Avui a la feina ens ha arribat un correu-e d’un client detallant un seguit d’errors ortogràfics trobats en una de les aplicacions que desenvolupem. Les errades més òbvies eren les que no es mostraven en l’idioma correcte, el programa estava configurat en català i hi havia paraules en castellà, senzillament algú s’havia descuidat de traduir.
Entre la resta hi havia algun descuit i també alguna correcció errònea, per exemple ens deien que llançar no és correcte, quan ho és tant com llençar.
Però el que més greu m’ha sabut, almenys a mi, són el punt de la elageminada i els apòstrofs (sí, resulta que sóc tan sensible com perque em molestin aquestes tonteries). Algun company té la mala costum, que suposo no tindrà partir d’ara, d’escriure el punt de la ela com un punt normal i l’apòstrof com un accent tancat sense lletra!
No és que m’escandalitzi, perquè Catalunya és plena de cartells de l’estil “Instal.lacions d´aigua Martí“, però em fa mal a la vista, tan costa escriure Instal·lacions? I clar, quan he dit És que aquest punt s’escriu pitjant SHIFT+3 la reacció que es podria definir com estàndard és Aaaah, és aquí! Mai l’havia trobat, i l’apòstrof tampoc es pot fer amb l’accent?
I tant que es pot fer! I també es pot escriure com un H4CK3R i amb la punta del flabiol! Però no pas si vols escriure bé i que els clients no et cridin l’atenció.
Rau-rau: Em sembla que m’ha picat alguna cosa, deu ser la mosca de la tinta negra o el mosquit ligre.
Això sí que és un nom optimista! Estavem passejant per Vilanova i la Geltrú a la recerca d’un bon lloc per anar a dinar i en veure el cartell d’aquest restaurant xinès vam estar temptats d’entrar-hi a calmar el rau-rau de l’estòmac.
Què ens donarien per menjar, per beure i… com ens estimarien? Sigui per la raó que sigui vam decidir no entrar-hi i seguir buscant. Encara em pregunto com s’hi deu menjar, com deu ser el beure, com…? Val més que ho deixem estar.
PD: I d’on devia treure el títol el senyor xinès del restaurant, el va comprar amb aquest nom? Algú el va aconsellar? Avui m’he fet masses preguntes val més que me’n vagi a descansar una estona.
Acualitzat el dijous 26 de juliol de 2007: Ja sé perquè li va posar aquest nom! És una pel·lícula xinesa.
I al veure’ls vaig pensar en aquelles miniatures que ja tenia d’StarWars, encara no les havia acabat! Així que les vaig buscar i vaig montar les dues que em faltaven, podeu veure com queden a la imatge, ara només queda buscar-los-hi un lloc, a l’escriptori, a la feina… ja veurem.
Pels 6€ que em van costar no quedaran gens malament.
Déu n’hi dó com les gasten nacionalistes andalusos! Els bascos i catalans som els que tenim la fama de separatistes, radicals i destructors de la unitat de la grande y libre, ja ho diuen: guanya’t la fama i posa’t a jeure.
Però remirant les fotografies de quan vaig estar a Còrdova he trobat aquesta perla que demostra que no només aquests pobles i el gallec tenen sentiments identitaris propis.
La fotografia està feta des de Còrdova capital i la pintada està ben visible en una de les parets a la riba del Guadalquivir, el símbol que s’hi aprecia és la estrella de 8 puntes, i suposo que la paraula BALA deu ser la signatura de la persona o associació autora de la pintada.
Just des d’ahir que ja som oficialment a l’estiu i la xafogor matadora que estic patint ho confirma (m’he de comprar un trasto d’aquests). Una de les conseqüències immediates és l’aparició, espontànea o no, d’una cançó que ens trepanarà el cervell acompanyarà durant l’estiu de forma insistent i continuada.
Des de fa unes setmanes ja n’hi que es van deixant sentir, sobretot per televisió i Internet, de cara a ser clarament la que més politonos i recaptació en general aconsegueixi. Així que se m’ha ocorregut fer una llista de candidates totalment divendril, on no hi ha grans figures com Georgie Dann o King Africa, però on hi tenim un mega-crack com el Koala.
La primera que destacaria és la que està més ben posicionada, ja que segur que a hores d’ara tots l’heu escoltat (per exemple al programa del Buenafuente) i compta amb ingredients que són ideals per a ser la cançó de l’estiu: lletra repetitiva i pujada de to, ritme apegalós i una mossa que es fa de mirar mentre fa que canta. La cantant aquí l’hem conegut com a Tata Golosa i a Itàlia, d’on ella és, com a Romina C, una ballarina molt expressiva. El seu hit és Micromanía. La millor part de la simplista lletra és Chupaíta, no micrófonos. Chupaíta, no micrófonos., desbordant qualitat…
La segona candidata és un producte tan artificial com la primera i ve recolzada per tota la força que li pot donar la potent ValeMusic (la dels triunfitos). El suposat cantant recorda massa al propi Koala i ja l’han triat lleig expressament, però per compensar han col·locat unes sexy-companyes de classe que fan molt bé la feina de florera ballarina. L’artistàs en qüestió és en Jaimito, suposo que emulant el protagonista dels acudits, amb el gran èxit Jaimito is in da house, més electro-tonteria-repetitiva.
