Amb el cangueli que tenen Massa i Raikonnen a l’hora d’adelantar d’avançar, enguany Ferrari no guanyarà el campionat de pilots ni que els de McLaren s’acalentin entre ells, però almenys el fart de riure que m’estic fotent aquests dies no me’l treu ningú.

Deuen ser casualitats de la vida, però fins ara, l’Alonso allà on va, a més de triomfar, fot desgabells dels grans. Ja sabem com va acabar amb la persona que el va portar a la fòrmula 1, amb el seus ex-companys, amb el seu ex-cap d’escuderia, el seu club de fans, etc. Doncs ara s’ha creat un acèrrim rival o més aviat enemic, Lewis Hamilton. Encara que el noiet anglès pel que s’ha vist els últims dies tampoc es queda enrere, semblava un santet i déu n’hi do com les gasta. D’entrada ja s’ha guanyat que el fotin a parir en pràcticament tota la premsa espanyola, cosa que em sembla que ben poc li deu preocupar.

Atenció a la conversa que van captar els micròfons entre Ron Dennis, cap de McLaren, i Hamilton mentre aquest circulava instants abans de l’incident amb Alonso:

Hamilton: No em putegis fent-me això altra vegada!
Dennis: No em toquis els ous tu parlant-me així!
Hamilton: Vés a prendre pel cul!

Però encara hi ha traduccions més interessants, com aquesta:

Hamilton: No em tornis a fer això en la puta vida!
Dennis: No em parlis així en ta puta vida!
Hamilton: (li deixa anar alguna floreta i calla)

Com diria el filòsof: Im-prezionante. N’hi ha pixar-se de riure veient com dos xavals que mouen xifres desòrbitades de calers es barallen com canalla i fan que també els grans acabin atacats dels nervis. Cap dels dos ha complert la trentena, deu ser que a aquestes edats ens costa controlar la testosterona i aflora el mascle dominant i territorial que portem dins.

Ja veurem si finalment el simpàtic marxa de McLaren, o si aquests són finalment sancionats, però almenys de moment ens entretindrem veient-los estobant-se (dialècticament?).

A començaments d’estiu vam anar amb una colla d’amics a Port Aventura, encara no hi havia anat aquest any i l’any passat diria que tampoc. No és que en sigui un habitual, però cada any acostumava anar-hi un o dos cops. Almenys fins ara podia aprofitar el 2×1 del Carnet Jove, ja veurem a partir d’ara si el preu em convenç…

El dia començava com qualsevol d’aquestes visites: amb energia i ganes d’un llarg dia d’emocions. Va ser el dia 7 de juliol i ja era farcit de gent, i vam descartar anar a la nova atracció Furius Baco fins que no baixés una mica l’aglomeració a la cua.

És dels dies que he fet més estona de cua, però estàvem d’humor i vam anar trampejant la situació escollint l’atracció adequada en cada moment. El que ens va començar a tocar els picarols van ser els cartells indicadors, si un et deia que la cua pel Dragon Khan era de 30 minuts, l’altre deia 1 hora i quan arribaves allí resulta que era 1 i ½! Fins i tot hi havien uns panells electrònics nous que vam poder comprovar que tenien una fiabilitat del cagarro i mig per cent, lamentable.

Almenys aquell dia, també la fiabilitat de les atraccions de Port Aventura era penosa. Vàries atraccions van patir incidents o avaries, res greu, ningú va prendre mal. Però vam veure com molts grups de persones es trobaven tancades en alguna atracció o bloquejades en alguna cua que no avançava a causa de que la maquinària no funcionava. El parc en general fallava més que una escopeta de fira. Fins que ens arribar el nostre torn. Arribem al Sea Odissey -per descansar una estona- i un cop asseguts, allò no arrencava ni a la de tres. Fins que al cap d’un quart d’hora vam demanar sortir d’allí, la responsable ens va demanar que esperéssim, i finalment en 5 o 10 minuts el moviment va començar. Però va ser per poc temps, l’atracció s’aturava continuament, no funcionava correctament. I en una de les parades vam reclamar poder marxar, i així ho vam fer sense que ningú més optés per marxar a mitges d’un espectacle desastrós. Només m’ho explico pel fet de que sovint la gent en grup es converteixen en ases, perquè allò era impossible de gaudir.

