Avui m’han explicat de primera mà l’experiència de fer de vocal en una mesa electoral de Barcelona ciutat. Sempre es diu que durant un dia d’eleccions passen moltes coses, anècdotes per explicar l’endemà, i pel que es veu la teoria es compleix.

La primera sorpresa del dia va ser la senyora que va a votar i li diuen que aquell no és el seu col·legi electoral. És que sempre me’l canvien! va dir, però en cas que sigui veritat, per alguna raó envien la carteta aquella del cens electoral amb el col·legi i taula electoral que et correspon…

La segona és ja mítica, la rebequeria de criatura que li brota a alguns quan els diuen que el que posa el sobre a l’urna és el president de la mesa i no el votant. Suposo que els hi fa més gràcia si ho posen ells mateixos (ja em diràs tu quin gran plaer) i ho respecto, però si la llei diu que no és així, xiquet poca s’hi pot fer excepte el que va fer un votant que al no poder introduir ell la papereta va clausurar la seva jornada electoral cridant Doncs si no poso jo la papereta, no voto!! adéu si au!

Un fenòmen que no coneixia són els pregoners, es dediquen a esbombar que votaran i perquè ho fan, que dius, i a mi que m’importa! Doncs bé, n’hi va haver un que va pregonar repetidament i ben fort: Jo mai he votat al PP, però ara els voto perquè no vull que mani ERC, que ja estic fart que mani qui no toca! N’hi ha que de petits es van donar molts cops de cap, pobrets…

Amb aquestes actituds es nota que no tenim una cultura democràtica prou madura, per desgràcia sembla que hi ha gent que li costa d’entendre com va això de votar com toca i acceptar els resultats.

Un altre exemple, si veieu un individu al costat d’una mesa electoral, amb llibreta, fent com de controlador i amb un distintiu d’un partit ben visible al pit, qui és? Un interventor! molt bé! Els interventors són voluntaris simpatitzants o militants d’un partit polític que vigilen que tot estigui en ordre (sobretot pel que fa al seu partit). Doncs això sembla que no ho saben gaires, perquè quan els coneguts d’un noi que feia d’interventor el veien deien: Ei! T’ha tocat? Quina mala sort no? Tenint en compte que ho feia voluntariament no sé que devia pensar al final.

Però per mi la perla del dia va ser una senyora d’uns cinquanta anys que pel que m’han dit va tenir entretingut al personal present durant una bona estona:

Senyora votant

¿Esto que me han enviado es lo que tengo que votar?

Membres de la mesa

…eh…

Senyora votant

¡Esto! ¿Con esto puedo votar o no?

Membres de la mesa

Miri, és que vosté ha de votar a qui vulgui.

Senyora votant

Pues yo voto lo que toque ¿que toca ahora?

Membres de la mesa

Toca que vosté voti el que vulgui.

Senyora votant

Pues al Zapatero, yo quiero votar al Zapatero.

Membres de la mesa

A veure, vagi allí i agafi la papereta del partit que vosté triï.

Senyora votant

Vale, ya lo tengo, pero cuando votemos al Zapatero me avisaran ¿no?

Membres de la mesa

Sí senyora, no pateixi que ja se n’assabentarà…

El que deia, manca de cultura democràtica.

I no voldria acabar la repassada de coses i anècdotes que van passar durant la jornada electoral sense anomenar i felicitar els veïns de comarca de la CORI. La Coordinadora Reusenca Independent va aconseguir en el segon intent col·locar un regidor a l’ajuntament de Reus.

