- tornem a clicar al botó de reproducció o play.

Seguint una de les recomanacions d’en Siknus, em topo amb un blog on la seva autora es defineix de la següent forma:

La Mireia: Sóc jo, vaig néixer al 1980, sóc profe de socials, que vaig aprovar “opos” al juny de 2005, votaré NO a l’estatut i m’agrada la política, la fideuà, el sexe i llegir, i vaig votar a Esquerra a autonòmiques del 2003 i Convergència a generals del 2004, no m’agrada empassar-me segons quin semen i el meu cony es diu “carlitos” en la intimitat.

Tal i com ens diu a la seva recomanació és un blog divertit i morbós, i després d’haver-hi perdut una estona, original, afegiria jo. A més, no coneixia cap blog en Català de temàtica eròtica que m’hagi semblat interessant, tot i això més que excitar fa riure, en el millor sentit de la paraula. Sense oblidar el missatge polític, que no amaga pas.

Així que emulant les recomanacions divendrils (recomanacions divertides/picants típiques de divendres) d’altres blogs i estrenant secció, us enllaço el blog de la Mireia. Apa, a passar-ho bé!

LLegint els missatges de BlocCat, he anat a parar al blog d’un dels membres del grup. I d’allí us cito un sàvies i premonitòries paraules publicades el 30 d’abril, i que il·lustren el que hi pot haver darrera la sortida d’ERC del govern, feta publica avui mateix, i la trencadissa del tripartit:

Probablement l’electorat del PSC no podia assumir, al principi, un govern amb CiU;

probablement els quadres de CiU no podien viure sense els recursos derivats del poder i garantits per la condició de ser socis del partit governant a Espanya;

probablement el PSC-PSOE necessitava una retallada dràstica de l’Estatut si no volia perdre més sufragis espanyols;

probablement CiU estava disposada a retallar l’Estatut, i tot el que fes falta, per tal de recuperar oxigen de poder, és a dir, governar;

probablement els socialistes quedaven en deute amb els convergents davant d’un servei de tal magnitud, i estarien disposats a acceptar qualsevol condició, especialment amb una CiU presentada com a força centrista que ja ha purgat possibles corrupteles i excessius acomodaments;

probablement la condició era expulsar ERC del govern…

Posats a recordar, escoltem aquests talls de veu per a refrescar la memòria.
No reconeixeu a en Mas?

Abans de les vacances de Setmana Santa comentava d’esquitllèbit quina podria ser la cançó de l’estiu, i que segurament ho acabarà siguent.

Però aquest cap de setmana passat en un sopar amb ex-companys de la universitat (la majoria ja penquen i d’altres encara en fase estudiantil) va sortir el comentari d’una cançó que està sonant força darrerament i almenys 3 o 4 la coneixíen.

Es diu We are from Barcelona i és el darrer single del grup suec I’m from Barcelona. Alguns l’havien vist a Yonkis (que com ja sabeu és NSPT) i d’altres havien vist l’anunci del Primavera Sound on es s’escolta de fons aquesta cançó. Com us podeu imaginar estaran en aquest festival.

La cançó destil·la un missatge pacifista i amorós, i com algú diu cantat per un grapat de freaks, que des d’ara mateix passen a formar part de la meva particular llista de formacions a seguir.

La qüestió és que és graciosa i s’enganxa, i tant si s’enganxa! A més hi ha el detall que aquests peculiars suecs escollissin el nom d’una ciutat de les nostres contrades, segons m’han dit per una pel·lícula, cosa que no he pogut confirmar.

Així que per a que no se us escapi res marxant una ronda d’enllaços:

• Per escoltar instantàneament la cançó i la resta del disc passeu per aquí.
• Si vols veure’ls les cares youtubeja amb el seu video.
• A la seva pàgina oficial podeu trobar més informació i deixar un missatge com d’altres catalanets ja han fet.
• Dintre de la seva pàgina hi podeu trobar la descripció personal de cada membre i també videos i lletres.