Vam ser comprensius i no vam donar massa importància als incidents que anavem patint, però hi va haver un fet que a mi em va anar escalfant la sang fins al punt d’ebullició. Ja que dels panells no te’n podies fiar, preguntàvem al personal el temps d’espera per una atracció, o algun dubte d’horaris o el que fos. I les respostes va ser semblants a les següents amb només un parell d’excepcions de la quinzena de vegades que hi vam parlar:

• ¿Como?
• No te entiendo.
• En castellano (i un somriure forçat).
• No comprendo.
• ¿Perdona?
• Español, Inglés o Francés por favor.
• etc.

Estava a 10 minuts de casa meva i no m’entenien? Com podia ser que a 20km d’on vivia em sentís com un estranger? De veritat que em vaig indignar, em sentia ultratjat i insultat. Només dues persones em van entendre, i això que vam preguntar més d’una dotzena de vegades, una em va respondre en català i l’altre en castellà, cap problema, només demano que m’entenguin.

Però a sobre de que no t’entenien no demanaven pas perdó, no es mostraven pas avergonyits, ni feien el mínim esforç. La que me’ls va posar quadrats del cabreig va ser la senyoreta que amb un perfecte espanyol de la meseta em va etzibar un En castellano. Vaig comptar fins a 3, li vaig mostrar la millor cara de gos rabiós que sé fer i vaig girar cua, valia més que em mossegués la llengua o la diria massa grossa.

Pel que he sentit, Port Aventura té cada cop més dificultats per trobar personal pels minsos sous que ofereix. I ha d’anar a buscar gent fora, principalment espanyols i francesos, en la majoria dels casos joves que aprofiten per passar unes vacances a la Costa Daurada. Però tan difícil és que facin un curset per entendre els números, les hores i quatre frases típiques i essencials?

Per llei m’han d’atendre en català i Port Aventura Park es passa la llei pel folre de l’escrot. Ni els hi va fer cap curset, ni els hi van dir que la gent té dret a ser atesa en català, ni sembla que els ho mencionessin. Realment indignant.

A més d’això les respostes no acostumaven a ser mai útils: -No lo sé. -Pregunte a mi compañero. -No sabria decirle… N’hi havia per cagar-s’hi, però de veritat, sort en tenen que som més considerats que els senyors responsables de Universal’s Mediterranea Port Aventura. I per acabar-ho d’adobar hi hagué alguns problemes més amb atraccions que van tancar abans d’hora sense avís previ, excepte per a clients privilegiats. Però això ja seria una altra història.

Per descomptat, en sortir del parc vam omplir un full de reclamacions, allí tampoc parlaven català però almenys l’entenien. Van tenir la barra de no excusar-se pels fets, no van dir res. Però mireu si sóc il·lús que he deixat passar un mes amb l’esperança de que em truquessin per demanar disculpes, per suposat, res de res fins a dia d’avui. Com que no han dit ni ase ni bèstia, perdré invertiré unes hores de les pròximes vacances en portar el full a l’oficina del consumidor i tramitar la queixa a l’Oficina de Garanties Lingüítiques.

Ja sé que probablement no en trauré res, però alguna cosa he de fer perquè ja n’estic més que fart de sentir-me estranger a casa meva, de que em trepitgin i ignorin les lleis i la nostra cultura. Si tots plantéssim cara potser no ens prendrien per burros domesticats que reben cops de les seves pròpies empreses com Port Aventura, que pertany a la nostríssima La Caixa.