L’Elvis reusenc Ariel Santamaria, que aquests dies s’ha passejat per ràdios i televisions, intentarà portar a terme durant els pròxims 4 anys les propostes juantxis del seu programa, com per exemple:

• Instal·lar un polígraf o ‘detector de mentides’ al saló de plens de l’ajuntament de Reus.
• Instal·lació d’un FOLLÒDROM, espai per a que la gent jove (o no tan jove) pugui cardar. Repartiment gratis de preservatius amb gust de menjablanc.
• Creació de la Regidoria de la marihuana, amb impost local i llei de legalització de plantar-ne al teu domicili particular, sobretot si tens alguna malaltia que necessiti el seu alleugiment.
• Cartilla gratuïta diària per a tots els jubilats recomanada per l’OMS (Organització Mundial de la Salut). La cartilla inclou: 1 xarrup de wiski i conyac diaris, 1 copa de vi negre, mig litret de cervesa i un vermutet. La cartilla serà personal i intransferible i servirà a tots els bars, pubs i tavernes de la ciutat.
• Creació d’un Barri Roig a la carretera de Salou (a l’estil Amsterdam) per treure a les prostitutes de la carretera. Sota el lema “Reus capítal del vici”, també s’hi ubicaria un casino a l’estil las Vegas (més gran que el de Tarragona, és clar).

És tot un repte, però espero que l’Ariel tromfi i Reus sigui juantxi al 100%!!!

Hi havia una classe de xiquets i xiquetes a la que anomenaven la classe dels Vinyets. En aquesta classe s’hi havien de celebrar eleccions per a Delegat. I hi havia molt d’interès en el càrrec de delegat, perquè en aquella classe ja se sap que qui és delegat dels Vinyets té molt de poder: contacte directe amb el senyor mestre i fins i tot una certa capacitat de decisió.

A un dels xiquets, el Joanet, li van dir si volia anar a la llista de partidaris d’un dels candidats a Delegat dels Vinyets. En Joanet va dubtar, però al final es va decidir i va recolzar la candidatura a Delegat del Gaietà, li semblava que tenia bones idees i era més bon nen que el Josepot. El Josepot abusava de la seva posició d’actual Delegat.

A la classe dels Vinyets el Delegat té bastanta autoritat, dónes o no dónes permisos a altres companys i tens influència en el senyor mestre per decidir qui és el responsable de cada tasca. I el Josepot sempre ho aprofitava per atabalar i molestar als que no eren de la seva colla i feia tots els possibles per a que els castiguessin.

El Joanet ho tenia clar, aquest cop en Josepot potser torna a guanyar, però serà per ben poc! Ell sabia que molts nens i nenes n’estaven farts de tot el que havia fet últimament el dolent del Josepot, ara la seva classe era de les pitjors del col·legi perquè el Delegat no es preocupava de que l’encarregat de la neteja netejés o les coses estiguessin ordenades. En canvi, deixava venir als nens més grans a la classe quan no hi ha ningú, a fer coses que els mestres no volen, a canvi de cromos negres, llaminadures negres, pilotes negres… Al Josepot li agradaven molt les coses negres o en B, que el Joanet no ho entenia gaire això.

Quan van haver de triar Delegat i el senyor mestre va llegir els resultats, el Joanet es va quedar sorprès, el Delegat tornava a ser el Josepot 4 mesos més, i per molta diferència de vots.

En Joanet no entenia com podia guanyar el Josepot si era molt dolent i per culpa seva la classe anava cada cop pitjor. Però llavors un bon amic li va explicar: Joanet tu em caus molt bé i el Gaietà també, però jo he votat al Josepot perquè m’ha promès que jo seré l’encarregat d’anar buscar guixos quan s’acabin, i clar així perdre alguna estoneta de classe i descansaré del senyor mestre.

Resulta que el Josepot havia promès regals i bones tasques a més de la meitat de la classe: a un li va prometre ser l’encarregat dels guixos, un altre vigilaria quan el senyor mestre no hi fós, a uns els va regalar una pilota i als més grans els deixaria fer coses dolentes a canvi de coses negres o en B.

Pobre Joanet, a ell li sabia greu perdre, però sobretot les trampes el feien enfurismar. I molts amics i companys el van decepcionar votant al Josepot a canvi de coses que tothom hauria de tenir dret a gaudir i no només els amics del Josepot.