El tercer en discòrdia no és un, en són dos i força coneguts. El Koala, que li deu haver agafat gust a això d’escoltar-se pels xiringuitos, i l’entranyable Manolo Escobar, que com tothom deu haver de pagar les seves cosetes i no ha pogut rebutjar una oferta com aquesta. La Universal ha provat de fer el mateix que ja li va donar èxit al Koala i entrar via Youtube a la lluita amb una revisó del Mi carro. L’estil es podria definir com a cutre-heavy-spanish-copla, una nova versió tunejada del clàssic de la música popular espanyola.
Però encara no s’ha acabat, el següent és igual d’artificial però amb un toc de genuinitat. M’explico, és l’aposta del programa Buenafuente que succeeix a l’inclassificable CD del Neng per ser la campiona estival en descàrregues. El tema és Tunéame doctor i ells mateixos l’anuncien i repeteixen setmana rere setmana com a canción del verano i l’interpreten Berto y el Lagarto. És repetitiva i de lletra fàcil, però jo diria que li falta el nosequé per ser una ferma candidata, com podrien ser més pit i cuixa a la lletra i el videoclip, i una base electrònica que la faci sonar més actual.
Per últim una que no crec pas que ho sigui, però que es mereix una menció. És la ja mítica noia del Ponte el cinturón, que va fracasar al programa de Cuatro FactorX, però que en canvi va triomfar a Youtube. Com era d’esperar, en veure l’èxit, els de l’equip ràpidament van preparar el politono i au, qui estigui disposat a pagar per escoltar aquesta peculiar compositora i cantant ja té satisfets el seus desitjos. Com a mínim aquesta si que és totalment original, autèntica i diria que incomparable (si veieu el vídeo no us perdeu el final).
Finalment, com a bonus track, una perla que m’he trobat mentre buscava els vídeos que he enllaçat. Una ex-triunfita que inclús supera les meves baixes espectatives musicals amb els concursants d’aquest programa, ha fet una cançó que ben bé podria ser un anunci d’un anti-polls.
Ah! Després d’aquesta ració de música casposa, si us voleu desintoxicar amb bona música podeu donar un cop d’ull a les recomanacions del Planeta Nicotxan, que últimament n’han fet de molt bones.
Ja sé que vull de regal pel sant! No és que esperi rebre res (potser alguna tonteria sí que cau) però per demanar que no quedi. I quan vaig veure l’andromina aquesta poc em va costar imaginar-me que deu ser força divertit.
S’anomena Easy-glider, és a dir un lliscador-fàcil. Alguns diuen que és la competència del Segway, i ho és, però jo ho veig més com un Segway2.0, ja que sembla més ràpid i estable. A més el fet de que puguis utilitzar-lo com a vehicle autònom o com a burro de càrrega per a que t’estiri quan vas amb patins o monopatí també té la seva gràcia, i per acabar de rematar-ho és molt més fàcil de guardar. L’avantatge que li veig al Segway és que sembla molt més robust i tot-terreny, i això també és molt important. De totes maneres no n’he provat cap dels dos -ja m’agradaria- així que no parlo pas per experiència pròpia.
El vaig descobrir a elSingular.com, un blog de gadgets i demés geekades al que vaig anar a parar per coses del senyor google. I acte seguit em vaig preguntar si al millor blog que conec d’invents, estúpids o no, n’haurien parlat, i efectivament a No Puedo Creer… ja n’han parlat fa un parell de dies.
Les característiques tècniques indiquen que es mou a remolcat per un motor elèctric a una velocitat màxima de 20 km/h. Es recarrega en unes 3 o 4 hores i té una autonomia de fins a 20km, ah! i té un compartiment especial on posar-hi el reproductor d’MP3 i inclús porta uns petits altaveus per passar encara més desapercebut.
Sobre el preu no és posen d’acord, elSingular diu 420€ a No puedo creer… en posen 980€ i a Tu Mundo es Online 1.300€. I jo apostaria que si ja comercialitza aquí, el preu segur que s’acosta més a l’últim.
Avui abans d’anar a dormir veuré més videos dels trasto i hi pensaré tant com pugui, a veure si almenys en somnis experimento com és això de lliscar motoritzat.