L’estada per Vilanova i la Geltrú va donar molt de sí, a més del curiós nom de restaurant xinès també vam veure aquesta genial advertència: Si tarda grua arrastrem coche. Que traduit del catanyol al català seria: Si la grua tarda molt t’arrossegarem el cotxe. Sí senyor, amb 2.0 collons!

L’avís, tot i que incorrecte ortogràficament és clar, entenedor i concís. Creieu-me que mai de la vida aparcaria davant d’aquest gual, més tenint en compte el Jeep 4×4 amb aspecte de tanc antic que hi havia a la vora. Si aquell cotxe era del amos del magatzem, del meu cotxe en podrien fer caldo del bo.

Jo al senyor del pàrquing l’entenc, paga per poder sortir i entrar el seu cotxe, i resulta que més d’un dia es deu trobar que no pot i que la grua li tarda hora i mitja, solució? L’enganxo amb el 4×4 i ja veuràs que ràpid que sortim! I el pròxim cop s’ho pensarà dues vegades…

La primera edició del Blog & Birres del Camp ja ha passat als annals de la blogosfera del Camp. Amb aquesta tòpica expressió, i que personalment sempre m’ha fet molta gràcia, donem per tancada aquesta primera convocatòria.

Sí, ja ho sé, fa quatre dies que es va acabar, -tres per ser exactes, va acabar cap a allà les 3 de la nit del divendres- i a més ja se t’han avançat a fer-ne uns comentaris. Però jo soc dels que penso que les coses s’han de prendre amb calma, fer-les quan es pot i no amoïnar-se en excès, sobretot a l’estiu.

El que se m’ha avançat no és altre que el Rei Nicotxan, un dels assistents, i amb el que recordo haver comentat la notícia bomba del divendres, el segrest d’El Jueves. Ell que pertany a una monarquia moderna, interplanetària i més del segle XXI em va comentar: Ja sé que no ho ets gaire de monàrquic, però has de pensar que no tots som com la corona espanyola. A mi em seria ben igual si em dibuixessin cardant amb la senyora mentre li clavo la verga pel mig del cap, és més si em volen retratar només cal que paguin un bon preu, perquè jo no en sóc gens de barat.

Cal aclarir un parell de detalls, els habitants del planeta Nicotxan defequen pel cap, és a dir, que expulsen els cagarros i els pets d’acompanyament per l’orifici que hi tenen; dedueixo que també hi tenen els aparells reproductius i per això el comentari del Rei. I tampoc és menyspreable el fet que en aquell planeta la cervesa és escassa i el Sobirà no hi està molt avesat, així que al que diu quan beu una miqueta més del compte cal no donar-li massa importància.

Per suposat no vam estar sols, hi van ser el JOrdi, el Siknus i el Minyu. I els temes de conversa entre Moritz i Moritz van ser d’allò més variats dintre del que venen a ser els temes que ens interessen: actualitat, mercat laboral informàtic, programació, tecnològia, blogs i demés freakades.

No comptavem pas col·lapsar Reus amb la trobada, així que es van complir les espectatives d’assitència, si TV Reus em preguntés els hi diria que va ser un rotund èxit. Encara que després he vist que potser no vam fer prou promoció, perquè m’han arribat veus que més gent hagut volgut venir si ho hagués sabut, i ves a saber quants si haguéssim fet una bona tasca de difusió. El pròxim cop ho farem, tothom té dret a gaudir d’aquestes fantàstiques quedades.

Fa unes dues hores que ha passat, però segur que quan llegiu això ja us n’haureu assabentat: han segrestat el darrer número de la revista el jueves per ordre del jutge Del Olmo, que normalment persegueix terroristes però avui s’ha dedicat a caçar humoristes.

No, no estem al segle XIX, tampoc ha ressucitat aquell petit malparit amb veu de castratti, i se suposa que la transició post-dictatorial ja havia estat superada. Però ves per on la censura si que ha reaparegut, i amb la seva cara més ferotge.

