Els bons programadors són aquells als que els agrada el que fan. Això és justament el que sempre he pensat i és la mateixa reflexió que llegeixo en un apunt d’en Gallir arran d’una entrevista a un tal Scott Rosenberg.

En Rosenberg diu:

Els programadors són programadors perquè els agrada ser-ho.

Amb aquesta afirmació no hi estic totalment d’acord, però sí corroboro el perquè de la frase. Rosenberg diu que la programació es difícil i en Ricardo afegeix que és abstracta i complexa. Es per això que diuen que una feina així només la pots fer si t’agrada, amb el que estic d’acord, però no crec que es pugui dir sense tenir en compte la quantitat de gent que hi deu haver treballant a disgust.

Durant la carrera no t’hi fixes, però amb el temps te n’adones que molts companys no havien programat mai abans d’entrar a la universitat, i tampoc ho feien fora de les hores justes que necessitaven per aprovar les assignatures.

Jo vaig fer la carrera perquè m’agradava*, em divertia fent programets o dissenyant webs que mai veien la llum, l’auto-aprenentatge natural. En canvi, molts dels companys eren allí perquè la indecisió els havia guiat a la informàtica, fet que no critico, ja que de vegades et toca escollir quan encara no tens clar allò que vols.

Segurament molts d’aquests indecisos han acabat estimant això d’escriure línees de codis estranys que no signifiquen res per la teva parella o amics, però per desgràcia alguns acabaran treballant en allò que no els convenç.

Em mereixen tot el respecte i per descomptat no estic dient que no siguin bons programadors, però sí que és més difícil que destaquin en allò que fan si no gaudeixen fent-ho.

Així que faig meus i adapto dos dels lemes del Ricardo:

Lema #1: Si no t’agrada programar difícilment seràs un bon programador, a no ser que canviïn els teus gustos.

Lema #2: Quan un fa allò que li agrada, ho fa tan bé com pot; cometrà molts errors, però aprendrà d’ells fins al punt de divertir-se.

*Aclaració: vaig estudiar Enginyeria Tècnica en Informàtica de Gestió i m’hagués agradat més poder fer el Graduat Multimèdia, que tot i no ser un títol homologat, m’atreia més per estar més dedicat a la programació web, la fotografia, l’edició de vídeo digital, etc. Però la despesa total necessària per a aquest títol era de més d’un milió de pessetes a l’any, un obstacle important per l’economia familiar. Amb tot, n’estic satisfet d’haver fet la carrera que he fet.

Lliuraments de pràctiques, exàmens, la feina… Una cosa o altra atabala a casi tothom, és llavors quan més ve de gust evadir-se.

Es pot mirar la televisió i deixar-se emportar per la primera història que el zàping ens proporcioni, pots culturitzar-te llegint algun llibre, navegar entre blogs cercant continguts interessants, etc. moltes coses. Entre elles, per suposat, els videojocs o l’esport.

Jo sóc molt gandul per això de posar-se a còrrer, però sembla que he trobat un bon trasto que uneix videojocs i esports. Tot i que hi ha alguna altra manera millor de suar passant-s’ho bé… aquesta no està gens malament.

Es tracta d’una de les joguines que vaig parlar, una pista per practicar DDR, Dance Dance Revolution o Pump It Up; diferents formes d’anomenar el mateix, el que molts potser coneixen com: la màquina de ballar. És la alfombra catifa plegable que veieu a la fotografia, Dance Performance II. Les sabates me les trec per no desgastar massa la superfície però hi són simplement per a què es pugui veure el tamany de la pista.

Ja fa temps que la Miaa i jo haviem provat algun cop de fer uns balls amb alguna màquina DDR, per exemple, gratuïtament en el darrer Festival Àsia de Barcelona. I quan estavem donant un cop d’ull a una botiga que hem té entusiasmat, em diu: Mira! una catifa per ballar i val 12€! No ens ho vam pensar i ens la vam comprar.

Quan va ser el moment de començar a jugar, en principi semblava senzill: endollar a l’USB i a còrrer. No va ser del tot així, connecto la catifa a l’ordinador, em reconeix bé el perifèric -al cap i a la fi és un simple joystick en forma de catifa sintètica- però… i el joc?

Busca que buscaràs, però no veiem cap CD per enlloc. Vaig trucar a la botiga, però ja estava tancada. Així que només em quedava l’opció d’investigar. Vaig estar buscant fins que vaig trobar la solució: hi ha un fantàstic joc compatible amb la pista que és programari lliure!!!!

