Menjar-se un penis és com una pianola, o sigui de pedal i anar fent, sempre sona; en canvi un txitxi és com un piano, una cosa delicada que s’ha de tractar amb molta sensibilitat.

Per celebrar l’arribada del cap de setmana res millor que una recomanació divendril, i és la d’escoltar les sabies paraules de la Mireia, que explica com es menja un penis i un txitxi.

Un cop van ser unes calces i ara uns CALÇOTETS. I aquests tampoc semblen gaire còmodes, més aviat semblen d’aquests que al cap del dia et deixen els collons quadrats.

Els rètols sovint disparen la imaginació de qui els llegeix, almenys jo sovint em quedo encantat mirant algun anunci sense interès aparent, i es veu que no sóc l’únic que va pensar en roba interior quan va veure una caixa metàl·lica amb el ròtul CALCES.

L’artista no es devia poder contindre davant d’aquesta injustícia, i ell i el seu permanent van contribuir a la paritat de sexes en quan a peces íntimes escrites a les caixes de l’estació de Cambrils.

Segur que els de la Renfe n’estan molt contents i si no que s’hi fiquin fulles, que prou aguantem els usuaris.

Així de clar ho dic, perquè a dia que passa, dia que més vergonya em fa que aquesta sigui la policia del nostre país.

Ahir sense anar més lluny, una amiga m’explicava una entretinguda anècdota. Resulta que després de les festes del Carnaval, ara no recordo en quina localitat, tornaven un parell de noies cap a casa, disfrassades les dues de Minnie Mouse.

Les van aturar en un control d’alcoholèmia dels Mossos d’Esquadra i van fer bufar a la conductora. A aquesta noia, que déu tenir uns 21 o 22 anys, un dels dos Mossos la va fer pujar a la furgoneta i allí li va fer la prova. Va donar positiu en el control, més del doble de la taxa permesa legalment. I això és el que li va dir l’agent:

Mira, vamos a hacer esto: sal comete un chicle y bebe algo, y haz un poco de ejercicio. Después volvemos a probar.

Renoi quin Mosso més amable, dubto que hagués sigut tan comprensiu amb mi o qualsevol altra persona de sexe masculí…

La qüestió és que van repetir la prova un parell de cops més, i que va passar? Doncs que enlloc de baixar la taxa d’alcohol en sang va augmentar, aquesta amiga meva s’havia fotut un bon festival de Carnaval.

La va tornar a fer entrar a la furgoneta i ella es va posar a plorar, es va veure perduda i va reaccionar així, qui sap si va ser per les circumstàncies o era totalment intencionat. La qüestió es que quan ella va preguntar entre llàgrimes si la multarien, l’agent dels Mossos li va dir:

Nooooo, ¿Como te voy a multar? ¿Cómo voy a multar a una Minnie tan guapa y que encima está llorando?

La cosa es va quedar així! La noia va marxar, conduint ella mateixa el cotxe! El que segons li van explicar, hauria de ser una sanció econòmica, retirada temporal del carnet i pèrdua de punts es va quedar en no res.

Aquest agent va cometre un acte fastigós, indignant, fraudulent, immoral i il·legal. Però sobretot va posar en perill la vida de dues noies i de qualsevol que s’hagués creuat en el seu camí si arriben a tindre un accident, que per sort no va ser així.

És una mostra més del masclisme de la nostra societat. El que passa és que aquest masclisme no molesta tant, és una mena de masclisme que provoca discriminació positiva i que no resulta ofensiu. Encara que suposo que qualsevol noia o dona estaria d’acord amb que aquests fets són totalment injustos i no s’haurien de produir, entenc que també s’aprofitessin si puguessin, jo tampoc seria tan imbècil de demanar que em posessin una multa si me la vol retirar una simpàtica Mossa o un tendre agent.

Podriem suposar que és un fet aïllat, però quina casualitat, mentre xerràvem d’aquests fets una altra noia va explicar que a ella i una amiga els va passar més o menys el mateix. La conductora va donar positiu i encara és hora que li arribi alguna sanció pel positiu d’alcoholèmia que va donar, ella també va marxar tranquilament amb el seu cotxe. Així va el país!