Els propis responsables de la revista, en assabentar-se de la notícia han pensat que era una broma. Un company que es trobava a la redacció, ha trucat a l’editor per avisar-los de l’arribada d’un fax amb remitent de la fiscalia general de l’estat. Com podeu llegir a Vilaweb, aquests són els fets:

El jutge de l’Audiència Nacional Juan del Olmo ha ordenat, a petició de la fiscalia, que la policia retiri tots els exemplars de la revista El Jueves dels quioscos i punts de venta a causa d’una caricatura en què surten el príncep Felip de Borbó i la seva dona Letizia Ortiz en una postura sexualment explícita. N’ha prohibit la difusió i, a més, el jutge també ha ordenat que la policia confisqui el motlle del dibuix.

Només llegir això ja venen ganes de pixar-se de riure (de plorar segons com també) veient que en concordància a la rància censura del segle XIX, també es pensen que a les revistes encara van amb motlles. Que algú els avisi que ara van amb CDs, DVDs, targetes de memòria, fitxers digitals, programari d’edició, etc.

La descripció de 20minutos del dibuix és molt clarificadora:

Concretamente, la imagen muestra a los Príncipes haciendo la postura del “perrito” y junto a un texto con letras de gran tamaño en rojo que reza: “2.500 euros por niño”, haciendo alusión a la ayuda que el Gobierno concederá a los familias de los niños que nazcan a partir de ahora.

“¿Te das cuenta? Si te quedas preñada… ¡Esto va a ser lo más parecido a trabajar que he hecho en mi vida!”, dice el personaje que representa al Príncipe en la viñeta.

Jose Luís Martín, editor de la revista, en declaracions a Versió Rac1, sempre al peu del canó, ha declarat que d’entrada la notícia li ha impedit fer migdiada, cosa que l’ha molestat molt. I ha fet unes interessants declaracions, en que entre altres coses ha dit que precisament ahir dijous va veure quelcom que li va fer tenir un mal presentiment: va veure com al llardós programa de televisió Aquí Hay Tomate comentaven la portada de la revista, que havia sortit el dimecres, i la ven tenir en pantalla força estona i fins i tot van dir Parece que se ha abierto la veda contra la familia real. Sembla que ja feia de desconfiar…

Segons afirma, la revista ha tingut denúncies i querelles, sobretot de l’església catòlica, però mai havia tingut un número segrestat. És absolutament ridícul que a més enviïn a les forces de seguretat a endur-se els exemplars existents als quioscos, n’hi ha per llogar-hi cadires. Per altra banda segur que abans que arribin els uniformats als quioscos la gent ja haurà arrasat amb els exemplars, la història també havia de tenir la seva part positiva

Al dibuixant li podria caure una sentència de dos anys per injuries al rei i els seus descendents, però segons ell mateix ha declarat al Versió el que ell ha dibuixat són la Katie Holmes i el Tom Cruise, i si algú creu el contrari i ho pot demostrar que ho demostri i que li caiga el peso de la ley de una puta vez. Sí senyor, amb dos collons.

Em pregunto jo, que diran ara tots aquells que criticaven la societat musulmana i els països àrabs que no toleraven les caricatures d’Alà. Tan intolerants i lladres de llibertat són aquells que no permeten ni dibuixar el seu Déu com els que no permeten fer mofa dels que viuen amb els impostos de tots.

Com el Jose L. Martín va dir La Monarquia es algo anticuado, predemocrático e irracional, por lo tanto, pasto para los humoristas.

Perà a l’estat que ens ha tocat viure les coses són com són, i hi ha certs temes que no es poden tocar per molt que diguin el contrari. No m’estranya gens que l’estat espanyol ocupi el lloc 41 de la classificació mundial segons el seu greu de llibertat de premsa, per darrera de països on podriem suposar que la situació fós pitjor, com El Salvador, Mali, Itàlia, Ghana, Bolívia o quasi tots els estats balcanics.

