N’hi ha que diuen que queixar-se i omplir fulls de reclamació no serveix per a res, que aquestes denúncies i paperots se’ls passen pels baixos. Doncs aquest cop omplir un simple formulari web ha servit, i de molt segons el meu parer.

Arran dels problemes que vam tenir amb Port Aventura, vaig trametre una queixa a l’Oficina de Garanties Lingüístiques exposant, en concret, les incidències en quant a l’atenció al client en català:

Durant el dia en que vàrem estar a Port Aventura, en una quinzena d’ocasions ens vam dirigir al personal per sol·licitar informació o la compra d’algun producte, i amb la excepció d’una o com a màxim dues vegades, la resta no ens van entendre ni atendre si parlavem en català. Alguna de les respostes van estar fora de lloc i amb mala educació, com per exemple: “¡En castellano!”

Per tant, sol·licito que es sancioni a l’empresa per incompliment de la llei i una mostra de falta de respecte vers els catalnoparlants. I que es contacti amb l’empresa per a que corregeixi el mal funcionament.

I la resposta de l’Oficina ha sigut:

Senyor,

Hem rebut la vostra queixa relacionada amb el tractament de la llengua catalana al parc temàtic Port Aventura i amb les dificultats que vau tenir per expressar-la.

Us informem que ens han arribat força comunicacions en relació amb aquest centre, especialment pel que fa a la manca d’atenció oral en català, fet que demostra que no es tracta d’un fet aïllat sinó força habitual, i constitueix una vulneració greu dels drets lingüístics dels ciutadans.

La Secretaria de Política Lingüística al seu dia ja va mantenir contacte amb la direcció del parc per assegurar-hi la presència del català, però la complexitat de l’empresa i la diversa procedència dels empleats, sovint treballadors de temporada, fan que es produeixin situacions com la que ens
comuniqueu.

Per tots aquests motius, la Secretaria de Política Lingüística traslladarà a Port Aventura les queixes rebudes. També té previst reprendre els contactes amb el parc per treballar conjuntament en la formació de les persones que tracten amb el públic per poder garantir l’atenció en català.

Esperem veure solucionats ben aviat els problemes que plantegeu. Us agraïm el vostre interès i aprofitem l’avinentesa per saludar-vos molt atentament.

Oficina de Garanties Lingüístiques de Tarragona.
Secretaria de Política Lingüística

Està clar que només s’ha acomplert la una part del que demanava, perquè l’empresa no serà sancionada tal i com marca la llei -i perquè després diguin que la Generalitat va posant multes als establiments…- però em dono per satisfet en veure que ho han tramitat, han estirat les orelles a Port Aventura i faran el que toqui perquè es solucioni la situació. Que és el que realment m’importa. Així que:

Ja ho veieu, si tots omplissim més paperassa o simples formularis web, ens escoltarien més que no a base de crits a la cara del pobre desgraciat que li ha tocat rebre les bastonades darrere el mostrador. Per sort aquest cop ho ha fet força gent i entre tots hem fet prou pressió perquè els senyors de Port Aventura es decideixin a fer cursets al seus treballadors provinents de fora els territoris de parla catalana.

Vaig veura la última d’en Tarantino ara farà 15 dies, aquesta és la segona setmana que està en cartell, però tenint en compte les estrenes d’aquesta setmana i l’anterior, val la pena triar l’autor d’èxits com Pulp Fiction i Reservoir Dogs.

Si vau llegir l’apunt sobre Planet Terror, sabreu que era la primer part meitat de Grind House, dirigida per Robert Rodríguez. Doncs Death Proof és la resta del pastís, la última pel·lícula que ha dirigit Quentin Tarantino, després de Kill Bill 1 i 2.

De la mateixa manera que el seu amic va retre homenatge a l’exploitation més gore, Tarantino ens reviu els films de persecució al volant de baix pressupost. Els ingredients són els mateixos que en la majoria dels seus projectes: diàlegs ràpids i enginyosos, sexualitat oral (parlada, vull dir) i més explícita que a la resta de films nord-americans, violència a dojo i humor a cabassos; molt del seu estil, això sí.

