Demanar-se festa per fer pont i haver de passar-te el dia amunt i avall amb gestions i encàrrecs, és trist, més aviat una tocada d’ous. Però és el que hi ha… i mira, sempre pots trobar alguna tonteria que et faci dibuixar un somriure, és allò del qui no es conforma és perque no vol.

Ara, que ben pensat, ja no sé si és per riure o per plorar veure una falta d’ortografia d’aquestes que fan mal a la vista. Podriem dir que ja hi estem acostumats a les faltes, sobretot en català, però sembla que a dia que passa es superen.

Façilitats de pagament, ni més ni menys; però per l’escriptura es veu que no en tenen gaire de facilitats. Ja no es tracta d’una conjugació, ni pronoms febles (en que tots o casi tots hi fiquem la pota de tant en tant) sinó una simple paraula, que amb una ràpida consulta al diccionari soluciones el dubte.

Senyors de la Immobiliaria Díedre, gràcies per fer l’esforç d’escriure l’anunci en català (que ja costa de veure a la construcció…) encara que no estaria de més mirar-s’ho una miqueta més el pròxim cop. La ce trencada pot provocar confusions alhora d’usar-la, però hi ha una norma ben senzilla que no costa de seguir: mai va davant de les vocals e, i.

Home, ja se sap que els mitjans de comunicació poden ser perillosos, que són capaços de generar reaccions violentes i desencadenar fets de vegades imprevisibles.

Pocs discutirien que el contingut de la programació actual deixa molt que desitjar, està farcit de morbositat de mal gust i escassa qualitat, informació groguejant, lluites sense escrúpols per l’audiència, i segurament, segons el programa que es vegi es pot sentir una necessitat impetuosa de buidar les reserves orgániques.

Tampoc cal portar bata blanca per saber que si es llença prou fort un televisor al cap d’algú altre (o d’un mateix) fàcilment es pot provocar una trencadissa d’ossos craneals, una parada immediata de connexions neuronals i per conseqüència, la mort.

Però de tot això a dir que la televisió mata… diria jo que és un pèl exagerat.

Fotografia d’una pintada amb plantilla o stencil, vista en una sortida de metro de Barcelona

La tarda de dimarts jo estava tan tranquilament programant, quan de sobte el Pere, un company de feina, em diu Ei ei ei! ràpid posa RAC1. Li pregunto que pasa i em diu és molt fort! un de Renfe s’està passant amb els catalans!!!

Poso la ràdio, i al cap de 10 segons d’escoltar frases com ¡La culpa es de los catalanes! … ¡Quieren quedáselo todo!:, li dic: és una broma, és el Deltell. Així de xulu, fatxenda, i sobrat; però la vaig encertar.

S’ha de dir que fa anys que segueixo a l’equip del programa del Toni Clapés, Versió RAC1, anteriorment Versió Original a Catalunya Ràdio, m’encanta. I ja fa temps que el Clapés i el Xavier Deltell es coneixen profesionalment parlant.

Recordo un programa que van fer a TV3, Efectes Secundaris, boníssim, però no va durar ni un any. I després d’allò, poc després van estar a Crónicas Marcianas; sí, a Crònicas però als inicis, quan era un bon programa i passaves una bona estona abans d’anar a dormir. Després el Clapés va marxar (ben fet que va fer) i al cap d’un temps de fer de parella freak amb el Cárdenas, el Deltell també va marxar.

Que vull dir? Doncs que li coneixo la veu i la manera de fer les conyes, i per això vaig notar ràpidament que era ell, no sóc pitoniso pito.

Des del dimarts passat he sentit que la pilota s’ha fet més gran, es veu que els dies següents fins i tot hi va haver gent que va trucar al Món a RAC1 per preguntar si era veritat, finalment ho han desmentit oficialment i han confirmat que el Director de Gestión Operativa de Activos era en Xavier Deltell.

Però com és normal, aquest aclariment no ha arribat a tothom, i un dels correus que circula aquests últims dies, és un correu amb el tall de veu del programa i alguns insults dedicats als estimats de Renfe. I també es curiós que el nom del suposat portaveu de Renfe és erroni, ja que apareixia Antonio Morales enlloc d’Ernesto del Moral, que es com l’anomenaven a l’entrevista

Per no parlar de que també hi han hagut blogaires que van caure al parany i s’ho van empassar, n’hi han hagut uns quants. Se’n surt molt bé el Deltell en això de enredar la troca tot seriosament.