Mans a la feina, vaig descarregar-me el joc StepMania i unes quantes cançons, el vaig instal·lar i a saltar. Ara, almenys un cop per setmana ens marquem uns passos amb la catifa, totalment recomanable excepte pels veïns del pis de sota.

La botiga en qüestió, és diu HardCore Gamer i hi han vertaderes perles pels amants dels videojocs, la cultura japonesa, el col·leccionisme i les maquinetes antigues. Per dir-ho ràpidament: tot allò que si t’interessa és probable que hagis d’escoltar com et diuen freaky (paraula odiosa, no pel seu significat, sinó per la desconeixença amb que s’acostuma a fer servir).

Per a aquells no residents a Barcelona, tenen un bon servei d’enviament a domicili, i segons diu a la web, a finals de febrer tornaran a tenir pistes de ball, ara estan esgotades.

Fent honor a la veritat de que una imatge val més que mil paraules, enlloc d’explicar amb deteniment com es balla amb aquesta pista, enllaço aquest genial vídeo on es veu un xiquet japonès de 5 anys fent servir la mateixa catifa, però en la versió per a PlayStation. Queda demostrat que no cal ser cap portent per marcar-se quatre passos.

Els de HardCore Gamer no m’han pagat ni un duro ni m’han ensabonat per a que parli meravelles d’ells, però si per casualitats de la vida llegeixen això i em volen regalar qualsevol coseta, acceptaré encantat provar-la i parlar-ne (d’il·lusions també es viu, no?).

Afegitó: Interessant dada la que m’envia en polromeu, resulta que un estudi fet en un col·legi públic nord-americà demostra que uns minuts de DDR al dia ajuden a prevenir l’obesitat, i el risc de malalties cardíaques i diabetis.

Així sóc de desastre pels aniversaris, el passat divendres dia 27 de gener de 2007 es complia un any des de que vaig escriure el primer apunt del blog, i me’n adono avui casi per casualitat.

No és una excusa, però serveix per demostrar perque gairebé sempre m’oblido dels aniversaris d’amics o familiars, i algun cop pràcticament també del meu.

M’ha fet gràcia rellegir-me el primer que vaig escriure, on parlava d’una sèrie manga que en el seu moment em va fascinar. Durant el mateix mes, el costat més bitològic comentava una imatge relacionada amb el Firefox i també l’aparició de Picasa en català.

Després de la lectura, em pregunto quantes entrades deu haver publicades, i el mateix Wordpress em resol el dubte: diu que hi han publicats 131 apunts i 296 comentaris, tot classificat en 19 categories. La veritat és que no em sembla massa cosa, però pensant-hi, és bastant tenint en compte el temps que hi puc dedicar i el final d’any que he tingut.

Per acabar aquesta sòbria celebració, a tothom li agrada ser llegit, així que simplement voldria donar les gràcies a aquell grupet de lectors i comentaristes -ja sabeu qui sou- que es passejen per aquesta casa de tant en tant, plogui, nevi o peti el router.

Últimament compleixo puntualment la litúrgia de la sessió de cinema durant la tarda dominical i aquest cap de setmana passat no va pas variar, vaig anar a veure Maria Antonieta. Un film on Sofia Coppola torna a presentar l’història d’una dóna incompresa, concretament la de la vida d’una filla de la reina austriaca destinada a ser reina de França i convertir-la en aliada del seu país natal.

És una pel·lícula d’una estètica exquisida, d’imatges incisadores i vestits de somni; tant de somni que de poc no m’adormo. És absolutament aburrida i se’m va fer llarguíssima. Té un argument letàrgic que no aguanta de cap manera les dues hores de cinta i a sobre amb un guió mediocre.

Kirsten Dunst, la protagonista, que ja m’agrada ben poc en qualsevol dels possibles aspectes, encara amaneix més d’ensopiment els interminables minuts. Sempre amb aquella cara de mig somriure, em venen ganes de dir-li: obre bé els ulls d’una vegada!

Mira que a la història de Versalles se li pot treure suc, però no, la directora passa de puntetes per qualsevol fet històric, ella prefereix parlar d’una temporada frívola en la vida de la monarca.

Sofia és cool, indie i poppie; doncs molt bé. Però si amb aquesta estètica cuidada, una visió transgressora de l’època i una bona, però decepcionant, banda sonora, volia donar-li un aire a videoclip doncs que ho faci; que mostri més festa, més excessos, més drogues i no un edulcorat producte per a tots els públics.

El romanticisme de la Coppola fins ara havia funcionat perfectament amb mi, Las vírgenes suicidas i Lost in translation em van entusiasmar, les seves protagonistes també s’aïllen del món, però per raons de convincents, no com Maria Antonieta. Les d’aquesta jove són la banalitat, el joc i el safareig, no m’hi identifico.