L’argument és el de menys: un ex-especialista d’escenes perilloses, Kurt Russell, és inseparable del seu cotxe a prova de mort (death proof en anglès). Li encanta perseguir jovenetes i fer-los-hi passar una mala estona. Això és el que farà amb dos grupets d’irresistibles noies, dues històries separades dintre el mateix film, que no tenen ni punt de comparació. L’actuació i encant de la segona tongada de xiquetes és brillant, im-pressionants.

Com no podia ser d’una altra manera, la selecció musical és acollonant, un banda sonora farcida de perles dels 60 i 70 que li donen a cada moment de la pel·lícula l’acompanyament musical adequat. És un mestre rescatant antics hits oblidats, recordeu les cançons de Kill Bill? Ningú les recordava i ell les va ressucitar, igual que ha fet amb actors com John Travolta i com segurament passarà amb Kurt Russell.

La cinta té el mateix aspecte envellit que Planet Terror, inclosos els falsos salts de bobina, les taques a la imatge i els títols de crèdit retro. Dura unes dues hores -que no se’m van fer gens llargues- de les que l’únic que es podria retallar són alguns diàlegs entre les mosses que poden trencar una mica el ritme, i que tenen la part més genial en l’última mitja hora, persecució i acció tarantiniana en estat pur.

M’ho vaig passar molt bé -si fós dels que es pixen rient hauria mullat la butaca-, m’ho vaig empassar tot. I ja sé que últimament estic molt generós, però no puc fer-hi més, jo li posaria un 9′5.

A més a més: podeu veure el tràiler en espanyol.

Apa doncs, això diuen a tot arreu que han decidit els senyors de la FIA:

La Federació Internacional d’Automobilisme (FIA) ha sancionat amb la pèrdua de tots els punts del Mundial de constructors l’escuderia anglo-alemana McLaren-Mercedes per la seva implicació en el cas d’espionatge a l’equip Ferrari, segons ha trascendit de fonts presents a la reunió mantingud a avui a París. Així mateix, imposa a McLaren una multa de 100 milions d’euros. Per la seva banda, Fernando Alonso i Lewis Hamilton quedan lliures de sanció

Tal i com es rumorejava, tot i que alguns preveien un sanció més important, finalment McLaren només ha de passar per caixa i li resten punts del campionat de constructors, que al cap i a la fi es tradueix també en calers.

La FIA no han tingut pebrots a tocar els pilots ni els seus punts, no els han privat de córrer cap gran premi -com sí van fer amb BAR-Honda-, ni els han expulsat del campionat la próxima temporada -com sí van fer amb Toyota al campionat de ral·lis. Tot plegat, ja es veia venir…

És trist quan veus algun incendi a les notícies, però quan el tens tan aprop que la cendra va caient com a flocs de neu carbonitzats, saps el que és sentir-ho de veritat.

VilaWeb: Un incendi crema des d’avui a un quart de tres de la tarda a una zona forestal de Torre de Fontaubella (Priorat) i avança cap a la Serra de l’Argentera, segons que informa la direcció general d’Emergències. El foc ha obligat a desallotjar dotze masos de manera preventiva i també s’ha hagut de tallar al trànsit la carretera TV-3223. Segons els bombers, totes les hectàrees cremades són de zona agrícola i forestal.

El foc, que ha començat al costat de la via del tren, afecta una àrea compresa entre la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixeta. Tot amb tot, les flames no han afectat de moment la circulació de trens. Els bombers, però, encara no han controlat l’incendi. Hi ha zones de molt difícil accés.

Espero que el puguin controlar abans que es faci fosc, queda menys d’una hora i llavors sí que ho tindrem magre.

Avui a les 20.47h: El foc de Torre de Fontaubella ha afectat ja un perímetre de 310 hectàrees.
Avui a les 23.45h: Vuitanta-cinc dotacions dels Bombers treballaran durant la nit al foc del Priorat.
Dimarts 7 a les 6.40h: Baixa la intensitat del foc forestal del Priorat.
Dimarts 7 a les 12.22h: Estabilitzat l’incendi forestal del Priorat.