Així que no cal que ens exaltem, tranquils que no és veritat. Com ja he dit algun cop, a mi els de Renfe, per raons que ja he explicat, em cauen com una patada als baixos, però aquest cop no han fet res. Seria divertit que fós veritat per poder maleïr amb ganes i desfogar-se a gust, però no.

Si encara no ho heu escoltat no us perdeu ni un minut del MP3 de l’entrevista. I si us pica la curiositat respecte la notícia original dels problemes amb Renfe, doncs al Periódico la podeu llegir.

No som perfectes, que diuen a la ràdio, ningú arriba a la perfecció en res. I entre les nombroses coses en que ens equivoquem és en l’ortografia. En general, el nivell de correcció en l’escriptura és patètic.

A mi m’agrada escriure, col·laboro en una revista i escric aquest blog. És així, principalment, com desfogo aquesta inquietud. Deu ser per això i perquè procuro ser curiós i observador de les paraules, que em fixo en com s’escriuen, en el perquè de la seva ortografia. M’agrada veure les semblances d’alguns mots entre idiomes, descobrir noves paraules i d’altres curiositats respecte les llengües.

El fet és que amb el pas dels anys li he anat donant més importància a l’acte d’escriure correctament i amb estil, tant com la meva limitada capacitat em permet. És per això que em fa mal a la vista quan veig algunes faltes que es cometen en mil i un llocs, tot i saber que jo també en cometo -com ja he dit, no som perfectes-.

Tant hi fa si és un cartell, un anunci, una revista, etc. tot pot estar equivocat per molt que estigui imprès.

I encara pot resultar més sorprenent veure qui comet les errades. Seria normal pensar que una persona amb formació universitaria no hauria de caure en errors bàsics, res més lluny de la realitat. Me’n afarto dia a dia de veure documents o correus-e escrits per gent titulada, amb faltes, de les que deixen al Pompeu Fabra ple de blaus. Sincerament no ho entenc.

Un exemple, el que ve a continuació. No és res de l’altre dijous, però són petites demostracions de com estan les coses.

Són unes fotografies que vaig fer amb el mòbil fa ja uns mesos al Carrefour de Reus.

MORECS

Suposo que es referien a moresc, blat de moro.

Això més que una falta seria una errata, però tan difícil és comprovar els cartells abans d’imprimir-los?

No dóna gaire bona imatge a Carrefour això de tenir cartells ben grans amb cagades com aquesta.

SALSITXAS

Uuuuuuui, al pal!

Mira que es nota que han buscat com s’escrivia salsitxa en català, però han comès un petit error. No consultar com s’escriuen els plurals femenins en català.

Seria salsitxes.

ELIGE 4 ELADOS

A veure qui la fa més grossa!!!

Quan et penses que simplement el problema és que no saben escriure en català, veus que en castellà no es queden enrere a l’hora de rebentar el mínim rastre de correcció ortogràfica.

Tan dificil és escriure helados?

Em costa de creure tot plegat i m’assalten moltes preguntes. Va escriure els cartells el primer mosso que va passar per allí? A Carrefour no tenen un departament que revisi els cartells? A l’impremta fan els treballs amb els ulls tancats?

Segurament es força lleig això de fotre’s de les cagades dels altres, i més quan tu també pots ficar la pota fins als fons, però es que em semblen faltes clamoroses. De totes formes, està clar que per cada falta que jo faci em mereixeria unes fuetejades, i 100 bastonades per cada una comesa en aquest apunt.

Ah! i recordo que estic en contra del llenguatge SMS sinó és en els propis missatges de mòbil

Quan treballes en un mitjà de comunicació tots et desitjen. No em refereixo a que si surts per la televisió augmenti el teu atractiu, que també és veritat, sinó que la influència que poden tenir els que són llegits o escoltats en massa.

Per això moltes empreses, firmes, marques o organitzacions envien sovint publicitat o productes a les redaccions de televisió, ràdio o premsa escrita; a veure si cola i ho comenten. És com allò d’enviar regalets als blogaires perquè així en parlin al seu blog i així els seus lectors es vegin influenciats (tampoc s’ha de ser borrego i empassar-se sense pensar el 100% del que es llegeix).

El fet és que un persona molt propera va rebre fa unes setmanes a la redacció de la revista on treballa un díptic propagandístic. Es tracta d’una associació, els membres de la qual es declaren amics dels àngels i parlen d’àngels caiguts. No us recorda a res tot això? Doncs sí, a l’àngel caigut a Camdevànol.