Sabeu que li faltava per aprendre al Joanet? una coseta que va dir un dels més grans mestres, Groucho Marx: La clau de l’èxit són la honestedat i la sinceritat. Si saps oblidar-te d’elles segur que triomfaràs.

Advertència: qualsevulla semblança amb la realitat és pura puríssima casualitat.

En primer lloc i abans de dir res em declaro en contra de qualsevol tipus de violència, sigui la d’un manifestant agredint per l’esquena a un policia o sigui un agent estobant indiscriminadament a manifestants.

Dit això, parlem del que tant es parla aquests dies, el ja famós punxó dels Mossos d’Esquadra, el kubotan.

Segons la Wikipèdia el kubotan (també conegut com kubaton) o clauer d’autodefensa és una arma que té el seus orígens en les arts marcials, es fa servir per puncionar en determinades àrees sensibles del cos i d’aquesta forma causar dolor sense ferida. Jo no hi estic del tot d’acord, perquè això de que no causa ferida es més que discutible pel que comento més endavant.

Ja sabem que és, ara doncs, analitzem si és reglamentaria. Des d’un principi el Departament d’Interior va dir que si que ho era, però fa poc el secretari de Seguretat Pública Joan Delort ha reconegut que és un estri que no està inclòs dins del reglament d’armes.

Així que queda clar que per molt que el Departament digui que l’ús d’aquest estri per part del cos de Mossos d’Esquadra no és antireglamentari el punxó no és reglamentari, no hi pot haver discussió. Si no consta al reglament -i no hi consta- és impossible que ho sigui.

L’altre tema candent també té a veure amb els termes utilitzats. Els Mossos vinga tossuts a dir que no és una arma, ja que té una punxa comparable a la d’un bolígraf. Que si estri, que si eina, o ja posats, objecte de decoració.

Per aclarir-ho, res millor que tirar de diccionari. Definició d’arma i arma blanca:

arma: Instrument per a atacar o defensar-se.

arma blanca: Arma de mà que fereix amb la punta o amb el tall.

Jo diria que queda bastant clar: és un instrument per atacar o defensar-se? Sí. Per tant és una arma. Pot provocar ferides amb la punta? Sí. Doncs també és una arma blanca. No hi veig dubte possible.

I per últim es discuteix si és legal o no. El primer fet a tenir en compte és que cap cos policial més a l’estat espanyol l’utilitza i la immensa majoria dels europeus tampoc, així que ja d’entrada o no és gaire útil o no veuen gaire clar fer-lo servir.

Però per determinar si és legal o no, la única forma és consultant la llei. El reglament espanyol d’armes que és vigent a tot l’estat i que es pot consultar a la web d’Anarma indica el següent:

Reglamento de Armas - Capítulo Preliminar - Disposiciones generales

Sección 4.ª Armas prohibidas

Artículo 4.

1. Se prohíbe la fabricación, importación, circulación, publicidad, compraventa, tenencia y uso de las siguientes armas o de sus imitaciones:

[a, b, c, …]

h) Las defensas de alambre o plomo; los rompecabezas; las llaves de pugilato, con o sin púas; los tiragomas y cerbatanas perfeccionados; los munchacos y xiriquetes, así como cualesquiera otros instrumentos especialmente peligrosos para la integridad física de las personas.

La última frase de l’apartat h del punt 1 de l’article 4 de la secció d’armes prohibides, és la clau per esbrinar si el kubotán és o no legal.

Que és un instrument ho tenim clar, el dubte seria si és perillós per a la integritat física de les persones. I com s’especifica al manifest que han redactat en contra del kubotan ho és. O és que no és perillós per a la integritat física un cop de punxó al cap? o a les costelles? Segons diuen pot causar greus lesions al fetge o pulmons, per exemple.