Feeders: Pels que llegiu utupia amb algun lector de feeds, és probable que no vegeu els videos que he posat a l’apunt, així que aquí teniu els enllaços per veure el lliscador en acció.
El cap de setmana passat es va celebrar la Patum, la gran festa de Berga que des de fa uns anys és Patrimoni de la Humanitat.
Els actes populars i tradicionals són l’acompanyament a la celebració del Corpus, segons els propis bergadansLa Patum consisteix en una representació sacro-històrico-popular a través d’uns personatges mítics i simbòlics que salten i dansen al so pregon d’un tabal acompanyats d’una música enardidora, d’un gran esclat de fuets, i d’una intensa participació del poble. Els orígens de la qual daten de mitjans del segle XIV.
O com va dir el berguedà Mn. Armengou: No és una representació sacra, ni una dansa popular, ni exclusivament una festa de carrer bulliciosa i primitiva. Però per altra banda, és tot això i encara més coses. I sense que res d’això deixi de ser veritat, jo afegiria que és una festassa, una orgia de foc, alcohol i calor humà. Perquè les espurnes de les Maces i les Guites i els infernals Plens són impressionats quan t’hi veus rodejat, perquè la beguda típica, la Barreja (anís i moscatell), circula en mans de berguedans de totes les edats i perquè feia temps que no em sentia tant embotit enmig de milers persones com a la plaça de Sant Pere de Berga.
Però com que ja se sap que val més una imatge que mil paraules, he penjat vàries fotografies a Flickr i un parell de vídeos a Youtube i que son els que veieu en aquest apunt, el primer és un tros del passa-carrers i el segon dels Tirabols, mereixen tenir els altaveus encesos per poder captar el nivell vocal dels patumaires. A les fotos s’hi poden veure algunes de les comparses: les Maces, els Nans nous, la Guita gran, els Gegants i un Ple.
Quin crack que era l’Acebo, és un dels professors que vaig tenir a la carrera i era inigualable, com ja vaig dir, és un as creant frases mítiques, i aquesta n’és un exemple.
El partit té triple cirereta, en primer lloc el fet de que s’enfronti Catalunya contra Espanya. En segon lloc el resultat, que podria ser el de menys però el 5-3 també cou. I per acabar-ho d’adobar quan va ser el torn dels himnes, primer va sonar els Segadors i enlloc de l’himne espanyol va sonar l’anglès God Save the Queen, i com trobo totalment normal els jugadors espanyols es van negar a jugar fins que no sonés el seu himne, embolica que fa fort!
El que els hi costa d’entendre és que precisament no hi ha cap problema en que s’enfrontin de la mateixa manera que ho fan les diferents seleccions del Regne Unit. Serà que tenen por de que finalment es conegui internacionalment que no tots els ciutadans de l’estat espanyol es senten seguidors de la Rojigualda.
Aquesta fotografia la vaig fer fa uns dies a Reus, la immobiliària que tanca fa tan sols uns mesos que va obrir, com a màxim un any i escaig, i ja veieu com ha acabat. Sincerament no em fa gens de pena, això de la promoció immobiliària és d’aquests sectors laborals on hi fa molta pudor de diners bruts.
En els darrers anys aquell que muntava una immobiliària en poc temps acabava amb les butxaques farcides de quartos i a més de forma fàcil, bàsicament amb un mòbil i pocs escrúpols podies ser agent immobiliari i rascar comissions a tort i a dret. Però l’infeliç que va fer la gran inversió en aquesta oficina hauria d’haver consultat una mica més els seus assessors, que si en sabien una mica li haguessin dit que ara ja no era moment de totxo, el capital ja anava en altres direccions. Fa gràcia quan un saberut s’enganxa els dits.
No és que m’alegri de la desgràcia dels altres però veure imatges com aquesta em fa somriure i em confirma que per fi s’ha acabat una etapa plena d’especulació i corrupció, per suposat n’hi continuarà havent però espero que menys.
A més no tinc cap informació dels gestors d’aquesta immobiliària, i no puc saber del cert si tanquen per problemes econòmics, però està clar que si fas una inversió forta i enlloc de guanyar els 10 que esperaves en guanyes 2, els números no quadren i s’ha de fer marxa enrera abans que sigui massa tard.
Les cases no baixaran de preu, no cal que somiem, però alguna cosa està canviant. Sembla que finalment el boom urbanístic comença a fer el crash, l’anhelat big bang de la construcció que retorni la situació a la normalitat i que comprar-se un habitatge no sigui una missió impossible. Però per molt que la situació prengui un altre rumb, l’últim lloc en es notarà serà als pobles petits com el meu, on encara queda marge per pujar preus. Ja vindran els de ciutat a pagar el que en comparació els hi sembla una ganga.