Això sí, la fotografia és preciosa i si t’agraden les flors, els grans jardins, les perruques i els vestits d’època aquest film t’agradarà. Però si això no et convenç i menys encara veure un i altre cop com els membres de la cort francesa s’afarten de pastes i xampany val més que no paguis per veure-la. Aquesta directora ha perdut tot el meu crèdit, li poso un 3.

Afegitó: corre el rumor de que a la pel·lícula hi apareixen unes Converse All Star, doncs pel que sembla és veritat.

La vida és, per si mateixa, la més gran de les injustícies.

Quan veig com gent a la que conec i que sé que són un tros de pà se’ls compliquen les coses, em costa d’assimilar. No saps perquè sense merèixer-ho només s’emporten garrotades i se’ls omple els camí d’obstacles. S’esforcen per tirar endavant i fer allò que els toca fer de la millor manera possible i en canvi, sovint per ells la felicitat és només un sentiment del que costa recordar-ne el sabor.

I el que em fa bullir la sang és quan me n’adono que moltes de les males persones que viuen en el meu entorn sempre porten dibuixat un somriure a les seves cares. Gent que actua amb mala intenció, que són egoistes i desconsiderats amb la resta de persones, duen una vida més fàcil. Com pot ser que a aquests cabrons la vida els tracti millor?

Una de les conclusions que sempre em venen al cap és: Déu no existeix o és un malparit.

I aquesta reflexió sempre em porta a una de les frases que tothom té present i que jo repeteixo massa sovint: la vida és injusta.

Veig que el Xavi, un amic, passades les festes, torna torna al peu del canó. M’ha enviat un correu on hi havia adjunt el document Què faig si…?

L’obro i veig que el subtítol del document ens aclareix la temàtica: Alguns suggeriments que poden ésser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català.

I això és el que conté, un llistat de preguntes i respostes molt ben explicades de les quals en destaco alguna tot seguit.

Quan en general se’m dirigeixen en castellà, puc continuar la conversa en català? És de mala educació?

Naturalment que podem seguir la conversa en català. No és de mala educació, ans al contrari. Aquesta actitud de canviar de llengua per educació forma part d’una sèrie de prejudicis que ha adquirit la nostra societat per justificar els nostres complexos i manca d’autoestima amb la nostra pròpia llengua i identitat cultural i, per tant, i al cap i a la fi, amb una de les parts més essencials de la nostra persona. […]

En una botiga, bar, restaurant, supermercat, personal al servei del client o altres serveis d’atenció al client de qualsevol empresa, la persona que m’atén i m’hi adreço em demana que canviï d’idioma o em deixa clar que no m’entén. Què haig de fer?

En aquest cas ningú no ens pot exigir que canviem d’idioma. La legislació diu clarament que: “Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d’estar en condicions de poder atendre els consumidors i consumidores quan s’expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya.” (Article 32.1 de la Llei 1/1998 de 7 de gener, de política lingüística). Per tant, no canviarem d’idioma. […]

Em puc dirigir en català a un policia de l’estat o a qualsevol altre funcionari? I si em diu que no m’entén o em demana que parli en castellà?

En el territori sota administració de la Generalitat de Catalunya els ciutadans i ciutadanes es poden adreçar oralment i per escrit en català davant qualsevol organisme de l’administració, tant de la Generalitat, com de l’administració local i de la perifèrica de l’Estat. […]

M’agradaria exigir la carta d’un restaurant, els serveis d’una empresa, la retolació, etc en català, però francament em sento incòmode i no vull crear cap conflicte o mala maror. Què puc fer?

Encara que és preferible expressar directament la nostra queixa o si més no la preocupació a l’empresa afectada, podem fer servir d’altres camins que poden ésser també prou eficients. Així mateix, podem fer la reclamació oficial pel nostre compte mitjançant una entitat que treballi per la llengua, com la Plataforma per la Llengua, o directament a l’Agència Catalana del Consum o bé a les Oficines de Garanties Lingüístiques. O bé cercar l’adreça, el telèfon o el correu electrònic de l’empresa i fer la queixa posteriorment. […]

Com podeu veure respostes interessants i ben argumentades a dubtes que podem tenir en situacions quotidianes. Personalment, acostumo a seguir bastant les pautes que dóna aquest document, al principi costa dirigir-se en català a algú que creus que no t’entendrà però és un esforç que paga la pena. Si volem que la nostra llengua tingui una bona salut l’hem de fer servir.