Dilluns 10: Veïns de la Torre de Fontaubella volen replantar pins a la zona incendiada.

Ràpid, ràpid! Ara que sembla que els xinesos malvats que sabotegen la meva centraleta teléfonica fan un dels seus descansos, aprofitarem per escriure alguna coseta.

L’últim cap de setmana d’agost no es pot deixar escapar com si res, se l’ha de munyir fins deixar-lo sense ni una gota de festa. Llavors sí, es pot afrontar amb els ànims adequats la posterior tornada al gens festiu món laboral.

Així que com mana la creença popular -segur que algun refrany diu alguna cosa semblant- el vaig aprofitar. El divendres vam anar al cinema i després vam anar de bars per Reus, ara que finalment Reus té locals oberts a partir de les 12 no és qüestió de no visitar-los de tant en tant.

El dissabte 25 feien l’Aftersun a Maspujols i un any més no vam fallar a la cita, la quarta. La música estava bé, força bé, com sempre. Hi havien menys escenaris però més ben montats. I la il·luminació existia, no com en l’anterior edició en que vaig guanyar dues diòptries i mitja. La comarca és petita, és impossible no trobar-s’hi amics, encara més difícil és no ensopegar amb companys de blogs i birres. Va ser una bona nit amb bona gent.

El dilluns següent encara tenia vacances, no tenia excusa per no passar-me per la nit de música catalana del Cambrirock el diumenge 26. Vam arribar quan Antònia Font ja havia tocat més de la meitat del repertori, ja va anar bé tenint en compte que els he vist tres o quatre vegades amb el que portem d’any. Com sempre un fantàstic concert de melodies pop i guitarres rockeres.

Després de montar els trastos La Carrau es posà en acció i la festa més popular va encomanar-se per tot el camp de futbol, són d’aquests que encara que no en coneguis ni una cançó et resulta impossible mantenir els peus quiets. Aquí també em vaig trobar amb amics, més concretament l’únic amic extraterrestre que tinc, que ens va acompanyar una estona mentre compartiem un suc de malt per enèsima vegada.

Amb Obrint Pas va arribar l’èxtasi. Van estar superbs, com sempre que els he vist, amb el públic cantant-ho tot de memòria i saltant amb totes les forces, de vegades massa i tot. Amb aquesta gent l’acció musical reivindicativa està assegurada.

El final de la nit era la cirereta del pastís, els Herois de la Katalunya Interior. Van començar més tard del compte per problemes tècnics, i jo em suposava que entre que ja era tard, eren els menys coneguts i els inconvenients afegits, allí no quedaria ni l’apuntador. Ans al contrari! Un fart de gent es va quedar a corejar i ballar l’electro glam-pop-vilatà dels herois emmascarats. Com els propis Obrint Pas diuen: Els Herois són tot un espectacles. Surten a tocar amb monos de mecànic i amb màscares de lluitadors mexicans. Rapegen cançons incendiàries i fins i tot s’atreveixen a traure a Companys fent el conegut discurs d’arenga a les topes antifeixistes.

Amb aquests hàbits és com quan en acabar l’agost i l’estiu et trobes el maleter del cotxe ple de gots de plàstics, cadascun del seu color i tamany, amb el nom i el logotip d’alguna festa o festival. Un tema aquest, el dels gots reciclables, que pot donar per un altre apunt (en prenc nota mental).

I aquest que veieu a la fotografia, és un got del Cambrirock amb els autògrafs i dedicatòries dels quatre components d’Antònia Font, tots excepte el bateria. Els vaig veure no massa lluny ballant ben animats amb La Carrau, i en un descans entre tema i tema van signar-me’l. El segon autògraf que he demanat mai després d’aquell d’en Mazoni.

Reflexió: com m’agraden els esdeveniments d’entrada és gratuïta.