Potser també és casualitat el que encara no conegui cap cas com aquest en que l’acoholitzat sigui home. O potser és que hi han poques Mosses d’Esquadra o les que hi ha són més professionals, ves a saber.

Realment em fot de mala llet pensar que avui en dia, que encara conduïm més els homes i sobretot a la nit, a sobre siguem més mal tractats. La solució és clara, si alguna parella , amiga o coneguda està disposada a conduir tornant de nit, que ho faci el més probable és que no la multin.

I tampoc us penseu que per la fama, justificada, de que els nois bebem més ens serveix d’aguna cosa, perquè després resulta que a la discoteca de torn les noies passen gratis i els nois paguen. Me cago en la mare que va parir els gerents de les discoteques.

Quin dret els ampara per cometre aquest acte de flagrant discriminació? Doncs cap, perquè que jo sàpiga, la sagradísima i intocable Constitución española deixa ben clar que no hi pot haver diferències de tracte per qüestió de sexe, raça o religió. Doncs a veure si algú que llegeixi això hi fa alguna cosa: Senyors de les autoritats pertinents, cada cap de setmana es discrimina per raó de sexe i ho poden veure anunciat en cartells ben grans.

Crec que no cal dir-ho però per si de cas hi ha algú que em vol malinterpretar: això no és cap critica a les dones. Es podria recriminar la seva actitud acceptant tractes de favor, però elles no en tenen cap culpa i sinó que llenci la primera pedra aquell o aquella que pagaria per alguna cosa que li pot sortir de franc pel simple fet que altres persones si que han de pagar.

Per últim, només m’agradaria enllaçar aquella foto on es reflexa que també els Mossos d’Esquadra aparquen malament, la única diferència és que ells no tenen multa.

Bé, finalment després d’alguns entrebancs he pogut solucionar els inconvenients que m’han impedit escriure durant varis dies al blog.

Primer vaig tenir algun petit incident en el procès de renovació del servei d’hostatjament, es a dir, el servidor que pago perquè la web estigui disponible permanentment a Internet sense necessitat de tenir-la instal·lada en un servidor a casa. Això en principi facilita la feina i carrega sobre uns altres la responsabilitat de que el servidor funcioni correctament, però com queda demostrat també té els seus inconvenients.

Però el que m’ha provocat algun petit maldecap ha sigut la base de dades. Vaig pensar que seria bona idea renovar el servei de base de dades amb una nova versió del programari: MySQL 5.0 enlloc de MySQL 4.1. Però això em va complicar una mica la vida.

Quan intentava importar a la nova BD tota la informació que fins ara havia introduït a la vella no hi havia manera de que ho fés bé. Les dades es guardaven correctament, però al blog m’apareixien caràcters estranys enlloc de les vocals amb accent, o de les ce trencades, étc. Llavors em vaig fixar que el problema podia venir per la codificació de caràcters de la nova BD, que per defecte era latin1_swedish_ci. Així que vaig buscar una mica d’informació i la vaig canviar per la que em va semblar més adient:

ALTER DATABASE nom_de_la_bd
CHARACTER SET utf8
COLLATE utf8_spanish_ci;

Però amb això no n’hi va haver prou, els problemes amb els caràcters estranys continuaven i els apunts semblaven més xinès mandarí que català. Busca que buscaràs vaig veure que el Wordpress, el MySQL i l’UTF8 sovint tenien problemes de convivència, però era la combinació que volia i finalment me’n vaig sortir. Vaig trobar la solució al blog d’un illenc, on explica que perquè Wordpress rutlli amb UTF8 cal que se li digui clarament perquè normalment es comunica amb LATIN1. Per canviar-ho cal editar el fitxer /wp-includes/wp-db.php al voltant de la línia 44 i afegir la que està en negreta.

...
function wpdb($dbuser, $dbpassword, $dbname, $dbhost) {
$this->dbh = @mysql_connect($dbhost, $dbuser, $dbpassword);
$this->query(”SET NAMES ‘utf8′”);
if (!$this->dbh) {
$this->bail(”
…

Després d’això vaig haver de retocar algun nom de categoria a mà, i revisar algunes opcions de configuració del blog que s’havien perdut. Poca cosa comparat amb la feinada que em veia venir si havia d’editar un a un tots els apunts del blog.