En això com en tot, el millor és consultar un expert. Raimundo Rodríguez Benítez, monitor i especialista en armament policial diu en el document Fundamentos y aplicaciones en la defensa personal policial que aunque no se especifica nada del kubotan en la ley de armas y explosivos, hay que tener en cuenta que puede estar considerado como un arma prohibida dentro del apartado de armas prohibidas.

Tot plegat situa el quid de la qüestió en si l’arma és perillosa per la integritat de les persones. Jo considero que sí, o sigui que de legal res de res. Per mi: kubotan NO.

Us recomano llegir el document de l’expert que he enllaçat, realment s’hi aprecia que es pot arribar a fer amb un punxó d’aquests, quines tècniques s’utilitzen i quin mal pot arribar a causar.

I pels que no sapigueu de que va la cosa del punxó aquest us podeu posar en situació podeu llegir la notícia que precedeix la polèmica.

No, no és que els dissabtes costi més escriure per ser cap de setmana o per una ressaca divendril. Però pel que es veu aquesta parauleta no tan fàcil d’escriure.

Sí, ja hi torno a ser amb les faltes d’ortografia (una mica pesadet, eh?), casi que em podrien dir el Caçador de faltes. Però que hi puc fer si hi ha coses que m’irriten els ulls…

Que sí, que ja se sap que no fer cap falta és díficil, i que moltes vegades ho escriuen persones que no han estudiat català, sigui per haver estudiat en època del Menyspreable o perquè han nascut fora. Però existeixen correctors al editors de text (suposo que els cartells els han fet en algun ordinador), diccionaris o fins i tot amics o coneguts que poden donar-hi una ullada.

Que voleu que us digui, escriure ‘dissapte‘ en una carta de restaurant no dóna gaire bona imatge, i ja no diguem escriure ‘y‘ com a conjunció catalana. La de ‘pevre‘ provoca urticària i la que deixaria passar com a normal és ‘roquefort‘ enlloc de rocafort. Aquesta última potser més d’un la faria però precisament per això estan els diccionaris, pero no fer el ridícul amb la carta del teu restaurant.

Amb la segona imatge queda clar que les formes per escriure aquest dia de la setmana són insospitadament numeroses. Aquest cop és ‘disabte‘, i per més inri és el cartell de l’horari d’un museu, lloc on se suposa que haurien de tenir més cura amb aquestes coses.

I per no deixar a la primera errada soleta també hi escriuen ‘tarde’ enlloc de tarda, que tampoc és la primera vegada que ho veig.

En canvi a les versions en castellà de la carta i el cartell no en vaig veure ni una d’errada. O sigui que o el castellà és molt més fàcil, o el nivell d’escriptura de català a Catalunya és més baix que el de castellà (que en pensarien d’això els Ciudadanos i Telemadrid?).

Tot plegat semblen tonteries, però m’entristeix. Com a català m’agradaria que la meva llengua tingués una bona salut tant quantitativa com qualitativa. És a dir, que tan important és que una llengua la parli força gent com que la parlin i la escriguin bé.

Tumaca, així s’anomena el nou tomàquet triturat (almenys per a mi) preparat per untar de Cidacos, això tan antinatural que venen per estalviar temps a l’hora de fer uns entrepans i que és gairebé un pecat.

Em va resultar curiós el nom, que indiscutiblement ve de la paraula catalana “tomaca”, que és com anomenem al Camp de Tarragona a la hortalissa vermella ideal per fregar amb pa o per menjar amanida.

Els publicistes que van triar el nom devien voler algun nom que fos gràfic, curt i es relacionés amb el típic pa amb tomaca català. Ves a saber perquè, no van triar la paraula que utilitza el català central, “tomàquet”, i que és el que ens podríem esperar. Ni tampoc alguna altra de les formes d’anomenar aquest fruit que s’usen als territoris de parla catalana: tomata, tomàtec, tomàtic, tomàtiga, tomàtec i alguna més que em dec oblidar. La qüestió és que van triar la d’aquí i em va fer gràcia.