Na na na na na … from Barcelona …

Es va estrenar farà un mes, però no vaig poder veure-la fins aquest cap de setmana passat. Jo al meu ritme i les primícies al diaris. Però no ens desviem, feia temps que no en veia una de tan bona, la veritat és que va ser una grata sorpresa, o no tan sopresa, perquè ja n’esperava bastant de la pel·lícula després dels comentaris que n’havia sentit.

La pel·lícula està basada en un còmic, o com diuen alguns una novela gràfica. V for Vendetta, escrita per Alan Moore i il·lustrada per David Lloyd fou publicada entre el 1982 i 1985. La història és de caire anarquista, conté nombroses referències literaries i és considerada una obra mestra.

La adaptació per a butaques l’han dut a terme el germans Wachowsky, els creadors de Matrix (un dia he de parlar del germà-germana), univers que de forma gens original admiro. Pel que sembla, com és previsible, el sedàs de Hollywood ha fet que els missatge subversiu i anàrquista quedi lleugerament esmorteït, tot i així deu ni do de la canya que s’hi dóna i de les frases que s’hi diuen. Jo que no coneixia el còmic em vaig quedar meravellat per frase com aquesta:

El poble no hauria de tenir por dels seus governants,
els governants haurien de témer al poble.

Com dic jo no coneixia el còmic, però d’altres que si l’havien llegit diuen que és una bona adaptació a pesar de les imperfeccions. Em fa pensar en el genial film Sin City, història que si coneixia a partir d’una seriè de 5 números que vaig comprar fa anys, un altre còmic i pel·lícula totalment recomanables.

La història es situa en un futur proper, l’any 2039, en una Gran Bretanya post Tercera Guerra Mundial sota el domini d’un partit i dirigent a l’estil hitlerià. I és aquest el principal enemic de V, l’heroi de la màscara que lliuta contra l’opressor i té com a principal objectiu la venjança (vendetta en italià).

Pel que fa al repartiment, una esplèndia Natalie Portman fa el paper d’Evey, la co-protagonista amb Hugo Weaving, el sempre enmascarat vengador.

Com dic, altament recomanable i sota el meu subjectiu criteri es mereix un 8,5.

I recordeu:

Vols matar-me?
Sota aquesta capa no hi ha carn ni ossos per matar.
Només ideals, i els ideals són a prova de bales.

Més enllaços:

Ja ho advertia quan parlava de les noies de la UAX i la parella d’INEFC, aneu amb compte amb les fotos…

Colgó imágenes sexuales de su ex novia en Internet.
El joven, detenido en Sevilla, le mandó las fotos a la actual pareja.

A aquest espavilat em sembla que que no hi tornarà, però seguríssim que no serà l’últim cop que sentim alguna notícia similar.

Fa uns anys, la gent si volia una foto d’ell o ella i la seva parella en actitud amorosa, despullats o més clarament cardant / fotent un clau / pitjant, havien de revelar-les en una tenda, cosa que normalment (no pas sempre) dissuadia de fer-ho.

Però ara, ai ara! Ja sigui amb la càmera digital o el mòbil, que ràpid ens fem fotos en boles… S’ha de tenir molta confiança en algú per fer això, del contrari si la relació es trenca, ja saps on poden anar a parar els records dels teus moments de passió…

Vist al Menéame, ja farà uns dies.

Fa uns dies us convidava a votar a favor d’aquesta iniciativa, i finalment entre tots ho hem aconseguit!

Durant el dia d’avui han ressonat el ecos de la notícia per nombrosos racons de la Xarxa. I és normal, no és una notícia qualsevol, ja que com diuen El formato OpenDocument derrota a Microsoft en la disputa por la ISO.

Que vol dir això? Bàsicament i de forma entenedora, que ara hi ha un format de document stàndard i obert, reconegut per la prestigiosa organització ISO. Vol dir que ara, o en un futur que no hauria de ser massa llunyà, hi ha un tipus de document que ha de ser el vehicle entre qualsevol usuari o organització. Vol dir que quan s’hagi d’enviar un document de text o una presentació a qui sigui, hi ha un format que podem enviar sense preocupar-nos de quin SO fa servir, perquè entre els programes que el soporten n’existeixen de multiplataforma.