Així que quan tingui temps aniré escrivint les coses que he volgut comentar els últims dies. Demano disculpes si algú va provar de fer algun comentari i no va poder, per moltes vegades que es provés l’unic resultat era que el comentari no apareixia.

El blog d’www.utupia.com està experimentant problemes deguts a l’hostatjament i el servei de base de dades, arran d’això no he pogut publicar nous apunts des de fa uns dies i és impossible fer comentaris.

Estic treballant per solucionar-ho i espero que, com a màxim, en uns dies ho pugui solucionar.

Passejant pel meu poble, Vinyols, vaig topar-me amb aquesta pintada, anava amb la càmera i vaig profitar.

He de reconèixer que m’agraden els graffittis o pintades, i els stencils o plantilles. Això sí, sempre que no sigui a la façana d’algun veí o a la paret d’algun establiment, o sigui en llocs destinats a això, com n’hi ha a Reus, o que no molestin a ningú.

Aquesta estaria a la frontera del bé i el mal, el container és mobiliari públic, però a mi personalment no em molesta. A més, em va semblar graciós i enginyós.

També ha sigut curiós que al posar-me a escriure el títol de l’apunt anava a escriure feixistes enlloc de fatxes perquè em pensava que era incorrecte, doncs no. Em creia més llest que el l’autor de la pintada i resulta que és totalment correcte. I ja posats a consultar el diccionari, m’he dit consultaré si container és correcte, però segur que no, s’ha de dir contenidor, doncs tampoc! segona pífia, container és totalment correcte.

Però bé, tornant a la pintada, no m’acostumen a agradar gaire els graffittis que consisteixen en simples eslògans i molt menys els que són simplement la firma del pintor, em semblen un acte d’egocentrisme.

Però aquesta, apart d’enginyosa per fer servir com a part del missatge el lloc on està feta, la subscric totalment. Les persones que pretenen imposar-se a les altres amb autoritarisme i violència mereixerien ser enviades, almenys durant un temps, a algun lloc ben fosc i pudent.

Encara que per no posar-nos al seu nivell millor que recordem allò que diguè Voltaire: No estic d’acord amb tu però donaria la vida per defensar el teu dret a expressar les teves idees.

Obro la cartera mentre tinc mon cosí de catorze anys al costat, em veu el carnet i em diu: Oh! tu també tens el carnet jove? Li responc: Doncs clar! Tu quina edat et penses que tinc?

Llavors em quedo pensant i hi caic, d’aquí poc faig els 25 o sigui que no em falta massa per acomiadar-me’n. Li dic: D’aquí un any ja no el podré tindre, me’n hauré de fer un altre… i llavors és quan me la clava:

Ah! et faràs un carnet de grans, no?

De grans… la mare que el va parir! No sé si m’ha tocat més els collons això o el primer cop que un xiquet petit em va dir senyor.

Sempre hi ha aquesta primera vegada, quan algú et diu senyor, i en el meu cas va ser un nen. Perquè ell ja no em veia com un dels seus, com podria ser un cosinet gran, ja era… un dels grans!

Mama por.

• Petit mur de formigó tallant un camí en obres
  75€
• No il·luminar mínimament les obres per evitar possibles incidents nocturns
  0€
• No vallar una rasa de més de 1′5 metres de fondària
  0€
• Fotre’s de morros amb la rasa dels pebrots i fer pensar als amics que has sigut abduït o que la Terra se t’ha empassat
  NO TÉ PREU

L’hòstia va ser de campionat, tal i com em van dir a urgències: encara t’has fet poca cosa. I així com es veu a la foto, que em vaig fer precisament a urgències, és com va acabar el meu peu dret després de que anés a buscar una amiga al seu mas perquè no anés sola a les fosques pel camí.

En definitiva, un esguinç de turmell i un parell de setmanes embenat. O sigui que el pressumpte heroi va acabar sent la víctima, més còmic no pot ser.

El camí en qüestió és a Riudoms, no és un lloc gaire transitat, així que les mesures de seguretat no eren gaire…. existents, diguem-ne. Però tampoc puc el·ludir-ne les culpes, s’ha de mirar més bé on fiques la pota, sinó la pots ficar ben ficada.

Consol: sempre n’hi ha que acaben pitjor: MasterCard - No tiene precio. Qui no es consola és perquè no vol.