Per aquelles coses de la vida, la paraula es podria estandaritzar dintre del castellà. Per què no pot acabar com tantes paraules d’origen català que té el castellà: peseta, capicúa, esquirol…? O fins i tot com la internacionalitzada paraula “gay“, que segons diuen també podria vindre del català.

Fent volar la imaginació, la cosa podria acabar com:

• tumaca: jugo y pulpa triturada de tomate preparados especialmente para untar con pan.

Marxant una bona ració de campanyes que valen la pena!

La primer em va arribar fa uns dies però que encara és molt viva. Està organitzada per e-Criteri i ens convida a enviar una carta als responsables europeus denunciant l’intent de tancament de les emissions de TV3 al País Valencià per part del govern del PP, el que suposa una negació de drets fonamentals com és el d’informació i expressió i a la pluralitat informativa, o el dret a l’accés a la cultura i la pròpia llengua.

Per enviar la següent carta només cal que visiteu la pàgina i doneu el vostre nom i correu.

• Viviane Reding, Comissària de Societat de la Informació i Mitjans de Comunicació
• Ján Figel, Comissari d’Educació, Formació, Cultura i Joventut
• Hans-Gert Pöttering, President del Parlament Europeu

Sra. Viviane Reding, Sr. Ján Figel i Sr. Hans-Gert Pöttering, Ens dirigim a vostès alertats per un greu atemptat contra la llibertat d’informació i contra la pluralitat cultural que s’està cometent als Països Catalans. Ara, el Govern valencià s’ha proposat tancar les emissions d’una televisió que fa 19 anys que emet en aquest territori per tal de limitar el ventall de fonts d’informació dels ciutadans valencians. La televisió s’anomena TVC (Televisió de Catalunya) i emet amb normalitat a d’altres territoris dels Països Catalans. Si bé entenem que la competència sobre l’emissió radiotelevisiva a cada estat de la Unió no és de vostès, creiem que davant d’un atac a les llibertats i drets fonamentals sí que actuaran amb fermesa i autoritat. La llibertat d’expressió i d’informació són pilars sobre els quals es construeix el projecte comú europeu i nosaltres no en volem quedar exclosos per desatenció.

Agraint la seva atenció, esperem la seva resposta i actuació ferma.

En un altre correu que m’envien hi diu:

Darrerament, certs sectors afins a “Ciutadans per Catalunya” estan recollint firmes per tal d’aconseguir una escola en castellà. Això suposaria una divisió total en la societat catalana i la desaparició del model actual que permet conèixer les dues llengües oficials de catalunya.

Ens hem de mobilitzar per poder aconseguir una escola en català!

Jo hi faria unes matisacions al correu. El partit no és diu així, sinó Ciutadans - Partido de la ciudadania, ells mateixos deixen molt clar que el nom de Catalunya no apareix per enlloc, així que no ens confonguem. També és erroni que ens haguem de mobilitzar per aconseguir una escola en català, en tot cas per mantenir-la.

I també cal dir que la campanya tampoc és per aconseguir una escola en català, sinó en contra de la llei aprovada pel govern espanyol que obliga a les escoles a l’ensenyança d’una hora més de castellà per setmana.

Per suposat, es mereixen el nostre suport, qui vulgui pot firmar a la pàgina que va crear per la campanya l’Ateneu.

El tercer i darrer correu campanyil diu:

Suma’t tu també pels Països Catalans

Alguna cosa ha nascut als Països Catalans. La Campanya “Sumem-nos al mapa per un Estat Propi” proposa un pas endavant i desvergonyit cap a l’autodeterminació del Poble Català. L’objectiu és inequívoc: visualitzar en un mapa totes les persones que votarien que Sí en un referèndum per la independència.

Es tracta d’entrar a EstatPropi.cat, on podrem visualitzar un mapa interactiu que mostra el suport a la independència en el conjunt dels Països Catalans, i adherir-nos donant les nostres dades.