Avui, com tants d’altres, m’he reincorporat a la rutina laboral. I encara que sembli contradictori, això hauria de significar que tindré més temps per publicar. L’inconvenient és la connexió ADSL, o més ben dit Teléfonica, que em continua donant pel sac sense solucionar els problemes que hi ha la centraleta…

Aprofitant que ara funciona comentaré la última pel·lícula d’en Julio Médem, Caótica Ana, que vaig anar a veure quan l’estrenaven farà un parell de divendres. El director de Los amantes del Círculo Polar i de Lucía y el sexo torna després de quatre anys d’aquesta que va ser la seva última pel·lícula, amb el paréntesis que suposà el documental Euskal pilota. Larrua harriaren kontra / La pelota vasca. La piel contra la piedra.

La protagonista absoluta d’aquesta història és Ana, una jove pintora naïf i apassionada que viu al més pur estil hippy amb el seu pare en una cova de la costa eivissenca. En un mercat, mentre venia les seves obres, els coneix Justine, una mecenes cosmopolita que la convenç per rebre formació artística en un centre -d’aspecte molt bohemi- de Madrid, que és de la seva propietat, amb més joves d’inquietuds similars. És a partir d’aquí quan la seva vida es transforma i inicia un exploració del món molt personal, tant a nivel físic com mental. El seu cos recorrerà terra i mar, i la seva ment li descobrirà realitats llunyanes que ni tan sols coneixia, a través de la hipnosi. Són aquesta vida nómada i les sorpreses que el seu propi subconscient li deparen, els que aporten el caos a la seva vida i al propi film.

Caótica Ana no és un pel·lícula convencional. Jo la vaig interpretar com a poema cinematogràfic, ple d’hipèrboles en moviment, metàfores en color i metonímies animades. És un projecte d’aquells que els distribuidors intenten classificar, thriller vaig veure en algun lloc que li deien, però que no hi ha manera d’encasellar. Hi ha lloc per l’amor, la denúncia social, la història, inclús húmor àcid en forma de tifa humana (per a més detalls cal veure-la, la pel·lícula).

Una fantàstica cinta ideal per a ments obertes amb ganes d’experimentar noves sensacions davant de la gran pantalla. En paraules del propi Médem Caótica Ana es una oda a la lucha de la mujer por la vida y contra la tiranía del hombre blanco. Es la lucha de la mujer frente al señor de la guerra, frente al hombre blanco como primera causa de las desgracias de la humanidad.

Jo crec que es mereix un senyor 8.

Afegitó: Per a aquells que l’hagueu vist i vulgueu conèixer millors les arrels de la història, el caos d’Ana i la relació amb la resta de personatges Julio Médem ha escrit uns texts anomenats Binómios.

Fa uns dies vaig implementar una nova funció per les utupia WordPress functions arran d’un comentari que em va fer el Siknus al Blogs&Birres del Camp: El que tu publiques acostuma a ser material nou a la Xarxa, inèdit. Hauries d’afegir els enllaços als teus apunts per a que la gent pugui enviar-ho al Menéame, la Tafanera, etc.

I li vaig fer cas. Vaig afegir els enllaços sense comentar-ho ja que preferia fer-ho després d’una fase de prova (ja està superada així que tinc pendent d’afegir-ho al plugin).

Farà 3 dies el mateix Siknus en adonar-se de que havia afegit els enllaços va enviar l’article sobre El català perseguit a la Tafanera (sembla mentida el que fa facilitar les coses…) i avui m’he endut la sorpresa de que ha arribat a portada, amb 21 vots a hores d’ara.

M’ha fet il·lusió -tant personal com per l’amistat amb l’autor-, i volia recordar-ho quan d’aquí uns anys rellegeixi melancòlicament el blog recordant que escrivia i que m’interessava l’any que complia el quart de segle.

Agraïments: Gràcies Isaac.

Entre els dies que em vaig prendre de desconnexió total i els dies que Telefónica m’ha tingut sense ADSL, el blog s’ha quedat una mica abandonat. Per donar-li una mica de vida m’ha semblat que res millor que la recomanació d’un llibre ideal per llegir a la platja o la piscina, que per desgràcia poc ens queda ja per gaudir-ne i menys amb el poc solet i caloreta que ha fet enguany, què hi farem.