Com que no li interessa gaire el tema (sempre em diu que el que més els agrada rebre a la redacció és menjar) i sabia que potser em faria gràcia posar-lo al blog, me’l va donar. El que es veu a continuació són les pàgines del díptic escanejades i el contingut transcrit, per si a l’imatge no s’aprecia bé.

Aquestes són les pàgines exteriors.

¿Existen los ángeles?
Se ha detectado un número creciente de apariciones de ángeles que han caído en diferentes partes del mundo en los últimos meses. Los encuentros con ángeles son cada vez más comunes. Sabemos que ésto está sucediendo. Encuentre las pruebas en el interior…

Conviértase en creyente.
Únase a la liga de los amigos de los ángeles

I aquestes són les pàgines interiors.

¿Ha visto usted un ángel?
Los ángeles existen. Hemos estado investigando estos extraños fenómenos durante años. Los ángeles tienen su propio lenguaje y nosotros sabemos cómo contactar con ellos

Conocer a su Ángel de la Guarda puede cambiar su vida para siempre. Déjenos ayudarle.

Quizás usted ha presenciado algo que no puede explicarse. Queremos escuchar su testimonio. Le invitamos a unirse a la Liga de los Amigos de los Ángeles. Somos miles de Creyentes en todo el planeta. Pronto el mundo entero descubrirá la verdad.

Éstas son las pruebas…
Campdevànol, Holanda, Alemania, Argentina, UK, USA

En los últimos meses ha habido un número creciente de apariciones de ángeles y, más específicamente, pruebas de su existencia, como descubrimientos documentados de grandes alas blancas, marcas circulares de tierra quemada con la forma y tamaño de un halo, así como luces resplandecientes cayendo del cielo en lugares donde se han visto misteriosos humanoides corriendo desnudos.

Com diu la sabiesa popular hi ha d’haver gent per a tot. Parlen de l’Àngel de la Guarda, de ser creients i d’ajudar a comunicar-se amb Ells; a mi el que em semblen és una colla de joves bromistes que s’ho passen be muntant videos, imatges o històries i que comparteixen la afició d’empaitar (o més aviat inventar-se) àngels caiguts.

Em resulten simpàtics, em recorda a allò de The Truth is Out There de la mítica sèrie X-Files. Un grup d’amics que busca allò en que ningú creu.

Bé doncs, si voleu veure les imatges del díptic en color, o conèixer més a fons a aquesta tropa, podeu visitar la pàgina FallenWings que és membre de la League of Angel Believers.

Com comentava l’altre dia, el cap de setmana previ a Tots Sants “em van segrestar”.

M’explico: la Miaa em va portar a Barcelona, i em va dir que agafés la motxilla perque anàvem a l’aeroport. No em va voler donar més informació i em va dir que ja veuria on anavem quan féssim la cua a l’aeroport. Així que no es podria dir que hi vaig anar obligat, però ben bé em van portar sense saber on anava.

Així que allí estavem, els dos sense res a facturar, per estalviar temps, davant els monitors de Vueling i… llavors ho veig, destinació Venècia. Va ser un meravellós regal, dos nits en un petitó i humil apartament al Lido de Venècia.

Va fer bon temps, i vàrem veure tot allò que és típic: els vaporettos, les gòndoles, vestits tradicionals, canals i barques de tot tipus, casetes precioses i palaus fastuosos. En definitiva, un viatget genial. Això sí, les gòndoles només les vam veure passar; perquè el preu per pujar-hi, 100€, ens va semblar massa “baratet” per les nostres butxaques.

A qui li piqui la curiositat o vulgui veure’n més fotos, pot donar un cop d’ull a l’álbum que he penjat a Flickr.

Si hi he de posar alguna pega, la podria donar a Vueling, pel retard de més de dues hores en vol de tornada i a sobre sense donar-nos ni informació ni res per sopar. Raons per les que he posat una queixa.

Últimament tinc l’hortet abandonat, feia uns dies que no hi escrivia, ni tinc temps per plantar-hi noves cosetes. Però que hi farem, entre la feina, la UOC, El Replà i d’altres històries no em queda gaire temps.

Per postres, durant el pont que vaig fer, “em van segrestar”, em van posar dalt d’un avió i em van portar lluny de casa durant un parell de dies; el segrest més sorprenent i fantàstic de la meva vida. Tan aviat com pugui en penjaré alguna fotografia que hagi quedat ben maca.

Però per més enrenous que tingui un, l’actualitat que l’envolta no frena. Després de la agitada campanya i quan semblava que finalment ens recuperaríem de la ressaca electoral i castanyera, entre travesses de pactes i declaracions del Partido por la Cuidadania m’agafa mal de cap altre cop.