Em costa d’entendre, per exemple, perquè a l’entorn on treballo, sóc dels pocs (potser n’hi ha un parell més) que parlo català amb tothom. La majoria de catalanoparlants es dirigeixen en castellà a gent que inclús ha nascut aquí, per què han de canviar si els entenen perfectament?

És més, jo veig com algunes d’aquestes persones castellanoparlants quan es troben en un grup petit o t’envien un correu, ho fan en català! Dedueixo que si no el parlen normalment és només per vergonya o peresa. Tan difícil es donar-los un cop de mà parlant-los en català? Per suposat sense fotre-se’n d’ells quan facin alguna pífia, com algun cop he vist fer a algun curt de gambals.

Està clar que seguir les instruccions d’aquest document pot portar a situacions tenses, com m’ha passat en un parell d’ocasions amb l’estimada Guardia Civil, però la causa s’ho val.

Una feina molt ben feta la que han fet els redactors del document, La Plataforma per la Llengua. Van publicar-lo fa dos dies i el tenen disponible a la seva pàgina. Us recomano llegir el document complet amb les respostes anteriors senceres, algunes preguntes més i també informació sobre la resta dels territoris de parla catalana.

Doncs sí, ja sóc un dels molts que té l’andròmina aquesta i a més en parla.

Vaig dir que aquestes festes m’havia caigut a les mans algun regalet i he decidit parlar-ne en ordre inversament proporcional a la il·lusió que m’han fet i directament proporcional al seu preu, és a dir que la Fonera és el més barat i el que menys esperava dels nous trastos.

Podria semblar que aquest apunt és publicitat i em paguen per parlar-ne bé, però després que això ja ho hagin fet els blogaires més guais i coneguts de la blogosfera hispana o fins i tot internacional, dubto que paguessin a un txitxarel·lo com jo.

Per postres i com tants d’altres, ja havia parlat de FON algun cop, vaig fer-me ressò de l’onada de crítiques rebudes i per no ser menys també vaig posar-hi cullerada.

La veritat és que no em feia cap falta aquest punt d’accés WiFi, fet i fet no tinc cap portàtil ni res per connectar-me sense fils, així que confessaré la principal raó de la meva adquisició: m’ha costat 0€. Ho reconec, quan veig ofertes per aquest preu em resulta difícil resistir-m’hi, així que vaig aprofitar l’oferta que van fer els senyors de FON als usuaris del Menéame.

El profit que espero treure’n en algún moment és el de poder connectar-me de franc a les Foneres de la resta d’usuaris si ho necessito en algún moment. T’ofereixen aquesta possibilitat si tu no fas pagar als que es connecten a la teva, cosa que ni em plantejo tenint en compte que veig difícil que algú necessiti WiFi just a Vinyols, però mai se sap.

Pel que fa al trastet en sí, està molt ben fet. És bonic, petit i ben acabat, i inclús el cable de xarxa que porta no és dels normals, és pla i menys voluminós.

Com ja he dit, el meu ordinador no té targeta de connexió sense fils, i això ha dificultat una mica el procés d’instal·lació, que de fet no he acabat. Només hi he dedicat una hora o dues, i no vaig aconseguir que funcionés la xarxa inhalàmbrica pública.

Si uses Windows i tot rutlla a la primera ja et serveix la guia d’instal·lació ràpida, però si es complica cal consultar el manual que tenen a la web. Serà qüestió d’insistir, donar un tomb pel fòrum o demanar el portàtil a un amic per provar d’accedir via WiFi.

Alguns ho trobat molt fàcil i d’altres no tant, pero tots acaben aconseguint-ho. N’hi ha que també han fet una mena de petit manual d’instruccions o un anàlisi més tècnic.

Suposo que ja explicaré com acaba l’història i com va a nivell de funcionament quan l’hagi pogut provar. I després d’això m’agradaria mirar com puc participar en un projecte de xarxa WiFi lliure i oberta com el de Guifi.net.

Seguint el pròpi modus operandi i que no m’acostuma a fallar, vaig anar al cine refiant-me del director. Alejandro González Iñárritu va dirigir Amores Perros i 21 gramos, dues obres mestres triomfadores en audiència i crítica. I si a més hi afegim un Brad Pitt i una Cate Blanchett, doncs la pel·lícula serà millor o pitjor, però es difícil que no estigui bé. Ah! i premiada a Canes amb la millor direcció. Així que no l’he deixat passar, i vaig anar a veure Babel.

Babel, com 21 gramos, no té un desenvolupament líneal. Són quatre històries paral·leles que tenen punts de connexió però que no segueixen un mateix fil cronològic, cadascuna té el seu ritme i transcorren de forma que coincideixen a l’hora de posar el punt i final.