Prima di tutto, una chiarificazione: io sonno ferrarista!

Ja fa unes setmanes hi va haver merder amb McLaren, van estar acusats de donar ordres d’equip i fins i tot se’ls va amençar de ser expulsats; finalment per indicacions de la FIA allò va acabar en res de res.

I ara Sant Tornem-hi! Estan acusats de tenir espies entre les seves files i de tenir còmplices d’alt nivell dintre del seu equip de mecànics i enginyers. Ni més ni menys van robar documents amb informació confidencial sobre desenvolupament, disseny i proves del cotxe de Ferrari de 2007.

Ferrari va rebre un avís del treballador -suposo que també ferrarista- de la copisteria on van fotocopiar els documents (mira que s’ha de ser ruc) i llavors van denunciar a McLaren i al que creuen que ha sigut talp del seu equip, que ja han expulsat de l’scuderia italiana. Finalment, han matingut els càrrecs contra el bocamoll i els han retirat en contra de McLaren a l’espera de la decisió de la FIA, que continua la investigació pel seu compte.

Segons la normativa, l’equip britànic, podria ser expulsat de la competició del 2007 o fins i tot del 2008, però també hi ha la possibilitat de que tot acabi amb una pèrdua de punts o fins i tot només una multa. Com creieu que acabarà la cosa? De quina part estarà aquest cop la FIA? Posarà d’una vegada els pebrots damunt la taula Ecclestone (tcc l’avi PePero)? Jo aposto per punts i duros, en cap cas els expulsaran.

Això sí, n’hi que van contracorrent, el calb i tota la colla de Tele5 tenen l’olfacte i la vista tan atrofiats que diuen que el que fa pudor és Ferrari. O són cecs i no saben de qui parlen, o tenen el nas ple de cagarros i ja no diferencien les olors. Pobret Alonset, ves que no li toquin els punteeeeets… més els hi val que es preocupin primer del seu company Hamilton i no pateixin tant amb Ferrari, que el jovenet anglès li està passant la mà per la cara.

Actualitzat el dijous 26 de juny de 2007: Ooooooooh, quina sorpresa! Ecclestone sí que ha posat els pebrots damunt la taula hores abans de la decisió… per pressionar a favor de McLaren: Bernie Ecclestone ha confesado que cruzará los dedos hoy cuando McLaren Mercedes comparezca ante el Consejo Mundial del Motor de la FIA en París. Junto a Joaquin Verdegay, comisario español, Ecclestone es el segundo miembro del Consejo Mundial en señalar que él tampoco votará el día 26 por descalificar al equipo de Ron Dennis o interrumpir la batalla para el título. I finalment que? Doncs ni punts, ni duros ni res de res, la cosa ha acabat amb la FIA dient-li a McLaren Heu fet dolenteries? No? Val, però a partir d’ara proteu-vos bé, eh?

Text extret del número 7 de la revista LINUX+:

Cuando un cliente te encarga un programa a medida lo primero que se hace es desarrollar la base de datos, las columnas principales, después se realiza la interface donde se puedan añadir, eliminar o modificar registros. Una vez hecho todo esto vienen los informes y, como no, los gráficos.

El text podria ser un bon resum de les fases de programació bàsiques un cop s’ha realitzat l’anàlisi. De fet jo no tinc molta experiència programant a petició, a banda d’algun petit projecte personal, ja que habitualment a la feina desenvolupo noves funcionalitats o millores per una aplicació estàndar ja existent; si bé és cert que quan et toca programar de zero un mòdul nou que algun client ha demanat, podriem suposar que no difereix gaire de l’anàlisi i disseny d’una petita aplicació feta a mida.

El que volia comentar és sobre la darrera frase del text, la de preparar els gràfics i els informes. Aquest aspecte és quelcom que no aprens a la universitat, almenys jo no recordo que em parlessin mai de la gran importància que té l’obtenció de dades de forma fàcil i útil per als usuaris.