Un bon amic que conservo des de la pre-adolescència, en David Pagès, va rebre l’encàrrec de realitzar un llibre recollint les difamacions i falsedats que es van dir en aquell infame documental de TeleMadrid, Ciudadanos de segunda. El David és publicista, (per molt que diguin a tot arreu que és de Reus és de Vinyols i els Arcs) i a mesura que recopilava informació, va donar-li un altre enfoc al llibre, a més de mostrar les mentides del documental i gent com Jiménez Losantos o els fundadors del Ciutadans - Partido por la ciudanía, va realitzar un recull sobre les agressions espanyoles que ha rebut el català des de temps ençà.

Així doncs és tracta d’un llibre d’unes 100 pàgines que conté fragments d’escrits o declaracions persecutoris envers en català durant els darrers 300 anys. L’ha publicat aquest juliol passat la relativament jove editorial Ara Llibres (que està fent una tasca molt important pel país) i el podeu trobar per Internet o en qualsevol llibreria per menys de 15€. Valen la pena tant per la tasca que va dur a terme el David en temps rècord com per recolzar una editorial que s’ho mereix, així com la venda de llibres en català.

Per que veieu que hi podreu trobar res millor que uns quants exemples del que recull el llibre, no calen comentaris per adornar les atrocitats que s’han arribat a dir i per suposat també fer.

El catalán era la criatura más triste y miserable que Diós crió.

Francisco de Quevedo, escriptor i intel·lectual espanyol

De quellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos…, antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse.

Antonio Machado, Apuntes y recuerdos de Juan de Mariena, 1937

Entiéndose la impresión solamente en Castellano y Latín, pero no en Cathalán.

Consejo de Castilla. Denegació de l’autorització per editar llibres de catecisme en català, 1773

En Barcelona entienden mejor el teatro polaco en polace que el teatro castellano en castellano.

Antonio Gala, escriptor, 1994

Nunca fue la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.

Juan Carlos I, rei d’Espanya 2002

El castellano está ahora perseguido en Cataluña como lo estuvo el catalán en tiempos de Franco.

Mariano Rajoy en una visita a Catalunya per recollir signatures contra L’Estatut de Catalunya, febrer de 2006

Arran de la publicació de El català perseguit, la pròpia editorial ha posat a disposició pública una pàgina on podem enviar la nostra experiència en cas d’haver patit un cas de discriminació com a catalanoparlant. També us recomano donar-hi un cop d’ull per copsar com és la realitat en certes zones del Principat. Jo ja hi he enviat un parell de situacions en que em van tractar inadequadament per no parlar en castellà.

A més a més: podeu trobar més informació i opinions en un parell de blogs i a Tribuna.cat, i podeu comprar-lo en vàries llibreries virtuals a part de la pròpia editorial.

Des d’ahir dijous i fins diumenge es celebra a l’Hospitalet de l’Infant la segona edició del Palmfest. M’encantaria poder anar-hi qualsevol de les 3 nits de festival que queden comptant la d’avui, si tot va bé com a mínim avui baixarem uns kilòmetres a tastar l’original proposta dels de l’Hospitalet per aquesta nit.

En pensar en el festival ràpidament em va venir al cap la polèmica que hi va haver farà un any en aquest blog amb gent de la organització i el mateix director del Palmfest, per les crítiques que jo vaig fer a la seva web.

Automàticament vaig teclejar l’adreça i em vaig fer una repassada per veure si les coses havien millorat respecte un any ençà. I la veritat és que si que ha canviat.

Ara ja es pot consultar la informació sobre l’allotjament en català, també la informació dels artistes (que no és massa) i inclús hi ha nota de premsa en català, tot i que fa un any el seu director deia que no era necessari perquè anava dirigit a professionals. En qualsevol cas, aplaudeixo les millores.

Encara queda algun petit error per corregir que ja van experimentar l’any passat, com que no han traduït l’enllaç al fòrum -apareix com a FORO- i en clicar a col·laboradors es converteix en colaboradores. Podríem dir que són detalls sense importància que de ben segur que per l’any vinent hauran arreglat.