Si no heu tingut un empatx de campanyes i teniu una estoneta, us animo a participar-hi.

Un dia d’aquests que surts a fer unes copes es van fer ràpidament les 3, no era tard ni molt menys, però la cosa ja s’havia tornat monòtona. La parella d’amics amb els que estavem ens proposa anar a fer uns riures i la última copa a casa seva. Doncs cap a casa seva falta gent!

El que havia de ser una copeta va ser una nit prou llarga, a les 7 del matí vam sortir d’aquella casa i el sòl ens va donar el bon dia. Que vam fer durant aquestes quatre hores? (ja està tothom pensant malament) Doncs jugar al SingStar, sí sí, tota la nit bebent, fumant, cantant… i vinga!

És possible però molt improbable que això hagués passat amb un joc de controls convencionals, o sigui d’espitjar botonets. El joc és menys variat, però el fet determinant és que a les nòvies les enganxa molt més això de cantar que no carregar-se soldats monstruosos o avançar bòlids.

Com vaig explicar, també m’agrada jugar a DDR, i en el fons és el mateix: joc que requereix d’ordinador o consola i d’interacció física (cantar, saltar, moure’s, etc.). I és aquest el camí que crec que seguirà el sector.

Està clar, que aquesta és l’aposta de Nintendo. Les seves màquines ja neixen amb la intenció relacionar-se amb els jugadors en variades maneres. La DS té pantalla tàctil per fer servir amb el llapis o els dits, fins i tot en determinats jocs et fa bufar per un dels sensors que té. I poca cosa que no s’hagi dit ja es pot afegir sobre els controls de la Wii, una bojeria radicalment oposada a la imatge de jugador de sofà panxut.

Sony no es queda enrere, el mateix SingStar, el Buzz, el Guitar Hero o l’EyeToy en són clars exemples d’aquest tipus de jocs. Però és Nintendo qui està buscant de totes totes diversificar el seu públic i captar persones que potser mai s’havien sentit atretes pels videjocs. Anuncien la DS en revistes per dones, fan jocs exclusivament dirigits a adults (per aprendre anglès, per fer-lo servir com a guia turística, etc.), i sense anar més lluny aquest passat Nadal van fer una gran campanya publicitària protagonitzada per una senyora que podia ser àvia. Un exemple, una companya de feina em va dir fa poc: Ara ens hem comprat la Wii, li vaig dir al meu marit que volia aquesta perquè ell ja té les tres PlayStations i aquesta m’agrada més.

La meva opinió és que els jocs, diguem-ne poc interactius, no desapareixeran mai, però quedaran relegats a un segon pla en les consoles de sobretaula i sobretot mantindran el seu feu en les portàtils. Com per exemple la meva GP2X, que tinc des de Nadal i no he pogut gaudir gaire per falta de temps.

Ara l’únic que no veig i crec que hauria d’existir, són els videjocs per adults, però dels verds. Ja és hora de que surtin jocs de qualitat i divertits on apareguin porcades, per poder jugar en solitari o sobretot en parella, i no les cagarades de l’estil Larry que jo definiria com a coitus interruptus. Suposo que moltes de les grans desenvolupadores de videojocs s’ho han plantejat, hi ha d’haver mercat per força, però els deu haver tirat enrere la por a ser titllats com una marca bruta, indigna i que fa jocs per depravats.

Ja fa uns dies que el Pol em va avisar: des de que vas fer servir aquella extensió per a enumerar les pàgines (amb l’estil del Flickr), que veig els teus posts al Blogines amb les paraules en accents o amb caràcters especials (la “ç” per exemple), com a parelles d’interrogants. Li agraeixo molt que m’avisés perquè com jo no em llegeixo a mi mateix via lector de fils difícilment me n’hagués adonat.

El primer que vaig fer és provar altres lectors de feeds, i amb tots es reproduïa l’error. Això és un bon començament, ja que per experiència professional sé que el pitjor que pot passar és que et diguin que alguna cosa falla i quan ho provis tu tot vagi bé.