Dues de les trames transcorren al Marroc, on una mescla d’armes i nens dóna lloca a conseqüències desastroses. Entre Mèxic i EUA els fills de la parella d’americans que apareixen al Marroc experimenten el drama immigratori. I al Japó, en ple Tòkio consumista, una noia sord-muda cerca ser desitjada sexualment. Tot plegat, un enterenyinat d’històries trepidants que es comuniquen amb l’efecte papallona o teoria del caos (el simple aleteig d’una papallona pot provocar l’enfonsament d’un edifici a l’altra punta de món).

Les quatre històries són, de forma conjunta, la tercera part del que es pot considerar una trilogia: Amores Perros, 21 gramos i Babel. Totes elles amb el denominador comú de les relacions personals, tant de parella com familiars, i precisament en aquest darrer film d’Iñárritu sembla que dibuixa a la familia com un refugi sempre present en els moment difícils.

A Babel també hi són presents, el xoc de cultures, l’opressió del primer al tecer món, i molts sentiments; d’entre els que sobresurt la compassió. Suposo que tot això va ser el que va fer que se m’escapessin algunes llagrimes, tot i que diria que no va ser generalitzat, així que segurament ja devia tenir les sensacions a flor de pell.

Enlloc he vist el perquè del títol, però la deducció fàcil que em vé al cap és que es deu a la Torre de Babel. Al film s’hi parlen cinc idiomes: anglès, àrab, castellà, francès i japonès. Però tota aquesta màgia es perd amb el doblatge, si us decidiu a veure-la, intenteu fer-ho en versió original, jo la vaig veure en castellà i puc assegurar que es perd part de l’encant. És una llàstima que poder veure pel·lícules en VO i pantalla gran sigui impossible si no es viu a la gran capital.

A la pàgina oficial en anglès o en castellà podeu veure algun vídeo, i si encara en se’n vol més sempre queda YouTube.

Afegitó: me’n oblidava de dir que li posaria un 7, 21 gramos em va agradar més.

Any nou, vida nova, almenys això diuen. En el meu cas, com el de la immensa majoria, no serà un canvi de vida radical però hi haurán diferències, que ja aniré comentant si venen al cas.

Almenys d’entrada em trec un pes de sobre, la mala ratxa sembla que arriba al final i entreveig el final del túnel. Però realista com sóc, ja sento de fons el soroll de les roques que em cauran a sobre, just sortir de la foscor.

S’ha de ser positiu!, és una frase que també agrada de dir. Doncs d’alguna cosa sí que me’n podria alegrar, com per exemple: que a diferència dels últims anys, en que Ses Majestats els Reis Mags d’Orient passaven de llarg i em deixaven amb les mans buides i les ganes de segrestar uns camells, enguany tinc joguines noves. Són per nens grans i moooolt divertides, prometo parlar-ne.

Ah! i entre els canvis, s’inclou el de tenir més temps per escriure aquí i on calgui.

Aquest és precisament el tipus d’apunts que no m’agrada escriure, no m’agrada parlar de fets que probablement només importen a qui els escriu, però sento la necessitat de fer-ho.

El fet és que durant les darreres setmanes he escrit molt poc, amb prou feines alguns apunts als que no he pogut dedicar tot el temps que m’agradaria, i per descomptat moltes coses s’han quedat al tinter, de les que espero poder recuperar-ne algunes.

La raó és precisament el temps. La feina s’allarga una mica més del compte alguns dies, apareixen viatges imprevistos, la pressió de la data límit… I quan acaba la jornada laboral toca estudiar, però a tot això ja hi estic acostumat, a tot t’hi fas; el problema és que últimament a tot això s’hi han d’afegir complicacions de caràcter personal.

Tot plegat fa que quan tens una estoneta, et costi dedicar el temps a allò que no sigui intentar buidar el cap i fer volar les preocupacions per un temps, per curt que sigui. Però tot, o quasi bé tot, és transitori, i espero que en uns dies o setmanes recuperi les regnes de la meva agenda, per poder escriure i llegir. Perquè si hi ha una altra cosa que em té encès és no poder ni tindre la meva dosi diària de lectura blogueril.

Ho explico, com ja he dit, perquè vull. Per suposat que no tinc la obligació de fer-ho i no sóc tan pedant o ingenu com per pensar que algú troba a faltar reflexions utòpiques a discreció. Però si algun amic o conegut es pregunta perquè últimament sóc tan car de veure, o alguns dels lectors habituals del blog (als qui agraeixo les seves visites i comentaris) ha pensat que utupia es troba en estat de pre-abandó, segurament aquestes línies els aclariran els dubtes.