Em sembla que el millor que puc fer aquest cap de setmana per deixar la ment en blanc, jo i els que estiguin per aquí a prop, és anar de concert. Me’l recomana el JOrdi i a més hi toca el grup d’un ex-company de carrera que tinc ganes de veure, els Maitip’s.

A les Borges són així, si la castanyada és celebra el 31 d’octubre doncs ells el 4 de novembre…

Sí, les castanyes són el 31 d’octubre, segons marca la tradició, naltros ho celebrarem un pèl més tard…

A Les Borges del Camp
El 4 de novembre
A les 23:00h
A la sala del Sindicat

MAITIP’S
SE7 I MIG
SINOPSIS

Entrada 3€

Llegint a la Mireia me’n adono que m’ha llençat un repte, el de seguir un meme, en concret un meme musical. I he de començar dient que no sóc un gran amant dels memes, les cadenes de correu-e i demés generadors de tràfic. Però aquest m’ha agradat, principalment per vindre de qui ve i perque és el primer que faré. A més està prou bé això de idear-se unes respostes amb noms de cançons.

Així que aquí va el meme, amb els apartats manats per la moderna tradició de memetitzar.

1. Regles del meme musical

Cal escollir un grup de música i tractar de respondre a les preguntes amb títols de cançons del grup escollit, un cop fet això cal seleccionar 5 blogaires per demanar-los que facin també el meme.

2. Grup escollit per mi

M’havia pensat Antònia Font, però finalment he triat Roger Mas. I ja he fet bé perquè veig que un altre dels memetitzadors ha triat Antònia Font, i no és qüestió de ser repetitiu.

3. El meme musical pròpiament dit, que pregunta algú i respon en Roger Utopiq

Ets home o dona?
Deixa’m trencar l’encant dien-te que sóc simplement un homenet, aquell de l’home i un elefant.

Descriu-te.
Sovint em crec el rei de les coses, però també m’arribo a sentir trist com el sol, i m’agrada pensar que sóc de cor pur.

Què senten les persones sobre tu?
De vegades crec que em veuen com una cuca fera, pero si apartessin els núvols i intentessin allargar la mà, quasi sempre podriem acabar ballant junts la dansa del bosc.

Com descriuries la teva anterior relació sentimental?
Ella era com la senyora dels guants vermells.

Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu nòvio/a o pretendent.
Ella és la nena de les neus a qui li canto el ninadorm i amb qui passejo per les obagues de l’Eixample. Junts vivim una passió de son, de son diapassó.

On voldries ser ara?
A la ciutat de l’astoret, on et tapen els ulls amb calces de setí.

Com ets respecte a l’amor?
M’agrada l’amor complet, sense coixí de seguretat, sentimental i passional, com el de dos falcons.

Com és la teva vida?
Algun cop és com el setè estel, altres un toll de mercuri, però afortunadament plena de llums de colors i records de viatges.

Què demanaries si tinguessis un sol desig?
Dona’m vida per a que la mort no mati.

Ara acomiada’t.
No m’agrada, però si tu m’ho dius… a reveure!

4. Demano que facin el meme musical els 5 blogaires següents

Això si que és posar-m’ho díficil, no vull posar en un compromís a ningú, així que dels que digui, qui no vulgui que no ho el faci, per suposat.

Començaré per l’amic que encara no ha estat memetitzat, en JOrdi; i continuaré per un parell de comentaristes a qui agraeixo els seus comentaris i enllaços, en polromeu i l’altre jordi. I els dos llocs restants el deixo lliures per a qualsevol blogaire, comentarista o visitant que vulgui acceptar la proposta o deixar-la caure en l’oblit.

He de començar reconeixent que quan escric aquestes línies ho faig amb un mica de ràbia. Aquesta sensació, que en certes ocasions et fa bullir la sang, és el que em desperta veure aquesta fotografia que vaig fer davant de la estació de trens de Reus.

Si sóc sincer, he de dir que tinc una petita col·lecció de receptes firmades per la Guàrdia Urbana, els Mossos d’Esquadra o els simpàtics vigilants de zona blava. Són multes que m’han posat per aparcar en zona blava sense tiquet, excedint el temps que he pagat o per aparcar com no toca. No són masses, però almenys una o dues de cada ciutat que tinc aprop: Cambrils, Reus i Tarragona.