El següent pas va ser mirar si el que alimentava els diferents lectors també arrossegava el problema, i així era, el fil d’utupia contenia caràcters erronis. Vaig desactivar el plugin que fa passar el fil per Feedburner per veure si això era la raó del problema, però no, ja apareixia incorrecte al fil original.

Vaig fixar-me que si provava de llegir el feed amb el Firefox em donava l’error: XML Parsing Error: xml declaration not at start of external entity. I buscar això va ser la clau, si fas bé una cerca és probable que al primer resultat tinguis el que busques. La primera pàgina era una de les suport oficial que donen els propis membres de la comunitat de Wordpress, parlaven d’aquest error en concret. Però no veia res interessant als comentaris, fins que a l’últim hi deia: The most common cause of this is a plugin that has a blank line at the top or bottom of the php file.

Aquí estava el problema, m’havia deixat espais en blanc al final del fitxer del plugin que vaig programar. Ho vaig solucionar i ja està actualitzat al fitxer per descarregar.

En prenc nota, a partir d’ara em curaré en salut i mai més deixaré espais en blanc al final d’un fitxer PHP, sigui per un plugin de Wordpress o qualsevol altra cosa.

En Pep m’ha enviat un correu amb un enllaç dient: Ho vaig veure per les notícies i em vaig tronxar. Us ho envio per si no us havia arribat. Són anècdotes que valen la pena.

Segur que molts n’heu sentit a parlar. Jo ho vaig escoltar a la ràdio ahir o abans d’ahir, però no ho havia vist fins que m’ho han enviat, i com el Pep jo també m’he fotut un fart de riure.

Resulta que un individu havia repartit publicitat del seu negoci. El seu negoci és la venda de haixix i el màrqueting eren fotocòpies d’un manuscrit que semblava fet per un nen i el Mossos en un principi van creure que era una broma.

L’article del País que m’ha enviat està molt bé (també hi podeu trobar un vídeo), he somrigut llegint el sarcasme del periodista: Son tantas las patadas al diccionario y a la gramática que, de hecho, parece más bien la parodia de un texto mal escrito. […] Marcos, dedicado al menudeo y con antecedentes por robo, señala muy claramente que sólo vende su costo “ha chabale rollao [a chicos enrollados, o sea, de trato agradable y que no den problemas]” y recomienda “no venir lo menore”.

El que diu el paperet és exactament:

Costo del bueno

Vendo costo de guena calidas ha chabale rollao y no venir lo menore.
Esperar al lao de la bentana de detras mi casa y en lo banco de asentarse.
no llamer la atensíon o no su Vendo na.
podeis silvar o llamarme y sargo po la bentana
vale 20 uros una barrita
tabien.

me llamo Marcos

planos
…
tituto

M’he animat a fer-ne una traducció lliure, del castellà analfabet (no pas sempre ho és) al català formal (no pas sempre ho és):

Haixix de primera qualitat

El meu nom és Marc i com veuen al plànol visc aprop de l’institut.

Sembla que a l’estació de Renfe de Cambrils han arribat el censors, els devia fer mal a la vista veure aquell rètol de les calces, fruit de la colonització lingüística, i ben bé l’han esborrat del mapa.

Des de que vaig fer aquella fotografia, a més de la desaparació de les calces podriem notar-hi altres canvis tot jugant a trobar les set diferències (o les que hi hagin): les restes de Piramide s’han difuminat per l’efecte d’una fricció erosionadora, i el mateix els hi ha passats als amics del HARDCORE POWER, tota una llàstima. Per a compensar-ho ha aparegut una esvàstica, símbol que els nazis van saquejar a l’hinduisme i van empastifar de ferum feixista per la resta de la història.

Curiositat: El que encara aguanta són els calçotets, deu ser que els censors no són tan sensibles amb la roba interior masculina.