En canvi a la vida real, o programació real, et trobes que és el que més et demanen, un dels aspectes que més importància donen els clients o usuaris a l’hora d’avaluar un programa o web. Com és lógic, no volen introduir dades i més dades perquè sí, volen que les hores que inverteixen treballant amb l’aplicatiu donin fruits, i un d’ells esperen que siguin els informes, llistats i gràfiques que els permetin prendre decisions i fer-ho amb dades a la mà, amb arguments, mitjançant eines que els permetin veure l’evolució cronológica de determinats valors. I per altra banda, els que més ho reclamen són els equips directius de les empreses, i aquests són els que tallen el bacallà i a qui cal tenir content abans que qualsevol altre, qui paga mana.

Així dintre del que és possible, quan em toca definir una nova estructura de taules o la manera en com es treballaran unes dades, procuro fer-ho de manera que em faciliti la vida quan em demanin que li ensenyi les mil filigranes en un PDF, o una gràfica o el que toqui.

De tant en tant llegeixes en algun blog que fan alguna trobada de bloguers, blogadors, blogaires i blogòfils; n’acostumen a dir Blogs & Beers. Suposo que n’hi ha per tot arreu d’aquestes trobades de bar, però jo encara no n’he sentit a parlar de cap que hagin fet per aquí al Camp de Tarragona.

La qüestió és que em va passar pel cap de fer una quedada amb els quatre amics (o cinc, o sis, o els que siguin) que escriuen i pengen els seus escrits a Internet i que casualment no viuen massa lluny. I de què va la cosa? Doncs com que no he estat mai en cap, suposo que es tracta de trobar-se en un bar, demanar unes cervesetes i fer-la petar fins a rebentar, ja sigui per la xerrera o la cervesa.

Així que he convidat als que conec personalment a trobar-nos i tindre converses de les que avorreixen soporíficament als que ni escriuen ni passen unes quantes hores davant d’una pantalla per plaer. Per descomptat si algú més de la zona o fins i tot de l’Illa de Pasqua vol venir, tothom hi està convidat o convidada.

Ja trobarem el lloc que més ens convenci, però com a mínim podem assegurar que serà a Reus, capital del Baix Camp, comarca del poble amb més projecció internacional, Vinyols i els Arcs. I suposo que cap allà quarts d’onze del vespre. En principi ho volia fer un dijous, però a algun dels possibles assistents no poden si no és en cap de setmana, així que a no ser que hi hagi imprevistos ens veiem divendres dia 20 de juliol en algun bar a concretar de Reus.

Ja m’imagino que no seran masses els que s’animin -hi ha massa lurkers!-, però els que ho facin, no estaria de més que deixessin un comentari confirmant l’assistència.

Crèdits: He canviat el logo per un de més guapo que ha dissenyat el siknus i que queda de perles amb la cerveseta.

Ho reconec, he de demanar disculpes per no incloure el hit que està arrasant les costes i el pre-litoral dels països catalans. El Verigut de Miquel Mariano és fresc, mediterrani, divertit, original en la nostra llengua (digues-li català, valencià, balear o com et roti). Quan vaig escriure l’anterior llista de candidates estiuenques encara no havia tingut el plaer d’escoltar el gran Verigut, però a partir d’ara mateix passa a ser la meva preferida per amenitzar els tediosos intermedis entre bany i bany a la platja. El disc que en un principi només s’havia de distribuir a Menorca, ara ja es pot trobar en grans superfícies com l’FNAC o El Corte Inglés, i tot gràcies a…? Internet: nyaca-nyaca lo que em perd o sinó per Internet!