Com es diu a can Bitassa, el més complicat i el més necessari és que a partir d’ara també l’administració pública es dongui per assabentada i faci el que li pertoca.

Mentre escric això el Dr. House condueix una rèplica d’una MotoGP, una Honda CBR1000RR de 4 cilindres.

M’ha sorprès perquè és el primer cop que veig una firma estatal, dirigida en aquest cas per un català, Antoni Brufau, apareix en una sèrie nord-americana pagant pel product placement o emplaçament del producte.

Els deu haver costat una bona quantitat de calers, que potser ara amb la operació que ha anunciat en Evo Morales no gastarien, qui ho sap.

L’amic Núñez, m’envia un correu-e on em diu:

Recentment els satèl·lits de Google Earth i Google Maps han passat per damunt de la península ibèrica per augmentar la resolució de les imatges d’aquesta zona. I sabeu què van enregistrar?

Concretament a les coordenades

40º 20′ 26.94″ N
3º 51′ 58.46″ W

Ho podeu comprovar valtros mateixos…

I el correu-e tenia adjunta la foto que veieu i que podeu ampliar clicant-hi. Jo, la veritat és que no vaig aconseguir desxifrar que era (i em va fer peresa buscar d’on eren les coordenades) així que li vaig preguntar que era, perquè a mi allò em semblava una de les naus de Star Wars. I em va respondre:

Pista 1: és una plaça de toros amb un helicòpter al mig a punt d’enlairar-se…
Pista 2: al cap d’uns minuts aquest helicòpter es va fotre una nata a lo hollywood.
Pista 3: no va palmar cap polític del PP que hi anava a dins…

És l’helicòpter del Rajoy!! xDDDDDDD

Hehehe, com ell mateix diu ho podeu comprovar valtros mateixos. Quin perill que tenen aquests satèl·lits…

A la web de la UOC sempre t’atabalen amb informació sobre notícies, publicacions, esdeveniments, etc. La majoria de les vegades passo totalment, em loguejo i vaig al gra: a veure quina nova pràctica m’omplirà d’entreteniment, joia i alegria les tardes.

Però fa uns dies vaig veure quelcom que em va cridar l’atenció, era el titular del següent article:

Les llicències Creative Commons: una alternativa al copyright?
Les llicències Creative Commons (CC) han revolucionat l’exercici dels drets de propietat intel·lectual a Internet. Mitjançant uns models de llicències estandarditzades, les CC faciliten que l’autor autoritzi l’ús i l’explotació de la seva obra publicada a Internet. El projecte s’ha entès (i s’ha explicat) com un moviment d’oposició al copyright, però la realitat és molt més complexa. En aquest article s’examina el context tecnològic i normatiu que explica l’aparició i l’execució del projecte, com també l’adequació de les llicències CC al règim de propietat intel·lectual a l’Estat espanyol. La intenció és explicar l’origen del projecte, identificar els trets fonamentals de les llicències CC per a entendre millor l’abast que tenen i procurar aclarir alguns malentesos.

Això és part d’un article publicat en una de les revistes digitals que té la UOC i que, la veritat és que sembla força interessant.

Potser ni us hi haureu fixat, però en aquest blog, al peu de pàgina, com en moltíssims altres, és parla de la llicència d’us i alguna cosa dels drets reservats. Això és perquè per utilitzar el contingut del que jo escric cal seguir les pautes que marca una de les llicències preestablertes del projecte Creative Commons. Un projecte que a banda de la gran utilitat que tenen no es pot negar que estan de moda, i que es fan servir a més de blogs, en eines com Flickr o per a la publicació de documents, com és el cas de l’article que enllaço.

El projecte compta amb milions de seguidors arreu del món i també alguns detractors, o més ben dit desconfiats. Vols entendre les raons d’uns i altres? Saber que és copyright i copyleft? Conèixer el rerefons històric o la seva relació amb la GPL?

Doncs dona-li un cop d’ull a l’article de la Doctora en Dret Raquel Xalabarder o descarrega-te’l directament en PDF.