Pot sonar pedant, però crec que la petita discussió que hi va haver amb la organització ha servit perquè aquest any s’hagin posat les piles en l’elaboració de la pàgina en versió catalana. Sigui pel que sigui me’n alegro que cada cop més es prenguin seriosament als usuaris o assistents catalanoparlants.

Actualització de les 20.06h

Estava donant l’últim cop d’ull al cartell d’artistes i al recarregar la pàgina m’ha aparegut un apartat inicial de notícies d’última hora. Quina decepció, les Noticias / Noticies / News només estan en castellà, un altre cop que donguin pel sac al català, es pot apreciar a la imatge. Si el que volen és fer-ho en una llengua internacional, ja de pas que ho facin en anglès.

Afegitó: Al final vaig anar-hi el divendres, l’entrada valia 6€ però pagava la pena, bona música pop en un entorn molt millorat respecte l’any passat: qualitat de so, escenari, servei de bar..

Aquest cap de setmana passat estrenaven Planet Terror de Robert Rodríguez, i no vaig poder esperar a més tard del divendres per anar a veure-la. Si n’hagués de fer una curta descripció ho faria com: diversió gore-setantera a cabassos, amanida amb zombies reinflats.

Rodríguez és un nord-americà fill de mexicans, que ha dirigit entre d’altres Sin City y Obert fins a la matinada. Amic inseparable de fa molts anys d’en Quentin Tarantino, company d’aventures també en aquest nou projecte.

Planet Terror és la meitat d’un projecte anomenat Grindhouse, que es completa amb Death Proof, un film dirigit per Tarantino. Grindhouse és com s’anomenaven als cinemes nord-americans dels anys setanta que projectaven sessions dobles de pel·lícules gore, de sèrie z, en definitiva de poc pressupost. Les exploitation, eren unes cintes que s’acostumaven a deteriorar fàcilment i que suplien la manca de qualitat i pressupost despertant els instints més bàsics: sexe, violència, drogues, sang i fetge, monstres, zombies, etc.

Els dos cineastes gamberros han volgut fer un homenatge a aquella època i estil, i aquest abril passat van estrenar a Estats Units Grindhouse, que conté els dos films i un seguit de tràilers falsos del mateix sabor ranci i realitzats per mites clàssics del gènere. A la resta de països, la distribuidora sap que en pot treure més suc (Rodríguez i Tarantino són sinònim d’èxit assegurat a tot el món) i ha decidit emetre-la per parts, la pela és la pela i als espectadors que ens petin.

Em vaig divertir moltíssim, la hora i mitja de Planet Terror va passar volant, em vaig petar de riure amb situacions aparentment absurdes i inesperades. Passada l’adaptació inicial al retorn del gore al cinema actual, va arribar un moment en que els borbolls de sang acompanyats d’algun òrgan hiper-inflat i apunt d’esclatar eren sinònim de riallades. Però no pas per tothom perquè més d’un i una es van passar tres quarts de cinta amb els ulls ben tapats, per si de cas els esquitxava algun tros de llengua o esòfag descontrolat, jo ja he avisat…

L’argument és el de menys, les explicacions i raonaments de la trama no existeixen, fins i tot enmig de la pel·lícula hi ha una simulació de tall erroni de la cinta, que segons he llegit, Rodríguez va substituir pel que seria un segment de la història que li semblava avorrit de narrar. Però si us pica la curiositat: tracta dels afectats per un virus que es converteixen en un exèrcit zombies embojits, a partir d’aquí una ballarina d’striptease i el seu ex encapçalen un grup de resistents que lliutarà per poder sobreviure.

Del repartiment en destacaria una sexy fins a rabiar Rose McGowan, una sexy fins a menjar-se-la Fergie de The Black Eyed Peas, un divertídissim Naveen Andrews de Lost i les aparicions estelars de Bruce Willis i Quentin Tarantino.

Tot i ser un exemplar d’un gènere barroer, passat de moda i en principi sense qualitat, aquest és en realitat un film entre la paròdia i l’homenatge, molt cuidat en cada detall (l’han sotmès a efectes d’envelliment per a que encara recordi més als 70) i que m’ha semblat quelcom molt diferent a tot el que es projecta avui en dia, li poso un 8.