Ja sé que està mal fet, que s’ha de pagar i aparcar bé, però confesso que me n’he escaquejat més d’un i dos cops (i tres també). Em rebenta haver de pagar per aparcar en una ciutat, quan el que vaig a fer precisament és pagar i deixar altre cops diners. Si per exemple vaig a Reus a comprar roba o menjar, hi deixaré uns diners que beneficien la ciutat i el seu comerç i no em sembla just haver de pagar per deixar el cotxe una estona al carrer o haver de deixar-lo a l’altra punta de món. Per no dir quan ja no es pot aparcar ni pagant ni sense pagar.

Això és el que passa a l’estació de Reus, mai hi ha lloc per aparcar, sempre està saturat, i de vegades quan hi vaig he d’aparcar com puc. I com podeu veure a la imatge no sóc l’únic que té aquest problema, també els Mossos aparquen malament, i em prenen un dels llocs que faig servir.

Però hi ha diferències. La primera diferència és que un dia d’aquests a mi em poden posar una multa per aparcar malament a l’estació (creuo els dits) i en canvi als senyors Mossos d’Esquadra, la veritat és que ho dubto bastant.

I la segona diferència és que jo quan vaig a l’estació, normalment és per obligació, però els agents d’aquest cotxe no van fer altra cosa que prendre tranquil·lament un cafetonet i l’esmorzar. Cosa a la que tenen tot el dret del món, però que com la resta haurien de fer complint la llei i més ells que haurien de donar exemple.

Com sé el que feien? Doncs ho sé perque mentre esperava un tren amb retard (quina sorpresa!) ho vaig veure.

Tots som iguals davant la llei? Doncs em sembla que sense sorprendre a ningú puc afirmar que no.

Hi ha moltes, moltíssimes cosetes que m’agradaria afegir al blog, noves funcionalitats o alguna tonteria que em faria gràcia posar. Però per falta de temps no acabo de fer-ho, i per postres sinó m’agrada del tot prefereixo retocar-ho, per tant es necessita més temps.

El fet és que des de fa temps que volia que es mostressin a la portada del blog el últims comentaris que s’hagin fet; vaig estar buscant i vaig veure que el plugin per a Wordpress més popular per a fer això, el Brian’s Latest Comments, sobrecarrega i alenteix el servidor web, i això no interessa.

Buscant una mica més en vaig trobar un altre que semblava més veloç i interessant, el Real Fast Latest Comments, molt simple i lleuger , però no m’acabava d’agradar com mostrava els comentaris. El que vaig fer és seguir la simplicitat d’aquest plugin i en vaig fer un de nou inspirat en el seu codi.

Mentre retocava el codi vaig veure que hi havia un parell d’errors: la construcció de les URL que enllaçaven els comentaris era errònea, i no preveia el cas de que els comentaristes fossin anònims.

Vaig arreglar aquests petits errors i a banda d’això vaig adaptar-lo al meu gust: mostra el contingut retallat dels últims comentaris i el nom de l’autor surt enllaçant el comentari. També vaig afegir dos paràmetres més a la crida del plugin, per permetre personalitzar-lo una mica.

La instal·lació és simple:

1. Descarregar el fitxer utuLatCom.zip.
2. Copiar l’arxiu “utupiaLatCom.php” a la carpeta de plugins del servidor on hi ha instal·lat el Wordpress: “…/wp-content/plugins/”
3. Activar el plugin a la pàgina d’administració de plugins.
4. I finalment, cridar la funció “Show_Utupia_Latest_Comments()” on vulguis que apareguin els comentaris.

I adaptar-lo també…

La funció es pot cridar sense indicar cap paràmetre, però per a configurar-lo fàcilment al gust de cadascú es poden fer servir els següents:

• comment_limit: limita el número de comentaris a mostrar, per defecte és 5.
• comment_length: indica el número de caràcters a mostrar de cada comentari, per defecte és 96
• hide_pingstrackbacks: determina si es s’oculten els pingbacks i trackbacks, per defecte és sí (true), per tant no es mostren
• hide_authors: indica si s’oculten el comentaris de l’autor del blog, per defecte és sí (true), per tant no es mostren

És el primer plugin per a Wordpress que faig i és força senzill, però potser a algú li pot resultar útil, així que el deixo a disposició de qualsevol que vulgui descarregar-lo. Si el proveu, us agrairia que em comentéssiu si us ha funcionat correctament, i també si trobeu algun error.

Per veure’l en funcionament només cal anar a la part esquerra de la portada d’utupia i mirar el llistat de comentaris que apareixen.