Posats a completar la llista no podia deixar escapar l’oportunitat d’anomenar l’inteligent i oportunista Pablo Carbonell, que amb doble intenció de triomf comercial (estiu + San Fermín) ha tret El kalimotxo de mamá al mercat amb el suport i la promoció dels exitosos autors de les samarretes sanfermineres: Kukuxumusu presenta El kalimotxo de mamá, una canción para bailar, sudar y pasarlo bien en las fiestas de este verano, empezando por Sanfermin. I que com tot bon èxit popular, té el seu ressò a la Xarxa.

A l’anterior llistat no hi apareixia el nihilista mestre de koalas i kingsafricas, el gran Georgie Dann. Que torna a l’assalt del pòdium estiuenc amb Mecagüentó (hi ha qui diu que és una reedició), una parodia del costumari de sol i platja, i per sobre de tot una parodia d’ell mateix. Com sempre, una barreja de melodia enganxifosa adornada amb poètica lírica: Me cago en el chiringuito, me cago en la colchoneta. Me cago en el veraneo y cagüentó. Que gran que ets Georgie!

Durant la recerca de la perla estival m’he trobat de tot, em queden per anomenar una sèrie de fenòmens que poden tindre certa repercussió, però que m’ha semblat cruel mostrar directament sense avisar de que pot danyar greument la massa encefàlica, les neurones i tot el que hi tingueu dintre la testa.

Un tema com Ritual de amor només podía pertànyer al incomparable, al inconfundible CHIKO 10, un asturià amb fam de triomf i tan poc talent com vergonya.

Que te clavo la sombrilla ve d’Argentina on sembla segur que serà el hitazo del verano, és un anunci de mòbils que també parodia i enumera els tòpics dels mediocres temes estiuencs.

No podien faltar les lletres sensuals i suggerents, amb títols subtils com el Que te como el pepe de El Ziruela, o l’improvitzat per un fisgón de playa a ETB, la televisió basca, ¡Que te como el txitxingorri! ¡Gora Euzkadi Askatuta!

I per acabar (per ara) la genial pensada de la Diputació de Castelló, que va contractar ja a principis d’any un altre de les velles glòries, Luís Aguilé interpretant Nadie me quita mis vacaciones en Castellón.

Em sembla que últimament m’ha agafat fort això dels ninos. Una companya em diu He vist uns clicks que són una passada, n’hi ha un que va de treballador de fàbrica nuclear. No m’ho podia creure, és estrany que una marca alemana es posés a promocionar allò del que al seu país en són poc partidaris. I com devia ser un click amb la indumentària de feina del Homer?

No m’he pogut resistir, he anat a l’Abacus -on sabia que tenien Playmobils- però no l’he trobat. Ja que estava allí i he estat remenant ninots durant una estona no podia marxar amb les mans buides així que m’he comprat un fantàstic Playmobil fontaner de tamany especial (una mica més petit del normal) que com és lògic he col·locat al lavabo, on sinó? El graciós ninotet val ni més ni menys que 2′5€, he dubtat però crec que m’ho puc permetre.

Ja que hi era he aprofitat per comprar també una Moleskine que fa temps que estava buscant, tot i ser un amant de l’electrònica m’encanta anar apuntant sobre paper tot allò que em passa pel cap i no vull oblidar. I realment aquestes llibretes a més de la història i el romanticisme que atresoren, són les millors del mercat, i clar, t’ho fan pagar, 10 €urets per la llibreteta.

Tornant al Playmobil, m’ha portat moltíssims records. Va ser una de les meves joguines habituals de la infància, com milers de nens i nenes catalans i d’arreu del món, ja que aquesta llegendaria firma té seguidors per tot el planeta; ninotets de 7′5cm molt senzills que només mouen el cap, els braços i les cames, i algun model mou les cames d’una en una o fins i tot els canells.

Tenen una estètica totalment pop, i el seu disseny delata que han nascut al 70. Per mi a banda de records i d’hores jugant a indis a cowboys amb el Fort de Playmobil, són petites obres mestres de popart.

La curiositat: El tunning de clicks també existeix!