Fernando Alonso:

Lo que más me gusta del McLaren son los colores.

Aquesta és bonica floreta que ha deixat anar fa poc el senyor Fernando Alonso, suposo que als seus companys d’equip, inclosos els mecànics i enginyers, els haurà fet molta gràcia.

Aquesta i d’altres perles les podeu llegir en aquesta notícia.

Quan vaig llegir l’article de l’Oleguer Presas vaig pensar Collons què bé que ho dit, no s’ha deixat res. I també em vaig imaginar l’allau d’atacs que li vindrien a sobre, com tothom suposo, i així ha sigut. No en volia parlar perquè m’he suposat que molts ho farien, però no me’n he pogut estar.

L’Oleguer em sembla una persona amb principis que no amaga el que pensa i que potser l’únic que li retreuria és el fet d’haver anat a una concentració de la mal anomenada Selección nacional española si ell no hi vol jugar, però bé, deixe-m’ho en que va ser un acte de cortesia.

És dels pocs futbolistes que tenen els pebrots de significar-se políticament i actuar sense reprimir-se per por a les conseqüències. Des del meu punt de vista, les persones amb poder i influència tenen el deure moral d’utilitzar aquest poder per actuar davant d’allò que considerin injust, posicionar-se, com de vegades han fet el col·lectiu d’actors i actrius. Però en canvi aquesta pràctica no sol ser comú entre esportistes. Xiquet, la butxaca, com més plena millor.

I això, encara que sembli contradictori, entenc que no és barrejar política amb esport, són els esportistes que s’han de posicionar, no en canvi les institucions esportives, tothom se les ha de sentir seves independentment de quina ideologia tinguin. Ser seguidor d’un equip no ha de significar recolzar una determinada ideologia, al Barça per exemple hi tenim l’Oleguer per una banda i per l’altra el franquista íntim amic de l’Eto’o i cunyat d’en Laporta, Alejandro Echevarría.

Per mi ser seguidor d’un equip és simplement això. Pots ser seguidor del Milan i no ser-ho pas de’n Berlusconi, pots ser seguidor del Barça i cantar de cara al sol, i pots ser afeccionat del Madrid i alhora estar fart de la merda que s’aboca des d’allí cap al nostre país.

Però tornant a les injustícies, dono el meu humil recolzament a l’Oleguer i afirmo que procuraré no comprar-me unes Kelme (no em costarà massa, que jo recordi no n’he tingut mai), empresa que ha retirat el seu patrocini del jugador demostrant una falta de respecte per la llibertat d’expressió i una incoherència brutal:

Los responsables de la empresa deportiva abogan por la defensa de los derechos de libertad de expresión y libre pensamiento. Sin embargo, la vinculación de kelme con el jugador se basaba en criterios única y exclusivamente deportivos, por lo que se tomó la decisión de rescindir la relación contractual unilateralmente.

Si algú m’ho pot explicar ho agrairé, jo no entenc com es pot dir que respectes la llibertat d’expressió, que només et bases en criteris esportius i a continuació rescindir el patrocini per raons no esportives. Ai senyors de Kelme, que està molt clar el perquè de la seva decisió.

Tot plegat em recorda casos com els de Crivillé, en que no podia lluir només la senyera en les seves victòries si no volia rebre una clatellada de Repsol (empresa, que per més inri, està dirigida per un català). I segurament actualment passa el mateix amb Pedrosa i companyia.

En canvi no va passar res quan Juan Carlos Ferrero anava a les manifestacions pro-transavassament. És que pels seus patrocinadors no compten els milions de persones contràries a l’obra? Doncs sembla que no, la llibertat d’expressió no és igual per tothom…

La vida és injusta, ja se sap, però no per això deixen d’indignar-me històries com aquestes.

Afegitons 09-02-2007 18.48h: En Partal i companyia tenen molts reflexos, ja han endegat una campanya rebutjant la decisió de la marca esportiva: Kelme m’ha perdut com a client. En el moment en que jo he firmat, es podia llegir: Ja som 5601 clients que ha perdut Kelme en defensa de la llibertat d’expressió. I sembla que la cosa va ràpida.

Per si voleu llegir opinions de blogaires destacats, en Saül Gordillo n’ha fet un bon recull.